Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
Per què ja no sóc anarquista v2.2
14 jul 2019
Després d'identificar-me com a anarquista i dedicar la major part del meu temps i energia mental a aquesta ideologia durant uns deu anys de la meva joventut,
Per què ja no sóc anarquista v2.2

Avís previ a aquelles persones que s'identifiquen com a anarquistes: “Perquè no vull ni llegir aquest text”.
Vaig penjar una primera versió d'aquest text a indymedia i molts anarquistes se'm van tirar a sobre desqualificant-me directament sense llegir-se el text sencer i encara menys rebatre cap dels arguments que aporto. Pot semblar estrany que algú que pertanyi a una ideologia que pretén estendre's a través de la pedagogia i el qüestionament racional de les altres ideologies es mostri tan tancat a qüestionar la seva pròpia ideologia. Tot i així, hi ha varis mecanismes psicològics que expliquen la resistència de qualsevol anarquista a llegir aquest text o valorar objectivament els arguments que exposo.
En primer lloc, els humans som éssers tribals, necessitem sentir que pertanyem a un grup social ja que d'ell depèn la nostra supervivència. L'anarquisme també ens dóna una identitat tribal i això fa que com a anarquistes qualsevol qüestionament al seu ideari el puguem viure com un atac a la nostra identitat i a la nostra tribu. A partir d'aquí es genera una dinàmica de “estàs amb nosaltres o contra nosaltres” on no hi ha debat possible. Així doncs, mostrar un rebuig ferotge al més mínim qüestionament de la nostra ideologia no té res d'estrany, ans al contrari, és una conducta tribal que ens farà guanyar el reconeixement dels companys de la nostra tribu. Repudiar i combatre els traïdors de la pròpia tribu (com ara els anarquistes que deixen de creure amb l'anarquisme) amb més vehemència que als enemics de tota la vida també és una conducta molt tribal i lògica. Els enemics ens poden despertar odi però els traïdors a part de l'odi també ens fan sentir engany, decepció i pèrdua.

Un altre mecanisme que els humans portem de sèrie és el biaix confirmatori: tendim a afavorir, buscar, interpretar, i recordar, la informació que confirma les pròpies creences o hipòtesis, donant desproporcionadament menys consideració i sent més crítics amb qualsevol possible alternativa. És a dir, el més probable és que un anarquista que es llegeixi aquest text sols es fixi en aquells elements que pugui criticar o ridiculitzar. Així és com em vaig trobar amb varis anarquistes que no van captar el meu to irònic quan dic al principi del text que “vestia escrupolosament de negre” per demostrar la meva creença en l'anarquisme i m'ho retreien per demostrar que jo mai havia sigut un autèntic anarquista i que per tant, no valia la pena seguir-me llegint.

També hem de tenir en compte la “dissonància cognitiva”: quan ens trobem informació que entra en conflicte amb el nostre sistema de creences sentim una tensió i incomoditat que ens porta actuar per reduir-les. Una forma de reduir la tensió és reflexionar i assumir noves idees i creences per tal d'aconseguir que el conjunt de les nostres idees tornin a encaixar entre si però ben sovint optem per la formula més fàcil d'evitar activament la informació que ens genera la tensió. Entenc que aquest text genera molta tensió per algú que s'identifica com a anarquista, no és una pastilla fàcil d'empassar. En aquest sentit, una possible solució és llegir-se el text poc a poquet, i no tot d'una sola tirada.


Després d'identificar-me com a anarquista vestint escrupolosament de negre (inclús a ple estiu) i dedicar la major part del meu temps i energia mental a aquesta ideologia durant uns deu anys de la meva joventut, crec molt necessari explicar perquè hi he deixat de creure. Almenys, això és el que a mi m'hagués agradat llegir deu anys enrere, quan hi estava ficada de ple.
Abans que res, aclarir que no m'empenedeixo pas de tota aquesta colla d'anys durant els quals mai he deixat d'aprendre i experimentar noves formes de viure. El món llibertari m'ha ofert una experiència vital molt intensa i apassionant que d'altra forma difícilment hagués viscut. El pensament llibertari m'ha ensenyat a mantenir sempre un esperit crític i qüestionar-ho tot, inclòs el mateix pensament llibertari. Per tot això i molt més, li estic infinitament agraïda.
Tot i així, haig de reconèixer que vaig viure un fort procés de desengany al topar amb els límits i els inesperats efectes negatius d'aquesta ideologia a l'hora d'aplicar-la a la realitat. L'anarquisme donava sentit a la meva vida, per això al deixar de creure-hi vaig sentir un gran buit i patir un bon xoc. Amb el desig i esperança d'alleujar aquest possible xoc a algú altre escric aquest text.
Per no allargar-me infinitament em limitaré a explicar d'una forma clara i concisa dues principals raons per les quals no crec que l'anarquisme sigui una ideologia política viable en el nostre context occidental actual:


1. El problema de la grandària
És difícil i ens fa mandra viure únicament amb allò que cacem i recol·lectem.
L'ideal llibertari de viure en societats horitzontals sols és possible en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Aquesta és la única forma per un grup humà de ser autònom sense haver de dependre d'organitzacions socials més grans i jeràrquiques com ara els estats. Sols en petits grups és possible organitzar-se assembleàriament de forma que tothom pugui parlar i ser escoltat. Quan una assemblea creix més enllà dels 10 membres, esdevé cada cop menys democràtica, menys persones s'atreveixen a fer sentir la seva veu. Parlen les persones amb menys vergonya o més ego i no necessàriament les que tenen coses més interessants a compartir.
A mesura que creixen els grups humans necessiten ser més productius (extreure més recursos d'un mateix territori) per tal d'auto sostenir-se, consumint més recursos i generant més residus. Com més productiva és una societat, més noves, específiques i variades activitats humanes apareixen fent-la cada cop més complexa. Així apareix l'especialització laboral ja que una organització assembleària no seria prou ràpida i eficient per gestionar el creixent nombre d'activitats, recursos i residus. Per un funcionament òptim de la societat, sols les persones més expertes en cada matèria haurien de dedicar-se a gestionar-la. La política d'una societat gran també es fa molt més complexe i com que és impossible fer assemblees multitudinàries on tothom tingui veu, requereix de representants polítics especialitzats. En definitiva, com més gran és una societat, més jeràrquica esdevé.
Així doncs, si, és possible viure en una societat anarquista, però hauries d'anar a viure amb una petita tribu caçadora-recol·lectora en algun dels indrets més remots i inhòspits del planeta on encara és possible viure-hi sense ser molestat per cap estat.


2. El problema de la violència
Ignorem l'extrema violència d'un territori sense estat.
La segona raó té a veure amb la violència. Aquí occident estem tan habituats a viure el nostre dia a dia sense haver de patir per la nostra integritat física que ens pot costar creure que aquest sigui un problema al qual dedicar-hi la més mínima atenció. Potser per això tenim la sort de poder dedicar-nos a analitzar les subtils o micro violències simbòliques del sistema capitalista i patriarcal en què vivim enlloc de les macro-violències que podrien acabar amb la nostra vida.
El cert és que sempre hi ha hagut conflictes entre tribus o pobles fronterers. Molts d'ells es resolien pacíficament però molts altres amb les armes. Quan el conflicte era entre societats petites i igualades, potser en el pitjor dels casos tot es quedava en la pèrdua d'unes poques vides humanes i cadascú seguia fent la seva vida lliurement, però amb l'aparició de societats més grans o desiguals, el resultat podia ser la guerra, esclavitud o genocidi. Des que hi ha estats, hi ha exèrcits, organitzacions armades i bàrbars (pobles guerrers que viuen de saquejar altres pobles o estats), i la violència no és una cosa que puguis ignorar si vols seguir vivint amb un mínim de seguretat que no t'extorsionaran, saquejaran, violaran o mataran. Actualment i durant els últims milers d'anys, la única forma de viure amb un mínim d'aquesta seguretat és formar part d'un estat capaç de garantir-te-la mantenint el monopoli de la violència dins d'un territori concret.
Si una ideologia antiestatista pretén prosperar, hauria d'explicar com resoldre el tema de la violència de forma satisfactòria. Hi ha qui m'ha respòs que una societat anarquista no té perquè ser pacifista i que també es podria autogestionar la seva seguretat sense dependre de cossos policials o exèrcit. El problema és que autogestionar la seguretat implica competir a nivell armat amb altres organitzacions armades professionals de forma que no et queda més remei que professionalitzar-te i adquirir tecnologies militars com a mínim tan potents com les dels teus possibles contrincants. Un cos armat professional es pot mantenir a base de saquejar, extorsionar o recaptar impostos i no crec que cap d'aquestes opcions sigui especialment anarquista.
Hi ha qui rebat la qüestió de la violència amb el pensament màgic de que quan visquem en l'anarquia ja no ens farà falta usar la violència perquè la societat s'haurà lliurat de totes les violències estructurals del sistema capitalista, sense especificar el més mínim com fer aquesta transició momentània, simultània i mundial a l'anarquia.
És curiós comprovar com inclús avui en dia i dins del nostre potent, ric i tan civilitzat estat occidental, aquells entorns socials, espais i activitats que queden fora de la llei o de l'abast de l'estat i els seus cossos policials—com per exemple blocs okupats, trames de corrupció política o plantacions de cànnabis—són especialment proclius a la violència.



Amb aquestes dues premisses es fa evident que no existeix cap fórmula viable de construir una societat anarquista avui en dia a occident. Encara que fos viable, pràcticament ningú que avui en dia es defineix com a anarquista estaria disposat a viure en una societat tan precària com una caçadora-recol·lectora.

L'encís de l'anarquisme
Si l'anarquisme és tan poc viable, com és que té tants fidels seguidors? El moviment llibertari funciona com qualsevol altra tribu urbana, amb la seva estètica, els seus símbols, i la seva pròpia ideologia. Els humans som éssers tribals que necessitem identificar-nos com a part d'un grup, i l'anarquisme ens permet formar part del grup més noble que existeix. Com? La seva ideologia política és la més pura i immaculada, té els ideals més sublims. És l'única ideologia purament antiautoritària, contrària a tot tipus de dominació. És la més democràtica i menys tacada per ser la causa de polítiques nefastes o fets històrics lamentables—ja que mai ha controlat un govern íntegrament. Davant les imperfeccions dels altres colors polítics, el negre ens permet desmarcar-nos-en i dotar-nos de certa superioritat moral. Sobre el paper, cap altre ideal polític el pot superar.
Durant els meus anys anarquistes creia que si algú no era anarquista era únicament perquè desconeixia la ideologia i havia sigut adoctrinat des de ben petit per conformar-se amb el sistema imperant o bé perquè no era prou ambiciós amb els seus ideals. Bàsicament pensava que la gent estava adormida i sols feia falta despertar les seves consciències. Per això dedicava la major part dels meus esforços a difondre el pensament llibertari, pensant que a mesura que la gent anés coneixent més l'anarquisme, aquest s'aniria estenent pacíficament i voluntàriament de forma racional per tota la societat, sense necessitat d'imposar-se per la força com la resta d'ideologies autoritàries. Em sentia amb certa superioritat moral formant part de la ideologia política més noble i ideal que existeix. Feia sentir-me que jo i els meus estàvem en el camí correcte mentre que la resta no, i això feia sentir-me especialment bé.
Evidentment, ara veig que estava molt equivocada. La ideologia política de cadascú, generalment no es forma a partir d'una anàlisi exhaustiva, acurada i contrastada de totes les ideologies existents sinó més aviat a partir d'adhesions emocionals personals, per la qual cosa és molt difícil convèncer racionalment a algú que canviï la seva ideologia. La fórmula més eficaç de guanyar un nou adepte ideològic seria a través de la vinculació emocional amb una altra persona, com ara el vincle entre pares i fills o entre parelles sexoafectives.



Deserció activista
Sovint em preguntava com és que a partir dels 30 anys la majoria de la gent abandonava l'activisme? Creia il·lusament que era una problemàtica de les generacions anteriors que seria finalment superada per la meva ja que llavors jo tenia molt clar que mai abandonaria l'anarquisme i l'activisme. La realitat és que la meva generació ha acabat sent igual de desertora. A partir dels 30, molta gent es comença a dedicar a la criança, i els seus fills passen a ser la seva principal preocupació, deixant a molta gent sense temps, motivació o energia per dedicar a l'activisme.
Hi ha una altra raó que explica la progressiva descreença en l'activisme radical d'esquerres: La majoria d'activistes venim de famílies benestants (principalment de classe mitja), famílies on mai ens ha faltat de res i on hi regna el comunisme (no hi ha competitivitat, hi funciona l'economia del regal, cadascú aporta segons les seves possibilitats i pren segons les seves necessitats). Acostumats a aquest món familiar idíl·lic (almenys a nivell econòmic), quan comencem a ser més conscients de totes les injustícies i misèries que succeeixen en el món exterior, ens xoca i ens indignem, no entenem com hi ha gent que les pugui consentir o tolerar. Inconscientment, pensem que el món podria funcionar amb la mateixa harmonia que una família unida, el nostre màxim referent d'organització social fins al moment. A mesura que ens independitzem de la família i que ens hem de guanyar les nostres pròpies garrofes, aconseguir habitatge, aparellar-nos... ens trobem amb què els nostres interessos ben sovint entren en conflicte amb els d'altra gent i que no sempre és possible compartir equitativament l'objecte d'interès entre tots els interessats, ja sigui una feina, un pis de lloguer o un amant molt sol·licitat—i això en el cas poc freqüent que tothom estigui predisposat a compartir l'objecte d'interès (!). En aquestes situacions podem decidir ser molt bones persones i cedir sempre per així mai incomodar a ningú. El problema és que obrant així generalment acabem sent explotats o exclosos i sentint-nos trepitjats o aïllats. És per això que al cap d'uns quants cops d'actuar de bona fe pel bé col·lectiu o sense voler trepitjar ningú, i que en veure que som els únics que ho fem i que els altres s'aprofiten de nosaltres o ens deixen tirats... és molt probable que ens sentim estúpids o maltractats. Com per exemple quan tu sempre has obert casa teva i el teu cor a tothom que ho necessitava, sense posar cap tipus d'impediment i quan tu després has necessitat allotjament o una mica d'afecte per una sola nit t'han dit que no els hi anava del tot bé. O quan sempre t'has deixat el cul treballar totes les hores que facin falta per alguna causa sense esperar res a canvi però resulta que els músics activistes o els distribuïdors de cervesa si que cobren. Cadascú té diferents nivells de tolerància a aquests desenganys de la vida, hi ha gent molt tossuda que pot aguantar vàries dècades devota als seus ideals, encara que això suposi viure molt precàriament o en un indret remot. Tanmateix, per la majoria de mortals és més comú que als 30 anys o abans, haguem acumulat prou desenganys com per quedar-ne fartets i engegar a la merda aquest rol bondadós, caritatiu i calçasses. Llavors passem a “fer-nos valdre” o el que és el mateix: entrar al joc de competir i salvaguardar pel nostre gaudi personal i privat els petits luxes, privilegis o comoditats que ens hem anat guanyant més o menys legítimament amb el nostre esforç. I... ves per on! Sense ser-ne gaire conscients acabem reproduint dinàmiques individualistes i egoistes que uns pocs anys enrere detestàvem d'allò més. Arribats aquí, és comprensible que se'ns passin les ganes de seguir lluitant per ideals utòpics que contradiuen la nostra experiència quotidiana de forma reiterada durant anys—almenys ens queda el consol de seguir fent activisme a través de facebook o twitter!
Passats els 30 anys sols aguanten uns pocs grans guerrers activistes incorruptibles que segueixen treballant infatigablement de forma altruista i em desperten molta admiració. Però també existeix un altre tipus d'espècimen activista que té altres al·licients per seguir en peu, com ara: a. l'estatus de super-activista que han acumulat al llarg dels anys i que els converteix en personatges reconeguts i venerats per les noves generacions d'activistes b. esdevenir intel·lectuals activistes i vendre llibres com a tals c. rebre una paga per part d'alguna institució que et permeti intentar seguir fent activisme des de les institucions, perquè al cap i a la fi “millor que hi hagi algú dels nostres que no pas algú sense cap sensibilitat activista”. Així és com els activistes més vàlids o amb més verbositat d'una generació acaben sent els polítics de la següent.

L'etiqueta anarquista
He estat (i segueixo estant però de forma més informal) en col·lectius autoanomenats anarquistes justificant-ho amb l'argument que les nostres pràctiques són majoritàriament llibertàries, ja que ens organitzem assembleàriament i de forma horitzontal. Així doncs, rebutgem qualsevol tipus de subvenció o ajuda de les institucions, sols cuinem menjar vegà i ecològic, tot el llenguatge que utilitzem és escrupolosament revisat per tal de no reproduir cap tipus d'opressió... Tot això a nivell col·lectiu, ja que en allò individual rarament ens posem cap límit a la incoherència; mai ens qüestionem d'on traiem els diners que aportem solidàriament al col·lectiu. Ens podem estar hores discutint si vendre llaunes o només cervesa artesanal en la kafeta del col·lectiu, sense parar la més mínima atenció a quina birra bevem a diari individualment. Sembla com si el col·lectiu fos una forma de redimir tota la misèria de les nostres vides personals (amb “misèria” em refeixo a tot allò que és políticament incorrecte o millorable).
Tot i així, crec que utilitzar l'etiqueta anarquista o anticapitalista quan únicament duem a terme algunes pràctiques anarquistes durant unes poques hores del nostre temps lliure, mentre la resta del nostre temps estem produint o consumint recursos capitalistes, em sembla excessivament enganyós. Ho equiparo a ser membre d'un col·lectiu veganista i menjar carn sempre que no estàs en una assemblea o acte del col·lectiu.
Hi ha qui em diu que sóc massa intransigent i primmirada i que és necessari acceptar certes contradiccions sense renunciar a la identitat anarquista si és que volem canviar alguna cosa. Estic d'acord amb què no importa el grau de coherència que tingui cadascú amb els seus ideals—qui sóc jo per jutjar les incoherències de ningú si jo n'estic ben plena!—i em sembla molt bé que cadascú s'identifiqui amb els seus ideals malgrat estar-ne ben lluny. Però si realment volem superar el capitalisme crec que seria més convenient començar per fer un acte d'humiltat i reconèixer el punt on ens trobem: som addictes al capitalisme. No conec cap addicte que hagi superat la seva addicció sense fer el primer pas de reconèixer-la. Dir que ets abstemi mentre vas borratxo no funciona per superar l'alcoholisme. Dir que ets anticapitalista mentre el teu dia a dia es basa en menjar, vestir, habitar, transportar-te, comunicar-te... amb recursos provinents del mercat capitalista, tampoc és molt útil per superar el capitalisme.
En tot cas, el que em sembla més important de tot és tenir ben clar quins són els nostres màxims ideals, perquè sinó tenim ben clar cap on anem podríem estar caminant en la direcció equivocada i acabar a un lloc ben tenebrós. Per això em sembla tan important aclarir què és l'anarquia, el màxim ideal de l'anarquisme: una societat sense estat ni dominació, una societat totalment horitzontal, i això sols és possible en forma de societat caçadora-recol·lectora. Jo entenc que la gran majoria de gent que s'identifica com a anarquista no comparteix aquest màxim ideal, i per això crec que seria més realista i menys auto-enganyós identificar-se dins d'alguna branca del socialisme, com per exemple el comunisme llibertari.

I ara què?
Així doncs, si ja no crec en l'anarquisme, en què crec? No crec exclusivament en cap ideologia, la societat és massa complexe com perquè existeixi una sola ideologia ideal que ofereixi solucions a tots els problemes existents (entenent per solució aquella mesura política que maximitza la felicitat indiscriminadament pel màxim de persones). Cada problema i conflicte requereix les seves pròpies solucions, i les societats actuals són tan complexes i estan condicionades per tants factors (molts dels quals ni tan sols ens imaginem), que sols mitjançant la prova i l'error podem aproximar-nos a conèixer quina és la millor solució en cada situació. D'antuvi no podem predir quina serà, així que el millor que podem fer és ser molt humils a l'hora de defensar una mesura política, reconeixent el seu caràcter experimental i que no té perquè ser millor que la d'algú altre. Reconeixent que a voltes, les propostes més ben intencionades i més ideals sobre el paper tenen les conseqüències més inesperades i perjudicials quan són dutes a terme.
No crec en l'anarquisme com a proposta política viable aquí i ara, però si que hi seguiré creient en el sentit que crec que la forma de vida paleolítica, la forma per la qual els nostres cossos i ments han sigut emmotllats i l'única forma de viure en l'anarquia, és la forma de viure una vida més intensa i plena1. També seguiré creient en el moviment llibertari com a comunitat humana formada per meravelloses persones entregades al bé comú de la comunitat. Així doncs, potser no em veureu seguir fent proselitisme per la causa llibertària però de ben segur que em veureu participant d'algunes de les tantes activitats tan interessants que organitza com per exemple xerrades, trobades, fires de llibre, manifestacions...
VISCA EL MOVIMENT LLIBERTARI!!
PS. Estic molt disposada a debatre o aclarir qualsevol punt d'aquest text!! Em podeu contactar a través del mail: opifai ARROBA gmail.com o twitter: @opifai
Na Pai, Puig de la Dona
juliol de 2019
Mira també:
https://difonlaidea.files.wordpress.com/2019/07/janosoc.pdf
https://difonlaidea.wordpress.com/2019/06/25/perque-ja-no-soc-anarquista/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
14 jul 2019
Como gran parte del activismo autodenominado anarquista post68, tú no eras anarquista si no liberal radical. El anarquismo va de implantar el socialismo, va de responsabilidad militante que cruza generaciones y que arraiga en el pueblo. Te llega la época de replantearte la vida y ves la debilidad del ghetto anarquista, o activista. Obvio. Es una burbuja permitida por las sociedades occidentales burguesas. La vida pirata no es anarquismo ni nunca lo fue
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
14 jul 2019
Cuando dices cosas como lo de vestir de riguroso negro y movidas similares, me pregunto dónde narices habrás militado. Me da la sensación que en alguna movida estudiantil o grupo juvenil / okupa dedicado a poco más que a comedores veganos y pases de vídeo. Normal que en un entorno juvenil la gente no supere los treinta. Si te vas a un sindicato de CNT por ejemplo verás que precisamente la media de edad es entre veintimuchos y treinta y tantos. Y es que cuando tienes un trabajo pues lo lógico es el sindicato. Lamentablemente si eres antisindicalista (primitivistas quizás) pues acabas abandonando cualquier actividad militante, o con suerte participando en grupos de barrio. Igual al ser de "clase media" como dices (cosa que no existe en el sentido que le das), o acomodarte, ya te da igual transformar la sociedad, pero para las personas que vivimos en la esclavitud asalariada la lucha no termina. Creo que no.sabes lo.que es.el anarquismo, y has seguido la caricatura
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
14 jul 2019
Cuando dices cosas como lo de vestir de riguroso negro y movidas similares, me pregunto dónde narices habrás militado. Me da la sensación que en alguna movida estudiantil o grupo juvenil / okupa dedicado a poco más que a comedores veganos y pases de vídeo. Normal que en un entorno juvenil la gente no supere los treinta. Si te vas a un sindicato de CNT por ejemplo verás que precisamente la media de edad es entre veintimuchos y treinta y tantos. Y es que cuando tienes un trabajo pues lo lógico es el sindicato. Lamentablemente si eres antisindicalista (primitivistas quizás) pues acabas abandonando cualquier actividad militante, o con suerte participando en grupos de barrio. Igual al ser de "clase media" como dices (cosa que no existe en el sentido que le das), o acomodarte, ya te da igual transformar la sociedad, pero para las personas que vivimos en la esclavitud asalariada la lucha no termina. Creo que no.sabes lo.que es.el anarquismo, y has seguido la caricatura
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
15 jul 2019
bueno, parto de otras premisas - anarquistas, sindicalistas... pero diferentes y sin lugar a dudas menos finalistas.
En todo caso como se trata del análisis individual de una persona concreta en un entorno concreto, creo que es un texto a valorar y respetar, por lo menos en cuanto a que lleva una reflexión argumentada detrás de la decisión de desetiquetarse anarquista.
Mirando como está el MLE hasta donde conozco no estoy seguro que sea dicho movimiento el garante ni mucho menos de las ideas anarquistas(vetos, imposiciones, privatizaciones encubiertas de los espacios, expulsiones, moral positiva sin lugar alguno de debate... populismo, en fin, sin mas no esta el MLE para dar lecciones).
Muchas de las críticas que hace son ciertas, faltaría añadir el enorme problema de egos y prepotencia que se respira en casi todos los sitios de corte anarquista.
En fin, mucha gente en una especie de darle la razón en materia tribal, se justificará con una retórica simplona descalificando al crítico, para cerrar filas en el espacio de autojustificación de cada cual de seguir en linea recta, sin tratar de ver si existe algo de certeza en la parte crítica.
Esta dialéctica de justificación del ego propio se extenderá en el entorno del fulano la fulana que sea y se dará el falso debate endogámico de ver la justificación en el compañero compañera de tu lado.
Y por fin, debate eliminado... postura propia justificada, y todo puede seguir igual...
Hay que empezar a separar lo que es el anarquismo y lo que es el movimiento anarquista... a veces coincide pero ni todos los anarqusitas están en el movimiento ni todo el movimiento es anarquista. El texto es una buena crítica al movimiento, no a la idea.
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
15 jul 2019
También es importante no confundir el anarquismo con la anarquia; a la cual a veces es necesario "salvar" inclusive de lxs propixs anarquistas: pues somos nosotrxs -quienes la necesitamos a ella- y no ella a nosotrxs, ya que ella existe de mil modos aquí y ahora mismo; y de manera independiente a lo que hagamos o dejemos de hacer por los favores de tan bella e insurrecta señorita... Salud y mucha, mucha (A). Yo? Ya llevo el triple de tiempo -unas tres decadas- en las movidas; y me siento más anarcx cada día..!!
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
15 jul 2019
Algo de éste texto me suena... éste discurso no es nuevo y huele a arrepentimiento/manipulación rollo "porqué he dajado ser veganx". Todo lo que no interesa al estado/capital son personas que actúan y vivan a consecuencia de ideas anarquicas. Lxs que difunden textos de ese tipo son profesionales mentirosxs que se inventan cualquier historia para sembrar victimismo/falsedad/arrepentimiento entre lxs anarquistas.
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
16 jul 2019
Ahora que lo dices a mi también (que casualidad...) me suena el texto. Y no solo eso: el primer "comentario" que se repite dos veces es el mismo de la primera vez que lo publicaron (!); y es "comentado" en la entradilla de esta segunda "edición", lo cual lo inscribe, dentro del modo de accionar, de quien nombras. Que manera más sucia de embarrar la cancha día a día, no?. Salu (A) PD: si es necesario como decía, "salvar" la anarquia -a veces-, hasta de nosotrxs mismxs ni que hablar de personajes como Aliss que son expertxs "anti-acracia" pero ella sabrá defenderse @:D.
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
16 jul 2019
Típico discurso de peña de clase media que milita más por postureo que otra cosa. A lxs que las herramientas anarquistas nos ayudan a ser más libres no renunciamos a ellas. Sería como renunciar a la vida.
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
17 jul 2019
m'encantaria tant entrar a debatre amb algú sobre les dues raons bàsiques que exposo de perquè he deixat l'anarquisme... però sembla ser que la palla, l'embolcall, acaben eclipsant l'autèntic contingut... i bé, que els biaixos que exposo al principi del text, segueixen treballant a ple rendiment. Per més exposats que estiguin, no hi ha qui els pari!
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
17 jul 2019
Salud y anarquia, na pai: que ultimamente hay una campaña ¨anti-acrata¨ en esta web, ya lo sabemos; lo cual no quiere decir que tu seas parte de ella, yo no lo veo asi al menos. De todos modos, es algo bastante extraño lo del comentario repetido. Pero vamos al ajo si te parece bien... El llamado anarquismo no es una ¨ideologia¨ sino un Ideal. La diferencia es que no tenemos libros sagrados e incuestionables como la Biblia o El Capital, ni nos dejamos "mandar". Asi pues, no sostenemos una creencia inmutable, sino unas ideas basicas que se van modificando y actualizando constantemente. Lo mas curioso es que sus raices estan creciendo desde tiempos inmemoriales, y los motivos que propiciaron su eclosion son de una actualidad asombrosa. Lo primero que caracteriza a unx anarcx es que su deseo es dejar de serlo lo antes posible... Nacemos de una negacion (an-arke) -lo que no queremos- que se transformaria en afirmacion si las opresiones que nos joden la libertad se acabaran, cosa aun muy lejana en este jodido mundo capitalista actual que padecemos en ello llevas mucha razon... Pero la anarquia, como escribi antes, existio y existe de mil modos incluso en los contextos mas desfavorables (y/o quizas en parte a causa de ellos...). Como terapeuta transpersonal he estudiado en profundidad lo que llamas "tribal". Para decirlo coloquialmente: no existe LA sociedad. Es un talisman teorico de la sociologia que no soporta la prueba de realidad. Los seres humanos vivimos en GRUPOS diversificadisimos; y entramos y salimos de ellos todo el tiempo... Segun el grado de apego y dependencias materiales/emocionales que mantenemos con ellos, y sumado a sus caracteristicas peculiares, nos cuesta/gusta mas o menos integrarlos o rechazarlos. Eso es tan personal como las huellas dactilares... Lo anarquico es una manera de relacionarse no exenta de conflictividad sino todo lo contrario: lo "facil" es la imposicion jerarquica; y nosotrxs practicamos la polemica permanente como eje de la amistosidad que propiciamos... Entonces decimos que cosas como la amistad y la fiesta; el amor y el apoyo mutuo; los clubes de todo tipo y los grupos de afinidad espiritual; las mingas de autoproduccion de bienes y las actividades comunitarias, asi como innumerables tejidos asociativos YA SON! anarquia aqui y ahora; por mas limitaciones y complicaciones que tengan en su funcionamiento singular, y por mas sabotajes que sufran a manos de los infames poderes de turno... Me extraña que justamente en mi amada Catalunya (donde millones de personas lograron organizarse en autogestion en medio de una guerra feroz) se cuestione la viabilidad del Ideal. Si en el siglo XX se pudo con mucha mas razon en el XXI contamos con unas tecnologias que, bien utilizadas, reducirian el esfuerzo humano a algo anecdotico en caso de socializar los medios de produccion -somos el 99% no lo olvidemos!-, no te parece?. Disculpa si me paso por alto el puntilloso tema de la llamada "naturaleza humana" pues es demasiado extenso para enunciarlo aqui; pero dire que NO EXISTE tal cosa. No somos ni buenxs ni malxs, ni esto ni lo de mas alla; sino lo mas maleable y transformable que existe... De que depende? UF! las variables son interminables. No hay mas paraiso ni infierno que lo que construyamos entre todxs. Y por desgracia nos vemos arrastradxs hacia la segunda opcion en este apocaliptico presente. La idea no es nueva y es parte de la matriz "protoreligiosa" que dio origen al Ideal, lo cual no negamos ni nos averguenza en absoluto. Lo que si existe (por suerte) es un AFUERA del estado en tension continua con este o, en el mejor de los casos, en guerra declarada y abierta en su contra... Las pruebas estan por todas partes y no hace falta extenderse en ello. Jajajaja no puedo evitar soltar una carcajada cuando se aborda el asunto de la "violencia". Si la pensamos desde la mentalidad occidental-primermundista la hemos cagado de antemano, pues no hay violencia mas extrema que la generada por ella y exportada al resto del sufrido planeta (por ejemplo aqui mismo en medio de la Pampa intoxicada de agrotoxicos en manos de terratenientes descendientes de lxs invasorxs eurofeos) hace ya siglos... Que no era de color de rosa la cosa antes de la conquista? No, no lo era; pero tampoco la "fosa comun" en la que la han convertido; y lo mismo vale para Africa entre otros territorios. Malatesta lo expreso lisa, llana y bellamente: el anarquismo como Movimiento (anti)politico nacio cuando nos percatamos de que la "violencia" es reducible a una minima expresion si luchamos contra las condiciones sociales que la generan y alimentan. En eso estamos lxs anarcxs y en ello seguiremos hasta lograrlo. Me refiero a la Revolucion Social Total que (quien sabe?) que tan "utopica" es a fin de cuentas visto lo visto y al paso que vamos... La policia?: es gente pobre que reclutan lxs ricxs para reprimir a sus propixs hermanxs de clase. Basta con desarmarles, y mostrarles que hay otras maneras mas decorosas de ganarse los garbanzos, para que la tortilla se gire a nuestro favor... En eso somos IRREDUCTIBLES: la solidaridad entre iguales es contagiosa cuando se la deja emerger y un pilar innegociable de lo que pensamos, sentimos y actuamos lxs libertarixs desde los albores de la existencia. Es la piedra fundamental del Ideal y bien puesta esta como cimiento... Que aun no fueron superadas las ideas anarquicas, y son nobles como ninguna otra, es un hecho que hasta sus mas aguerridxs detractorxs muchas veces admiten. Que tiene de malo ello?. Que la ambicion y el ego humanos ciegan por momentos a algunxs de quienes las sostienen re-estableciendo una jerarquia social, un supremacismo moral que parte de un AUTOENGAÑO. Pero se trata de una desviacion egoica de regocijo personal revertible (si nos bajamos del "caballo" y tomamos un "baño de humildad" mas seguido eso depende enteramente de cada cual compañera, o ex-compañera o como gustes que te llame...). Te recuerdo que lxs iniciadores del mal-llamado anarquismo politico se volvieron mucho mas radicales e insurrectxs a medida que pasaban las decadas. En ello voy por igual camino y me alegro de que asi sea. Cada dia que me levanto en mi cabaña, en un minusculo pueblito campestre (soy "el anarko del pueblo", jeje) me reafirmo en los ideales acratas como hace ya treinta años. Y va para largo... Ojo que vivi en tu tierra añares, y no hice mas que reforzar mi pensamiento de que hace falta destruir el capitalismo por completo y hacerlo YA, pues queda poco tiempo... Acabas el texto declarando que "ya no crees en ninguna ideologia". De puta madre! Bienvenida al club!. Y si... NO HAY QUIEN NOS PARE. Y como dice "un okupa pobre" renunciar a lo anarquico que vive en nosotrxs ES RENUNCIAR A NUESTRA/s VIDA/s; y desperdiciar tantas luchas que fueron y son lo que nos estimula para seguir adelante alli donde sea que nos encontremos; sin olvidar a nuestrxs presxos, perseguidxs y asesinadxs en la Ofensiva Insurreccional. Que tengas un buen dia y... QUE VIVA LA ANARQUIA ALLI Y AQUI. DE NOCHE Y DE DIA.
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
17 jul 2019
SI HAY UN FUTURO, ES NUESTRO!!! (((A)))

https://youtu.be/LgZ3pe_tJo4
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
17 jul 2019
Señores de la manada patriarcal de esta web, dejen de mentir como siempre. Como no podía ser de otra manera, ahora perversamente me señalan como "Na Pai".

Na Pai, me gustaría decirte que no se puede juzgar a la anarquía y al anarquismo, por las personas que dicen ser anarquistas. Es muy diferente ser anarquista que autoproclamarse como anarquista y ser tan despreciable como cualquier autoritario, y en esta web hay unos pocos, aparte de otros que directamente sostienen y defienden ideas abiertamente ultraconservadoras.

Pese a mis palabras, créeme que puedo entender tu enorme decepción, pero permíteme la licencia de alguna puntualización. Una persona es lo que es, más allá de las etiquetas que se pongan o les pongan. Si una siente que nuestra vida tiene que cambiar radical y revolucionariamente, una no puede desfallecer por las nefastas y contradictorias experiencias que haya vivido.

Sé que las situaciones decepcionantes nos golpean en lo más íntimo, pero nuestras ilusiones más rebeldes debemos de preservarlas frente a todos esos que pretenden hundirnos en sus lóbregos mundos a los que pretenden condenarnos de por vida.

Tus experiencias chocan de frente con las de Benjamin Zephaniah que, sin formación política concreta, supo descubrir quienes eran sus verdaderos enemigos, y encontrar cómo enfrentarlos. Aquí te dejo el enlace que acabo de compartir, para disfrute de unxs y amargura de otros.
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/527469

Como él señala, teorizar o lanzar todos los vivas a la anarquía que deseemos, no es suficiente... Alguien dijo que "podemos apagar la vela, pero jamás la esperanza..."

Algunas no aspiramos a conquistar el futuro, como suelen proponer desde los comunismos autoritarios y sus derivados liberales y de la socialdemocracia, sino ese presente en el que nos han esclavizado.

Benjamin Zephaniah nos habla de las experiencias anarquistas que no esperaron al futuro para conseguirla.
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
21 jul 2019
Dices: " teorizar o lanzar todos los vivas a la anarquía que deseemos, no es suficiente..." Pero te das cuenta de las tonterias que dices?. Desde cuando la anarquia es deserar algo y lanzar vivas a algo?. Lo dicho, no te enteras de nada.
Re: Per què ja no sóc anarquista v2.2
21 jul 2019
Bueeeh... pasando del cotidiano ruido, y la constante metida de pata a la que asistimos (dia si día también, aqui) sería bonito que me contaras, que te pareció mi análisis antes de que cierre la posibilidad de comentar. Que te vaya guay. VIVA LA ANARQUIA!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat