Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: indymedia
Crimethinc - El moviment de les Armilles Grogues a França (I/II)
per X	06 des 2018
Entre el neoliberalisme “ecològic” i els moviments “apolítics” (article publicat per Crimethinc¹ el 27/11/2018).
Les últimes setmanes han vist créixer a França un moviment contestatari de masses, oposat a l’impost “ecològic” als carburants del president Emmanuel Macron. Aquest moviment combina molts elements contradictoris: l’ús de l’acció directa horitzontal i organitzada, una narrativa que el proclama com a moviment “apolític”, la participació d’organitzadors d’ultradreta i la genuïna ràbia dels explotats. Clarament el capitalisme neoliberal no ofereix solucions al canvi climàtic, a banda de posar encara més pressió sobre els pobres. Però, quan la ràbia dels pobres es tradueix en la indignació dels consumidors reaccionaris, s’obre una porta d’oportunitats sinistres per l’extrema dreta. En aquest article informarem sobre el moviment Gilet Jaunes (“armilles grogues“) amb detall i discutirem les qüestions que planteja. Prefaci: el ‘Centre’ governant i la ‘Dreta Rebel’ Durant els mesos previs a les eleccions del 2018 als Estats Units, vam sentir un munt d’arguments justificant que seria molt millor que els polítics “centristes” guanyessin el control del govern. Però, què passa quan els centristes arriben al poder i empren la seva autoritat per estabilitzar el capitalisme a costa dels pobres? Una conseqüència és que l’extrema dreta guanya l’oportunitat de presentar-se a si mateixa com a “rebels” que intenten protegir la “gent corrent” davant les maquinacions opressives del govern. En uns temps que l’Estat pot fer ben poc per mitigar el patiment que el capitalisme està causant, pot resultar més profitós estar posicionat fora dels passadissos del poder. Consegüentment, el nacionalisme d’ultradreta pot arribar a guanyar més terreny sota governs de centre que no pas sota governs d’ultradreta. Quan intenten associar l’ecologisme, el feminisme, l’internacionalisme i l’antiracisme amb el neoliberalisme, els centristes aconsegueixen que sigui probable que almenys alguns dels moviments que s’alcen contra l’statu quo acabin sent antiecològics, misògins, nacionalistes i racistes. Això els hi funciona als centristes, ja que els hi permet presentar-se davant el món com a l’única alternativa possible a l’extrema dreta. Aquesta és, precisament, l’estratègia que va portar Macron a guanyar les eleccions davant Marine Le Pen. En aquest sentit, centristes i nacionalistes són adversaris lleials que busquen dividir totes les possibles posicions que pugui haver-hi enmig, fent impossible d’imaginar cap solució real a les crisis creades pel capitalisme. Ras i curt: si l’onada de victòries nacionalistes que encara escombra el planeta eventualment dóna pas a una reacció centrista, però els anarquistes i altres revolucionaris no són capaços de popularitzar tàctiques i moviments que abordin correctament les catàstrofes que tanta gent pateix, podríem veure que s’plana el camí per una onada encara més extrema de populisme ultradretà. Hauríem d’estudiar els moviments socials populistes sota governs centristes per tal d’identificar les maneres que els grups d’extrema dreta els poden segrestar. I deduir com podem prevenir que això passi. Aquesta és una de les raons per mirar-se de ben a prop el moviment de les armilles grogues desplegant-se ara mateix sota el govern del centrista Macron. El moviment de les armilles grogues ensenya les estranyes esquerdes que poden obrir-se sota les contradiccions del centrisme modern: per sobre de tot, la falsa dicotomia entre abordar l’escalfament global i afrontar els estralls del capitalisme. Aquesta dicotomia és especialment perillosa, pel fet que dóna als nacionalistes una narrativa per capitalitzar la crisi econòmica alhora que es desacredita els ecologistes associant-los amb l’opressió de l’Estat. El que està passant a França és reminiscent del que va passar al Brasil el 2013, quan un moviment contra la pujada del bitllet del transport públic va esdevenir una crisi nacional. Aquesta crisi li va proporcionar a desenes de milers de persones noves experiències amb l’organització horitzontal de l’acció directa, però també va obrir pas als nacionalistes per guanyar terreny, presentant-se com els rebels contra el poder establert. Hi ha dues diferències significatives entre Brasil el 2013 i França avui dia, no obstant això. Per començar, el moviment a Brasil el van originar els anarquistes, però va créixer massa i massa ràpid perquè els valors llibertaris retinguessin l’hegemonia: en aquest sentit, els anarquistes encara no han tingut un pes significatiu dins el moviment de les “armilles grogues”. Segonament, el moviment de Brasil va tenir lloc sota un govern suposadament d’esquerres, no un de centre. El segrest del moviment contra la pujada de tarifes al Brasil va assentar les bases per una cadena d’esdeveniments que han culminat amb la victòria electoral de Bolsonaro, un defensor absolut de la dictadura militar i de les execucions extrajudicials massives. A França, el context sembla encara menys prometedor. Què haurien de fer els anarquistes en una situació així? No podem posar-nos del bàndol de l’Estat contra manifestants que estan lluitant per sobreviure. Igualment, no podem posar-nos del cantó dels manifestants contra el medi ambient. Hem d’establir una posició antinacionalista dins les protestes contra el govern i antiestatista dins els moviments ecologistes. El moviment Gilet Jaunes ens proporciona una oportunitat per pensar com ser estratègics en una era de conflictes a tres bàndols, que ens enfronta tant a nacionalistes com a centristes. El moviment de les armilles grogues a França Fa unes quantes setmanes, el govern de Macron va anunciar oficialment que l’1 de gener del 2019 incrementarà de nou els impostos dels carburants, fet que apujarà el preu del combustible en general. Aquesta decisió es va justificar com una passa en direcció a la transició cap a “l’energia verda”. Els vehicles diesel suposen uns dos terços del total a França, on el diesel és més barat que la benzina. Després de dècades de polítiques orientades a empényer la gent a comprar cotxes que funcionessin amb diesel, el govern ha decidit que els combustibles diesel ja no són eco-friendly i que, per tant, la gent ha de canviar els seus cotxes i els seus hàbits. Macron va reduir els impostos als ingressos dels super milionaris al principi de la seva administració. No ha donat cap passa en la direcció de fer pagar els rics per la transició cap a una tecnologia ecològicament més sostenible, tot i que són ells qui més se’n beneficien dels guanys generats per l’activitat industrial nociva pel medi ambient. En conseqüència, els arguments ecològics de Macron per justificar l’impost al combustible han sigut majorment ignorats. Molta gent veu la decisió d’incrementar l’impost als carburants com un altre atac als pobres. El govern francès és responsable de crear aquesta falsa dicotomia entre l’ecologia i les necessitats de la gent treballadora. Dècades de planificació territorial han concentrat l’activitat econòmica i les oportunitats de treball a grans metròpolis i hi han desenvolupat el transport públic, alhora que s’aïllava les àrees rurals, fent dels cotxes quelcom necessari per a una gran part de la població. Sense cap altra opció, molta gent és ara mateix completament dependent del seu cotxe per poder viure i treballar. En resposta a l’anunci de Macron sobre l’impost al combustible, la gent es va començar a organitzar a internet. Diferents peticions contra l’increment del preu del combustible es van fer virals, com aquesta recollida de signatures online que ja ha superat el milió de firmes. Llavors, el 17 de setembre del 2018, una organització de conductors va denunciar la “sobrecàrrega dels impostos als carburants”, convidant els seus membres a enviar els rebuts de benzinera al president Macron, acompanyats de cartes expressant el seu rebuig. El 10 d’octubre del 2018, dos camioners van crear un esdeveniment de Facebook convocant a un bloqueig nacional contra l’augment dels preus del combustible pel 17 de novembre del 2018. Com a resultat, més i més grups van aparèixer a Facebook i Twitter compartint vídeos on la gent discutia la decisió del president i explicava com és de complicada ja la seva situació econòmica, posant èmfasi al fet que l’augment de l’impost als carburants només ho empitjoraria tot. El dia abans de la convocatòria nacional, uns 2000 grups de tot el país van anunciar la seva intenció de blocar carreteres, peatges, benzineres i refineries o almenys de convocar manifestacions. Per tal d’identificar els participants d’aquesta jornada de lluita, els manifestants van decidir vestir armilles grogues d’emergències i van demanar als simpatitzants que mostressin el seu suport fent visibles aquestes armilles als seus cotxes. La normativa de circulació francesa obliga que cada conductor tingui una armilla groga d’emergències dins el seu cotxe, per fer servir en cas d’accident i altres incidències a la carretera. Davant la dependència dels seus cotxes, amb por a veure les seves condicions de vida empitjorant, els manifestants van escollir aquesta armilla d’emergències com a símbol de resistència contra la decisió de Macron. Per extensió, els manifestants i els mitjans van acabar anomenant aquest moviment Gilet Jaunes, “les armilles grogues”. Milers d’accions van tenir lloc durant el cap de setmana del 17 de novembre. Aproximadament, 288000 manifestants armilles grogues van estar presents als carrers durant el primer dia de bloqueig nacional. Això va ser tot un èxit pel moviment, especialment considerant que no va rebre cap ajuda dels sindicats ni d’altres organitzacions grans. Desafortunadament, les coses es van precipitar quan van esclatar les primeres baralles entre els armilles grogues i altres persones. Una manifestant armilla groga, una dona d’uns seixanta anys, va morir atropellada per una dona que estava intentant dur el seu fill malalt a urgències i que va tractar de passar pel mig del bloqueig, causant que els armilles grogues comencessin a colpejar el seu cotxe. En total, més de 400 persones van resultar ferides, una manifestant va morir i uns 280 individus van ser detinguts aquell cap de setmana. El moviment es va mantenir fort a pesar d’aquests incidents. Els bloquejos van continuar els dies següents, encara que la participació va disminuir. Per tal de mantenir la pressió sobre el govern, els Gilet Jaunes van convocar una altra crida nacional pel següent dissabte 24 de novembre. Una vegada més, diversos grups d’armilles grogues de Facebook van planejar accions i protestes arreu del país i van difondre una convocatòria per convergir a París per una gran manifestació. En un principi, aquesta manifestació estava planificada pel Champs de Mars, al costat de la torre Eiffel, on els cossos de seguretat haguessin rodejat i contingut els manifestants. No obstant això, aquesta decisió oficial no va satisfer alguns armilles grogues i d’altres convocatòries van circular per les xarxes socials. La manifestació del 17 de novembre a París no va arribar al seu objectiu, el palau presidencial. En conseqüència, els armilles grogues que estaven a punt de convergir a París van decidir repetir aquesta jugada el 24 de novembre. Així que, en lloc de reunir-se als peus de la torre Eiffel, la gent es va trobar per blocar els Champs Elysées, un objectiu amb un estatus simbòlic molt potent. Aquesta avinguda de luxe és la més visitada de París: el palau de l’Elisi on viu el president Macron està ubicat al final del carrer. Tal i com havien intentat la setmana anterior, els manifestants van tractar d’apropar-se al màxim al palau presidencial. L’aixecament de barricades i els xocs amb la policia tingueren lloc durant tot el dia al llarg de l’avinguda més coneguda de París. Es va informar que aquesta segona ronda d’accions va aplegar uns 106000 participants a tota França, amb uns 8000 a París. Aquestes xifres suggerien que el moviment estava perdent momentum. Durant la manifestació de París, 24 persones van resultar ferides i 103 van ser detingudes, de les quals 101 van quedar tancades sota custòdia. El primer judici va començar el dilluns 26 de novembre. Quina mena de moviment és aquest? El moviment de les armilles grogues s’autodescriu com a espontani, horitzontal i sense líders. És difícil estar segurs d’aquestes afirmacions. El moviment va començar mitjançant grups de xarxes socials que van facilitar les accions descentralitzades, on la gent podia decidir localment què volien fer i com ho feia. En aquest sentit, clarament hi ha alguna mena d’organització horitzontal funcionant. Constatar que el moviment realment no té dirigents és més complicat. Des del principi, els armilles grogues han insistit que el moviment era “apolític” i que no tenía líder. Enlloc d’això, pretenia ser producte de l’esforç orgànic de diferents grups de gent treballant junta, sobre la base de la seva ràbia compartida. No obstant això, com a pràcticament tots els grups -els projectes anarquistes inclosos- hi ha dinàmiques de poder. Com acostuma a succeir, algunes persones acumulen més pes que d’altres, gràcies al seu accés a recursos, a la seva capacitat de persuasió o simplement pels seus coneixements de les noves tecnologies. Analitzant alguns dels autoproclamats portaveus del moviment de les armilles grogues, podem veure qui ha sigut capaç d’acumular influència dins el moviment i considerar quina pot ser la seva agenda. · Christophe Chalençon és el portaveu del departament de Vaucluse. Presentant-se a si mateix com a “apolític” i “no pertanyent a cap sindicat”, va presentar la seva candidatura el 2017 per les eleccions legislatives com a membre de la “dreta diversa”. Quan aprofundim a les seves relacions personals i al seu perfil de Facebook, podem veure que el seu discurs és clarament conservador, nacionalista i xenòfob. · A Limoges, l’organitzador regional de l’acció del 17 de novembre dels armilles grogues fou Christophe Lechevallier. Una vegada més, el perfil d’aquest “ciutadà indignat” és prou interessant. El menys que es pot dir de Christophe Lechevallier és que és un giracamises. El 2012 va presentar la seva candidatura a les eleccions legislatives com a membre del partit de centre (el MoDem). Després, es va unir al partit d’ultradreta Front National (ara anomenat Rassemblement National) i va convidar a la seva líder, Marine Le Pen, a un míting local. Mentrestant, també treballava per l’organització agrícola FNSEA, coneguda per la seva defensa dels transgènics i de l’ús de químics, com el glifosat, per tal d’intensificar la producció. · A Toulouse, el portaveu armilla groga és Benjamin Cauchy. Aquest jove executiu ha sigut entrevistat en diverses ocasions als mitjans locals i nacionals. De nou, aquest portaveu és difícilment “apolític” si considerem el seu passat. Benjamin Cauchy parla obertament de la seva experiència política com a membre de la dreta neoliberal tradicional (en aquell moment, l’UMP, avui coneguts com Les Républicains). Tot i això, a la facultat de Dret, Cauchy fou un dels líders del sindicat estudiantil UNI: ben conegut per les seves connexions amb grups i partits de la dreta conservadora i l’ultradreta. Però, encara més interessant, Benjamin Cauchy va afirmar públicament que ara és membre del partit nacionalista Debout La France, partit que va travar una aliança amb Marine Le Pen a la segona volta de les últimes eleccions presidencials, amb l’esperança de derrotar Macron. És clar, doncs, que hi ha grups conservadors i ultradretans que esperen poder imposar el seu discurs, difondre les seves idees i emprar aquest “moviment apolític de ciutadans indignats” com una via per guanyar més poder. Això, però, no ha passat sense resistències. Els armilles grogues de Toulouse van decidir expulsar Benjamin Cauchy del seu moviment a causa de les seves idees polítiques. El 26 de novembre, convidat a un programa de ràdio, Cauchy digué que, com a resposta a la seva expulsió, estava creant un nou moviment nacional anomenat Les Citrons (“les llimones”) per continuar la lluita contra la pujada d’impostos, aprofitant per denunciar “la falta de democràcia” del moviment dels armilles grogues. Finalment, sembla que l’autoproclamat “moviment sense líders” ha canviat completament la seva estratègia després de la segona manifestació a París. El dilluns 26 de novembre es va presentar a la premsa una llista amb vuit portaveus oficials. Aparentment, el dia anterior, els armilles grogues van ser cridats a votar online per escollir les seves noves figures dirigents. Alguns armilles grogues, però, critiquen la legitimitat d’aquestes eleccions, qüestionant com va ser seleccionat aquest ventall de líders en primer lloc. Mentrestant, alguns membres del moviment van cridar a una nova jornada de lluita pel dissabte 1 de desembre. Les demandes són clares: 1) Més poder adquisitiu 2) La cancel·lació dels impostos als carburants. Si aquestes demandes no són garantides, els manifestants diuen que es manifestaran “per la dimissió de Macron”. Per ara, 27000 persones han anunciat que participaran d’aquest esdeveniment². Una vegada més, “la unitat” que era la paraula clau fa unes setmanes sembla haver-se evaporat, ja que diversos organitzadors locals s’han separat del moviment en rebuig al camí més bel·ligerant que sembla estar adoptant el moviment. En lloc d’abordar la qüestió de l’horitzontalitat del moviment, els mitjans de comunicació s’han centrat en una altra qüestió: és legítima la ràbia dels manifestants? Molts mitjans han suggerit que aquest moviment està compost majoritàriament de persones sense estudis i amb ingressos baixo, que estan en contra de protegir el medi ambient: descriuen els manifestants com a “violents” amb l’objectiu de deslegitimar la seva indignació. Tot i això, d’altres mitjans han canviat el seu discurs amb el temps, esdevenint menys condescendents i més disposats a donar veu a les preocupacions dels manifestants. Per exemple, després dels disturbis als Champs Elysées del 24 de novembre, Christope Castaner, el nou Ministre de l’Interior, digué: “La quantitat de destrosses és baixa, principalment són danys materials i això és el que compta”. Unes declaracions prou sorprenents, tenint en compte que els mitjans de comunicació de masses i els polítics van condemnar accions similars succeïdes durant les manifestacions de l’1 de maig i durant les protestes contra la Loi Travail. Des de la nostra perspectiva, no hi ha cap dubte que la seva ràbia és legítima. La majoria de gent que participa d’aquest moviment parla de les condicions de vida complicades amb les que han de batallar dia a dia. Té sentit que diguin que han tingut prou: el tema dels carburants és només la gota que fa vessar el got. Les classes baixes han de lluitar cada vegada més per sobreviure, mentre la resta es manté amb unes comoditats suficients per a no patir els alts i baixos de l’economia i els impostos pugen afectant els consumidors. Per ara, almenys. Així que la ràbia i l’acció directa són legítimes. La qüestió és si la visió política i els valors que orienten aquest moviment poden portar cap a alguna cosa bona. Article original: The Yellow Vest Movement In France, Between “Ecological” Neoliberalism and “Apolitical” Movements ¹Crimethinc és una xarxa llibertària descentralitzada dels Estats Units, coneguda pels seus articles d’anàlisi i publicacions teòriques. ²La mobilització del dissabte 1 de desembre s’ha saldat amb nombrosos disturbis i detinguts.
Mira també: https://es.crimethinc.com/2018/11/27/the-yellow-vest-movement-in-france-between-ecological-neoliberalism-and-apolitical-movemen
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more