|
|
|
|
|
Anàlisi :: corrupció i poder |
|
A terra els nostres murs
|
|
per Basurerxs
Correu-e: basurerxs ARROBA riseup.net (no verificat!) |
28 mar 2019
|
|
Instrumentalització del feminisme, cultura del postureig i pràctiques autoritàries dins el moviment llibertari de Barcelona. |
Alguns col·lectius i individualitats llibertàries de la Vila de Gràcia ens hem vist obligades a organitzar la resposta a diversos conflictes i violències que patim des de fa anys en els nostres entorns, que ens han portat al límit, i sobre les quals hem estat interpel·lades des d’una falta de profunditat preocupant a l’hora d’abordar qüestions relacionades amb les agressions masclistes.
Lamentem profundament el fet que avui en dia es repeteixen actituds i agressions masclistes de diverses intensitats per part d’homes en els entorns anarquistes, i tornem a assenyalar, com tants cops s’ha fet abans, que no importa el color polític o l’etiqueta que els agressors s’autoassignin.
Són moltes les companyes que han treballat abans aquestes problemàtiques tan greus. No obstant això, l’objectiu d’aquest document és denunciar com actuen les relacions de poder durant les gestions o l’absència de gestions que els col·lectius emprenen per combatre les violències masclistes als cercles militants.
Els darrers temps hem viscut atacs, difamacions, rumorologies, persecucions, marginació, ostracisme i altres formes de maltractament, que han provocat problemes de salut mental a diverses companyes. Un entramat de violències falsament legitimades a través de judicis públics, aleatoris i arbitraris, en què es dicten sentències condemnatòries, punitives i destructives, amb uns costos polítics i emocionals irreparables.
Hem viscut vetos, personals i grupals, en espais dels nostres barris, tant d’oci com d’organització política. Vetos aplicats de forma pública, amb tota la càrrega estigmatitzadora innecessària que això comporta. Fins i tot hem arribat a veure com intentaven vetar companyes militants llibertàries del bloc no-mixt d’una manifestació feminista.
Hem viscut l’execució de vetos per correu electrònic i per Twitter. Se’ns notificaven per sorpresa, sense que ningú se’n responsabilitzés i sense absolutament cap gestió prèvia ni posterior. Les executores al·legaven motius sobre fets materials que hem corroborat que mai han succeït i que ni elles mateixes s’havien preocupat de conèixer. Hem viscut com algunes assemblees, abans afins, decidien trencar relacions amb nosaltres.
Hem vist exposat en comunicats públics el nom de companyes a les quals ni tan sols s’acusava d’agressió, així com el nom dels col·lectius on algunes militàvem, sense tenir en compte el risc repressiu que això suposa. Hem vist com se’ns amenaçava de ser difamades per xarxes amb afirmacions que la mateixa autora ens reconeixia que eren falses si no satisfèiem les seves exigències.
Hem assistit a assemblees on no hem tingut l’oportunitat d’expressar-nos, mentre suportàvem burles i menyspreus. Hem rebut agressions verbals públiques d’homes, que se sentien amb la fastigosa legitimitat d’exhibir-les sense saber res del que passava, pel simple fet de posar-se el “pin feminista” i guanyar acceptació social.
Malgrat tot el que hem exposat, durant més de dos anys hem mantingut la voluntat de gestionar col·lectivament el conflicte. Hem fet diversos intents d’aproximació, i tots han sigut rebutjats des de la prepotència. Hem participat en assemblees de mediació amb alguns col·lectius llibertaris del barri, en què l’altra part decidia entrar o sortir del procés supervisat sempre que li convenia, sense cap mena de voluntat de progrés, per després boicotejar la gestió intimidant-nos en trobades fortuïtes al carrer o en espais militants.
Creiem que tot aquest seguit de violències no es dónen com una suma de casualitats aïllades, sinó que responen a un sistema de la por construït sobre una cultura del postureig, que pretenem exposar en aquest document.
No volem ni podem mantenir-nos impassibles
L’origen del conflicte es remunta a fa més de tres anys, i es dóna a partir d’unes acusacions relatives a la gestió de les violències masclistes exercides per un militant de l’Assemblea Llibertària l’Oca de Gràcia, que arran dels fets va ser expulsat del col·lectiu.
No és el nostre propòsit recollir aquí tots els esdeveniments que hem viscut des d’aleshores, sinó que volem oferir el testimoni d’una sèrie de violències derivades d’aquest primer conflicte, manipulat i sobredimensionat per la rumorologia generada, que actualment encara s’exerceixen sense cap mirament, fins i tot sobre persones absolutament alienes a les acusacions inicials.
Al final del text, però, facilitem la nostra adreça de correu per tal de poder parlar obertament, sobre les acusacions originals amb els col·lectius que expressin interès en fer-ho.
Avui en dia ens trobem totalment sobrepassades i en una situació límit. Hem arribat a un punt en què hem pres la determinació de no acatar més vetos sense gestió prèvia. És a partir de la nostra desobediència, quan ha començat una guerra oberta contra nosaltres, atiada per una cúpula de poder que fins ara actuava amb impunitat dins els moviments socials.
Per tal de contextualitzar les nostres raons, volem explicar els darrers episodis del conflicte com a exemples (tot i que n’hi ha més) d’una persecució interminable, feixuga i angoixant.
Els fets del 16 de març
El dissabte 16 de març assistim a un acte en una casa okupada del barri de Gràcia dues dones: una militant de l’Assemblea Llibertària l’Oca de Gràcia i una individualitat afí. Al cap de pocs minuts de ser-hi, intentem accedir al pati, però un grup d’unes cinc dones s’interposen per impedir-nos l’entrada. Ens expressen que una d’elles –a la qual ens referirem com a β per motius de seguretat, així com evitarem nomenar la seva Assemblea, per respecte a aquesta– se sent incòmode amb la nostra presència, i ens conviden a marxar. Preguntem els motius i β ens respon que ens veta perquè una de nosaltres forma part de l’Oca de Gràcia i l’altra ha compartit el comunicat de Projecte X al seu perfil de Facebook personal.
No és la primera vegada que, amb pretextos i justificacions similars, ens veta dels espais que li sembla, i exerceix descaradament el seu rol de poder sobre altres companyes. Coneixedores i víctimes directes de les pràctiques d’aquesta persona, ens neguem a acatar el veto per improcedent, per vertical i per absurd.
Davant la nostra negativa a marxar, es desencadena una escalada de tensió, en la qual rebem, per part de nombroses assistents a l’acte, una pluja de vexacions i insults de la talla de “putes” i “alienades”, i amenaces com la gravació i difusió per xarxes de les nostres cares. Tot plegat, sense cap voluntat d’entesa.
Davant la inversemblança i l’agressivitat dels atacs, obertament misògins, arriben més companyes. A partir d’aleshores, el linxament deixa de dirigir-se cap a les dues dones i es volca contra un company. Cal aclarir que β no està en primera línia del conflicte, sinó que se situa darrere d’unes vint persones, que ens arraconen contra una cantonada de la sala. Esclata llavors un intercanvi d’insults i improperis sobre el qual assumim la nostra part de responsabilitat. De ninguna manera son justificables les acusacions que formulem al moment, i en cap cas cap de nosaltres amenacem d’agredir físicament a ningú. Algunes de les acompanyants de β, d’altra banda, intenten colpejar el company. Res justifica la violència de l’atac rebut.
A cada intent fracassat d’establir diàleg es confirmava que la majoria de les qui ens assenyalaven desconeixien els conflictes previs. Quan demanàvem de què ens acusaven, o no sabien respondre o ens llençaven acusacions difamatòries, les quals s’autodesmentien entre elles mateixes. El relat era inconnex, incoherent i tergiversat. Cap de les presents podia justificar el veto que se’ns aplicava. A continuació, vam fer saber que marxaríem si també ho feien les promotores de la disputa. En aquest punt, les organitzadores van decidir suspendre l’esdeveniment i fer efectiu el veto i dos homes ens van fan fora a empentes mentre la majoria de les presents corejava “¡FUERA, FUERA!”. β i el seu grup es van quedar dins de l’espai instigant l’escarni.
Finalment, com a còmput global, dotze persones, sis d’elles dones, són vetades i agredides verbalment i física, dues d’elles pateixen atacs d’ansietat, la totalitat de les presents són visiblement violentades i l’acte és clausurat. Tot en nom de la comoditat d’una persona.
Volem expressar que lamentem el desenvolupament dels fets i l’impacte que va ocasionar el conflicte sobre un acte en el qual també ens sentíem interpel·lades.
L’assemblea del 21 de març
El dijous següent hi havia programada una assemblea per parlar d’un altre veto precedent. El mes passat, la coordinadora de l’1 de maig llibertari deixa de convidar l’Oca de Gràcia arran de la incomoditat que β té amb el col·lectiu. Aquesta acusa tres companyes d’acorralar-la i intimidar-la; per forçar el posicionament de la resta de membres de l’espai.
Posteriorment, l’assemblea de β convoca una reunió, que planteja com a espai de “diàleg i cures” i crida a la participació dels col·lectius implicats. Finalment, se celebra el dia 21 en un espai alliberat de Gràcia.
Sense que l’altra part hagi concretat els temes a parlar i després que ens confirmi el lloc de trobada a última hora, ens presentem a l’espai acordat. Al cap d’una hora d’espera, arriba β acompanyada, per sorpresa nostra, de més col·lectius i individualitats de les formalment convidades, en una clara demostració de força.
Presentem una proposta d’ordre del dia que havíem preparat com si es tractés d’una assemblea de resolució de conflictes. Proposem una moderació de col·lectius externs als conflictes, que intentin garantir la imparcialitat més gran possible en el transcurs de la trobada i en la recopilació de les reflexions que se’n recullin.
Llavors β pren la paraula i diu que abans dels fets del 16 de març tenia intenció de parlar, però que ara ha decidit redefinir la reunió com a una “assemblea informativa” unidireccional, que té com a finalitat que ella ens comuniqui que “voy a seguir pidiendo el veto allá donde os encuentre”.
Pretén obligar-nos a acatar tots els futurs vetos que demani, amb l’opció de donar credibilitat a les seves mentides com a única possibilitat de “redimir-nos”.
15 minuts d’”assemblea” en total, durant els quals en cap moment se’ns reconeix com a interlocutores ni se’ns concedeix dret a la rèplica. β dóna per acabada la reunió amb un sentenciador “pudríos en vuestro barrio”, mentre ella i la gent que havia portat s’aixequen i marxen.
Les militants i afinitats de l’Oca de Gràcia continuem l’assemblea amb els col·lectius i individualitats que hi estaven inicialment convidades. Descobrim aleshores que la reunió no era tancada com pensàvem, sinó que β i el seu entorn havien fet una crida per whatsapp a tots els seus cercles, acompanyada d’un nou text difamatori en què es victimitzaven i en el qual figuraven noms de companyes.
Observacions a propòsit de l’assemblea del 21 de març
En primer lloc, assenyalem que se’ns va convocar a l’assemblea sota falsos pretextos: el que havia de ser un espai tancat de “diàleg i cures” – en les seves paraules – no era ni una cosa, ni l’altra. Vam acudir enganyades, perquè les convocants consideraven que havíem de presenciar obligadament els seus enunciats despòtics.
L’Oca de Gràcia, que també comptava amb l’acompanyament d’algunes individualitats afectades concretes que a priori no estaven convidades, havia informat pertinentment d’això a la resta de col·lectius assistents. Que la convocatòria de l’assemblea fos oberta exclusivament a l’entorn de β, per així assegurar-se una participació favorable, és una nova demostració de poder, i una altra farsa en la construcció d’aquesta emboscada.
El fet que fessin esperar una hora de rellotge a totes les presents, per després arribar, asseure’s i començar a difamar i amenaçar i, al cap de quinze minuts, negant qualsevol rèplica, aixecar-se i marxar, torna a expressar el tarannà autoritari d’aquesta persona i el seu grup.
Un dels arguments que etziben per convèncer als seus entorns és que nosaltres portem “el discurs de les denúncies falses”. Però això és una altra difamació. No saben quin discurs portem perquè mai no l’han volgut escoltar i cap de les vegades que hem intentat parlar no han estat disposades a gestionar res.
Durant l’assemblea ens diuen que hem comès diverses agressions, i que per part seva hi han hagut tres intents de dialogar. Aquestes “invitacions al diàleg” són missatges de mòbil en què una companya de β insulta i amenaça una companya nostra. Intimidacions que s’han repetit efectivament tres vegades, malgrat que l’única resposta de la nostra companya, des del primer missatge, va ser tallar de soca-rel i demanar-li expressament a aquesta persona que no tornés a increpar-la. Davant la nostra estupefacció, la mateixa autora dels assetjaments va referir-se a aquests a l’assemblea com a “intents de diàleg”, en un enèsim exercici de victimització.
També van acusar una altra companya de “gesticulacions” per justificar el fet d’haver-la vetat de diversos espais i voler seguir-ho fent: “te pedí que no me indiques, no me grites, no me gesticules”. Penalitzar de forma absolutament desmesurada una persona perquè no t’agrada com s’expressa és una forma de tone policing, una tècnica de manipulació que busca silenciar els arguments que exposa una persona a partir en el to en què els verbalitza, obviant el contingut del missatge i negant tota càrrega emocional.
Les injustícies no es combaten demanant permís ni disculpes, però així i tot vam mantenir prou la compostura davant de gent que pretén fer-nos desaparèixer. Si gesticular en un moment d’impotència és motiu de veto, què no ho és? Això no és altra cosa que un abús intencionat d’aquesta eina i així ho denunciem.
Per altra banda, volem manifestar les contradiccions que β presenta en el seu relat. Afirma que abans dels esdeveniments del 16 de març sí que hi havia una voluntat real de diàleg per part seva, mentre que simultàniament demanava vetos allà on anéssim, i dinamitava d’aquesta manera qualsevol pont. Això ens fa pensar que, quan parla de voluntat de diàleg, el que vol expressar és la voluntat de donar-nos l’oportunitat de sotmetre’ns i rendir-li vassallatge.
Ara en canvi, en motiu dels fets del 16 de març, afirma que no té gens d’interès en escoltar-nos i ens amenaça de mobilitzar totes les seves afinitats per atacar-nos. Reafirma la seva actitud fatxenda quan utilitza expressions com “som moltes més” o “no hem vingut totes perquè no hem fet la reunió a Sants”, i quan es presenta en una assemblea amb tota la seva colla com qui queda en un descampat per pegar-se. S’ha adonat que no acatarem, i va venir a deixar constància que el seu objectiu és la destrucció dels nostres col·lectius i el nostre entorn: la mort política i social de totes les nostres companyes. Però ens trobaran disposades a defensar les nostres vides.
DENUNCIEM
Les jerarquies i rols de poder existents entre individus i col·lectivitats en els entorns anarquistes.
L’existència de rols de poder d’algunes persones concretes en el si dels col·lectius és una realitat ben sabuda per totes, però contra la qual, malgrat que a vegades s’han alçat algunes veus, en comptades ocasions s’actua.
En aquests últims temps hem pogut escoltar algunes companyes que ens alerten sobre l’existència d’un entorn que opera informalment com l’avantguarda del feminisme de Barcelona. Aquesta cúpula fonamenta la seva autoritat en el capital social acumulat a força d’ostentar una posse militant i actituds i rols autoritaris en assemblees. Només qui domina certes habilitats “socials” i se sent com peix a l’aigua en un món de màscares, narcisisme i manipulació, és capaç d’acumular aquest poder, sustentat òbviament en el capacitisme.
La Cúpula es confereix la facultat de classificar els feminismes entre vàlids i no-vàlids. Dóna per suposat que hi ha un feminisme superior a la resta i que la paraula d’una dona val més que la d’una altra malgrat compartir la mateixa opressió. Des d’aquesta posició vertical, arrossega les companyes a participar en una cursa absurda per guanyar la seva aprovació, i evitar les conseqüents represàlies.
Hem rebut amenaces i suportat repetidament “matonismes” per part del mateix entorn de persones, que actua com ho fan els bullies al pati de l’escola, contra persones vulnerables o neuroatípiques i sense cap rastre de perspectiva interseccional. Organitzen assetjaments i escarnis a gran escala, en l’àmbit de barris i moviments sencers. Demonitzen companyes per xarxes, a les quals després es margina políticament i es nega la vida social a través dels vetos en espais polítics i d’oci. No tenen cap mena d’empatia ni escrúpols a l’hora d’infringir linxaments que generen conseqüències emocionals extremes.
Som moltes les individualitats i col·lectius que hem patit pràctiques persecutòries i repressives per part d’aquest cercle, totes exercides des del poder que els dóna un ús tergiversat de discursos molt presents dins els moviments socials. Denunciem l’ús i abús d’un sistema de càstig que apliquen amb la duresa exemplaritzant pròpia de les institucions de la justícia punitiva contra les quals ens rebel·lem.
Les persones de la Cúpula es valen d’eines col·lectives per a satisfer interessos personals i fan exigències perverses amb el desvergonyiment d’aquelles qui se senten posseïdores del poder per fer-ho. Cada demanda, més atrevida que l’anterior, és una demostració de força que busca corroborar la seva ridícula posició de superioritat moral i intel·lectual. Si l’exigència se satisfà, es reafirma el seu poder tant sobre les quals actua, com sobre la seva pròpia imatge.
Altres exemples clars d’autoritarismes perpetrats per aquest entorn de persones, dels quals som coneixedores de primera mà, a part dels exposats al principi d’aquest document, són:
Obligar els col·lectius assistents a una assemblea a posicionar-se sobre un cas sense ser coneixedores dels fets i exigint un temps límit per respondre, sota l’amenaça de vetar-los també.
Elaborar llistes negres de persones i col·lectius als quals vetar en futurs espais i accions.
Espiar el perfil de xarxes socials de companyes per organitzar persecucions ideològiques -com en el cas de la persona vetada per compartir un document de companyes llibertàries com Projecte X-.
Imposar tempos i resolucions a l’hora de gestionar conflictes que es dónen en espais on no participen.
“Convidar” a militants del seu propi col·lectiu a abandonar l’assemblea per haver-se atrevit a qüestionar la manera en què actua en relació a la gestió d’aquest conflicte
Comprovem que, com cada cop que no estem suficient alerta, s’interioritza l’estructura mental de l’Estat amb una naturalitat perillosíssima. Aquestes persones s’han autodesignat jutges i botxins dels conflictes aliens, forces armades dels espais d’organització política i d’oci i policies del pensament que persegueixen la dissidència. Reprodueixen amb implacable duresa unes intraviolències que ens martiritzen i ens arriben a perjudicar més del que ho fan les mateixes violències del sistema contra el qual lluitem.
L’ús abusiu de l’eina dels vetos i el despotisme de la “comoditat”.
El raonament que estableix un imperatiu col·lectiu de vetllar per la comoditat de les dones, lesbianes i trans en els nostres espais és ambigu perquè sovint no es pot donar resposta a la multiplicitat de necessitats en termes de comoditat de totes les persones. És una tasca impossible; la comoditat de cadascú ni es pot quantificar ni es pot jerarquitzar sense incórrer en contradiccions. Prova d’això són els fets de dissabte 16; sis dones, amb les seves pròpies nocions de comoditat, van ser expulsades físicament entre insults i càntics de burla per garantir la comoditat d’una sola.
Garantir la seguretat de les persones que participen en els nostres espais és una responsabilitat de totes; és però la comoditat (que no seguretat) una responsabilitat igualment col·lectiva? En cap cas creiem que el veto sigui la manera de resoldre el debat.
Es dóna una instrumentalització del discurs de les cures que degenera en l’establiment de jerarquies relacionals entre dones, lesbianes i trans, en les quals per preservar la integritat emocional d’algunes, cal trepitjar la d’altres. El monopoli de la comoditat és el nou monopoli de la violència?
Volem posar especial accent en la contradicció d’utilitzar els vetos contra dones que no han agredit ni suposen cap perill. El que s’ha concebut com una eina per a garantir espais segurs i lliures de violència masclista s’utilitza per perpetrar violència contra elles. Vetar dones que, lluny de representar cap amenaça, són companyes i víctimes de les mateixes violències patriarcals quotidianes, no té cap mena de sentit. És una incoherència grotesca.
En aquest cas, l’autoritarisme, al qual se suma la irresponsabilitat, condueix a una apropiació de la legítima autodefensa organitzada. La instrumentalització dels vetos va en detriment d’aquelles qui requereixen aquesta eina per garantir la seva pròpia seguretat.
Les difamacions, les acusacions i les mentides
La desinformació relativa als vetos és un mal generalitzat entre els col·lectius. El dissabte 16 vam corroborar-ho per enèsima vegada: totes les qui, en primer lloc, no ens van saber explicar a què es devia l’aplicació del veto, més endavant no només el farien efectiu, sinó que participarien activament del linxament públic que es va permetre.
Aquesta manera de procedir és representativa de com s’aborden alguns conflictes travessats per les opressions de gènere als nostres espais: opacitat, dogma i superficialitat.
També volem assenyalar com el boca a boca genera una rumorologia que tendeix a demonitzar les persones inicialment acusades i a esquitxar-ne de noves. Del “bulo” se’n fa condemna, de les acusacions se’n fa dogma; Es magnifiquen així les dimensions del conflicte, s’agreugen les acusacions i s’impossibilita qualsevol intent de gestió interna i, per tant, tota eventual resolució.
El nostre cas és especialment paradigmàtic d’aquest modus operandi: hem patit un judici públic, en el qual s’ha condemnat tan col·lectius com, en alguns casos, persones concretes, a l’aïllament polític i social. Un escarni interminable, que avui en dia encara patim, que fins i tot afecta persones absolutament alienes al conflicte inicial i que entenem com un càstig desmesurat i motivat per la voluntat de la Cúpula de destruir-nos, i demostrar així la seva autoritat.
La superioritat moral en els feminismes
S’ha instrumentalitzat el conflicte, se’ns ha fet carregar amb l’estigma de masclistes perquè aquelles qui posen els estigmes se sentin més i millors feministes. Han construït el seu feminisme en contraposició amb els nostres; han buscat en el nostre descrèdit la seva força. S’han erigit com la guàrdia del “bon feminisme”, el feminisme vàlid. Ens han menyspreat i silenciat des del primer moment, ens han negat l’autogestió dels nostres propis conflictes. Mai hi ha hagut un acostament a les dones que treballem en les acusacions. Cap mostra d’interès per conèixer en quin punt estava la gestió, quina feina havíem fet. Cap intent d’escoltar-nos abans de dictar sentència: invisibilització i paternalisme.
El qüestionament dels nostres feminismes ha estat present de manera implícita i explícita en el desenvolupament d’aquests tres anys de conflictes. Tanmateix, el dissabte 16, la Cúpula es va extralimitar en els seus habituals judicis: diverses companyes van ser víctimes de violències instigades per ella i perpetrades per les que van assumir, des de la ignorància dels fets, el paper de sequaços.
Insults de caràcter putofòbic, forcejaments, empentes i intents d’agressió física, per haver-nos atrevit a assistir a un espai on també hi era β. Penalitzar amb aquests nivells de violència la simple presència de dues companyes perquè l’entenien com un desafiament –en el seu marc mental binari del “o conmigo o contra mí”–, supera l’usual qüestionament i el tracte condescendent que sempre ens han dedicat. La Cúpula ens situa obertament en la línia enemiga, ni més ni menys que al costat dels agressors masclistes.
La complicitat i corresponsabilitat col·lectiva
El poder existeix en tant que el reconeixem. L’autoritat d’una cúpula reposa en l’obediència de qui aspira a formar-ne part i el silenci de la resta. Per por a ser estigmatitzades, les militants arriben a actuar contra els seus principis ètics i polítics. És així com funciona qualsevol estructura de terror. Qui actua des de la desinformació, corre el risc de convertir-se en executor d’injustícies i abusos. Qui acata ordres sense qüestionar-les, pot esdevenir còmplice dels crims més horribles. Assenyalem la corresponsabilitat de bona part de les persones i col·lectius propers que, conscients de què passa, se’n desentenen o perpetuen directament el domini, i agafen així -volem esperar que, de manera inconscient- el rol que la banalitat del mal els confereix.
Expressem la necessitat que les individualitats i els col·lectius antiautoritaris deixin d’aplicar la violència dels vetos per rentar-se les mans i s’impliquin en la gestió dels conflictes que els interpel·len. Cap veto és constructiu per se, per la qual cosa entenem que no pot ser un fi en si mateix, sinó un pedaç temporal, una eina en una situació de necessitat urgent en la qual no ha proliferat una gestió prèvia. Considerem un veto una presó temporal, i una solució autoritària no desitjada –que en el nostre cas, a més, es fa servir per aixafar la dissidència– que s’aplica com a últim recurs. En tots els casos, s’ha de treballar per evitar arribar-hi.
En altres termes, també volem responsabilitzar-nos d’aquestes paraules fent explícit que no volem que cap agressor que les llegeix instrumentalitzi aquest document i justifiqui els seus actes masclistes basant-se en algun dels arguments que hi apareixen.
Els suplicis públics i els mecanismes de terror
L’estratègia de fons que segueix la Cúpula no és ni més ni menys que la clàssica política del terror. Escullen un objectiu –una persona, un col·lectiu, un espai– i el destrueixen públicament. Però atacar-lo no és una finalitat en si, sinó simplement un mitjà: la motivació que els empeny a muntar els seus circs de l’odi no és castigar la persona o grup concrets, sinó instaurar la por a la resta. Que l’objectiu sigui culpable o no ni tan sols és rellevant, l’important és que ho sembli. Per això busquen víctimes prou visibles perquè tothom pugui contemplar el seu patiment, però alhora en una situació prou vulnerable perquè no puguin defensar-se.
A l’Edat Mitjana era freqüent la pràctica dels suplicis, que eren (o són) sessions de tortura i execució de condemnats celebrades a la plaça del poble, a la vista dels súbdits. Un missatge social que tenia diverses interpretacions. Suposadament, el concepte que transmetia era “no delinquiu o rebreu”; el paral·lelisme en el context del règim de la Cúpula seria la idea de “no agrediu o rebreu”, que podria semblar desitjable. En ambdós casos, però, la lectura real no té res a veure amb la voluntat de delinquir o d’agredir sinó amb una qüestió de poder, i la lliçó de fons és la mateixa: “qui s’atreveixi a desobeir el poder del rei -o la reina-, serà brutalment castigat”.
El públic dels suplicis medievals aplaudia l’espectacle del dolor aliè, com avui accepta i participa acríticament dels vetos entre càntics de “Fuera! Fuera!”. No es tractava ni es tracta de l’entusiasme de qui pensa “que bé que ens hem desfet d’aquest criminal/agressor”, sinó potser de la falsedat de qui sospira alleujat “quina sort que no m’ha tocat a mi”.
La deshumanització i el victimisme dels botxins
Per tal de justificar davant la galeria l’ús de pràctiques obertament cruels contra algú, en primer lloc cal desactivar l’empatia innata que sentim cap a la resta de persones. Això es fa deshumanitzant l’enemic. Així, l’eliminació violenta d’aquest queda legitimada perquè al cap i a la fi són rates, monstres, escarabats, il·legals, una plaga, etc. En el cas de la Cúpula, penjar-li a algú l’estigma d’”agressor” o “còmplice” és el mitjà perquè les consideracions ètiques cap a aquesta persona quedin en suspens. En podem veure exemples al text de resposta a un comunicat de l’Ateneu Llibertari de Gràcia que critica precisament la ferocitat dels mitjans en els moviments socials, en el qual les autores fan afirmacions com “el què els passi als homes respecte a les nostres decisions ens pot importar, o no” i deixen anar perles com “el veto no és el pitjor que us podem fer”.
Simultàniament, de sempre els botxins han tingut sempre la perversa habilitat de presentar-se com si les víctimes fossin ells. El victimisme és una arma de poder molt perillosa, que permet manipular i donar la volta als fets. Així, des de la Cúpula afirmen que “no toleraran cap més situació violenta cap a elles per part nostra”, quan les iniciadores de les violències reiterades contra nosaltres són elles, i s’alimenten d’arguments similars per justificar nous abusos, que també reconstruiran com “respostes a atacs rebuts”.
Sovint hem pogut observar com, per captar més l’atenció i obtenir poder, tergiversen les descripcions de moments perquè semblin més feridors cap a elles, i en alguns casos s’inventen des de zero fets materials que mai no han existit.
El victimisme és una arma de doble tall perquè no només és vil i degrada l’ètica de les persones, sinó que les situa en un autoengany que fan servir per desresponsabilitzar-se de tot. Un clar exemple d’això és quan la Cúpula exigeix que acceptem unes agressions si volem obrir un espai de diàleg, però en cap cas es plantegen què han d’assumir elles, des de la seva aura de perfecció i supèrbia. Afirmen que una agressió es dóna quan una persona se sent agredida, però no estan disposades a contemplar la responsabilitat que algú se senti agredida per elles.
Per una gestió llibertària dels conflictes de gènere i les agressions masclistes
Som plenament conscients que totes hem estat socialitzades en el mateix sistema heteropatriarcal. Totes hem tingut actituds masclistes. Seguim tenint coneguts, amics i familiars que en mostren. En ocasions totes hem sigut tant agredides com agressores, també en entorns no-heteronormatius. En conseqüència, si els vetos s’haguessin d’aplicar a totes les persones agressores, el moviment llibertari es quedaria sense individus, per tant, deixaria d’existir.
La crítica que hem volgut fer en aquest document no recau en una visió simplista de “vetos sí” o “vetos no”, sinó que pretén enfocar-se en com, quan, perquè i per part de qui es gestionen algunes agressions i en les conseqüències d’aquests processos, vistos des del prisma de la nostra pròpia experiència.
Nosaltres apostem per una gestió llibertària que, com a tal, no pot passar per una solució que impliqui construir presons socials i morals per tancar-hi persones. Tampoc creiem que hi hagi individus bons o dolents per se, sinó que totes som productes d’una educació patriarcal, i per tant, és la nostra responsabilitat treballar per esborrar l’empremta que aquesta ha deixat sobre nosaltres.
Coneixedores que encara no tenim les suficients eines per establir models llibertaris que permetin afrontar casos tan complexos, treballem per adquirir més sabers i així poder dur a terme uns processos de gestió més responsables. De la mateixa manera en què creiem en l’acció directa contra l’especulació i omplim de vida cases buides i boicotegem la maquinària que pretén enderrocar-les; també volem omplir-nos de feminisme i dotar-nos d’eines col·lectives que es dirigeixin a un objectiu pel qual valgui la pena lluitar. L’acció directa es basa en el coneixement d’allò que volem destruir, per construir de nou sobre la runa. I en això creiem i per això apostem.
Contra la vostra autoritat, la nostra insubmissió
Ens heu anorreat, humiliat i silenciat. Hem malgastat els darrers tres anys intentant fugir de les vostres presons. Heu paralitzat projectes polítics sencers i, amb les vostres persecucions, heu robat milers d’hores de les vides de desenes de militants, no només les que heu assenyalat, sinó les de tots els col·lectius que s’han vist involuntàriament immersos en els conflictes que heu creat. Heu trencat amistats. Ens heu pres la salut, l’alegria i la il·lusió.
Ens defensarem, des de la ràbia i el menyspreu al despotisme del postureig. Lluitarem fins al final per enderrocar els pilars del poder que construïu amb l’excusa d’atacar el patriarcat, executat a través de les vostres estructures policials i les persecucions ideològiques, judicials i punitives que heu organitzat. No permetrem que cultiveu el germen de cap pseudoestat “revolucionari” dins del moviment llibertari.
Hem aguantat els vostres somriures sarcàstics mentre ens causàveu dolor només pel plaer de tenir el domini; hem suportat les vostres repetides demostracions de poder, que ens han causat profunda indigestió, nàusees i rebuig.
Davant cada agressió, cada humiliació, cada difamació, ens trobareu dignes i fermes. Ens defensarem amb tota la força que la intolerància a la submissió ens dóna. Davant la covardia de qui confabula en contra nostra des de l’ombra, no retrocedirem.
Lluitem contra totes les expressions de masclisme, a la vegada que treballem per un feminisme llibertari i interseccional, que ens interpel·li i ens representi.
No permetrem cap ordre ni imposició, cap forma de subjugació de les nostres idees, ni cap discurs aniquilador de l’esperit crític.
Coneixedores que aquesta és una lluita de vida o mort social, serem trinxera. Combatrem tota noció de superioritat i tota praxi autoritària, perquè aquest és el sentit primer i últim de les nostres militàncies i de les nostres vides.
Contra tota autoritat, construïm alternatives llibertàries.
Vila Desgràcia, 28 de març del 2019
*Emplacem als individus i col·lectius a gestionar les peticions de posicionament amb les seves pròpies eines i criteris. Considerem que les xarxes no són el canal apropiat per tractar en profunditat les qüestions concretes sobre processos de gestió particulars, per això oferim la possibilitat de reunir-nos amb qui ho consideri oportú per abordar els casos pertinents.
Per a concretar espais de trobada, escriviu-nos al correu basurerxs ARROBA riseup.net |
Mira també:
https://basurerxs.video.blog
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per Matutano |
29 mar 2019
|
Qué difícil es la organización de masas. Es una pena que en todos los sitios haya fraticidio.
Necesitamos herramientas para gestionar esto de forma eficiente, y de hecho herramientas que impidan que estas situaciones se propicien. |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per Grupo de apoyo internacional al colectivo antisexista y antiautoritario La Noia Negra |
29 mar 2019
|
Un hilo conductor para nada invisible une desde hace más de tres años Can Kolmo y Can Rusk (las dos ocupaciones más antiguas de Girona, con espacio para actividades sociales) con La Cinétika y Carrer Gordi 1 en el barrio de Sant Andreu del Palomar de Barcelona (el primero ocupado sólo como centro social y el segundo un lugar con dos espacios diferenciados: vivienda y centro social, centro social que ha sido recientemente privatizado por algunos).
Es “el Mecanismo” que une estos lugares el que nos preocupa, además de los aberrantes hechos de los cuales hablaremos a continuación.
…el Mecanismo…
El hilo conductor, para nada invisible, sale del agujero del culo de la araña hace tres años: un compañero de Girona se convierte en el objetivo de algunas personas pertenecientes a una peña feminista de Barcelona, en conjunto estaban organizando el evento “Lucha por ser libre”.
El compañero en cuestión tiene la gran culpa de atreverse a cuestionar el modus operandi de estas feministas y del trato especial que recibían en las asambleas de organización de dicho evento.
Dijo públicamente que tenía la horrible sensación de que una fracción dentro del grupo que organizaba el evento participó con el objetivo de reventarlo, rompiendo la confianza existente en el grupo y recibiendo un trato especial. Estas compañeras no tuvieron el coraje de responderle directamente en la asamblea pero al día siguiente fueron a buscarlo a su casa sin preaviso
-el poder no admite disidencia-
Un año después algunos colectivos feministas de Barcelona presionan para vetar al mismo compañero de Can Kolmo. A través de listas de correos que no son públicas(1) (listas de correos en las cuales normalmente se organiza esta peña feminista específica) y mediante un comunicado interno, exigen que Can Kolmo se posicione y vete a dicho compañero tanto de la participación como de la entrada en el espacio. Lo acusan de “antifeminista y de gilipollas”(1), algunos leen el comunicado pero como no es público, por supuesto, no pueden obtener copia de este.
Las mismas personas que han organizado la maraña esperan confirmación ejecutiva desde Barcelona, todo lo que está sucediendo está claro y es común en las realidades antagonistas de media Europa, sólo faltan los nombres de estas mierdas!
Lo que más hace reír es que la presión de vetar a este compañero llega de Barcelona, a 100 km. de Can Kolmo que está en Girona.
-el Mecanismo es aberrante y asqueroso, el mismo que utiliza el poder-
El veto de Can Kolmo hacia este compañero se intenta justificar con el hecho de que él es el autor, bajo el seudónimo de Emma Goldman, del blog feminismo2030 en el cual él se declara como “anarquista, antiautoritario” y dice “apoyar el anarcofeminismo como el de Emma Goldman”. El blog en cuestión (en fase de creación y que sólo conocían unas pocas personas afines) ofrecía unos videos de mujeres hablando sobre distintas temáticas feministas (Christina Hoffsummers, Camile Plagia, Erin Pizzey, María Prado Esteban, Emma Goldman,…) con la intención de debatir a partir de estos videos.(2)
Esto era un problema para algunos, así que fue tachado de antifeminista y forzado a cerrar el blog -los poderes fuertes nunca se pueden cuestionar-
El veto finalmente se hace efectivo tras cuatro meses de asambleas en Can Kolmo, durante estos meses se paran todas las actividades del centro social y se impiden que otros las realicen.
-con qué objetivo? quizá como medio de presión para conseguir dicho veto?-
Este veto no llega sólo para este chico, se amplía a otras cuatro personas que no están dispuestas a aceptar la sentencia y a seguir las instrucciones que llegaban desde Barcelona. Y, por criticar el método utilizado para nada asambleario.
La dinámica fue la siguiente: como la asamblea de Can Kolmo no llegaba a una decisión unánime, parte de esta (el grupo de “los justos”) cambió las cerraduras del centro social y a continuación vetó públicamente desde la web del c.s.o.3 a estos cinco compañeros.
-queréis un consejo? nunca contradigáis a los superiores!-
Por si fuera poco este veto lo extienden (como dicen ellos)(4) a otra ocupación: Can Rusk, donde dos de estos vetados vivían y trabajaban el huerto.(5) Estos dos fueron amenazados a “atenerse a las consecuencias” si no se ivan de can Rusk: “..colectivamente hemos decidido que aquí no podéis vivir más.. ..tenéis un día para iros, mañana..”(6)
-ni los maderos dan tan poco tiempo de preaviso para un desalojo-
Aclaramos que Can Rusk se encuentra a 3-4 km. de Can Kolmo, lugar que este colectivo autoritario define en la web como suyo(4)
-directamente toman propiedad de un lugar ocupado físicamente por otras personas-.
Al día siguiente, como esta pareja no tenía intención de irse, para llevar a cabo su amenaza este colectivo hace una convocatoria por whatsapp delante de Can Rusk a la que acuden cuarenta personas. La respuesta es inmediata: anarquistas acostumbrados a la acción de otros cuatro espacios ocupados acuden a Girona donde Can Kolmo ha preparado un verdadero desalojo, acuden con la intención de impedirlo.
Prueban a desalojarlos también por el hecho de no ser muy simpáticos con el autodenominado propietario de Can Rusk, el cual no tenía la mínima intención de que se realizaran actividades como querían hacer los dos compañeros que vivían ahí a temporadas desde hacía tres años, en este momento llevaban diez meses y pensaban quedarse. Este autodenominado propietario quería seguir utilizando el c.s.o. (recordamos que Can Rusk contaba con dos espacios, uno para vivienda y otro para actividades sociales) como su residencia particular, teniéndolo cerrado para las actividades: un lugar ya listo, construido y usado con este fin en el pasado.
-alguien tiene una actitud muy poco okupa pero los amigos justos-
Debido al apoyo de los compañeros anarquistas llegados de fuera el desalojo no tubo lugar, y los cuarenta maderos se fueron a casa cubiertos de las duras críticas de las más de diez personas que daban soporte a los desalojados. Posteriormente este apoyo será declarado un acto violento.(7)
-que te desalojen cuarenta personas no es violento??-
Los dos compañeros casi desalojados se irán después de pocos días, demostrando así no querer responder con violencia, se fueron porque personas que no frecuentaba Can Rusk desde hacía más de dos años les hacían la vida imposible.
..el Mecanismo continúa…
Después del aviso transmitido por whatsapp de una supuesta compañera de Girona, el centro social autónomo feminista y anticapitalista La Cinétika de Barcelona (centro social que no quiere exponer la A dentro del círculo en el exterior del espacio, hasta ahora, por decisión asamblearia) publicó un comunicado en internet(7) en apoyo a Can Kolmo y en contra de quienes impidieron el desalojo de los compañeros de Can Rusk. El comunicado fue retirado de internet a los pocos días por parte de La Cinétika.
Cosa igualmente grave y que aparece en las comunicaciones internas de La Cinétika(8): una pareja de compañeros que participaban en las actividades del mismo centro social en Barcelona fueron convocados a la asamblea del Domingo 30 de Abril de 2017 por el hecho de haber defendido a dos amigos en el desalojo de Can Rusk (o como ellos lo llaman: Can Rust, claramente no saben de lo que hablan). Tiene toda la pinta de un juicio político, del cual no todos los participantes de la asamblea son conscientes, pero otros demuestran estar demasiado organizados.. No fue un juicio como les hubiera gustado a algunos, a la asamblea se presentaron muchos de los participantes de la resistencia en el suceso de Girona y cada uno llevó comunicados antiautoritarios y antisexistas de sus lugares ocupados o personales. Simultáneamente otras compañeras estaban a 50 Km de Barcelona, en el centro social La Bruna en Calella, fueron llamadas a la asamblea por el mismo motivo.
-que asco-
Son pocos los miembros de La Cinétika los que admitieron de manera convencida el error de haber publicado una noticia pasada por whatsapp de una amiga, -exactamente como los autónomos leninistas: por relaciones de fuerza están en lo cierto y nunca pedirán escusas- pero algunos estuvieron de acuerdo en retirar el comunicado de internet ya que no formaron parte de los hechos. Notar que como en Girona (en Can Kolmo) todo funciona en una red interior de la cual forman parte sólo “los justos, los que tienen la razón” y sus secuaces.
-exactamente como en los mejores autoritarismos-
En esta asamblea se usaron palabras pesadas, alguna feminista tomó el papel de madera y dijo: “la han identificado” (66’ 41’’)(9) y otros no sabían lo que estaba sucediendo. Parece que el verdadero motivo de esta asamblea era saber si los compañeros que participaron en la resistencia se declaraban o no feministas. Ninguno de estos que asistieron con los comunicados se declaró feminista, todos se definieron anarquistas, antiautoritarios y antisexistas.
-como con la iglesia católica y con los nazis hay que someterse a sus dogmas y a sus definiciones-
A este juicio mal salido le sigue otro, la asamblea del domingo siguiente, fue llamada a comparecer una compañera que por motivos laborables no pudo asistir a la anterior.
-de esta manera queda claro que nadie escapa del Mecanismo comprobado y del grupo que manda-
En esta segunda asamblea algunos asistentes y participantes del centro social criticaron a dos compañeras que afirmaron que “el fin justifica los medios”.
-demostración innegable de estalinismo-
Por qué nadie llamó a comparecer asambleariamente a la supuesta compañera que avisó vía whatsapp de que dos participantes de La Cinetika formaban parte de la resistencia en Can Rusk?
-se ve que hay personas intocables, superiores e incuestionables-
La pareja juzgada, como consecuencia, recogió sus herramientas que usaban en las actividades y no han vuelto a participar en las iniciativas y en las actividades deportivas, probablemente asqueados del todo.
..el Mecanismo se repite…
En una reocupación cercana a La Cinétika, Carrer Gordi 1 (conocida en las dos ocupaciones anteriores como La Gordíssima) en menos de un año de liberación del espacio vuelven a aparecer las mismas dinámicas mencionadas. Después de haber hecho habitable el espacio de la vivienda (recordamos que este lugar cuenta con un espacio para vivienda y otro para actividades sociales) parte de las personas que participaban del proyecto forman un efectivo grupo de élite (manada como algunos ignorantes lo reivindican abiertamente) con la intención de echar a una o dos personas acusadas de no tener la misma opinión que dicha élite. Siendo la acusación irrisoria añaden en los meses sucesivos las peores difamaciones y provocaciones.
Como argumento principal, utilizado cada vez más en el movimiento en Catalunya, alguien no se siente cómodo con la presencia de la persona que el grupo ha decidido echar y/o vetar, muchas veces la que no se siente cómoda es una compañera: como medio para intentar llamar la atención del grupo en defensa de la mujer y poner en marcha protocolos de abuso o violencia machista.
De la manera más cobarde, en Carrer Gordi 1, algunos participantes de esta élite actúan con el propósito de recibir respuestas violentas por parte de las personas a las que pretenden echar: recurriendo a intimidaciones (medias amenazas) y arruinando mediante sabotajes y difamaciones actividades preparadas y trabajos realizados.
Observamos que algunos componentes de este grupo son participantes activos del centro social Cinétika y que actúan con la misma metodología.
Citamos algunas de las acciones indignas realizadas por estos. Quitar carteles de la maTAZ (Temporary Anarchist Zone de Mataró realizada el 25 y 26 de Mayo del 2018 en Nabat, espacio ocupado para este evento que actualmente sigue liberado). Sustraer material necesario para las actividades programadas para financiar la maTAZ. Privatizar un espacio colectivo (la cafeta de La Gordíssima) para uso personal, un espacio que justo acababa de ser limpiado y arreglado por muchos otros compañeros. La cafeta de La Gordíssima estaba en una de las principales calles del barrio de Sant Andreu, era un lugar que ya contaba con una barra de bar (primera cosa que derribaron) y un espacio muy grande para presentaciones, conciertos, proyecciones,… Espacio que en las dos ocupaciones anteriores, en total más de diez años, siempre fue de uso colectivo.
La pareja de compañeros que viven en el primer piso y ha ocupado desde el principio esta casa declaran estar aguantando provocaciones continuas de un grupo de personas que les difaman en los lugares políticos y a los amigos y compañeros del barrio, afirman haber respondido ya con amenazas directas a las diferentes provocaciones y que estas tienen como objetivo una respuesta violenta física por su parte, probablemente para justificar otro desalojo autoritario a manos de supuestos compañeros.
También en esta situación se repiten las mismas dinámicas, élites de individuos preparan previamente asambleas y toman decisiones sin comunicarlas a otros confiados, los cuales son llamados a participar en “asamblea”, o mejor dicho montaje judicial ya que todo está previamente decidido.
..el Mecanismo también causa daños irreparables…
En el caso de un compañero suicidado este Agosto 2018 en la zona de Barcelona, la difamación a ultranza resulta ser un arma asquerosa de estos autoritarios y en este específico caso de algunas feministas.
Este arma causa miedo a muchos, el ser tachado de antifeminismo, el ser boicoteado o atacado de este tipo de soviet supremo preocupa a muchos organizadores y participantes de muchos colectivos.
El miedo al Mecanismo aparece tanto en Can Kolmo (..sino el Kolmo se va a la mierda. La peña no querrá subir aquí. No tocarán los grupos para el aniversario. Se va a tachar al Kolmo de…)(1) como en la fira del llibre anarquista del Maresme del 28, 29 y 30 de Septiembre 2018, esta fira acoge una charla que preocupó tanto algunos participantes como a algunos organizadores: “Nuevas fronteras de los autoritarismos”.
-no se puede hablar en contra de los autoritarismos dentro del movimiento, es demasiado fuerte el miedo de ser excluidos o atacados por quien no se siente cómodo-
En otra fira del llibre anarquista, la de Barcelona de este año (del 25 al 27 de Mayo del 2018) que tubo lugar en La Cinétika, un compañero es invitado a no entrar y no presenciar los actos.
Era un compañero que había ocupado y gestionado La Cinétika hasta este momento, fue acusado por algunas supuestas compañeras de haber abusado de otra que había ido consensuadamente con él a la cama.
Este compañero que después decidió quitarse la vida parece, sin embargo, que tenía una vida plena, gratificante y sexualmente activa, un perfil para nada de abusador, trabajaba en lo que le gustaba como médico chino titulado, no se drogaba, hacía deporte, era actor porno,…
Una espesa niebla que Cinétika no quiere esclarecer, como muestra también en sus comunicados sobre su muerte, envuelve todos estos hechos. Sabemos que posteriormente a las acusaciones este compañero dejó de formar parte de la asamblea y de la gestión de este centro social, que muchas personas lo difamaron y que muchas en el entorno le hicieron el vacío. Sabemos también que en el homenaje -literalmente- atroz en conmemoración a su muerte (del 28 al 30 de Septiembre 2018 en la Cinetika) hubo fuertes tensiones internas: tanto que alguien rompió los cristales de la entrada y justo después el centro social fue llenado de pintadas.
Este compañero fue invitado a no entrar en La Cinétika para la mostra del llibre anarquista por unas personas que decían no sentirse cómodas con su presencia, algunas de estas pertenecientes al espacio ocupado La Llamborda.
Estas personas son promotoras del Mecanismo desde mucho antes que este evento. Las supuestas compañeras que intentaron obstaculizar el evento “Lucha por ser libre” del que hablamos al principio venían también de La Llamborda y algunas de ellas forman parte del grupo de personas que exigían a la asamblea de Can Kolmo el veto del compañero. Y seguramente son parte de la lista de correo de los “justos” que están por encima del resto, el resto son sólo miserables imitadores, qué justos son los justos!!!
Un saludo al compañero suicidado por quitarse de una vida tan asquerosa con sus propias manos, coraje que pocos de nosotros tendremos.
Regurgito y asco por estos Mecanismos autoritarios de raíces fascistas y estalinistas, que a algunos les gusta reproducir en todas partes para subyugar a sus propios símiles: aún más asco dan sus lacayos!!!
-el Mecanismo aquí descrito es usado por estos grupos de poder separados con el fin de imponer sus decisiones. actúan sin ninguna transparencia y buscan de manera evidente cubrir sus huellas-
Próspero 2019!!!
col.lectiu La Noia Negra
Notas
1 - La Purga De Girona ep. 1
https://lapurgadegirona.wordpress.com/2018/01/11/ep-01-1a-assemblea-kan-/
2 - Blog Feminismo 2030: 3 comentarios sobre “¿Porqué me cuestiono el feminismo institucional?”
https://feminismo2030.wordpress.com/2016/11/15/por-que-me-cuestiono-el-f/
3 - Comunicado Can Kolmo 19 Abril 2017 després de tres mesos de conflicte
https://kankolmo.squat.net/?m=201704
4 - Comunicado Can Kolmo 21 Junio 2017, también publicado en Info Usurpa n. 970 (obviamente sin averiguar los hechos y escuchar a la otra parte)
https://kankolmo.squat.net/?p=951
https://usurpa.squat.net/arxiu.html
5 - Comunicado sobre el desalojo del Wagen Platz de Pont Major (Girona)
https://collectiunoianegra.wordpress.com/comunicado-sobre-el-desalojo-de/
https://www.pdfhost.net/index.php?Action=DownloadFile&id=3d565a3acd59fa4
6 - Grabacion amenaza Can Rusk 19 Abril 2017 20h mas o menos
Quitada!
7 - Comunicado desaparecido enviado por correo desde Can Kolmo a Cinétika el 21 Abril 2017
“..Us demanem màxima difusió però no per xarxes socials ni llistes de correu.”
https://collectiunoianegra.wordpress.com/comunicado-desaparecido-enviado/
https://www.pdfhost.net/index.php?Action=DownloadFile&id=27c6c98fc80bdb8
8 - Estracto asamblea Cinetika 23 Abril 2017
https://collectiunoianegra.wordpress.com/estracto-asamblea-cinetika-23-a/
https://www.pdfhost.net/index.php?Action=DownloadFile&id=7e62510bb4585df
9 - Grabación asamblea Cinétika 30 Abril 2017
Quitada! |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per A por ellas!! |
01 abr 2019
|
|
Para cuando una acción directa y contundente contra la gente de la cinetika? A much@s ya nos casa..... |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per te viene como anillo al dedo ponerte de nombre el slogan de la Guardia Civil, dice mucho de ti y de como ves los |
01 abr 2019
|
Para cuando una acción directa dice el comentario de encima... vaya fiesta tenéis montada en el ghetto no? vamos a pegarnos todos! yuhuuu vamos a ser la verguenza de los movimientos sociales, vamos a ignorar cualquier atisbo de razocinio y dialogo! viva la testosterona!
Es así como solucionais las cosas? haciendo una bola cada vez mas grande e irreconciliable cuando hay un conflicto? |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per y a ti lo de la testosterona pareces el pedro sanchez |
01 abr 2019
|
|
no vamos a ir tragando, y tragando como lo del vaso, y encima despues os apuntareis el tanto y hareis un homenaje, vosotros que no sois gueto porque sois ciudadanos honrados y uniformados, capaces de hacer lo que explica el comunicado, dais asco con vuestra uniformidad y sumision a la triada del centralismo democratico, el control, la censura y la propaganda autoritaria. |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per me he perdido |
01 abr 2019
|
Tragando tragando a que te refieres?
Cuando dices "vosotros" a quien te refieres?
Cuando dices "lo que explica el comunicado" te refieres al de este post o al de la respuesta de colectiu noianegra?
De control y censura a cual te refieres, de quien sobre quien y en que situación?
Aclaralo para poder entender algo... |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per Aliss |
02 abr 2019
|
|
Todo el calor y el ánimo para lxs compañerxs de la Vila de Gràcia por su valentía al denunciar esas estrategias de poder de los feminismos autoritarios que se reproducen en espacios liberados. |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per consecuente |
02 abr 2019
|
Creo que no es suficiente denunciar estos hechos graves al publico sino encontrar caminos que permiten solucionar éste tipo de conflictos con las manadas autoritarias que se disfrazan de feministas y se sienten protegidas por la ley. Son conocidos sus nombres, los lugares donde se reúnen, los colectivos en los que militan, etc.
Porque no presionarlas y hacerlas conocidas en todo el ambito anarquista/libertario? No me parece justo dejarlas seguir actuando en anonimidad porque ésta las proteje de las consecuencias que requiere su historial arbitrario violento contra lxs compañerxs afectadxs. |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per Usuario |
02 abr 2019
|
Aliss no es de fiar, lleva mucho tiempo promoviendo el feminismo autoritario, insultando insaciablemente a todo el que critica sus juegos de poder, y ahora, cual lobo con piel de cordero, intenta solidarizarse con los realmente oprimidos de la situacion.
Aplaudo la valentia de la peña de gracia, que igual que la de girona y la de santandreu le plantaron cara a esas cupulas autoritarias y a sus lacayos, y por ello siguen sufriendo sus consecuencias, no estais solos. ¡Abajo los muros de los centros sociales! |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per Tal cual |
02 abr 2019
|
|
'Usuario' me has quitado las palabras de la boca: Aliss tiene un discursito diferente para cada ocasión. Se calló con la purgadegirona (y Vaso) y ahora que las papas queman va de solidaria! Un saludo a lxs valientes comentarios de compañerxs que desde un principio, alzaron la voz... La "manada" de esta web, no era tal. Solo resta saber que la poli infiltrada, intenta enfrentar a la peña: nada de "a por ellxs"; eso es parte del problema... Ya se irán a sus partidos a informar que esta vez, la jugada les ha salido mal. A Rojava ni se les ocurre ir. Es puro blabla!. |
|
Re: A terra els nostres murs
|
|
per Aliss |
04 abr 2019
|
Ja, ja, ja, ja, ja... Señores de la manada patriarcal de esta web, hablando de "desconfianzas". Señores que publican falsos estudios, artículos de páginas misóginas o recurren a la ideología de odio de los ultraconservadores.
Señores de la manada patriarcal de esta web, ¿qué es lo que se supone que debo decir sobre la "pulga" de girona"? Un relato en el que ustedes son jueces y parte. Lo que puedo decir, es todo mi desprecio..., porque después de comprobar cómo manipulan y tergiversan ustedes las cuestiones, todo lo que parta de esa manada patriarcal, en mi opinión, es más que cuestionable.
¿Me pueden decir, dejando de lado lo obvio, qué diferencia hay entre la web que hizo uno de ustedes "para debatir sobre el feminismo" y lo que hago yo aquí o el "proyecto X"?
Para que se hagan una idea, abandoné el último colectivo en el que estuve asambleada, tras oponerme a que en un acto público, y sin debatirlo en asamblea, definieran nuestro espacio de lucha como feminista. Y después de denunciarlo en la asamblea del colectivo y viendo la indiferencia y lo que presuponía que iba a venir a continuación, decidí anticiparme y dejar el colectivo porque no entro en luchas de poder. Quien quiera poder, que se lo quede, pero que no cuente conmigo. ¿Entienden ahora porqué no me considero feminista y porqué identifico el autoritarismo en ustedes? Ustedes no son tan diferentes a esas feministas autoritarias. Simplemente sé separar y distinguir a unas feministas que buscan poder, de las compañeras que se sienten feministas y se enfrentan a ese poder. Ustedes son una manada patriarcal y misógina, y de mi no obtendrán complicidad alguna.
Comprendo a las compañeras bastante mejor de lo que ustedes puedan imaginar y tienen todo mi apoyo para afrontar esa complicada situación. |
|
|
