Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: ecologia
Crònica i reflexions sobre la xerrada “contra les falses solucions tecnològiques i l’agricultura industrial” al Banc Expropiat de Gràcia
26 set 2019
descarga.jpg
verde-620x400.png
Hk6h8F2v7r.jpg
El passat diumenge, 22 de setembre de 2019, a les 18:00 hores es va realitzar una xerrada al Banc Expropiat de Gràcia, Quevedo 13-15, titulada “contra les falses solucions tecnològiques i l’agricultura industrial” dins el marc de la campanya organitzada per “anarquistes contra la devastació climàtica”.

El ponent va començar afirmant amb rotunditat l’absurd de pensar que després de dos segles d’explotació de la Terra no passaria res. Hem arribat a pensar que l’aire i l’aigua eren infinits. També va denunciar com una manera de “fer rentable l’angoixa” les campanyes hipòcrites d’empreses com Iberdrola per “cuidar el planeta”. El capitalisme, va afirmar, tracta de convertir qualsevol crisi en actius monetaris. A part, pretenen carregar la culpa del canvi climàtic al conjunt de la població precaritzada, afirmant que les pràctiques quotidianes de consum d’aquesta (com el fet que els nens beguin amb palleta o el consum d’aliments ultra-processats) en tenen la culpa.
Es tracta d’una estratègia, doncs, per culpabilitzar els pobres invertint els papers.

Així va afirmar que si bé el canvi climàtic va començar amb la industrialització, en absolut els treballadors que es deixaven la vida cremant carbó 16 hores al dia n’eren els responsables. Va denunciar que les postures majoritàries dins el moviment contra el canvi climàtic són una farsa, doncs, perquè no van a l’arrel del problema que és la civilització capitalista. Així va afirmar que el 80% de les emissions contaminants no són degudes directament al consum de la gent. També va afirmar que si bé avui dia es crema la barbaritat de 11.500 milions de tones l’any de petroli, les tecnologies fotovoltaica i eòlica tampoc són una solució real ja que convertiran l’energia en més escassa, cara i a l’abast només d’uns pocs. Una altra propaganda, en relació a l’energia, és el debat entorn la “nuclear 2.0” que no ha aconseguit masses adeptes perquè encara és ben present el record de l’accident de Fukushima.

Una altra falsa alternativa, va senyalar, és la del cotxe elèctric ja que necessita molt coure, cobalt i d’altres materials rars. A més a més, el 30% de la contaminació dels vehicles la produeixen els pneumàtics amb les partícules que deixen anar quan circulen. Com a dada que exemplifica la desigualtat social al món, i que es reprodueix també en el tema que ens ocupa, hi ha un 5% de la població mundial que consumeix un 50% dels recursos del planeta. També va denunciar que les reserves d’aigua dolça s’estan esgotant ja que degut a l’escalfament global es fonen els glaciars i van directes al mar, malbaratant-se així els recursos hídrics mundials. S’ha d’assenyalar així que el què alguns experts defineixen com “l’or transparent” és el possible causant de futurs conflictes militars internacionals a vàries zones del planeta (que ara recordi el del Caixmir entre Pakistan i India, per exemple, també té a veure amb el control dels afluents del riu Indo).

Ara mateix, recordo una intervenció d’un dels assistents respecte a la dificultat de trobar aliances entre l’ecologisme i el veïnat, en relació a la lluita contra la instal·lació d’empreses contaminants, degut a que es tendeix a prioritzar, per part d’aquests, el conegut mantra de la creació de llocs de treball. Tampoc hem d’oblidar, pel contrari, que els “nous moviments socials”, com la defensa del medi ambient, estan majoritàriament protagonitzats per sectors de les classes mitjanes que, en nombroses ocasions, no parteixen d’una crítica profunda al sistema capitalista sinó que, simplement, miren d’evitar la instal·lació de projectes lesius prop de les seves urbanitzacions. Enfront d’això és perfectament possible que la classe treballadora amb una minsa “consciència de classe”, i per la qual la feina és un bé escàs, tendeixi a tenir una actitud suplicant i recolzi, en canvi, acríticament qualsevol projecte que l’hi atorgui una possibilitat de feina.

Aquesta tensió entre l’ecologisme i un tipus de sindicalisme corporativista (que representa aquest baix nivell de “consciència de classe”), que ha abandonat des de fa temps tota idea de transformació revolucionària de la societat, l’hem patit en nombroses ocasions. Que lluny queda la època quan els obrers llibertaris de Barcelona es van negar a proporcionar materials per a la construcció de “La Model”: ara, en nombroses ocasions, obrers i Patronal es donen la mà pensant, els primers, que les reivindicacions ecologistes no l’afecten directament, que són lluites “post-materialistes” que dirien alguns sociòlegs. S’ha d’abandonar aquesta idea, doncs que hi ha més “material” que la pròpia salut? Per això és necessari rebutjar un antropocentrisme dogmàtic i substituir-lo per un bio-centrisme, entenent que l’ésser humà és part consubstancial de la Natura i el que a ella l’hi passa l’afecta directament.

Un altre aspecte polèmic és la relació entre l’ecologisme i la tensió entre centre-perifèria del sistema món. Alguns governs, dels països en vies de desenvolupament, han acusat als del Primer Món, d’utilitzar l’ecologisme com una arma llancívola en contra de la possibilitat de que els primers generin la seva pròpia via al desenvolupament. Argumenten que el món desenvolupat va iniciar la Revolució Industrial al segle XIX i ara ells tenen el mateix dret a transitar aquest camí, suposadament per garantir uns mínims de benestar material a la seva població. Xina ha estat un exemple paradigmàtic d’aquest discurs. De fet, Abraham Guillén, economista de la CNT i profundament preocupat pel tema de les desigualtats centre-perifèria, tenia una postura més aviat “desenvolupista” i afirmava que els països del “Tercer Món” havien de comptar amb una economia vigorosa, altament tecnificada i competitiva (les seves tesis eren la defensa d’un “socialisme llibertari de mercat” on es conjugava una “sana competència” amb una “planificació en llibertat”).

Tot i que ell, partint d’un anàlisi econòmic molt similar al marxisme, considerava que les forces productives (eines i recursos utilitzats per la humanitat), alliberades de la cotilla d’unes relacions de producció antiquades (el sistema de propietat privada), aconseguirien establir un procés de desenvolupament vigorós i, a la vegada, respectuós amb la Natura. Vist des del nostre present, amb la crisi ecològica que se’ns ve a sobre, les idees d’Abraham Guillén poden semblar una mica xocants i ja antiquades per algunes corrents de l’anarquisme que adhereixen al “decreixement” o inclús al “primitivisme”, tot i així, entre els assistents es van sentir algunes opinions que semblaven anar en aquesta línia com la defensa del motor de combustió a base d’aigua. Entenc també que, d’alguna manera, Abraham Guillén defensava un tipus de “desenvolupament autogestionat” per la classe treballadora, sent igual crític del socialisme burocràtic soviètic i del capitalisme.

Cabria preguntar-nos, doncs, si hem de rebutjar globalment aquesta idea de “desenvolupament” (que encara, avui dia, segueix tenint bastanta predicació entre les masses empobrides del Tercer Món preocupades per elevar el seu nivell de benestar material) o simplement la idea de “creixement econòmic” que l’únic que significa és l’acumulació incessant de capital. Com ens recordava una de les intervencions a l’acte, el planeta esta sent destruït en nom d’abstraccions com són els diners. Com deia Georg Simmel a “Filosofia dels diners” aquests són la màxima expressió de la calculabilitat amoral i impersonal del món capitalista modern, enfront d’un món antic que valorava més els sentiments i la imaginació. Sense voler, ni poder, tornar a aleshores (ja que això no era igual per a tothom en societats fortament jerarquitzades) es fa urgent i necessari construir una moral i una ètica revolucionària adaptada als reptes que tenim per endavant, que no són altres que construir un comunisme anarquista, ecològic i universal, contra la devastació estatal i capitalista a la que s’està sotmetent al planeta i a la humanitat.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/09/cronica-i-reflexions-sobre-la-xerrada.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Crònica i reflexions sobre la xerrada “contra les falses solucions tecnològiques i l’agricultura industrial” al Banc Expropiat de Gràcia
27 set 2019
Vaya... me esperaba por lo menos, si ya hablan de anarquismo, ecologismo etc. que se pronuncian sobre la causa más grande por el cambio climatico: la ganadería y su alternativa el veganismo. Sabemos que la cantidad del agua gastado en las granjas y su "devuelta" de forma contaminada a la tierra, es en si una catástrofe causada por la industria cárnica y silenciada por muchas organizaciones "ecologistas" vendidas al sistema capitalista (Greenpeace, etc).
Sindicat