Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: corrupció i poder
El dilema enverinat d’Ada Colau: El social-feixisme, Brest Litovsk i l’anarquisme
11 jul 2019
D8yTLZyWsAAnLJo.jpg
elecciones-municipales-mapa-1559067997951.jpg
3678313.jpg
D39q8uMWAAct7Sf.jpg
45913281_772453446480435_4251139308666972039_n.jpg
61910909_2735772209826096_4637640819329728512_n.jpg
tratado-de-brest-litovsk-de-1918-edicionesespartacocom.jpg
volya-abo-smert.jpg
1) Una difícil decisió que impedeix quedar bé amb tothom

Ja fa unes setmanes de la presa de possessió d’Ada Colau i la tensió política s’ha assossegat el suficient, no vol dir que no rebroti, per parar-se a pensar en el què ha passat. Sembla que els resultats electorals indiquen que els comuns barcelonins han mudat part dels seus suports electorals a sectors de les classes mitjanes, acostant-se sociològicament a ERC, mentre el PSC ha recuperat la simpatia dels barris de classe treballadora. Manuel Valls, per altra banda, ha arrasat als barris de classe alta. La lectura que en feia Lluis Rabell a l’article “A Orillas del Rubicón” és que les ambigüitats respecte al Procés han passat factura als comuns. Pot ser que la gent hagi votat més en clau catalana que de Barcelona? Segurament.

Les alternatives que es dibuixaven eren les següents: els representants de la classe mitja “progressista” i part de la treballadora (no oblidem que l’adjectiu de la primera ho és només per pressió de la segona) fent de furgó de cua de la petita burgesia reaccionària (cada cop més ultraliberal en la seva voluntat d’esdevenir el “catch-all party” del nacionalisme burgès català) o una aliança dels primers amb els representants de la classe treballadora i el suport enverinat de la classe alta de Barcelona. Que quedi clar, però, que jo no els considero representants de res, només ho són en funció de que penosament la gent segueix participant i legitimant aquest xou decrèpit que alguns s’entesten en mantenir en l’agonia. La primera idea que vull qüestionar, i que sembla que molta gent s’aferra en mantenir, és si la postura de Valls ha estat realment per frenar l’independentisme o més aviat per condicionar el govern de Colau, doncs, mai he cregut en la sinceritat d’aquella frase de Calvo Sotelo “antes roja que rota”: la veig una forma deliberada de desviar l’atenció de la lluita de classes.

2) La crítica de “classe contra classe” contra el social-feixisme, més actual que mai

Abans que Gueorgui Dimitrov es fes amb la direcció del moviment comunista mundial, un cop Stalin es desempallegà de Trotski, i imposés el reformisme estèril i col·laboracionista dels “Fronts Populars” (la llarga ombra dels quals encara continua projectant-se en expressions polítiques que ens són massa properes) la política de la seva Internacional s’anomenava “classe contra classe” i es caracteritzava per la intransigència revolucionària, la única confiança en la força del proletariat, i la seva avantguarda, per canviar les coses i el rebuig frontal a arribar a acords amb els partits socialdemòcrates als que acusava de social-feixistes. El que vull rescatar aquí, només, és aquest concepte. Per social-feixisme s’entenia que hi havia una coincidència entre la socialdemocràcia i el feixisme en el sentit de que ambdós promovien la col·laboració entre classes (tot i que, en principi, una mitjançant cert repartiment de la riquesa i l’altra de forma coactiva i repressora).

La màxima expressió d’aquesta fusió social-feixista va ser quan la socialdemocràcia alemanya es va aliar amb l’extrema-dreta dels freikorps per esclafar la Revolució Espartaquista de 1919. Per tal de no abandonar el poder es va aliar amb “l’Estat profund” militarista i va ofegar en sang les aspiracions d’emancipació del proletariat. Recordem, també, que la Lliga Espartaquista prové d’una escissió d’aquesta i que Karl Liebknecht no tingué problemes en abandonar el Parlament per liderar la insurrecció amb Rosa Luxemburg. Ells, com a marxistes revolucionaris, no tenien una concepció finalista de la presència a les institucions sinó només instrumental. Del pensament luxemburguista en va derivar una corrent ideològica soterrada que desemboca en l’autonomisme anti-capitalista del que, vés per on, prové Ada Colau. Cabia esperar un gest similar de l’Alcaldessa o la seva aliança amb el que queda del vell “partit de l’ordre” estalinista li ho impediria? És un “gest espartaquista” la renúncia de Gala Pin a la Regidoria del Districte de Ciutat Vella o un temor real a veure’s superada per l’esquerra pels col·lectius veïnals que agiten el castigat barri del Raval?

L’aliança per conveniència de la socialdemocràcia dels comuns amb “L’Ajuntament Profund” (versió local de l’Estat Profund i que fa referència a aquells poders fàctics que no s’escullen i converteixen la democràcia burgesa en una farsa) queda exemplificada amb el conegut reaccionarisme de la Guàrdia Urbana i les seves connexions històriques amb el falangisme (relació del superintendent Delgado amb l’ultradretà Alberto Royuela que ens recordava Jesús Rodríguez a la “Directa” el 2016, per exemple). Aliança caracteritzada per un estira i arronsa on de cara a la galeria es promet als moviments socials dissoldre els antiavalots de la USP però es crea la UREP amb més agents que abans i que amb el nou format “de proximitat” amplien la seva capil·laritat a tot el teixit barrial, fomentant la delació entre el veïnat. Total, per repartir bastonades a les manifestacions ja estan els Mossos.

Així recopilen informació valuosa durant la jornada aquells qui en el seu temps lliure es relacionaran amb l’agressiu món dels motards a través del seu propi capítol: els Gunfighters. Un excel·lent ambient de clavegueres d’on pot sorgir l’embrió dels futurs freikorps barcelonins per iniciar la guerra bruta contra tota dissidència que creixi als marges del que el social-feixisme controli políticament. Marges que es previsible que s’eixamplin davant la creixent massificació turística de la ciutat-aparador i la tèbia resposta de l’Ajuntament. Que lluny estem de quan les “patrulles de control” de la classe treballadora controlaven la ciutat, ens n’hem d’anar a països llunyans com Mèxic per veure una situació similar amb els “Grupos de Autodefensa Comunitaria”. El fet que avui dia l’esquerra institucional defensi major presència policial, en el marc d’un sistema generador de desigualtats socio-econòmiques, només ens indica com de compromesos estan amb aquest.

3) El Brest-Litovsk barceloní

A la pàgina satírica de facebook afí als Comuns Junts per Qatarunya i va aparèixer una vinyeta que em semblà interessant: En ella un Lenin informava a una massa proletària que el Kàisser alemany havia disposat un tren “a canvi de res” per retornar-lo a Rússia i fer caure el règim zarista. El paral·lelisme amb el vot de Manuel Valls a Ada Colau era evident però obvia descaradament “l’abraçada monstruosa”, que denuncià Rosa Luxemburg, entre Lenin i Hindenburg, poc temps després a aquesta ciutat bielo-russa. En el tractat s’entregaven amplis territoris als “Imperis Centrals” participants a la Primera Guerra Mundial. Potser aquesta Lenin-Colau, que imaginen els seus entusiastes seguidors, pagarà el mateix preu al Kàisser-Valls? La desafortunada comparació de Junts per Qatarunya semblava no voler reconèixer l’evidència de que aconseguir que l’esquerra “transformadora” perdi credibilitat pot ser el vertader motiu de tot plegat.

Tots els nacionalismes estan aliats contra el proletariat en un moviment de pinça dirigit a fagocitar-lo. En aquest cas contra els que creuen il·lusòriament representar-lo. Mentrestant Ada Colau aplaudeix la última batuda policial indiscriminada al Raval del 20 de juny: a l’estil del racisme de Manuel Valls es criminalitza la pobresa quan sabem tots que els grans narcotraficants operen lliurement al Port de Barcelona. La militarització dels barris pot ser que impressioni i faci sentir segur a algú però només traslladarà el problema de lloc, a part de que tapiant pisos sense donar-los un ús comunitari només aplaçarà temporalment el problema. Està gratant silenciosament la ideologia de Valls el govern d’Ada Colau? Veure’m una intensificació del viratge a la dreta en aquest govern d’esquerra condicionada?

4) L’anarquisme de Néstor Makhno i el CSO May Day

El tractat de Brest-Litovsk va portar a la invasió d’Ucraïna pels exèrcits austro-alemanys. A ells es van oposar els anarcocomunistes de la Makhnovitchina. Posteriorment lluitaren contra l’Exèrcit Blanc zarista, aliats amb uns bolxevics que acabaren traint-los. La maniobra del Káisser Valls, aliat amb el neo-lerrouxisme de Ciutadans, per investir a l’Ada-Lenin és denunciada al comunicat dels okupes anarquistes del CSO May Day, amb la consigna de que els polítics busquen el poder a qualsevol preu. Káisser Valls trenca amb Alejandro Lerroux per ressuscitar al Francesc Cambó més originalment anti-anarquista i la seva Lliga. Les tietes de l’Exèrcit Blanc zarista i el seu reaccionarisme aristocràtic-independentista acusen a l’Ada-Lenin d’entregar Ucraïna-Barcelona al Káisser-Valls.

Al mig d’elles un petit contingent makhnovista desplega, entremig del fum de les bengales, la pancarta “Ada ets una hipòcrita”: una escena paradigmàtica de que l’abraçada del Brest-Litovsk barceloní es troba atrapada entre els insults masclistes del defensisme contrarevolucionari catalanista i l’anarquisme revolucionari que pugna contra un social-feixisme que també comença a generar desil·lusió entre les seves antigues bases. Però la Lliga Espartaquista ja no existeix, i en un món dominat pel pragmatisme polític més exacerbat, la idea d’un despreniment revolucionari que agiti els carrers s’estavella a l’escullera d’una socialdemocràcia monolítica, estrany simbiosis de l’estalinisme i l’autonomisme reciclats. Cap d’aquests dos últims sembla creure en el contra-poder, en la idea de que no fa falta governar per condicionar l’agenda política, encara que la mobilització dels madrilenys acabi d’aconseguir que la judicatura mogui fitxa i aturi al carfriendly de l’Almeida.

És cert que hi ha una coincidència paradoxal entre la voluntat dels revolucionaris i els neo-liberals per des-legitimar la socialdemocràcia. Però això només és perquè els malabarismes que aquesta última fa, per tal de mantenir-se al poder a tota costa, no poden amagar el descontent creixent davant els efectes de l’austeritat capitalista, per una banda, i la voluntat de les elits econòmiques de seguir acumulant a tota costa, per l’altra. Potser que alguns vagin pensant que ha arribat l’hora de ressuscitar la utopia i tornar a confiar en la força revolucionària de les explotades abans que en els decorats de cartró-pedra institucionals.

Alma apàtrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/07/el-dilema-enverinat-dadacolau-el-social.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain
Sindicat