Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.
30 nov 2018
Les introduccions sobtada de novetats tecnològiques ha estat sempre un factor de distorsió social, a vegades ampliant els marges de llibertat, però generalment augmentant la dominació i l’opressió (malgrat que sovint hi hagi un miratge primerenc alliberador).
Aquest va ser el cas de la màquina de vapor, que en el seu moment, va ser lloada per tota la intel•lectualitat progressista i per l’associacionisme obrer integrador (integrador al sistema naturalment), el poble “menut”, els pobres, els jornalers i el marginats... i, naturalment les dones (que van participar com protagonistes a revoltes, avalots i saquejos diversos), van tenir clar des de el principi, la màquina de vapor i sobretot la fàbrica eren els seus enemics.
Així a tot el mon en procés d’industrialització, les revoltes populars, les cremes i destruccions de màquines, els atemptats contra empresaris i encarregats es van estendre i, en alguns llocs, van esdevenir processos insurreccionals en els que els estats van haver d’esmerçar esforços militars superiors al de les guerres convencionals.
A Catalunya, l’acció central de la resistència luddita, va ser la crema del Vapor Bonaplata el 1835, en els disturbis d’aquells moments van tenir un paper important les dones pobres i jornaleres, mentre que els obrers especialitzats van prendre el partit del poder defensant la fàbrica amb les armes a les mans (http://negreverd.blogspot.com/2015/07/els-luddites-catalans-i-la-crema-d )

El pacte patriarcal dels filadors desprès de la crema del Vapor Vilaplana.

Arran de la crema de la fàbrica Bonaplata, apart de ralentitzar la mecanització de les fabriques (per la por a les cremes dels empresaris i inversors), la revolta de 1835 va tenir, uns efectes colaterals (i contraris) força importants.
Una part dels actors obrers, sota els auspicis de la patronal i els sectors associacionistes oficials, van adoptar la màquina com senyal d’identitat masculina. A partir d’aquí es va consolidar un pacte no escrit a favor de la màquina i del patriarcat.
Hi ha un pacte patriarcal a tota l’activitat productiva, que apareix amb el treball assalariat i es manté fins l’actualitat i que fa, entre d’altres coses, que la retribució tingui un biaix de gènere. Aquest pacte entre home-patrò i home-assalariat (home en el sentit de gènere). Si be no neix amb la industrialització, si que s’estén i es consolida amb ella.
Les diferències salarials eren força grans, de fet ideològicament el sou de les dones es considerava complementari per el manteniment de la unitat familiar (encara que realment era fonamental al igual que els dels treballadores nenes i nens) i per tant es justificava que fos més baix, els treballadors masculins i els empresaris feien servir el mateix argument segons el principi de “l’home proveïdor del pa” (male breadwinner).
Així, a una filatura a Esparraguera, cap a la meitat del segle XIX, en un equip de 23 treballadors, l’únic home adult acumula el 25% de la massa salarial i els tres treballadors masculins (l’adult i dos nois) el 34%, mentre que les 20 dones i nenes sols el 66% restant.
Sols hi ha una excepció a aquesta divisió salarial per sexes, les nenes de 10 a 14 anys cobraven un 30% més que els nens de la seva edat, aquesta avantatge desapareixia en la franja de 15 a 19 on els nois guanyaven ja un 10% més que les noies. La diferència es fa abismal a partir dels 20 anys moment en que les dones cobraven la meitat que els homes.
Aquestes variacions sols poden llegir-se en clau patriarcal, les nenes i les joves estan sotmeses a un pare o a una mare que és qui disposarà finalment del seu sou. En canvi les de més de 20 anys, que poden ser legalment independents o negociar el seu status amb el marit o els pares, veuen reduït (proporcionalment) el seu sou i per tant la seva capacitat d’independitzar-se o de negociar.
Els filadors de l’Anglaterra van excloure a les dones de la Grand General Union of Cotton Spinners el 1829, a Catalunya no es va arribar a aquest nivell d’exclusió, segurament perquè actuaven altres mecanismes i la dona pràcticament no va existir com associada fins l’aparició de la Primera Internacional, i encara, molts del grups que s’hi integraren van mantenir les pràctiques misògines contra el treball femení i a favor de la desigualtat de sous. Ens referim a les dones jornaleres, assalariades, naturalment va haver nombroses dones mestres d’ofici (no sols d’oficis “femenins”) i comerciants.
De fet, com qui diu ara mateix, el 2017 el sou mitjà de les dones de la UE era un 16,2% inferior al dels homes, i a Espanya del 14,2%, els valors estadístics s’han de relativitzar caldria veure les diferencies per nivells salarials i per sectors i per categories per poder fer una idea precisa de la situació real.
A la documentació de finals del segle XVIII i principis del segle XIX l’ofici de filador (home) és inexistent, hi ha teixidors, cardadors, tintorers, paletes i fusters... però no hi ha filadors, i no n’hi ha perquè eren filadores i el treball de les filadores era invisible pels censos i escriptures publiques.
Les jennys, les bergadanes i les mules-jennys manuals (les màquines de filat de la primera industrialització) van ser operades quasi exclusivament per dones i nenes, amb alguns nens d’ajudants, durant tota la primera fase de la maquinització del filat. Aquest panorama canvia amb l’aparició de les mules mogudes a vapor, i la filatura es masculinitza a gran velocitat, a partir de 1835/6. Fins el punt que anys desprès els filadors poden oposar una tradició (inventada) masculina a l’entrada de les dones a l’ofici.
Aquesta substitució la justifiquen els historiadors amb dues raons, la primera la necessitat d’una major força física per operar les mules a vapor no s’aguanta ja que l’ofici va seguir essent femení a la Catalunya Sud, especialment Reus, sense més problemes. La segona raó, igualment esbiaixada, però més plausible, vincula la masculinització a les majors “dots organitzatives i d’autoritat” dels homes en el treball subcontractista.
Paral•lelament a la masculinització es desenvolupa el societarisme obrer entre els filadors, de fet fins al 1841 (ja en plena implantació del vapor i d’aplicació del pacte patriarcal) no es constitueix la Societat de Mútua Protecció de Filadors de Barcelona, aquesta associació és imprescindible per imposar els drets dels filadors subcontractistes. D’aquest societarisme va néixer les Tres Classes del Vapor, d’ella el sindicalisme políticament participatiu, partidari de legislacions laborals i acceptador de l’estat que s’ha anat allargant agònicament fins el sidicalisme dels nostres dies. En resum un sindicalisme d’orígens maquinistes i patriarcals.
Els homes filadors van obtenir un seguit d’avantatges de la seva nova posició laboral que les seves predecessores femenines ni podien somniar.
El treball filador masculinitzat es feia mitjançant subcontractes, treballaven a preu fet per el patró i del seu sou pagaven als ajudants, així socialment tenien una categoria superior a la de jornaler com més escatimessin el salari als ajudants més guanyaven ells. I de fet eren patrons intermedis.
Si els ajudants eren familiars (fills, dona, germanes...), com passava molt sovint, el seu paper de patriarca quedava reforçat. Tenien el control dels sous, i si algun membre gosava trencar l’estructura familiar (desobeir), aquesta falta portava associada, a més de les penes generals, la pèrdua de la feina i per tant del salari. Finalment la presència d’un superior de la família al lloc de treball garantia un control sobre la sexualitat de les joves treballadores.
Els mètodes pedagògics dels filadors vers els seus petits ajudants eren summament expeditius, com relata un mestre de Sallent a finals del XIX " n'hi havia alguns, és clar que eren els menys, que es distingien per cruels envers sos petits auxiliars, quins al més petit descuit eren flagellats per mitjà d'un tros de corda ben gruixuda..., i això encara; moltes vegades punien el metxer llançant-li un rodet al cap, produint-se bona ferida, car aquests rodets d'un pam de llarg i de fusta forta són pesants. Trobaríem pocs filadors que no sien senyalats d'aquest maleït abús, víctimes quan eren metxers" en aquestes condicions difícilment es pot considerar que els joves ajudants fossin realment assalariats. Les pallisses a aprenentes i aprenents van ser moneda comú fins ben entrat el segle XX, el 1885 la Revista Social denunciava les surres als aprenents de Can Batlló de la Bordeta amb assots de cordes amb nusos.
El control del filador adult sobre joves i dones el permetia reforçar l’estructura familiar, cosa que era del seu interès, però també dels empresaris. A un dictamen per un Reglament de Policia Fabril elaborat per àmbits propers als empresaris es diu "Es muy común en nuestros trabajadores el emanciparse por sí solos de sus padres luego que ganan la suficiente para abastecerse a sí mismos. Reunidos cuatro o cinco, alquilan un cuarto para dormir, comen en Figones, y otros viven amancebados..." Coses semblants deien els capellans de Bejar, referint-se a les joves teixidores “viven sin dependencia, sin corrección y sin pudor”. Aquest llibertinatge tan inconvenient per uns i altres podia ser eficaçment combatut lligant el sou a la fidelitat al grup familiar.
Una mica més tard, el 1868 una comissió de 5 socis de la “Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País” va visitar la factoria de l’España Industrial per tal d’elaborar un informe “moral”. Aquest tipus d’informes eren molt del gust de la Sociedad, de fet un dels seus objectius era que els obrers “se convenciesen de que el industrial no es para ellos un capitalista que les explota, y con su sangre y su sudor levanta su fortuna (...); sino que le deben gratitud, que le son deudores del trabajo merced al cual pueden cubrir las necesidades de la vida”. Al seu informe comentaven la situació d’assetjament sexual a la fàbrica, pel que es dona a entendre no sols de les noies i nenes, “la moralidad de este gran número de jóvenes de diversos sexos que andan mezclados con los adultos, los cuales por el calor que se respira en las cuadras, no llevan más ropa que la indispensable para cubrir la desnudez”... També es resenyava la manera en que es resolien alguns dels desordres morals produïts “sobre un total de 1500 a 1600 individuos y en el espacio de 20 años que está funcionando La España Industrial, han tenido que deplorar sus jefes hasta 7 ofensas a la moral, a saber, 5 entre solteras y 2 con mujeres casadas separadas de sus esposos: de dichos abusos se han reparado 2 por haberse celebrado el matrimonio, y en 1 solo de estos hechos tuvo complicidad un contramaestre”, sembla que no intervinguessin homes en aquests “abusos” que produien molta pena als industrials... “el sinsabor que ha de causar a todo industrial, la noticia de un hecho semejante, cometido por razón de la concurrencia de los culpables en sus talleres”.
I és que, malgrat tot, en l’aiguabarreig que va de la societat preindustrial a les primeres fàbriques van desenvolupar-se i, d’alguna manera mantenir-se, espais on les relacions van ser més lliures (més independents, menys correctes i menys pudorosos, com es lamentaven els capellans de Bejar). A les colles de treballadors i treballadores transhumants, tan en les tradicionals (de segador, de veremadors, de feines al bosc...), com en les noves generades per les variants necessitats del sistema productiu o per l’empobriment generalitzar conseqüència dels nous models d’explotació agrària, es mantenia viva una sexualitat menys lligada, percebuda per el poder com perillosa, d’aquí les reclamacions de passaports, cèdules, certificats de matrimoni a les parelles i autoritzacions de tutors, pares, germans i marits a les dones soles.
En el mon capgirat dels inicis de la industrialització entre els novells treballadors i treballadores pre-industrials s’han documentat relacions de “llibertinatge” en el festeig (els “encontres de llum” dels teixidors de Zurich) o els “casaments” heterodoxes (fora de l’àmbit de l’estat i de l’església) de pobres a tot Europa.
Les residències quotidianes a la industrialització, les treballadores i els treballadors van desenvolupar metodologies originals, refugiant-se en el usos i costums d’una manera diferent de la dels capitalistes i dels clericals, la varietat d’aquestes resistències encara no ha estat suficientment sondejada (http://negreverd.blogspot.com/2014/01/resistencia-obrera-al-treball.html ).
Els filadors subcontractistes eren intermediaris entre el patró i la resta de treballadors i exercien “paternalment” de fre front “llibertinatges”, vagues, reclamacions i reivindicacions. Al mateix temps una queixa o reclamació vehiculitzada a través d’ells tenia més probabilitats de ser satisfeta, així els altres treballadors havien d’acudir a ell com intermediari amb el capitalista.
A més els filadors homes eren una mena de “controladors aeris” del moment, els treballadors més ben pagats de Catalunya (llevat dels contramestres de fàbrica). Un filador que governava una mule-jennny a vapor guanyava un setmanal d’uns 100 rals front 50 rals dels teixidors mecànics, el 76 dels tintorers o els 65 dels pintadors.
Altres oficis també tenien una estructura de subcontractes a partir d’un patriarca dipositari de l’ofici, el mateix sistema s’utilitzava per exemple en el teixit, en el que la masculinització va ser més primerenca que en la filatura. De fet als tallers que la Societat de Teixidors posseïa, la estructura jeràrquica era calcada a la de les empreses amb un patró capitalista i cap dona va ser teixidora (a moltes èpoques i localitats les dones van ser teixidores, els tallers societaris van resultar més patriarcals que els estrictament capitalistes), sols ajudantes i feines auxiliars.
La pregunta que ens hem de fer és: que van donar els filadors homes a canvi de totes aquestes avantatges?
Sens dubte el sistema subcontractista donava avantatges als fabricants, però no sembla que fossin suficients per justificar les concessions tant per sobre de les condicions generals dels treballadors d’altres sectors. De fet, en el moment en que van poder, els patrons van abandonar el sistema i van refeminitzar el treball. Quins eren doncs els avantatges aconseguits per la patronal a canvi de tants privilegis?...
Hi ha un vincle cronològic entre la masculinització i la refeminització del treball filador i la implantació de noves tecnologies fabrils al llarg del període 1840-1855, el vapor masculinitza, la selfactina feminitza (femintza en el sentit de precaritzar i devaluar una feina, no és doncs un adjectiu lligat a femení, sinó a les condicions socials del gènere).
Potser sigui agosarat afirmar que hi ha un pacte entre els fabricant i els filadors subcontractistes, a favor de la màquina a vapor, però l’aparició dels filadors homes coincideix amb l’extensió de l’ús del vapor i sobretot l’esmorteïment de la resistència a la màquina. El vapor és convenient per els fabricants i pels filadors homes... i així aquests obtenen beneficis econòmics i socials que cap altra estament obté... una posició favorable al vapor d’un estament influent de treballadors pot valer el preu que es va pagar...
A més, la subcontractació dins de la fàbrica (i no fora com s’havia fet anteriorment) disciplina i habitua als treballadors a l’ambient fabril, fa avançar el procés d’industrialització internalitzada dels treballadors.
Els atemptats contra les màquines, a partir de 1835, esdevenen sabotatges secrets, potser individuals, i perden el caire insurreccional d’Alcoi, Camprodon i del vapor Bonaplata. Fins el trencament del pacte amb la introducció de les selfactines no torna a haver destrucció col•lectiva de màquines.
Es pot dir doncs que la maquinització i el patriarcat domèstic van anar del bracet, reforçant-se l’un a l’altre, fins que la maquinaria fabril va estar suficientment desenvolupada i aquest pacte ja no va ser necessari per el capital, llavors es va desfer, malgrat la resistència filadora, i van anar cada un per el seu cantó. De tota manera tant al maquinisme com al patriarcat els van aprofitar i tots dos gaudeixen, al menys aparentment, de molt bona salut.
El cas de les filadores de Catalunya, evidentment no és únic, és un cas generalitzat, el biaix genèric lligat a la tecnologia és un fet recurrent.
Per exemple tenim el cas de la mecanografia, primer es considerava una feina “massa dura” per ser desenvolupada per les dones (a part d’una feina valorada, qualificada i ben pagada), en el moment que la mecanografia s’estén i es regularitza, generalitzat-se i perdent “valor” es va feminitzant (i, paral•lelament, es va reduint el sou).
Un cas especialment punyent és el de les “calculadores”, no les màquines, sinó les dones que, anteriors a la informàtica, s’encarregaven de la feina de fer els càlculs necessaris per l’enginyeria (els enginyers eren homes), mitjançant l’habilitat personal acompanyada de mitjans mecànics força rudimentaris, eren tan fiables que els primers càlculs fets amb eines informàtiques eren revisats per elles, fins i tot en les primeres passes dels programes d’exploració de l’espai, tant per part de la URSS com dels EUA.
Un cop va irrompre el càlcul electrònic, especialment el digital, el paper d’aquestes dones, les calculadores, va quedar arraconat, a partir de llavors el paper de les dones en la computació va quedar reduït al de les “perforistes”, les perforistes, van ser les dones que es van dedicar laboralment a la feina de preparar, mitjançant màquines semblants a les màquines d’escriure, les fitxes perforades que va ser l’estàndard imposat per IBM (http://negreverd.blogspot.com/2016/04/mesurar-classificar-i-computar-asp ), aquesta tasca va esdevenir més embrutidora i monòtona que la de mecanògrafa, on el contingut de la feina escrita era, al menys, en un llenguatge intel•ligible per les treballadores.

Està vigent el pacte patriarcal que van signar capitalistes i obrers especialitzats als principis de la industrialització?

El paper de la tecnologia en el manteniment del patriarcat, es un debat no resolt, i per descomptat no serà aquí on podrem aclarir-lo, quin és el paper de la dominació tecnològica?, quin el de la dominació econòmica?... quin el dels dos junts interactuant amb altres factors, “sexuals”, socials.....?.
Les dones estan subrepresentades en el mon de la tecnologia digital (és un fet), hi ha qui explica això mitjançant determinismes biològics o socials... Explicacions estúpides i inconsistents. A tall d’exemple, a la carrera de ciències exactes, que és realment la base del mon digital, els percentatges d’homes i dones estan equilibrats (al contrari que en les enginyeries, que sols son la part instrumental), però, i això és molt important, el nombre de dones llicenciades cada any és superior al de homes llicenciats.
Però el tema tecnològic naturalment no es limita als obstacles per l’entrada al sector informàtic, hi ha un abisme entre els sous d’homes i dones, que son en conjunt un 14% inferiors (en alguns pocs sectors menys, en altres molt més). Aquesta diferència no està en el nombre de CEOS’s dones o el nombre de directives o de directius, sinó en la relegació de la majoria de les dones als llocs més baixos de l’escala salarial, llocs generalment “deslligats” de la tecnologia.
Hi ha un exemple (és sols un exemple, n’hi han més) que pot aclarir la cosa: a la neteja viària, la majoria de dones fan anar l’escombra, els llocs dels conductors d’escombradores i vehicles de rentat a hidropressió (llocs més lligats a la tecnologia i mes ben pagats) son ocupats majoritàriament per homes, l’argument de la “força física” en aquest cas és evidentment fals, el més penós físicament és l’escombrat. És freqüent veure brigades mixtes manuals/mecàniques on la majoria de la feina manual la fan dones i la màquina d’escombrar, que va recollint tot el que apilotonen les escombradores (i alguns escombradors), la condueix un home... una condició que te punts en comú amb la dels filadors del segle XIX.
Hi ha mots sectors on es barregen homes i dones, on cada categoria te el seu sou (tots iguals?), però on les categories més valorades (o més ben pagades) i generalment més lligades a la tecnologia son ocupades per homes.
Quin és el pacte patriarcal que està en la base d’aquestes “diferències”?, quina és la contrapartida que rep el capital per “renunciar” a la força del treball i el talent de les dones?.
Sens dubte la cosa és mes complexa, però és un fet que les feines més teologitzades, sempre que siguin econòmicament més ben pagada, sol ser ocupada majoritàriament per homes, d’alguna manera això ha de donar beneficis a les dues parts, als homes i al capital.

CONTRA TOTA NOCIVITAT.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.
01 des 2018
Buenas negreverd:

La supuesta alianza entre los obreros, por ser varones, y el capital, por supuestamente ser patriarcal, contra las mujeres obreras carece de base por mucho que puedan aportarse hechos secundarios para ilustrarla, por el contrario el análisis de la dinámica estructural de la acumulación de capital en sus fases iniciales y actuales apunta en una dirección muy distinta:



****************

(...) Durante el verdadero período de la manufactura, o sea, el período en que ésta se erige en forma predominante del régimen capitalista de producción, tropieza con toda una serie de obstáculos que se oponen a la plena realización de sus tendencias. Como veíamos, la manufactura, además de implantar una organización jerárquica entre los obreros, establece una división simple entre obreros expertos e inexpertos; pues bien, a pesar de esto, la cifra de los segundos queda notablemente contrarrestada por la influencia predominante de los primeros. La manufactura adapta las operaciones especiales al diverso grado de madurez, fuerza y desarrollo de su órgano vivo de trabajo, viéndose por tanto impulsada a la explotación productiva de la mujer y del niño. No obstante, esta tendencia choca, en general, con los hábitos y la resistencia de los obreros varones. La descomposición de las faenas manuales reduce los gastos de formación, y por tanto el valor de los obreros no obstante, los trabajos de detalle más difíciles exigen una época más larga de aprendizaje, que los obreros defienden celosamente aun en aquellos casos en que es inútil. Así por ejemplo, en Inglaterra las laws of apprenticeship, con sus siete años de aprendizaje, se mantienen en vigor íntegramente hasta fines del periodo manufacturero, hasta que la gran industria viene a arrinconarlas. Como la pericia manual del operario es la base de la manufactura y el mecanismo total que en ella funciona no posee un esqueleto objetivo independiente de los propios obreros, el capital tiene que luchar constantemente con la insubordinación de los asalariados.


El Capital, cp 12, División del trabajo y manufactura. Karl Marx

****************

Esto es, la introducción de la manufactura incluía una precarizacion del trabajo asalariado, su proletarización en masa y el estallido del antiguo patriarcado campesino, junto a la descualificación masculina, pero la maquinización todavía no había llegado a la subsunción del trabajo por el capital, que no fue realizado únicamente mediante el maquinismo, sino también políticamente mediante la segmentación por estatus, que no meramente por sexo-géneros, de la fuerza de trabajo y la clase proletaria, con la formación de una aristocracia obrera que no se define únicamente por su grado de cualificación y exclusividad productiva, como las fracciones técnicas, sino también por su adhesión política al capital:



****************

«El segundo sector de obreros «protegidos» lo integran las grandes tradeuniones. Son éstas organizaciones de ramas de la producción en las que trabajan única o predominantemente hombres adultos. Ni la competencia del trabajo de las mujeres y de los niños ni la de las máquinas han podido debilitar hasta ahora su fuerza organizada. Los metalúrgicos, los carpinteros y los ebanistas y los albañiles constituyen otras tantas organizaciones, cada una de las cuales es tan fuerte que puede, como ha ocurrido con los obreros de la construcción, oponerse con éxito a la introducción de la maquinaria. No cabe duda de que la situación de estos obreros ha mejorado considerablemente desde 1848; la mejor prueba de ello nos la ofrece el que desde hace más de 15 años no sólo los patronos están muy satisfechos de ellos, sino también ellos de sus patronos. Constituyen la aristocracia de la clase obrera, han logrado una posición relativamente desahogada y la consideran definitiva. Son los obreros modelo de los señores Leone Levi y Giffen (y también del honorable Lujo Brentano). Se trata, en efecto, de personas muy agradables y complacientes, tanto, en particular, para cualquier capitalista sensato, como, en general, para toda la clase capitalista.


Prefacio a la segunda edición alemana de 1892 de La situación de la clase obrera en Inglaterra. F. Engels, 1892

****************

Después de toda la fase de la manufactura, ya avanzados el maquinismo y asentada la industrialización, no olvidemos otro proceso que va implicito y en co-desarrollo con la combinación de estas flexibilizaciones sociales y rigideces políticas simultáneas durante la industrialización, proceso que llega hipertrofiado a nuestros días:



****************

(…) el aumento extraordinario de fuerza productiva en las esferas de la gran industria, acompañado, como lo está, de una explotación cada vez más intensiva y extensa de la fuerza de trabajo en todas las demás ramas de la producción, permite emplear improductivamente a una parte cada vez mayor de la clase obrera, reproduciendo así, principalmente, en una escala cada vez más intensa, bajo el nombre de "clase doméstica", la categoría de los antiguos esclavos familiares: criados, doncellas, lacayos, etc.

****************



Y esta dinámica estructural de formación de estatus al interior del proletariado ocurre hoy como ayer con una mediación crucial:



****************

(…) La maquinaria, al hacer inútil la fuerza del músculo, permite emplear obreros sin fuerza muscular o sin un desarrollo físico completo, que posean, en cambio, una gran flexibilidad en sus miembros. El trabajo de la mujer y del niño fue, por tanto, el primer grito de la aplicación capitalista de la maquinaria. De este modo, aquel instrumento gigantesco creado para eliminar trabajo y obreros, se convertía inmediatamente en medio de multiplicación del número de asalariados, colocando a todos los individuos de la familia obrera, sin distinción de edad ni sexo, bajo la dependencia inmediata del capital. Los trabajos forzados al servicio del capitalista vinieron a invadir y usurpar, no sólo el lugar reservado a los juegos infantiles, sino también el puesto del trabajo libre dentro de la esfera doméstica y, a romper con las barreras morales, invadiendo la órbita reservada incluso al mismo hogar.35 El valor de la fuerza de trabajo no se determinaba ya por el tiempo de trabajo necesario para el sustento del obrero adulto individual, sino por el tiempo de trabajo indispensable para el sostenimiento de la familia obrera. La maquinaria, al lanzar al mercado de trabajo a todos los individuos de la familia obrera, distribuye entre toda su familia el valor de la fuerza de trabajo de su jefe. Lo que hace, por tanto, es depreciar la fuerza de trabajo del individuo. Tal vez el comprar una familia parcelada, por ejemplo, en 4 fuerzas de trabajo, cueste más de lo que costaba antes comprar la fuerza de trabajo del cabeza de familia: pero, a cambio de esto, el patrono se encuentra con 4 jornadas de trabajo en vez de una, y el precio de todas ellas disminuye en comparación con el exceso de trabajo excedente que suponen 4 obreros en vez de uno solo. Ahora, son cuatro personas las que tienen que suministrar al capital trabajo y trabajo excedente para que viva una familia. Como se ve, la maquinaria amplia desde el primer momento, no sólo el material humano de explotación, la verdadera cantera del capital,36 sino también su grado de explotación.

El Capital. Libro Primero EL PROCESO DE PRODUCCION DEL CAPITAL. CAPITULO XIII MAQUINARIA Y GRAN INDUSTRIA. Apropiación por el capital de las fuerzas de trabajo excedentes. El trabajo de la mujer y del niño

****************



En suma, las revueltas antimaquínicas de las primeras poblaciones proletarias tienen un componente pro patriarcal y pro familiar, - es decir favorable a la defensa de la base económica asalariada no maquinica de la familia patriarcal preindustrial -, evidente, las mujeres no participaban en ellas como género para si sino que participaban en tanto sociedad civil proletaria, en el sentido marxista de millones de familias que viven en las mismas condiciones materiales y vitales, y reaccionan a su depauperación como una unidad política, en este caso contra la depauperación y superexplotación que les imponía el sistema máquinico-manufacturero y luego maquínico-industrial, no simbolicamente la maquina .



Por otra parte, el supuesto “pacto patriarcal” no era una alianza patriarcal de capital y trabajo, sino que era la formación por parte de la burguesía de un cinturón defensivo de clases medias extraídas in continun del proletariado en cada generación y ciclo de la acumulación, con salario individual suficiente para la reproducción familiar (ahora en la península unos 3000-3500 euros mensuales en oder de compra, - no simplemente salario nominal -, formado con salario directo y salario indirecto visible u oculto, otorgado por las nuevas pequeña y mediana noblezas hereditarias partitocráticas), política que se extiende hasta la actualidad y que se recrudeció durante el toyotismo como trasfondo y tendencia opuesta invisibilizada de la precarización, precisamente durante su eclosión.



Detrás de esos capataces y cuadros organizadores, en empresas, instituciones y partidos, había y hay mujeres con las opciones de realizar trabajo libre doméstico o comprar ese trabajo en el mercado de fuera de trabajo proletario, pero también de obtener un salario de clase media si se aburrían; delante feroz competencia entre obreros por los empleos, sean mujeres u hombres, todo ello sobre la base de una muy numerosa y (necesariamente) creciente sobrepoblación relativa proletaria y una gran terciarización, o gran incremento numérico y porcentual de los trabajadores improductivos empleados en servicios reproductivos para la burguesia y las clases medias.



La novedad consiste ahora, durante la robotización, en la formación de una sobrepoblación femenina estructural, compuesta de varios millones de mujeres proletarias, relativamente sobrante a la producción pero también a la reproducción biológica (sin posibilidad real de ejercer la maternidad sin entrar en superexplotación), que se ven en competencia por los empleos precarios y/o por las “ayudas” estatales orientadas a controlar la población sin propiedades, precaria improductiva o directamente parada estructural.



En este sentido, hay datos aplastantes que conviene tener presentes, ahora a escala estatal hay en torno a cinco millones de familias con todos sus miembros trabajando y casi dos millones de familias en las que no trabaja ninguno de sus miembros, pero esto ocurre siendo el empleo público directo e indirecto de entorno al 50-60% del total de la fuerza general de trabajo. Cabe concluir, pues, que en lugar de esta supuesta alianza patriarcal lo que se observa es una alianza entre la burguesía, las clases medias y una parte del proletariado, incluyéndose en esa parte una porción muy importante y activa de las mujeres sobrantes pero con fuertes aspiraciones de movilidad social ascendente en la sociedad de consumo, alianza que implementa intensivamente al estatismo como señuelo y, a la vez, al estado como un medio de explotación extractiva de plusvalia tributaria (que abarca por lo menos del PIB) sobre el proletarido y no, como nos están contando, como un medio socialmente redistribuidor, excepto en las clases medias que absorven los insumos de la deuda y luego dejaran su pago a las espaldas del proletariado. Este es el verdadero pacto, lo es de clases, no géneros.



Re: Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.
02 des 2018
Sr ".", deje de falsear la realidad, y apórtenos esos documentos en los que se se habla de "alianza entre los obreros, por ser varones, y el capital, por supuestamente ser patriarcal, contra las mujeres obreras..."

Desde el feminismo se ha hablado de "privilegios", no de alianzas. Y sea un poquito económico y ahórreme comentarios acerca de sus fantasías. Le anticipo que no comparto ese discurso de los "privilegios".

Nos queda muy claro que en sus delirantes discursos de dialéctica marxista, no hay cabida para la igualdad entre hombres y mujeres de clase trabajadora. Deje de manipular y de hablar de "mujeres sobrantes". Son tan "fuertes las aspiraciones de movilidad social ascendente en la sociedad de consumo..." en las mujeres trabajadoras, como en los hombres. Usted no pierde ocasión para "demonizar" a las mujeres. Si la reencarnación tuviera alguna evidencia, no me cabe la menor duda que usted habría sido inquisidor.

Gracias sr "negreverd" por el texto.
Re: Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.
02 des 2018
Buenas Aliss:

Yo me refiero a esto: El pacte patriarcal dels filadors desprès de la crema del Vapor Vilaplana, ¿y usted?
Re: Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.
05 des 2018
Aliss y el del punto son la misma persona. La que acapara y manipula los comentarios.
Re: Patriarcat i tecnologia, un binomi complementari.
05 des 2018
Buenas Aliss:

Con "sobrantes", me refiero a la porción de población en posición de sobrepoblación relativa a la acumulación de capital. Esto es, hay una parte de la población que compone la fuerza de trabajo que es Estable en la producción y valorización de capital, - por ejemplo las fracciones técnicas y la aristocracia obrera, aunque también fracciones obreras explotadas a largo plazo -, que permite su acumulación, el ejercito industrial productivo, siguiendo la terminología de Engels. Pero hay otra parte que se descompone, a su vez, en dos sectores: 1/ la Sobrepoblación Relativa Fluctuante, que entra y sale al aparato productivo dependiendo del estado del ciclo industrial, por ejemplo precarios, y 2/ la Sobrepoblación Relativa Fluyente, que fluye del campo a la ciudad, campesinos inmigrantes. Pero además hay otra parte de la población que Marx denominaba Sobrepoblación Relativa Estancada, constituida por quienes han sido expulsados del aparato productivo, y en la que se encuentra la mayor parte del proletariado desharrapado.

Esto es, el exceso de la Sobrepoblación Relativa Fluctuante, a determinado punto es Sobrepoblación Estancada, (relativamente) sobrante al aparato productivo, por ejemplo parados estructurales. ¿Se entiende?

Pues bien, lo que yo estoy afirmando es que en estos momentos en esta región de la acumulación del capital, esto mismo está ocurriendo no solo en la Esfera de la Producción sino también en la Esfera de la Reproducción. Esto lo afirmo por que observo a traves de innumerables datos y observaciones que hay un aumento de la población sobrante, en paro reproductivo, no solo como ocurrió durante todo el toyotismo en el que componían fundamentalmente los hombres en precario y paro estructural, sino que, al inicio de la Robotización, ahora se compone también de mujeres cuya reproducción biológica no es necesario a la acumulación de capital, e incluso se le aparece como una traba.

Esto, llevado al plano de la lucha de clases implica que estamos inmersos en la formación de una amplia fracción proletaria de (docenas o cientos de) millones de mujeres paradas y precarias productivas Y REPRODUCTIVAS, es decir doblemente marginadas y no solo doblemente explotadas, en la que forma una numerosa porción de mujeres universitarias.

Este es el nuevo campo de proletarización y superexplotación abierto en el toyotismo final, en el que un poderoso sector productivo del capital, el neomalthusiano, está desplegando una ideología ultraliberal, la neomalthusiana, camufalda de feminismo e incluso de marxismo, para engrasar la superexplotación y desviar las fuerzas sociales y políticas de rechazo a la supermarginación hacia el mismo proletariado. Tal proceso es una lucha de clases y no una oposición de sexo-géneros, como nos intentan programar en el cerebro continuamente elementos de clases medias y alta burguesía. Y la organización de la nueva explotación y marginación de esta fracción precisamente la están realizando esas fracciones burguesas y de clases medias, junto a cierta parte del proletariado, que sumadas constituyen esta alianza de clases neomalthusiana, netamente explotadora y marginadora que estamos padeciendo, y que no hay que confundirla con el feminismo y las feministas ni con el anarquismo o el marxismo.

Aquí el problema el proletariado, los marxistas, los anarquistas, y las victimas en general de esta ofensiva de reproducción ampliada de la dominación y la explotación al inicio de la fase de la Robotización no lo tenemos con las feministas sino con los capitales neomalthusianos y sus cuadros políticos y sociales, que generalmente emplean una ideología nazi-fascista del fantasmático (anti) El Patriarcado, de corte descerebrante posmoderno, para infiltrarse en el proletariado y los movimientos de resistencia.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona