Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Accions per a Avui
19:00

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: altres temes
L’apassionant aventura, dels fills precaritzats de les porugues classes mitjanes catalanes, per fer-se un lloc en l’oasi dels que remenen... V
10 ago 2019
descarga.jpg
359867-600-338.jpg
CAzOWZuXIAARvGE.png
assemblea-cup-celra-acn_1_630x630.jpeg
juegos-malabares.jpg
01fg.jpg
anna-gabriel-puigdemont-saludo-reuters.jpg
L’apassionant aventura, dels fills precaritzats de les porugues classes mitjanes catalanes, per fer-se un lloc en l’oasi dels que remenen les cireres

I

Hi havia una vegada, pels voltants de la dècada dels 90, en una Catalunya que no existeix, uns adolescents inflamats de “patriotisme socialista”, adaptació barroera del “tercerisme” que no entrava ni amb calçador a una de les regions més riques d’Europa Occidental, que començaven a agitar els carrers amb la consigna de “Independència i Socialisme”: un atraient eslògan per aquells qui, majoritàriament, experimentaren la socialització primària en entorns on es vanagloriava el caràcter suposadament “independent” de la seva classe, respecte la polarització social en curs i on, per altra banda, començaven a adonar-se que aquell “món encantat” (refregit pre-contemporani d’èpiques llegendes i d’herois de pa sucat amb oli) començava a esmicolar-se per l’ofensiva d’un capitalisme neo-liberal que, com ens recordava Karl Marx, dissol tot allò sòlid en la primera bufada de vent.

Aquesta situació de transició entre el que no acabava de marxar, d’una banda, i el que no acabava de néixer, de l’altra, entre l’adherència idealista per unes tradicions reificades, mantingudes durant el tardo-franquisme amb l’epítet de “particularidades regionales”, i l’intent d’adherir-se a les lluites d’un nou proletariat pel qual s’havia trencat tota esperança d’un futur estable i amb dignitat, expressava la pulsió (inconscient?) per utilitzar les primeres com un marcador de classe excloent, d’aquí la seva defensa aferrissada d’un univers cultural que permetia identificar fàcilment qui era qui dins la societat de classes, i també la necessitat imperiosa d’establir lligams polítics amb l’única classe que podia desafiar realment el sistema i, per tant, servir de trampolí de la indecisa avantguarda que s’estava covant als plecs de la Catalunya pujolista.

I és que aleshores, com ara, això és una societat de classes i aquí tot va del mateix: darrere del pànic malaltís per la pèrdua de la llengua i els costums només hi ha el temor real a no poder-se’n servir a l’hora de distingir-se de la bigarrada i confusa massa social, d’un proletariat desarrelat i cosmopolita, que amenaça amb la seva sola existència el fals i ensucrat oasi català. El capitalisme crea els seus propis enterradors, com deia també Karl Marx, i en els clarobscurs de la transició sorgeixen els monstres, com ens recordava Antonio Gramsci. Recordo com aquests “monstres” de discurs públic anti-feixista, i d’una agressiva pulsió nacional-boltxevic en l’intimitat, ja apuntaven maneres quan aparegueren als mitjans de comunicació fent declaracions respecte la manifestació anti-feixista del 12 d’octubre de 1999 a Sants, atorgant-se una representativitat que no tenien i que, alguns, encara recordem.

II

Després va venir la transformació, d’una organització d’acció directa en una de política, més o menys formal, per seguir amb la idea de la “Unitat Popular”, l’entrada als Ajuntaments i al Parlament etc. Tot això paral·lel al pas per la Universitat de tots aquells antics adolescents que ara aprenien els secrets de la “realpolitik” de la mà de la ideologia meritocràtica que és l’ensenya de l’Alma Mater. Després d’abstencions i aprovades de pressupostos ara arribem, per fi, a l’última fase on la marca electoral d’aquells antics revolucionaris púbers es planteja, en la seva última ponència per “combatre la resignació” que sempre ha estat en el seu genoma polític, la possibilitat d’ampliar les seves aliances electorals al conjunt de “l’esquerra independentista i autodeterminista”. Tanta palla de document per acabar dient que renuncien al “postureig” anti-capitalista per anar de la mà de la socialdemocràcia descafeïnada de Podem i el liberalisme progre d’ERC.

Aquests artistes del malabarisme polític, mentre organitzen actes contra la “Llei Aragonés”, deixen anar ambigüitats com “front post-electoral ampli, d’esquerres i sobiranista” que tothom, amb dos dits de front, sap el què significa, per molt que s’entestin, per altra banda, a seguir defensant una “Unitat Popular” que només està ja en la seva imaginació. En absolut pot assemblar-se a experiències recents, com la uruguaiana, d’un front electoral de l’extrema-esquerra contra la deriva centrista del “Frente Amplio”, sinó més aviat al coqueteig indecent que realitzaven els comunistes xilens amb la dretana Democracia Cristiana durant l’època de Salvador Allende. És evident que el sector més pragmàtic, representat pels mao-pujolistes de Poble Lliure, s’ha imposat a l’idealisme pseudo-guevarista d’Endavant que ara actua ja només com a “cavall de troia” de l’interclassisme burgès dins els moviments socials.

El cercle s’està tancant i la versió catalana d’EH Bildu ja està imaginada: hauríem d’entendre el camí recorregut per aquest jovent, no sense discussions amb antics companys de viatge que sempre havien intuït les seves intencions, no com la consolidació d’un “espai autònom de la seva classe d’origen”, com diria la sociologia dels intel·lectuals d’un optimista Pierre Bourdieu, sinó com la constatació de fins a quin punt aquests no són més que un apèndix d’aquesta última, com diria Karl Manheim, i per tant pateixen dels mateixos vicis: la ferma voluntat d’ascendir socialment i de formar-se políticament amb l’únic objectiu de construir un discurs que legitimi aquest objectiu tan prosaic. Dintre d’uns anys, si tot va bé per a ells, aquesta aliança electoral imaginada potser es converteixi en una absorció política i l’Esquerra Independentista tornarà al dilema de sortida que donà lloc a la PUA. L’etern retorn de la història i els pensaments que diria Friedrich Nietzche.

Ni Països Catalans, ni Llengua, ni res de res: el què vol tothom en aquesta societat és viure bé, però hi ha una enorme diferència entre pensar que per fer-ho s’han d’esgarrapar conquestes a la classe dominant amb la lluita social i creure, pel contrari, que s’ha d’anar darrere de les falses utopies que aquesta crea. Pa per avui i fam per demà. Tard o d’hora us estimbareu igualment, però, amb l’agreujant per a vosaltres que els d’abaix ja no us voldrem com aliats.

Fora trepes dels moviments socials
Visca l’anarquia

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/08/lapassionant-aventura-delsfills.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: L’apassionant aventura, dels fills precaritzats de les porugues classes mitjanes catalanes, per fer-se un lloc en l’oasi dels que remenen...
13 ago 2019
K bo; al final as llegit el manifest de les cup. Article es molt bo!
Re: L’apassionant aventura, dels fills precaritzats de les porugues classes mitjanes catalanes, per fer-se un lloc en l’oasi dels que remenen...
14 ago 2019
Tema apart:
A aquesta ànima apàtrida li faltaria emancipar-se de Google.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more