Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Comenta l'article | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
L’Esquerra Independentista i la temptació nacional-boltxevic V
20 ago 2019
156716618.jpg
LV2.png
Joan Puig i el CENU.jpg
fotonoticia_20190820130709_770_132_132_0_0.jpg
143739826.jpg
eduard-limonov.jpg
descarga.jpg
1) Catalunya i Albert Memmi

Catalunya no és una colònia. No té una estructura econòmica depenent, en relació amb Espanya, que exporti matèries primeres, com productes agrícoles o minerals, a preus irrisoris, i importi manufactures, a preus exorbitants. No està afectada pel deteriorament del termes d’intercanvi, doncs. Tampoc té, ni ha tingut històricament, una administració pública on els catalans “de soca-rel” n’hi estiguin marginats o en vegin dificultat el seu accés en detriment d’uns “colons espanyols” que exerceixin el seu domini polític. És, pel contrari, una de les regions més riques de l’Estat amb una burgesia consolidada, situació similar a la del Quebec respecte Canadà. Així, doncs, quan Albert Memmi, jueu tunisià qui recolzà la lluita d’alliberament contra l’ocupant francès al seu país, fou interpel·lat per estudiants quebequesos, que buscaven una justificació teòrica de la seva lluita “d’alliberament nacional”, aquest els respongué, de forma contradictòria, (com recull al seu llibre “l’Home Dominat” respecte al subjecte colonitzat) versant sobre l’existència d’una “colonització cultural” per, tot seguit, afegir que les qüestions econòmiques són les veritablement transcendentals.

Albert Memmi no defineix massa bé aquest primer concepte, però, hem d’entendre que no es basa precisament en l’exportació de capital cultural, que podria suposar el fenomen de la “fuga de cervells” cap a una suposada metròpoli espanyola, sinó en l’alienació respecte a una cultura d’origen, idea que quan s’aplica a Catalunya s’entra en un terreny relliscós. Durant l’època dura del franquisme la llengua catalana fou anorreada de l’espai públic, però el que no s’acostuma a dir és que fou permesa en cercles de la intel·lectualitat burgesa. Això complia un doble objectiu al meu entendre: per una banda, el Règim es legitimava com a agent centralitzador i vertebrador de l’Estat i, per l’altra, aconseguia que les elits polítiques catalanes poguessin utilitzar la llengua com un element de distinció (i, conseqüentment, de discriminació) social.

2) Exclusivisme cultural i classisme

S’ha d’entendre que veníem d’una situació republicana anterior on s’havia produït, entre d’altres fets, la fundació del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), dirigit per l’anarcosindicalista Joan Puig i Elias, que havia estès l’ensenyament del català, com a llengua vehicular junt amb el castellà, a vàries zones de Catalunya on era la llengua majoritàriament parlada. És a dir, el Règim Franquista, al meu entendre, més que anar contra el català, va permetre que aquest es convertís en un element cultural, elitista i excloent, al servei de les polítiques d’una burgesia que buscà crear una societat segmentada, per afavorir l’acumulació de capital, tot dificultant la unitat de la classe treballadora. Així es donava l’aparent paradoxa, fruit de la confluència d’interessos, que mentre el centralisme franquista promovia l’alienació cultural amb consignes com “Español habla español”, les seves mateixes elits perifèriques ho farien a la vegada, una vegada mutaren en catalanistes, amb una llengua catalana fruit de la situació que elles mateixes propiciaren.

Així es dona la situació actual en què l’anomenada “colonització cultural” només pot ser interpretada, a Catalunya, des de l’ús que es fa del català, com a “marcador de classe” per a l’exclusió d’una classe treballadora creixentment diversa, per part d’aquells que s’erigeixen com els seus principals defensors. Doncs, aquest últim paper auto-assignat, sintetitzat amb la defensa del neo-liberalisme més atroç, només pot obtenir el resultat d’una societat fragmentada i hostil a qualsevol plantejament de interacció de llengües i cultures en un pla d’igualtat. No es tracta de res més que pur cinisme interessat en mantenir els privilegis de classe, amb la disfressa d’una “resistència cultural”, a la que ha caigut de quatre grapes l’extrema-esquerra independentista.

3) La temptació nacional-boltxevic

Considero que hi ha un fet curiós en tot això: Quan les doctrines esquerranes d’alliberament nacional, pròpies del Tercer Món, es traslladen forçadament a societats de capitalisme desenvolupat com la catalana, corren el risc real de mutar en la versió “nacional-boltxevic” del feixisme. Perquè? Degut a que els depositaris dels valors de la “nació” varien sensiblement en els dos casos: En el primer cas, es tractà d’una massa social camperola en procés de proletarització a la que els seus sectors il·lustrats (que com un “Prometeu” modern esgarraparen el coneixement que l’hi oferiren els colonialistes per posar-lo al servei del Poble) guiaren en la transformació de la seva “resistència cultural” en una “cultura nacional”, com teoritzà el marxista guineà Amilcar Cabral.

En el segon, es tracta fonamentalment d’unes classes mitjanes sota l’amenaça de descendir en l’estructura de classes, i per tant amb la possibilitat real d’haver de compartir destí amb un proletariat culturalment divers, fruit d’una economia capitalista que atrau població de diferents indrets del món. Això fa que l’empanada mental ideològica de la jove generació que han parit, confongui el “conservadorisme cultural” dels seus pares, manifestació del pànic a compartir esglaó amb els pàries cosmopolites de la Catalunya convergent, amb l’actitud de “resistència cultural” dels pobles oprimits del Tercer Món. Però, a la vegada, aquest nacional-boltxevisme latent no es manifesta lliurement, degut a que la presència amenaçant d’aquests “pàries cosmopolites”, i sobretot del seu minoritari però actiu entramat revolucionari, l’obliga a replegar-se als racons profunds de la seva “psique”. Es tracta, doncs, d’un nacional-boltxevisme “constret estructuralment”, com diria Anthony Giddens, dins d’un discurs d’esquerra radical.

4) Obrerisme anarquista i constricció estructural

Si el discurs demòcrata-liberal de l’independentisme, burgès i petitburgès, es manifesta en públic i el feixisme en privat, degut a la “constricció estructural” que encara pot desplegar la corrent reformista del moviment obrer sobre i en contra d’ell, la pressió que rep l’Esquerra Independentista, per part de la corrent revolucionària del proletariat, que ha volgut utilitzar sempre de trampolí polític, fa que aquesta constricció sigui major i el seu nacional-boltxevisme es manifesti, en vàries ocasions, en forma d’uns “lapsus linguae” que farien les delícies del psicoanàlisi de Freud. Feu la prova: només cal pressionar una mica i apareix tota la pus classista i etnicista. Afilar el nostre discurs anarquista i obrerista, i veure com els sectors polítics sense dinàmica històrica cauen en els exabruptes viscerals fruit de les seves pròpies contradiccions, ens ha de servir també com un indicador de fins a quin punt estem retrocedint en la transformació revolucionària de la societat.

Si algun dia aconseguim recuperar la iniciativa i amplificar la lluita de classes podrem comprovar, potser, com aquests exabruptes van desapareixent i es sublimen, com a forma alternativa de satisfacció que diria Jacques Lacan, en una acceptació entusiasta del programa revolucionari de la classe treballadora. Al cap i a la fi, l’eix central del conflicte polític segueix sent entre la burgesia i el proletariat, els altres sectors socials només aniran sempre cap al sol que més calenta.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/08/lesquerra-independentista-ila-temptacio.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
afegir comentari ...
La facilitat d'afegir comentaris als articles publicats té com a finalitat el permetre:
  • Aportar més informació sobre l'article (enriquir-lo)
  • Contrastar la seva veracitat
  • Traduir l'article
ATENCIÓ: Els comentaris apareixen publicats amb retard.
Afegeix comentari senzill (apareix amb retard) Supervisar la moderació
Títol (En Minúscula Normal)
Nom El teu correu-e

Comentari

Codificació
Anti-brossa Introdueix el text a la casella:
Per afegir comentaris més detallats, o per carregar fitxers, mira a formulari complert de comentaris.
Sindicat