Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Octubre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
  01 02 03 04 05 06
07 08 09 10 11 12 13
14 15 16 17 18 19 20
21 22 23 24 25 26 27
28 29 30 31      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* %sArticle
Notícies :: educació i societat
L’independentisme “corporation”: el moviment activista-insurreccionalista més revolucionari de la pista
09 jul 2019
donde-ver-a-rbd-en-la-telenovela-rebelde-en-internet-88fb4.jpg
descarga.jpg
revolucion-o-reforma.jpg
D9vLO_bXkAA1rib.jpg
330_1345559922cartellmarxa.jpg
Masia_Girona_01.jpg
Cuál-es-el-origen-de-la-palabra-snob.jpg
I

Ja en començo a estar ben tip de tota aquesta colla de processistes, i dels seus falsos crítics que els hi fan un vergonyós seguidisme, que no només pretenen fer veure que són els més antifeixistes, antifranquistes i anti-règim del 78 sinó que a més a més pretenen donar lliçons a l’esquerra, més o menys radical a la que qualifiquen “d’espanyola”, sobre com s’ha de fer una revolució. Com per art d’encanteri aquells que tota la vida han estat gent d’ordre volen fer-se passar pels enemics número 1 del sistema. Una actitud fatxenda i sermonejadora de la que fa un any i escaig en vam veure un penós exemple al sketch del “Polónia”, “La Revolució Sofà”: en ell un Joan Tardà molt ufà acusava a un ballarí Pablo Iglesias d’apatia contestatària mentre ell, cassola en mà, protestava contra el feixisme. Aquesta és la imatge que tenen d’ells mateixos aquesta gent: d’apòstols incompresos de la revolució contra el “feixisme espanyol” mentre els demés en som poc menys que còmplices.

Que no se’m malinterpreti: En absolut sóc partidari de la socialdemocràcia, cada cop més descafeïnada, de Podem però la capilaritat d’aquest discurs trampós arriba fins i tot a l’anarquisme i altres expressions de l’antagonisme anti-capitalista: He arribat a escoltar perplex en boca de companys llibertaris crítiques al “reformisme” de Podem per voler frenar la “insurrecció” independentista amb allò de “no despertar el feixisme”. Podem és reformista si, però no per això, sinó per creure reactivament en un model d’Estat del Benestar nòrdic que, fins i tot allà, està fent aigües davant l’ofensiva neoliberal. El fet de voler assossegar un conflicte identitari, en bona part degut a la presència a les files podemites de diferents postures al seu si, el faria, en tot cas, més similar a qualsevol moviment revolucionari que no al reformisme d’aquells partits obrers que acabaren sucumbint al nacionalisme entregant-se a una lluita fratricida en defensa de la bandera nacional.

II

Torno a repetir, per si no ha quedat clar, que no crec en la timidesa socialdemòcrata que l’hi aplana el camí al feixisme i, fins i tot, acaba aliant-se amb ell davant l’amenaça revolucionària però els pocs tics de solidaritat obrera que pugui tenir (degut segurament a la pressió de sectors interns que no s’acaben d’atrevir a abandonar-lo) no poden ser interpretats en un sentit contrari, només un neci faria això. I és que aquests processistes, i els que comparteixen els seus marcs conceptuals, no tenen massa clar el significat de termes com “reformista” o “revolucionari”, que no tenen res a veure amb l’infantilisme onanista de fer-se palles amb els enfrontaments amb la policia ni amb la intensitat d’un aparent conflicte institucional entre elits polítiques burgeses: tenen a veure amb voler implantar millores graduals per a la classe treballadora com a finalitat (com defensava Eduard Bernstein) o concebre aquestes només com un mitjà d’acumulació de forces i presa de consciència per derrocar el sistema capitalista (com defensava Rosa Luxemburg).

Però Quim Torra i Pere Aragonès ni són Bernstein ni molt menys Rosa Luxemburg i la seva “revolució” no és res més que una jugada política per dissimular la que se’ns ve a sobre amb un paquet de retallades criminal en els serveis bàsics com la Sanitat i l’Educació. La seva crítica al neo-franquisme no és res més que de postal, doncs, el que defineix una ideologia no és mai la bandera que oneja sinó els interessos de classe que defensa i en aquest sentit no hi ha la més mínima diferència entre els uns i els altres. Podria acceptar que en temes de moral, com les reivindicacions LGTBI o l’avortament, no s’han mostrat tan obertament reaccionaris com la dreta espanyolista però en quan a polítiques econòmiques l'han inclús superat (fa temps un company cenetista català em comentava que envejava les mobilitzacions de la “marea blanca” sanitària madrilenya sense tenir en compte que aquí el personal mèdic estava acollonit per la proliferació del hospitals concertats i les externalitzacions).

III

Del reaccionarisme ultraliberal del Procés, i en dic així perquè davant l’urgent necessitat de socialitzar la riquesa només pot ser definit d’aquesta manera, n’hi tenim un exemple paradigmàtic en aquell cartell de l’ANC de l’onze de setembre de 2012 que animava a “marxar sobre Barcelona” i que no em pot més que recordar ideològicament aquella funesta “marxa sobre Roma” dels camises negres italians: la oposició d’una Catalunya rural i idealitzada, guardiana de les autèntiques essències de la pàtria enfront d’una ciutat depravada, desnacionalitzada i cosmopolita. I és que ja ens deia Quim Torra que Barcelona havia abdicat de ser la capital del país enfront la catalaníssima Girona. Qui pot veure quelcom de revolucionari en aquest paradigma reaccionari? És que la resposta conceptual de l’extrema-esquerra independentista a allò que ens recordava un díscol López Tena sobre el seu neo-carlisme sociològic en serà la seva defensa d’una versió d’esquerres a l’estil dels ultratjats de Montejurra?


O potser una versió maoista-polpotiana imaginant-se uns barcelonins abandonant la “Sodoma i Gomorra” barcelonina liderats per unes jemeres-tietes receloses de tot allò que es cou a la ciutat del proletariat urbà? L’acusació de mao-feixistes que feren els soviètics, i que executaren els vietnamites a Cambodja, planaria com un exemple històric que llançar-los a la cara sinó fos perquè ni tan sols arriben a això aquells que han idealitzat històricament a la petita pagesia, a diferència del maoisme que se sustentava en el camperolat sense terra, que a través d’organitzacions corporatives com la “Unió de Pagesos” explotava i allotjava en condicions miserables a treballadors que contractava a països del “Tercer Món” com Colòmbia. En quan al “Tradicionalisme Revolucionari” que agrada tant a alguns d’ells però que sovintegen a amagar en públic, més enllà de la fascinació que els hi genera al creure haver descobert la paradoxa que soluciona les seves tensions ideològiques profundes, no és res més que una expressió de la política pendular i indecisa d’unes classes mitjanes que oscil·len entre el conservadorisme i el progressisme.

IV

Així que sobre aquells o aquelles que segueixin pensant que per seguir un moviment com aquest, dirigit per unes elits neoliberals i austericides, estan fent una autèntica revolució només em queda pensar que tenen una falta greu d’empatia cap aquells/es qui en pateixen quotidianament les seves conseqüències i que, com a resultat, tenen una visió bastant esnob de la política i del conflicte social. Com he dit abans, em sembla que no estem en això per un infantilisme onanista que s’emmiralla amb la confrontació per la confrontació sinó per construir uns moviments socials forts amb l’única perspectiva de millorar les nostres condicions de vida i la dels nostres semblants. Seguim en aquesta línia, doncs.


No al esnobisme petitburgès

Visca la revolució social

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/07/lindependentisme-corporationel-moviment.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: L’independentisme “corporation”: el moviment activista-insurreccionalista més revolucionari de la pista
11 jul 2019
indymedia cada día esta peor, la mayoría de artículos no superan la calificación clara de panfletos baratos.
En fin, ale, que menudo favor haceis a la anarquía pero visto lo visto como movimiento la anarquía ha muerto. Vease 1-M por la tarde, verguenza que damos verguenza que daremos, y lo mejor seguir así, eso si sin que ningun gallito quede sin su corralito
Re: L’independentisme “corporation”: el moviment activista-insurreccionalista més revolucionari de la pista
12 jul 2019
cuando la idotez se justifica manifestando pesadez, se reindivica la verguenza que es el mas claro ejemplo con que la burguesia manipula al proletariado, la anarquia no necesita de favores eso mas bien es valor prioritario de la clientela de partidos politicos, en fin el desprecio por lo barato es cosa de supremacistas que ahora en barcelona son los que venden el pescao.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more