|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Debat: intergeneracionalitat i la transmissió d'experiències
|
|
|
per infraestructures |
19 oct 2018
|
|
|
Text de preparació pel debat sobre intergeneracionalitat i la transmissió d'experiències a la VII Trobada d'Infraestructures Llibertàries.
http://infraestructures.alscarrers.org/debat-intergeneracionalitat-i-la-/
Debat: intergeneracionalitat i la transmissió d'experiències
No és cap secret que als nostres espais autònoms, ideats per formar part d'un moviment de lluita contra el capitalisme, l'Estat i el patriarcat, es troben principalment persones d'una franja d'edat molt estreta. Aquesta pot variar entre 20 i 30 anys o entre 25 i 40. En tot cas, gairebé mai, es troben persones de l'institut, del cole, ni infants; no es sol trobar mares que sí estan dins aquesta franja d'edat; molt poques persones majors de 40 i només casos anecdòtics de persones majors de 60, i aquestes quasi tots són homes.
Les companyes i els companys desapareixen dels nostres entorns, a vegades de cop i més sovint a poc a poc. La causa principal d'aquestes baixes és el «cremar-se,» el no donar per a més, un estat anímic d'esgotament, de cansament, d'atacs d'estrès al pensar en els conflictes i el ritme obligatori del nostre entorn. Pot passar en el moment de tenir un bebè, de desenvolupar un problema crònic de salut, en que un familiar tingui un problema de salut o es mori; pot passar després de 10 o 15 anys de militància o al voltant d'una certa edat, com 30 o 35 anys.
Queda cada cop més clar que el «cremar-se» és un efecte directe de la construcció de la «militància.» La militància és un concepte mecanicista, productivista, formal, obligatori i patriarcal de lluita. Mecanicista perquè ens imposa un ritme antinatural, constant i incanviable. Productivista perquè el militant es valora pel nombre d'assemblees a les quals assisteix, per quant de sacrificat és, per quantes tasques productives assumeix i no pas per qualsevol activitat transformativa ni capacitat per comunalitzar la vida quotidiana. Formal perquè la militància es mesura amb implicació a organitzacions, assemblees o com a mínim grups d'afinitat que queden per sobre de la vida mateixa, i «anarquista» es diu de la persona que s'apropa simbòlicament a l'etiqueta per alguna implicació organitzativa i no de la persona que practica els valors de la solidaritat, el recolzament mutu i la negació activa de les jerarquies de poder en totes les seves relacions diàries. Obligatori perquè tot es basa en assumir tasques i assistir a assemblees i si no s'apareix per aquests espais tan limitats, ja no se't considera part del món de la militància. I patriarcal perquè el concepte es basa en una valorització de les tasques tradicionalment masculines de la lluita i una invisibilització i menyspreu de les tasques tradicionalment femenines.
El concepte s'assenta en un imaginari dels lluitadors incansables de les èpoques heroiques de l'anarquisme, però passa una cosa. Gairebé tots els seus exemplars van morir ben joves, així que no és necessàriament un model de sostenibilitat; lluitaven en una època en que l'estructura del capitalisme permetia una sociabilitat entre les i els explotats, i sense les seves iniciatives solidàries passarien fam o es quedarien sense res, així que no tenien l'alternativa de caure en l'alienació i precarietat assumible del capitalisme d'avui; i gairebé tots eren homes, perquè aquest imaginari deixa totalment fora diverses capes complementàries i imprescindibles de la lluita de l'època: la de les xarxes informals als barris, transformant-les en comunitats subversives, les xarxes per tenir cura de les famílies de les persones preses i les aturades, i les pràctiques generalitzades de cuidar a la gent gran i de criar els infants i ensenyar-les la seva història, des de la perspectiva i els valors de les oprimides.
Avui dia, no tenim l'obligació de cuidar a ningú. És normal, doncs, que no ens cuidem dins els nostres espais de lluita, que veiem com un pes o un llast la presència de persones als nostres espais que necessiten atenció especial (tots i totes necessitem cures, però les persones d'un ritme vital normatiu podem invisibilitzar aquestes necessitats durant els moments de militància). I quan arriba un moment en que sí que hem de cuidar d'algú (un bebè, un familiar gran), és molt significatiu que això ens distancia del que s'identifica com «la lluita» en comptes de formar la base per a una lluita més forta, més real, vinculable amb la necessitat simultània de tantes altres persones que estan vivint un canvi de moment vital igual. Al contrari, l'expressió de necessitats, quan ens podria ajuntar, és el que ens separa, perquè totes gestionin les seves necessitats de forma aïllada i invisibilitzada, dins la misèria del capitalisme en comptes del caliu de la solidaritat.
Queda clar que necessitem un altre concepte de lluita i aquest ja s'està desenvolupant. Des dels moviments feminista i queer ja porten molts anys en aquests assumptes, mentre que molts moviments no Occidentals tenen un altre model de lluita que no passa per lo que nosaltres entenem per «militància».
En aquests moments, ¿com hauríem de transformar els nostres projectes i la seva manera de vincular-se entre sí, els nostres espais autònoms, les nostres trobades, jornades i punts de socialització? ¿És real un espai totalment inclusiu o necessitem d'una transformació més profunda que canvia la relació entre diversos espais de lluita (molts dels quals avui dia no es reconeixen com a tal)?
Intergeneracionalitat voldria dir no tan sols la presència de totes les generacions i inclusió de tots els ritmes vitals, sinó una relació sana entre elles. Tots els ritmes i totes les experiències vitals aporten quelcom, i compartint-les totes, tindrem una visió més real de la lluita i la vida mateixa. De fet, potser que seria aquesta comunalització d'experiències allò que ens permet superar la divisió tan nociva entre vida i lluita.
Una problemàtica específica que s'arrela en la mancança d'intergeneracionalitat és la dificultat que tenim a l'hora del traspàs d'experiències d'una generació a l'altra. Es podria considerar que aquesta dificultat no és una mera funció de l'absència de gent gran als espais de lluita on els i les companyes més joves s'estan formant. Moltes de les persones amb 30 o 40 anys tenim l'experiència que els companys més nous estan repetint els mateixos debats que nosaltres vam tenir fa deu anys i es pot veure com es repeteixen els mateixos errors un cop darrere l'altre. No es tracta de suposar que les companyes majors tenen totes les respostes o ho saben tot. Molts cops cal la creativitat, una ment fresca, per solucionar un error molts cops repetit. A més, el món sempre està canviant i el que funciona o és necessari en una dècada no és el mateix en una altra.
Es tracta de compartir històries i experiències que ens fan a totes més riques, més sàvies, més connectades amb la nostra història col·lectiva i per tant més fortes, més capaces de prendre bones decisions i trobar els camins adequats.
Sense aquesta història col·lectiva, sense aquest diàleg intergeneracional, regna el pèndol de la revolta, una retirada constant d'una postura simplista al seu extrem, sense mai fer una valoració crítica de les experiències assolides i sense sortir de les dicotomies de sempre. Al veure com es repeteixen els moviments tràgics d'aquest pèndul, es produeixen unes sensacions que acceleren el nostre esgotament: que estem donant cercles sense avançar; que les coses passen per inèrcia i no podem canviar res, ni en el nostre moviment; que estem participant en una conversa en que no tenim veu; que les nostres experiències no importen. Que fàcilment podríem desaparèixer i ningú no s'adonaria. En fi, és l'alienació dins el nostre propi moviment.
Si poguéssim desenvolupar mecanismes de traspàs d'experiències, seria un tasca de cura cap a les persones ara marginades per canvis en el seu ritme vital. Mostraria que no ens oblidem de les nostres companyes, que no deixarem a soles a ningú. I adobarà la nostra intel·ligència col·lectiva amb capes i capes d'experiències de lluita, experiències inavaluables que transformen la nostra visió de la lluita i la vida mateixa.
Més lectura:
https://www.nodo50.org/ekintza/spip.php?article452
https://www.nodo50.org/ekintza/spip.php?article608 |
Mira també:
http://infraestructures.alscarrers.org/debat-intergeneracionalitat-i-la-transmissio-dexperiencies/
|
This work is in the public domain |
