Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
anarquisme i llengua: una mirada iconoclasta del "procés"
06 oct 2019
Anàlisi del procés político-social de desobediència civil davant les institucions politiques espanyoles a catalunya.
Anarquisme i llengua: Una mirada iconoclasta al "procés"

El terme “iconoclasta” pretén evocar l'actuar, pensar i escriure de Renzo Novatore. Anarquista individualista italià i filòsof. Una de les primeres víctimes del feixisme.

Llengua mare

A les terres de parla catalana, si alguna carència podem adjudicar-li al "corpus" filosòfic, vital i d'acció que conforma l'anarquisme, amb el seu immens bagatge cultural, literari i d'acció (que condicionà i revolucionà la vida sociopolítica de la població, essent el moviment revolucionari més massiu en l'àmbit mundial, abans de l'eclosió del comunisme soviètic, a finals de la segona dècada del segle XX), és el poc ús en la seva expressió escrita i de propaganda. que no del col·lectiu relacional en el parlar quotidià, de les llengües "no majoritàries". Sota l'argumentari històric recurrent, si es vol considerar com a interlocutor l'abstracció marxista que és la "massa" com a subjecte polític a qui apel·lar un discurs, de no usar habitualment una llengua com el català, amb més de 7 milions de parlants, avui, l'any 2019, s'ha obviat el potencial de la sensibilitat cultural i de consideració i respecte per les cultures. La llengua com a vehicle de transformació per anomenar, dir, conjugar el discurs revolucionari. Amb la llengua pròpia, és a dir, la llengua mare.
Gairebé tota l'expressió escrita (diaris, fulletons, revistes doctrinals, novel·les apologètiques, etc.) de l'anarquisme dels primers 70 anys del segle XX sorgit a Catalunya, el feu en castellà. Convocar avui a l'argument abans exposat, "d´arribar" al màxim de subjectes, amb una llengua que "comprengui tothom" pressuposa una falta de respecte i de comprensió de com usar una llengua i la seva condició (minoritària, per tant, en perill) per a transformar les nostres realitats, conflictes i lluites diàries.
Recordar el paper fonamental de l'anarquisme en les lluites més transcendents del segle passat a Catalunya: la vaga de la canadenca, aquest any 2019 en celebrem el centenari, generà ras i curt, la instauració, en un conflicte que amb gairebé una cinquantena de morts, de la jornada de 8 hores laborals), la revolució pedagògica, exportada, estudiada i aplicada a molts països del món, que suposà el fet de pensar i actuar de Francesc Ferrer i Guàrdia, el posicionament revolucionari de pensament i acció que es visqueren a les jornades del juliol de 1936, a l'inici de la Guerra Civil Espanyola, on gràcies a l'anarquisme, amb sigles o sense, s'aturà el feixisme a Catalunya.

Un cop exposades, cal citar però el "canvis" en la quotidianitat de l'ús del català com a eina vehicular per generar discursos revolucionaris i rupturistes. Organitzacions com Embat, Batzac, textos de pensament com el blog "independència sense estat", i d'altres, sens dubte han comprès això: que si no usem la nostra llengua mare (la primera veu, la primera paraula d'amor amb la qual ens varen explicar el món) com a eina per transformar, revolucionar, destruir i construir, aquesta ens deixarà de pertànyer.

Amb la intenció de crear un posicionament vers el "procés" que estem vivint a Catalunya, d'ençà de l'1 d'octubre del 2017 (si bé el terme "procés" s'establí el 2012 quan els partits polítics nacionalistes catalans establiren un "full de ruta" per assolir “democràticament i de manera pacífica la independència”) cal que citem l'obra conjunta "No le deseo un Estado a nadie" que va editar Virus Editorial, el 2018. Aquesta, escrita pels "teòrics" més representatius del pensament llibertari a Catalunya com Tomàs Ibáñez, Miquel Amorós o López Petit, la conformen un seguit d'articles que analitzen des de la mirada llibertària la cronologia més recent del "procés" de ruptura simbòlica amb les institucions espanyoles a Catalunya. Ruptura sense lideratges forts, sorgida des d'abaix, amb una jerarquia no definida, amb uns partits polítics fent seguidisme d'organitzacions civils i culturals, per tant imprescindible a un posicionament polític i vital, quan aquesta fou capaç de fer "transgredir la llei" a més de dos milions de persones la jornada de l'1 d'octubre, defensant amb el seu cos un actuar que sentien i vivien just i digne. El compendi d'articles, té el valor, no desdenyable, de ser una crítica al procés, elaborada i certera. El "matís" transcendent, que li resta coratge i públic, en un moment on la població, estava especialment polititzada, receptiva i amatent, és la llengua en la que estan escrits. Si elabores els mateixos articles, els presentes amb el mateix títol, però en català, i el públic lector, estic convençut que seria exponencialment més elevat, sobretot quan dins el que podem anomenar "esquerra independentista" (parlamentària o no, organitzada sota sigles o autònoma) l'anticapitalisme, i les maneres organitzatives filo llibertàries, no hi són estranyes.

Processos dins el "procés"

En les jornades prèvies al referèndum de l'1 d'octubre del 2017, la tensió era centrada entre les legitimitats entre dos models d'estat contraposats: legitimitats, discursos entorn del concepte de "democràcia" i l'apel·lació constant a Catalunya, d'una massa, concepte que deixà de ser un terme sociològic, per prendre un protagonisme determinant, la jornada de l'1 d'octubre. Però anem als dies previs, per contemplar un comportament que retrata la complexitat de sentiments i actuars de qui va intervenir al fet que la consulta fos possible.
Qui va determinar no abastir d'aliments (prenent les decisions assambleariament, de manera horitzontal i sense lideratges, ni jerarquies visibles) als cossos repressius que restaven a l'espera d'intervenir amuntegats en vaixells al port, foren els estibadors de Barcelona. Aquesta decisió, engrescà i encoratjà la població que volia donar la seva opinió. Aquests treballadors, majoritàriament organitzats sota les sigles d'un sindicat, que no feia tants anys, eren el pànic de les classes benestants barcelonines i catalanes: la central sindical que va aconseguir la jornada de 8 hores laborals a casa nostra allà per l'any 1919, entre molts altres mèrits, la CNT. Posicionament clar, decidit en assemblea: no alimentar qui ve dispossat a tenyir de violència gratuïta, quelcom tan inofensiu com preguntar i dipositar un paper en una urna. Interessants de llegir i consultar els debats interns que aquest actuar provocà en la anarcosindical genuïna. Sense residu alguns comunicats remesos des de sindicats de la Castella profunda, manifestant que aquest protagonisme i procedir ni es comprenia, ni s'avalava. Més complexitat doncs, dins els "processos" dins el procés.

Una altra consideració que mereix una mirada és el paper dels mossos d'esquadra, la policia catalana. Més enllà dels crits escoltats en les jornades posteriors, cridant a la seva defensa i enaltiment, no oblidar el seu actuar sota el mandat, per exemple de l'inefable i mentider Felip Puig. El cas Esther Quintana, o la vintena de morts sota la seva custòdia de detinguts i detingudes denunciades per diverses organitzacions, ens situa novament en el marc dels discursos contradictoris, o potser, en el d'escoltar, opinar i obeir només a determinats missatges i no d'altres. Qui clama per una policia, sigui la que sigui, és qui té por de ser robat o assetjat, qui vol garantia de protecció, qui crea i vol imposar la seva llei (de classe privilegiada). Com a símil, per exemple, no oblidem el que l'esquerra independentista basca opina de la "seva" policia, amb un apel·latiu cipayo que més enllà del seu origen històric, designa un sequaç a sou. Doncs això són els mossos. No convé oblidar-ho.

De rodejar el parlament al naixement de l'Assemblea Nacional Catalana

El 15 de juny de 2011 un grup de manifestants decidí, en una nova metamorfosi del que periodísticament es coneix com el "15-M", rodejar el parlament de Catalunya per oposar-se a l'aprovació de les primeres retallades del govern de CiU i un paquet de mesures- la llei Òmnibus-que modificava 80 lleis de cop. El parlament català, es situava així en vanguardia del que més tard aprovaria a Espanya, retallant dràsticament els pressupostos destinats a sanitat i educació, ajudes socials, renta mínima d'inserció i un llarg etcètera. Una de les possibles interpretacions, de la mobilització que va rodejar el parlament, amb la finalitat, de dificultar l'entrada dels parlamentaris i per tant de l'aplicació unilateral de mesures escandalosament neoliberals, és el de la maduració en la mobilització i definició d'objectius del moviment 15-M. Rodejar el parlament, com a acte simbòlic, intimidar els i les parlamentàries que volien "decidir", increpar-los contra la presa de decisions antisocials, fou un avenç estratègic que costà car (20 processats detinguts i jutjats a la tenebrosa Audiència Nacional) i que obligà al poder polític, en aquell moment CiU, a prendre decisions ideològiques transcendents, en el seu definir de "país" i amb la seva relació amb l'estat Espanyol. Cal recordar, durant el procès judicial, les paraules de l'advocat d'algun dels processats, l'independentista Benet Salellas "l'acusació són els parlamentaris catalans, els investigadors són els Mossos, i els acusats són de Barcelona; totes les parts menys el tribunal (l´Audiència Nacional), la Fiscalia i Manos Limpias són d'aquí", o una altre també determinant, que podem relacionar directament amb la llei "mordaza" "com en els escraches, es vol donar el missatge de què només es pot protestar d'una manera i sobretot lluny dels polítics".

I aleshores nasqué l'ANC

El darrer dia d'abril del 2011, en una Conferència Nacional per l'Estat Propi, es gestà, el que el març del 2012 es constituí com l´Assemblea Nacional Catalana. Casualitats ben poques. Un organisme que es dibuixa d'horitzontalitat, però supeditada al govern convergent vigent aleshores, per perseguir l'estat propi, és a dir la independència respecte a l'estat espanyol. Maniobra de distracció? Banderes per confrontar? Mas crema els vaixells de l'actitud històrica de diàleg amb els governs espanyols, per, evitant i apagant així la creixent conflictivitat social del carrer, distreure i encoratjar els sentiments més primitius, per anar assaborint les morts que els seus pressupostos provocaren i provoquen?
Cal llençar una mirada ràpida al que suposà, en els anys previs a la transacció espanyola (1975-1982) l'estela de lluita de l'Assemblea de Catalunya, de la que sens dubte l'ANC en beu, com a referent històric i organitzatiu. Fou l'Assemblea de Catalunya, un organisme per a legitimar primer, amb l'aurèola de la "lluita contra el règim franquista", amb actors socials significatius com el món estudiantil, l'església, i la intel·lectualitat, preparar i impulsar cap al nou "règim democràtic" els futurs dirigents del país. Si, sens dubte. Amb el pacifisme com a eina de lluita aglutinadora, una estratègia mobilitzadora acrítica (quin model social per al nou estat? Inexistència de subjecte polític, invisibilització absoluta del discurs de classe) i la tàctica del ramat d'ovelles (totes aquí avui i obedients a les consignes i proclames) l'embrió del nou estat ja està servit, i els futurs dirigents, per legitimitat social o inèrcia històrica, seran escollits.

A "l'esquerra" de l'opció aglutinadora i interclassista que suposà l'Assamblea de Catalunya, sorgiren una munió de partits, grupuscles i organitzacions, que podem definir com comunistes (amb totes les seves escissions internes, proxineses, pro-URSS, trotskistes, ...) o anarcosindicalistes (CNT) o directament úniques en el seu definir ideològic i rupturista (el MIL és un bon exemple a causa del seu "marxisme antiautoritari" el seu actuar i la seva definició pròpia d'agitació armada).
Per tant, com podem observar, els marges sempre han existit. Si de principis "doctrinals" l'anarquisme en té algun (hom no el concep com una ideologia a l'ús, sinó com una "manera d'entendre la vida") és que el fi no justifica els mitjans i que el modus de procedir, relacionar-se i actuar amb els instints socials, defineix, determina, condiciona i construeix l'ideal de les relacions socials del present i del futur. En paraules d'un guerriller llibertari, que tingué l'ocasió d'atemptar des d'un balcó de Barcelona contra la figura del tirà Franco, quan observà que el cotxe descapotable que el passejava per la ciutat, es trobava durant tot l'itinerari rodejat d'infants, es negà a llençar les bombes advertint que la vida d'aquells infants no valia la del tirà.
Precisem doncs, que havent participat en els actes i commemoracions de l'anomenat "procés", ocupant espais, defensant drets, resistint a càrregues, insultant i fotografiant a feixistes (catalans i espanyols) per alliberar-nos d'un estat, d'un règim, autoritari, policial, inquisidor i purulent, què construïm? Podem forjar "aliances estratègiques" obviant que qui ens assenyalava quan rodejàvem el parlament allà per al 2011 ara ens vol agafar de la mà per resistir? A qui i per a què? Per dipositar un paper en una urna?
Si quelcom clar també té el "corpus doctrinari" de l'anarquisme és que persegueix, senyala i preconitza l'alliberament de tot ésser de les autoritats coercitives que vulguin anular voluntat i consciències. La llibertat sense la igualtat és inconcebible. I si quelcom recita el magma independentista és la paraula "Llibertat" en abstracte però descuida en quin context social es vol deixar volar aquesta abstracció. Ens respondrà aquesta qüestió gairebé metafísica l'economista neoliberal Xavier Sala Martín? O potser un historiador tan heterodox com Miquel Izard, ens pot explicar amb tot luxe de detalls què podem definir com a revolució (a Catalunya se'n va viure una que suposà la ruptura gairebé total dels esquemes burgesos de relacions socio-polítiques el juliol de 1936) en l'àmbit social, polític i econòmic.






La recuperació fraudulenta dels discursos de resistència

Els marges de la història, recordàvem fa un instant. Parlar de polítics presos (l'ordre altera el resultat, ja que presos polítics d'ençà de la mort del tirà l'any 1975 n'hi ha hagut a milers). Recordar, citar, investigar les comunes de presos i presses que han existit i existeixen en 40 anys de democràcia: comunistes, abertzales bascos i basques, anarquistes, que en moments puntuals d'enfrontament amb la institució (penitenciària i governamental, especial menció aquí cal fer als mètodes de perfeccionament repressor que desenvolupà el PSOE quan gaudia de majories absolutes entre els 80 i 90 del segle passat) es deixaren la vida en vagues de fam perseguint la reivindicació consensuada de "pres polític" i que suposà un cas estudiat a les facultats de dret.
No oblidem doncs, d'on venim. Qui es pot atribuir certs mèrits i estatus i qui no. El realisme màgic de l'independentisme, de lliri i llàgrima, no concep les maldats del sistema, creu en la "democràcia" amb fe cega, sense constatar, que el règim mai va ser tombat, que la llibertat d'expressió mai ha existit, i que tot no és opinable.
No articuleu discursos amb termes que no us pertanyen: repressió, amnistia, pres polític, no caben en persones que donaven ordres als mossos o que sense gens de vergonya, senyalàven i demanaven penes d'escarment per als i les joves que varen rodejar el parlament aquell 2011, quan l'Assamblea Nacional Catalana era a les beceroles.

La mística dels fets

Doncs el 1r d'octubre del 2017, vam viure la mística ideològica i rupturista de totes les famílies catalanes vers un estat decrèpit, feixistoide, prepotent i agressiu. Com no ens podem meravellar, del fet que més de dos milions de persones ens col·loquéssim de facto en una posició, que implica cos i ment. Enfrontament directe amb un estat, unes lleis, una idiosincràsia que no és la nostra, que ve imposada per la força bruta dels cossos policials? Totes les místiques revolucionàries (que qüestionen, l'estat, l'autoritat, la propietat i els dogmes) i les no rupturistes tenen elements per sentir una empatia meravellada vers aquesta jornada històrica viscuda. Cadascú la interpretarà a la seva manera: qui es posi nerviós, reclamarà que mai va ser necessària i que per això tenim una classe (la política) de professionals de la gestió pública i econòmica que no els cal gent al carrer confrontant cos i ment per aconseguir una veu legítima, i hi haurà qui afilarà sentits i amb la perspectiva a dos anys vista sabrà que precisament qui ha buidat de contingut rupturista aquella jornada ha estat la classe política d'aquí i d'allà.

Thoreau, pacifismes i ruptures

Curiós sentir que en Jordi Cuixart, com a lector incansable que és i com a bon activista cultural, cités com a lectura carcerària en Thoreau. Referent clàssic del pensament llibertari més constructiu i ecologista. Pare teòric de la desobediència civil. Abolicionista convençut contra l'esclavisme i guia de la lluita dels afroamericans en els durs anys 60 del segle XX contra la segregació.
No implica però el discurs dels drets, la recerca de legitimitats dites "democràtiques" una falsa construcció de bipolaritat entre models estatistes? Molts i moltes ens sentim independentistes més per com es comporta la taverna mediàtica espanyola, que per afinitats amb qui així es defineix a casa nostra. Discursos altisonants i de conceptes grandiloqüents no ens donen gaires pistes de com serà el demà: quin model de relacions econòmiques ens donarem? tindrem llei de partits i llei mordassa? Els centres d'extermini que són les presons, encara existiran per a definir l'equilibri punitiu del nou estat i la definició de perillositat social? A totes ens ve de gust desprendre'ns de cossos tan mercenaris com la Guardia Civil, professionals de la tortura i la mort per encàrrec, o deixar de tributar per sostenir les forces armades o la conferència episcopal. Per omissió no construïm res, i de contingut social se'n dona a cada passa col·lectiva que fem. Omplir de contingut cada concepte és per tant treball de totes: independència, llibertat, amnistia, autogestió, igualtat, feminisme...

Negrors del concepte República

Com a sistema presidencialista, revocable per eleccions de sufragi universal (com l'establirem? les refugiades podran participar-hi?) el model republicà se'ns mostra més avançat i acord amb el nostre temps que qualsevol monarquia parasitaria. No podem deixar de recordar però l'experiència republicana que es visqué a la dècada dels 30 del segle XX a Catalunya i a Espanya. L'anarquisme es mostrà ideològicament madur advertint que sense una reforma agrària profunda (la propietat i ús de la terra de cultiu), l'alliberament dels presos per ordre governamental, la llibertat de reunió i organització, aquesta seria una pàtina burgesa i moderada de reformes lleus. Si algun avenç destacable li podem atribuir a la breu experiència republicana, fou el protagonisme social i acadèmic de les dones, abans postergades i invisibilitzades del fet d'actuar social. Ressenyable també la laïcització de l'ensenyament públic, que el franquisme s´encarregà d'aniquilar a sang i foc reprimint amb especial virulència el col·lectiu de mestres i professors republicans.
Però recordem episodis foscos de la república per constatar que el capitalisme oligàrquic, no depèn de models socials per sobreviure. Casa viejas, la repressió de la insurrecció de l'alt Llobregat, els fets d'octubre del 1934 a Catalunya i la insurrecció coetània a Astúries, són tan sols alguns dels episodis que cal no oblidar per saber que sistema, estat, i violència governamental, no van deslligades del model polític que ens pretén dominar.

Negrors del concepte democràcia

La primavera del 2013, l'opuscle "Contra la Democracia" editat pels GAC (Grupos anarquistas coordinados) suposà per si mateix la constatació de diversos factors: la perillositat per al sistema d'unes idees (les anarquistes), l'absència total de llibertat d'expressió (quan aquesta implica un qüestionament radical de la nostra realitat socio-política), la por exacerbada de l'ordre davant la dissidència coordinada i amb propostes pròpies més enllà del marc legalista i controlador. Aquest opuscle, suposà un exemple categòric de com la repressió institucional té en compte sempre les anarquistes com enemigues enèrgiques de l'statu quo.
El 16 de desembre del 2014, any i mig després d'apareguda la primera edició de l'obra, una gran ràtzia policial protagonitzada pels mossos d'esquadra, obeint ordres de l'Audiència nacional, contra centres socials, espais okupats i ateneus llibertaris de Catalunya, posà el punt de mira judicial i periodístic sobre els GAC, com si aquests, per editar, distribuir i associar-se, poguessin ser acusats d'organització terrorista. Com escrigué certament Benet Salellas en un article titulat "Pandora empresonada" publicat a La Directa el 19 de desembre del 2014: "el jutge parla dels GAC com organització terrorista, i utilitza per provar la pertinença dels imputats fets com assistir a reunions o participar en l'elaboració de butlletins i publicacions de caràcter propagandístic llibertari. Altre cop, la democràcia segrestada. L'associacionisme com a base de la sospita. El vincle comunitari com eix del mal. La reflexió i la ploma crítica com a indici terrorista. La resolució judicial no concreta cap relació de les persones detingudes amb cap bomba concreta, amb cap explosió, amb cap dany, ni tan sols amb un trist contenidor cremat. Ja tenim doncs la perversió conceptual servida: el terrorisme ja no es genera amb atemptats contra persones o béns, la intimidació pròpia de la violència política ara neix de les reunions, els butlletins, les cartes i la solidaritat amb les preses".
Constatar doncs amb aquest cas, succeït d'altres, que les idees llibertàries sempre han estat en el punt de mira de l'estat i els seus cossos de seguretat. Ara però, la línia que fa possible un cop repressiu, del qual se'n deriven penes de presó, és molt fina, tant com en el règim franquista, on la distribució d'octavetes, llibres o fer pintades reivindicatives podia suposar presó o inclús la mort de l'activista.

Tres enterraments i un estiu en un poble de la Catalunya profunda

Tres enterraments. Els més massius que s'han viscut a Catalunya, ens poden ajudar a entendre la profunditat de referents patriòtics, religiosos i revolucionaris, del magma de la nostra història particular i comuna. Macià, el separatista, militar de professió, Verdaguer, el poeta del poble, clergue de professió i Durruti l'anarquista, van mostrar-nos les expressions de dol col·lectives més multitudinàries viscudes a casa nostra.
L'anarquisme encara és recordat en les profunditats de la memòria col·lectiva. Aquest, en petites comunitats és sac de pors i mites: que si els de la FAI, els menjacapellans, que si els mataven per anar a missa, que si el mite de la Fatarella i les col·lectivitzacions forçoses a pobres camperols analfabets. Que la guerra civil encara és ferida oberta ho sabem i ho podem constatar. Aquest juliol en un petit poble de 2600 habitants es celebrava missa per a la beatificació com a màrtirs d'un capellà i d'un metge de dretes que feia miracles en el context de la guerra civil. Es renegava, amb dolor, de l'actuar “indiscriminat” d´algun comité antifeixista local. Podem definir camins conjunts sense qüestionar la institució eclesiàtica, l'ordre simbòlic de la família, el patriarcat, la propietat i les relacions socials entre explotadors i explotades?

En aquest mateix poble s´hi va instal·lar un centre de menors tutelats. Nois que fugen de misèries existencials i materials que nosaltres, de moment, no coneixem. Una amiga, una dona que patí repressió per formar part a finals dels setanta d'una família independentista que creia en la violència revolucionària, fou de les primeres a oferir classes de català als joves desemparats que havien caigut en aquell centre. Acollir el dèbil, atacar i qüestionar l'autoritat, definint actuar en el camí per saber qui som i que volem aconseguir.


Conclusions inabacabes

Si de virtuts confessables alguna li podem atribuir al “procés” és que aquest ha reactivat políticament a la població hi ha mostrat les carències i deficiències d'un sistema, que mai va trencar amb el franquisme, que no va fer efectiva una ruptura amb les seves institucions i cossos de seguretat de l'estat, i que no permet la lliure opinió dels individus.
L'anarquisme, no creu en l'estat com a eix vertebrador del poder polític i social, doncs el considera i defineix com el màxim obstacle, burocràtic i mental, per el desenvolupament lliure de l´individu. Aquest emprerà sempre que calgui la violència, i ens farà creure que és l'unic monopoli legítim per fer-ne ús. Tampoc creu en les nacionalitats, doncs si bé aquestes poden ser entitats amb una mateixa cultura, una manera d'organitzar-se particular i un entendre el món i la vida original, si aquesta persegueix políticament l'estatisme, convertir-se en una jerarquia de classes per sotmetre mitjançant lleis amplis sectors de la població del seu territori, el xoc serà frontal.
No podem restar però aliens a tot el que ha succeït en els darrers set anys. En el moment d'escriure aquestes humils paraules, set independentistes han estat empresonats, els seus drets bàsics trepitjats, aplicant-los de facto una llei antiterrorista, denunciada per múltiples oraganismes internacionals, per deixar desemparades a les persones detingudes, possibilitant els maltractaments i la tortura física i psicològica quan aquestes es troben impunes a les mans dels cossos i forces de seguretat de l'estat. No podem girar el cap i no solidaritzar-nos amb aquestes persones, tot i les nostres diferències, tot i els nostres camins i actuars divergents.
L'alliberament de l'individu, el desenvolupament de la seva personalitat, sense coerció, amb el lliure i igualitari accés al coneixement que l'esser humà ha engendrat. Serem capaces de resistir les embestides violentes d'un estat tenyit d'una història de sang com l'espanyol? Resistirem desde el pacifisme cristià, o oposarem una resistència intel.ligent basada en el no acatement de les seves lleis, la insolvència econòmica i la recerca de moments i instants insurreccionals al marge del poder? Desde el paradigma estatista, costa concebre un alliberament nacional sense un exèrcit propi, una guerrilla, una força armada d'oposició a un exèrcit colonial. Com ens situarem els i les anarquistes és un misteri perpetu. Hem sucumbit a defensar drets de votació, algunes fins i tot l'han exercit per sentir que formen part de quelcom, tenim i tindrem propostes pròpies? Sabrem difondre el nostre bagatge cultural, de lluita i acció antiautoritari? Qüestions que són a l'aire i que en algun moment haurem de començar a plantejar-nos respondre.

This work licensed under a
Creative Commons license

Comentaris

Re: anarquisme i llengua: una mirada iconoclasta del "procés"
07 oct 2019
Em sembla que obvies completament que la Generalitat és una institució espanyola a Catalunya.

"De rodejar el parlament al naixement de l'Assemblea Nacional Catalana" amb això sembla que vols connectar ambdues coses com si no fossin moviments oposats, ja que l'ANC està al costat dels parlamentaris que van enviar als indignats a la trena.

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/526809
Sindicat