Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Maig»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Sobre el llibre “El Islam como anarquismo místico” d’Abdennur Prado
22 abr 2019
islam_anarquismo_místico.jpg
mapa_peninsula_arabiga.gif
images.jpg
516YyVKjZ1L._SX317_BO1,204,203,200_.jpg
Fa uns mesos vaig llegir aquesta interessant, i polèmica, obra (editada per Virus el 2010) on l’autor defensa certa concordança entre l’Islam i l’anarquisme. En aquestes pàgines es defensen idees interessants com el caràcter originalment revolucionari del missatge del Profeta Muhammad: En aquest sentit, és innegable que la època àrab pre-islàmica de la “jahilia” (“de la ignorància”, que no s’ha d’interpretar en un sentit absolut sinó com a “ignorància de l’Islam”) hi havia moltes privacions materials i una elit oligàrquica a la Meca que acaparava la riquesa. L’autor però, al meu entendre, idealitza el paper de Muhammad a Medina (abans Yatrib) negant que fos un cap d’Estat, concepció que relaciona amb l’Estat-Nació modern i el seu concepte de ciutadania. Això considero que va en la línia islamista de defensar la “Constitució (que no fou tal pròpiament) de Medina” com a model a emular.

Una altra idea bastant diferent, es la del sociòleg portuguès Bonaventura de Sousa Santos qui afirma que el missatge realment revolucionari de l’Islam, només es pot situar en el període mequí (610-622) quan exercia la predicació subversiva que molestava a les elits de la ciutat. Un cop s’establí a Yatrib es veu obligat a realitzar pactes amb diferents tribus, de tradició patriarcal i guerrera, i, per tant, a cedir en molts dels seus originals plantejaments. La idea de voler enllaçar el sistema polític (comunal?) de Medina amb l’anarquisme per no ser un Estat (modern) no pot obviar, al meu entendre, aquest fet. És curiós també com Prado sembla relativitzar la idea de Déu (Al·là) definint-lo com “La Realitat Única” a la que el musulmà es “sotmet”: al marge de que hi ha polèmica sobre si realment seria aquest verb l’adient o altres com “entregar-se”, això em recorda la idea de P.J. Proudhon respecte a si la idea de “Déu” no és una metàfora d’allò que ens supera (que en un primer moment seria la natura i, en un segon, la societat un cop l’ésser humà va controlar-ne les seves forces indòmites).

Si acceptéssim aquesta segona concepció llavors Prado semblaria defensar un sotmetiment a una realitat social que, en tot cas, s’ha de transformar revolucionàriament, però sembla més aviat parlar de la Naturalesa que relaciona amb l’estat de “feetra” (idea islàmica del retorn a un estadi natural primigeni). Aquesta idea podria enllaçar-se, doncs, amb les concepcions de l’ecologisme radical que neguen el caràcter simplement instrumental de la Natura per part de l’ésser humà i n’afirmen la seva necessària reciprocitat amb aquesta. Aquesta idea si seria compatible, doncs, amb certes corrents llibertàries verdes com la del “decreixement” o inclús l’anarco-primitivisme del nord-americà John Zerzan. La única diferència seria, en tot cas, el caràcter teològicament panteista de Prado (Déu=Natura) en oposició a unes corrents de l’anarquisme que segueixen adherint, majoritàriament, a l’ateisme.

També resulta interessant el moment en què cita un hadit de la Sunna (recopilació de dites i ensenyances del Profeta) on aquest defensa a un homosexual (mujannaz) al que alguns habitants de Medina amenaçaven en lapidar. Abdennur Prado utilitza aquesta anècdota per intentar demostrar que l’Islam no és incompatible amb els drets LGTBI. El cert és que, al marge que teològicament es pugui argumentar aquesta afirmació amb més o menys encert, la poesia homoeròtica no va ser estranya durant el califat abbàssida o al mateix Al-Andalús. Un dels poetes àrabs més rellevants de tots els temps, Abu Nuwas, va ser un exemple paradigmàtic d’aquest tipus de poesia (mudhakkarat) que sembla coincidir amb el moment d’esplendor de la civilització àrab. En canvi, quan aquesta començà a decaure i a replegar-se és quan sorgeix el conservadorisme temàtic de poetes neo-clàssics com Al-Mutanabbi: doncs, evidentment, la reacció moral sempre aixeca el cap en moments de crisi, com ja sabem.

És, en definitiva, una obra en què l’autor no pot evitar entrar en importants contradiccions però que, de totes maneres, sembla ser-ne perfectament conscient. A nivell pràctic crec que no se l’hi ha donat la difusió necessària, doncs, em sembla un primer esbós d’unes reflexions necessàries pel moviment llibertari, a fi de replantejar-se el seu encaix teòric dins d’una societat que està canviant, que es veu abocat a dialogar i mirar de trobar punts en comú amb la diversitat cultural d’una classe treballadora, producte de moviments migratoris que cap legislació o concertina pot parar. Això s’ha de veure, al meu entendre, com una oportunitat per aprendre i enfrontar-nos a nous reptes reflexius i no com quelcom que pot posar en perill una concepció de l’anarquisme petrificada.

Amb això últim no vull dir que hagi d’abandonar el seu caràcter revolucionari i ateu, sinó que dins d’aquest marc conceptual general també pot incorporar històries i tradicions de lluita d’altres regions del món que, normalment, ha passat per alt. Encara partim, avui dia i al meu entendre, d’un anarquisme massa euro-cèntric i poc permeable a les aportacions d’altres cultures que, sota formes ideològiques diferents, també expressen episodis de la lluita de classes si es saben llegir correctament.

Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2019/04/sobre-el-llibre-el-islamcomo-anarquismo.html
https://alma-apatrida.blogspot.com/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona