Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme
[2018] L’auge del feixisme a Alemanya
02 nov 2018
Visc entre neonazis a l’Alemanya Oriental. I és terrorífic.
56a61760c36188467d8b45bf.jpg
La cobertura mediàtica dels disturbis racistes a la ciutat de Chemnitz, a l’Alemanya Oriental, a finals d’agost, ens va mostrar només la punta de l’iceberg: el que repta sota la superfície continua ocult.

Sóc estudiant universitari i activista antifeixista i visc a Saxònia, no gaire lluny de Chemnitz. Durant molt temps vaig subestimar l’extensió de l’extremisme de dretes a Alemanya. Fa uns anys, abans de mudar-me aquí, no coneixia Saxònia i donava l’antifeixisme per garantit. Mai m’havia trobat amb nazis o racistes violents “reals”.

Vaig créixer a Berlín. Sóc fill d’una metròpoli on és normal no ser blanc o no tenir un nom alemany. El meu avi francès va ser aviador dels Aliats a la Segona Guerra Mundial – així és com mon pare va arribar a Alemanya. La meva mare, alemanya, va néixer a Berlín Oest, aquest enclavament occidental al bell mig de la República Democràtica Alemanya: un refugi per gent “alternativa”, punks i objectors de consciència.

Durant molt temps pensava que la divisió Est-Oest no m’havia de preocupar. Vaig néixer després de la caiguda del Mur. Però quan em vaig mudar a l’est, vaig començar a pensar més profundament sobre la meva criança occidental. També vaig tractar de dissipar els meus prejudicis i vaig començar a pensar més críticament sobre com Alemanya havia manegat la seva reunificació.

Vull lluitar contra la discriminació a tot arreu i tot moment, però en aquests pobles petits pot ser dur i extenuant. Hom pensaria que la història del país seria suficient per assegurar que al feixisme i al nacionalisme se’ls hi negués el més petit espai. Són temes que li haurien de preocupar a tothom, oi? Malauradament, les coses no funcionen així.

Quan el moviment d’ultradreta Pegida va aparèixer sobtadament, amb manifestacions de fins a 20.000 persones a la ciutat de Dresden cridant proclames racistes i islamòfobes, hi va haver una sensació de xoc inicial entre el públic. Però, ben aviat, els discursos dels mitjans van canviar i van sorgir veus afirmant que hauríem d’intentar comprendre aquells manifestants “de bona voluntat”. Pegida va organitzar convocatòries similars a moltes altres ciutats, sent rebudes majoritàriament amb un cert grau d’autocomplaença. Després arribaria el debat a la premsa sobre la “qüestió de l’asil” com un problema i sobre la necessitat de posar un topall al nombre de refugiats. Pegida va rebre encara més impuls.

Després va venir Alternative für Deutschland (AfD), un nou partit a l’espectre polític, euroescèptic, xenòfob i nacionalista. El pànic es va escampar entre els partits majoritaris en veure com perdien votants, mentres la “qüestió de l’asil” es convertia en el tema central de les eleccions del 2017. La llei d’asil es va endurir. Com a resposta, alguns grups es van organitzar per demostrar la wilkommenskultur o la “cultura de la benvinguda”. Es va rebre els refugiats a Munic amb te i galetes. La gent va començar a passar a l’acció contra la discriminació. Als mitjans els hi encantava ensenyar imatges d’alemanys reaccionant a una crisi amb amor i harmonia.

Però el que va passar majoritàriament desapercebut foren els atacs a estrangers i hostals de refugiats. Des del 2015 s’han comès més de 4000, alguns involucrant l’ús de còctels Molotov, bats de beisbol i amb neonazis armats, fins i tot, atacant habitacions infantils. El 2016 va registrar oficialment una mitjana de 10 crims d’odi al dia contra migrants.

Què significa això per la vida quotidiana dels llocs on es cometen aquests atacs? Per entendre la seva dimensió, hi has de viure. Hi ha la conversa al forn de pa on una senyora gran es queixa dels estrangers “dolents” davant la dependenta, que li dóna la raó. Hi ha el conductor del tramvia que, deliberadament, només comprova els bitllets dels passatgers negres. Hi ha els atacs als centres socials i espais culturals d’esquerres – et tiren pedres i et colpegen, és la violència que experimentes quan tractes d’involucrar-te. I hi ha la passivitat de l’autodenominada “població civil” – autòctons que passen de llarg quan una persona negra és apallissada al centre del poble. Així s’aferma una normalitat racista i feixista.

Els casals joves i els treballadors socials són escassos. Les persones que intenten actuar contra els grups d’ultradreta llençant projectes “alternatius” viuen perillosament, en confrontació diària amb l’odi. Lluites per organitzar un taller escolar contra l’extremisme i t’has d’esforçar molt per trobar persones que es vulguin plantejar aquesta mena de feina a zones rurals. Després de tot, qui vol viure a un poble nazi? La gent amb passaport alemany pot escollir viure ben lluny d’aquestes viles on les rodes dels cotxes són punxades i les cases són incendiades només perquè a algú no li agrada qui ets, d’on vens o quines són les teves idees polítiques. Però no tothom ho té fàcil per marxar. Els sol·licitants d’asil tenen obligacions de residència, si és que volen rebre ajudes o permisos de treball.

Ara mateix, els pobles i viles que tenen un problema amb els nazis conformen una llista aparentment interminable. No s’acaba a Chemnitz o Dresden. Donant una ullada a Europa en general, és obvi que el feixisme s’ha de combatre a peu de carrer – i això significa ser-hi, físicament.

També hem d’entendre que permetent que els eslògans nacionalistes guanyin legitimitat als mitjans i a la política, deixant que grans esdeveniments neonazis tinguin lloc sense impediments i atorgant impunitat als crims d’odi, estem contribuint a encoratjar més als feixistes. Veig paral·lelismes amb una època que pensàvem confinada als llibres d’història: els temps foscos abans de Hitler.

Prefereixo no mostrar la meva cara ni anomenar el poble on visc o el grup activista del qual formo part – no cal exposar ningú a encara més perill. Fa unes setmanes, uns quants estàvem fent autoestop la mateixa nit d’uns altres disturbis racistes. Un grup de neonazis ens va veure i ens van començar a cridar “cabrons antifeixistes”. Llavors van veure el nostre gos i van fer marxa enrere. Són les petites coses, alhora que les grans, les que et fan sentir que estàs a primera línia d’una batalla contra quelcom ominós i enorme.
Mira també:
https://www.theguardian.com/commentisfree/2018/oct/31/neo-nazi-eastern-chemnitz-germany-saxony

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona