Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: sense clasificar
Biografia de Julián Merino, líder de la insurrecció de maig de 1937
10 oct 2018
Biografía de Julián Merino. líder de la insurrecció de maig de 1937 a Barcelona.
Julián Merino Martínez va néixer el 21 de gener de 1897 a Palacios de la Sierra (Burgos). Des del'1 de novembre de 1919 va estar afiliat a la secció de Marcilla (Navarra) del Sindicat Únic d'Obrers Sucrers i Alcoholers, on va cotitzar fins a abril de 1920, moment en què va passar a fer-ho a Calatorao (Saragossa). Aquí, al mes, signava ja com a president del Sindicat únic d'Obrers Camperols i d'Oficis Varis. Va deixar de cotitzar a l'octubre, perquè va ser detingut a l'estació de Marcilla. En el moment de la seva detenció portava dos carnets sindicals, el de Marcilla i el de Calatorao, cartes, octavetes i una agenda amb direccions sindicals i anotacions sobre llibres venuts, cotitzacions cobrades, recaptacions per a presos, despeses, viatges, brindis preparats i reflexions militants.
Durant alguns mesos va viure a Saragossa, on va treballar com a obrer sucrer i va militar en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921, armat amb una pistola, va ser detingut a la plaça del Mercat de Saragossa, al costat de Segundo Martínez Fernández, quan recaptaven les cotitzacions del Sindicat Únic.
Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una batuda en els locals del Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant la Segona República va militar en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual va ser nomenat secretari.
El 10 de març de 1932 va signar des de la presó Model de Barcelona, al costat dels seus companys Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etcètera, un manifest contra Ángel Pestaña i la tàctica del trentisme.
Al novembre de 1933 va ser jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim "José Bonet," publicat a Solidaridad Obrera de finals de maig de 1932, en el qual es feia una crida a la sedició, encara que finalment el cas va ser sobresegut.
Julián Merino era el delegat de la FAI en els Comitès de Defensa. Va intervenir al costat del grup Nosotros i el grup d´Alcodori en la preparació d'un atemptat contra Dencàs, que finalment es va frustrar.
El 10 de gener de 1934 va ser detingut en una àmplia batuda realitzada al bar La Tranquilidad, per sospitar la policia que s'estava realitzant una reunió sindical. Els nombrosos detinguts estaven gairebé tots afiliats a la CNT, i majoritàriament eren tramviaris o empleats de la Companyia d'Autobusos, molts d'ells acomiadats a causa de l'última vaga.
El 31 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i organitzatives de caràcter sindical. Al novembre d'aquest mateix any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut.
El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, va dirigir l'assalt als panyols dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament allà dipositat.
En les lluites de carrer del 19 i 20 de juliol va intervenir en els combats del grup de la Secció Marítima del Sindicat del Transport, al costat de Patricio Navarro i Manuel Lecha, l'artiller, conegut també com Maeztu. Al juliol de 1936, després de la victòria de la insurrecció obrera barcelonina contra els militars i feixistes revoltats, els estibadors cenetistes van passar comptes amb els ugetistes que durant mesos els havien impedit treballar al port.
En el Ple Extraordinari de sindicats d'Aragó amb representants de les Columnes que operaven en el Front, celebrat el 6 d'octubre de 1936, els milicians Julián Merino, Francisco Carreño i Pablo Ruiz van intervenir molt activament en el Ple de Bujaraloz, que va impulsar la constitució del Consell Regional de Defensa d'Aragó.
A la reunió del CR del 30 d'octubre de 1936, Merino, que havia vingut del front en demanda de material bèl·lic, va explicar la difícil situació de la seva unitat, que podia ser encerclada si no disposaven del material adequat: diverses metralladores i tres-cents fusells. Si la unitat era envoltada, perillava Barbastro. El Comitè de Defensa de Barcelona va oferir tres metralladores, "sempre que els tres-cents fusells siguin trets de les casernes" de la Guàrdia civil i de la Guàrdia d'assalt.
El 12 de febrer 1937 es van reunir els comitès superiors, amb l'assistència de Manzana per la Columna Durruti, CR de la CNT i de la FAI, Federació Local de Sindicats i Joventuts Llibertàries. Manzana, delegat de la Columna Durruti, va informar sobre els esdeveniments de Gelsa, sector del front d'Aragó en el qual els milicians "no admeten la militarització de cap manera, [i] a més reparteixen manifestos als altres sectors, explicant [per què no accepten] la militarització, i els perills que aquesta comporta ". Uns 800 milicians, liderats per Pablo Ruiz, havien amenaçat d'abandonar el front, emportant-se les armes, si eren forçats a fer-ho. En el debat, alguns (com Federica Montseny) van arribar a proposar que s'obrís foc contra els de Gelsa, per obligar-los que acceptessin la militarització. Merino es va oposar acaloradament a la violència "per fer acomplir a uns companys per força el que ells entenen que xoca amb la sensibilitat de les seves idees". Va rebutjar procediments propis de l'antic règim monàrquic i va denunciar que es presentés als companys de Gelsa com a delinqüents, o fins i tot com "traïdors a la Revolució". Va raonar Merino que estaven davant companys anarquistes conscients, als que suposava prou intel·ligents com per no aferrar-se "a la idea suïcida i fratricida de voler enfrontar-se amb la Columna Manzana". Gairebé tots els assistents van atacar a Merino, "amb tota classe d'improperis", dient que "era un lloro, que no sabia el que es deia, que només sabia xerrar, que era un ignorant, que desconeixia tot el que deia". Era evident que la majoria de membres dels comitès superiors donaven la mateixa resposta repressiva que hagués utilitzat qualsevol govern burgès. Finalment Pablo Ruiz i la majoria de l´Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti van desertar del front, armats, per a lluitar per la revolució. A Barcelona van fundar l´Agrupació dels Amics de Durruti.
El 23 de març de 1937, es van reunir els comitès superiors, amb assistència de consellers, delegats de comarques, el director de Solidaridad Obrera i comitès responsables. Isgleas va explicar les raons de la seva dimissió com a conseller de Defensa: trasllat de la columna Karl Marx del PSUC al front de Madrid i decret de formació del Cos Únic de Seguretat. Domènech va preguntar si la dimissió de Isgleas havia de acompanyar-se de la dels altres tres consellers cenetistes i va advertir que "Companys aquesta nit, per la ràdio, s'esforçaria a presentar-nos com a dolents, per a ell quedar bé". Xena i Merino van interrompre a Domènech, afirmant que "la base de l'Organització no permetrà que aquest ninot [Companys] digui malament, ni ens foti cap pal per la ràdio, perquè els fets del carrer respondrien immediatament a aquesta insolent provocació".
Del 9 al 11 de abril de 1937, Merino va assistir a les converses mantingudes a la Residència del President, a la Generalitat, a la qual van assistir l'alcalde de Barcelona Carles Pi Sunyer, el president del Parlament Jaume Serra Hunter; Guinart, Galés i Sauret, per ERC; Valeri Mas, Josep Joan Domènech, Manuel Escorza, Joan Pau Fàbregas, Castellote, Alonso, Aurelio Fernández i el propi Merino, per CNT; Joan Comorera, Antonio Sesé, Rafel Vidiella, Joaquim Almendros i Francesc Duran Rosell, per UGT; Josep Calvet i Josep Torrents, per Unió de Rabassaires; Josep Tarradellas i Lluís Companys per la Generalitat, amb l'objectiu de resoldre la crisi de govern de la Generalitat, que va finalitzar amb el compromís de nomenar conseller a Aurelio Fernández.
A l'assemblea de la Federació Local de Grups anarquistes, reunida el 12 d'abril de 1937 radicalitzada per la invitació feta a les Joventuts Llibertàries i als comitès de defensa, es va exigir la retirada de tots els cenetistes de qualsevol càrrec municipal o governamental i la socialització de l'economia. Es va formar un comitè insurreccional. En aquesta radicalització havien tingut un paper destacat Julián Merino, Pablo Ruiz i Santana Calero. Pablo Ruiz va ser un dels fundadors dels Amics de Durruti. Santana Calero es va afiliar a aquesta mateixa Agrupació amb posterioritat als Fets de Maig. Encara que, per raons òbvies de clandestinitat, no hi ha cap document que identifiqui els components del comitè insurreccional, la pertinença de Julián Merino, Pablo Ruiz, i Juan Santana Calero a aquest comitè, que tots ells havien defensat tan apassionadament, és una hipòtesi versemblant i molt lògica.
L'assassinat d'Antonio Martin a Bellver, el 27 d'abril de 1937, va trencar el fràgil equilibri pactat en les converses col·lectives entre les delegacions liderades per Companys i Escorza del 9-11 d'abril, i sobretot en la reunió personal entre tots dos del 15 d'abril. Trencat el pacte amb l'assassinat de Martín, Manuel Escorza va alertar els comitès de defensa de la informació de què disposava sobre un previsible i immediat cop de força contrarevolucionari per part de la Generalitat, que seria secundat per PSUC i ERC. Escorza, en posar en peu de guerra als comitès de barri, no només va donar l'autorització tàcita dels comitès superiors, sinó que va encendre l'espurna que va iniciar la insurrecció.
El 3 de maig de 1937, l'intent d'ocupació de la Telefònica pels guàrdies d'assalt a tres quarts de tres de la tarda, va provocar com a resposta la insurrecció revolucionària dels comitès de defensa que, preparats i alarmats amb antelació, es van coordinar telefònicament entre ells per respondre en menys de dues hores: van dominar completament tots els barris obrers, van aixecar barricades al centre de la ciutat i van declarar la vaga general insurreccional. Dionís Eroles i Josep Asens, des del primer moment, van intentar reduir l'abast de la insurrecció i apaivagar el conflicte amb la intenció d´aconseguir-lo canalitzar. Però van fracassar. Els comitès superiors havien estat desbordats pels comitès de defensa.
La reunió extraordinària del CR del 4 de maig de 1937 va ser convocada a instàncies de Julián Merino, que va parlar com a promotor de la insurrecció en curs, oferint al CR el seu lideratge. Es van formar dues comissions de combat: la del Centre-Poble Sec i la de Plaça d'Espanya-Paral·lel per estendre i coordinar els combats de carrer. Lucio Ruano va tenir un paper molt actiu en el desbloqueig del setge armat a l'edifici de la Casa CNT-FAI, que va permetre la sortida de les dues comissions mitjançant el llançament de bombes de mà a les forces que envoltaven l'edifici. Posteriorment, Lucio Ruano es va fer amb el control dels canons de Montjuïc, que apuntaven al Palau de la Generalitat. En aquesta mateixa reunió, el CR va nomenar una delegació per parlamentar al Palau de la Generalitat, de la qual formava part Abad de Santillán, qui havia ordenat als artillers de Montjuïc (controlats per Ruano) que disparessin sobre el Palau de la Generalitat, en cas de no rebre cada mitja hora una trucada telefònica seva.
Els Amics de Durruti van ser els combatents més actius a les barricades, i van dominar completament la plaça Macià (ara plaça Reial), amb tots els accessos bloquejats amb barricades, i el carrer Hospital en tota la seva longitud. A la cruïlla Rambla/carrer Hospital, sota un enorme retrat de Durruti, col·locat a la façana del pis on hi havia la seu de l'Agrupació, van aixecar una barricada on van establir el seu centre d'operacions. L'absolut control del carrer Hospital enllaçava amb la seu del Comitè de Defensa Confederal i caserna central dels comitès de defensa, situada als Escolapis de la Ronda Sant Pau, i d'allí amb la Bretxa de Sant Pau, presa per una quarantena de milicians revolucionaris, desertors des de feia setmanes de la Rojinegra, sota el comandament del durrutista Màximo Franco que havia "baixat a Barcelona" en labor de "observació i informació", després que tant la Columna Rojinegra com la Lenin (POUM), manada per Rovira, haguessin cedit a les pressions rebudes perquè els seus respectives unitats tornessin al front d´Aragó.
El POUM dominava totalment la plaça del Teatre amb unes barricades que defensaven un ampli perímetre al voltant de la seu del Comitè Local (al Principal Palace) i l'Hotel Falcón, convertit en una fortalesa.
Els enfrontaments més durs i decisius es van produir els dies quatre i cinc. Els barris obrers van estar en poder de la CNT-FAI des del primer moment. Al centre de Poble Nou, per exemple, es van aixecar les barricades de rigor, per controlar les entrades i sortides de la ciutat per la carretera de Mataró, però la tranquil·litat va ser absoluta, excepte en els voltants de la caserna Carles Marx en poder dels estalinistes, que bombardejava la veïna caserna anarquista Espartaco de l'avinguda Icària.
Als barris on va ser necessària la lluita, aquesta es va decidir ràpidament a favor dels comitès de defensa, com va passar a Sants, on el comitè de defensa, instal·lat a l'Hotel Olímpic de la plaça d'Espanya, va assaltar la propera caserna de la guàrdia de assalt (600 homes) de plaça d'Espanya, i després, preventivament, la caserna de la guàrdia nacional (antiga guàrdia civil) de Casarramona (actual seu de Caixa-Fòrum), custodiada per un reforç de 80 homes, ja que la resta de la guarnició, que comptava amb un total de 400 guàrdies, havia sortit amb ordres de prendre l'emissora de ràdio de la Rambla. En arribar a l'altura dels Escolapis van ser derrotats i van emprendre la fugida. Al Poble Sec, el comitè de defensa va desallotjar a canonades el cinema Amèrica (Paral·lel 121), on s'havien refugiat una seixantena d'aquests guàrdies civils en retirada cap a la seva caserna. Tots els guàrdies detinguts van ser empresonats a la gran fàbrica tèxtil de L´Espanya Industrial.
Xena, Jover i Manzana van organitzar la defensa militar de la Casa CNT-FAI, que es trobava en una difícil situació tàctica, completament envoltada per forces hostils. Va ser vital la presa del Casal del Metge per militants anarquistes estrangers, sobretot francesos i italians, per trencar el cèrcol.
Els comitès superiors (Eroles i Asens) havien intervingut des dels primers instants de l'esclat de la insurrecció amb la intenció de dominar-la i posar-hi fi, però havien estat desbordats pels comitès de defensa de les barriades i aviat es van trobar aïllats i sense cap influència efectiva sobre els fets.
Els principals líders i oradors anarcosindicalistes, Joan García Oliver i Federica Montseny, van venir de València per a llençar per ràdio els seus discursos conciliadors. Van ser els bombers que van apagar el foc.
A la reunió de comitès de la Casa CNT-FAI del 8 de maig de 1937, Merino, per la Federació Local de Grups anarquistes, va fer balanç de la insurrecció de maig i va assegurar "que als companys de barriada els ha sabut molt greu que s'hagin deixat en llibertat als guàrdies i d´altres". Merino apareixia sempre com a portaveu dels comitès de barri a les reunions dels comitès superiors. Com a secretari de la Federació Local de Grups anarquistes de Barcelona tenia una relació assídua i molt fluïda amb els comitès de defensa de les barriades de Barcelona, com corresponia a les seves funcions de representant de la FAI en els comitès de defensa de Barcelona.
Juan García Oliver, en les seves memòries, "va acusar" intuïtivament a la directiva del Sindicat del Transport Marítim, constituïda per Julián Merino, Patricio Navarro i "Maeztu", i molt especialment a Merino, de la responsabilitat de l'inici de les Jornades de Maig.
A la reunió comitès superiors del 19 de maig de 1937, Merino va demanar la paraula "només per dir que prefereix parlar demà a la Reunió de Militants, perquè vol que hi hagi molts companys que el [puguin] escoltar, perquè ell vol entonar un “jo acuso", en el qual probablement va fer una anàlisi de les causes de la derrota de la insurrecció de maig de 1937, assenyalant la responsabilitat dels "bombers" de l'Organització.
El diumenge 6 de juny de 1937, en una reunió extraordinària dels comitès superiors, convocada pel Comitè Regional per tractar el problema de la dissolució de les Patrulles de Control, Merino va comentar el rumor que qui no presentés l'arma seria perseguit per lladre, veient el motiu en els successos ocorreguts al carrer del Cardenal Casañas i el bar Xicago. Asens va respondre que era lamentable que es volgués donar-li les culpes a ell personalment. Asens va advertir que no es tractava només de dissoldre les Patrulles, estava també "la qüestió de les armes i la dels edificis ocupats pels companys". Merino li va dir a Asens, en to persuasiu, que calia que ell personalment aclarís tots els dubtes existents, especialment pel que fa a si "tu diries els noms i les adreces dels qui no volguessin lliurar les armes".
El Comitè Regional es va reunir el 21 de juny de 1937 amb altres comitès superiors a la Casa CNT-FAI. Merino va informar que "estant parlant amb el delegat d'Ordre Públic en aquell moment es va donar l'ordre de detenció contra el company Gonzalo de Reparaz". Present Barriobero, advocat, no va poder aconseguir del Delegat "que es respectés l'edat del nostre company" establint un arrest domiciliari, al·legant "que havia d'obeir les ordres que havia rebut".
Eroles va llegir un fragment d'una conferència de Federica Montseny que revelava el caràcter reaccionari i catòlic de diversos decrets elaborats per Irujo, que "va arribar a proposar que els catòlics poguessin celebrar missa". També va llegir l'informe de la Comissió "que ha anat a veure al delegat de l'Ordre Públic".
Merino va acusar Gómez Sáez de no haver complert les promeses realitzades a la CNT i d'haver alliberat a "55 feixistes comprovats i 5 del Partit popular". Aquest va al·legar indolent que "ignorava a quin partit pertanyien". A l'amenaça d'una vaga de fam dels presos cenetistes, va respondre amb la seva habitual indiferència: "Que no mengin, i si algun es mor l'enterrarem". Va prometre l'alliberament dels presos governatius, tot expressant el seu temor que entre els alliberats hagués "pillos"; al que Merino li va respondre que “dins de la CNT no hi havia “pillos"”.
Gómez va negar els abusos contra la CNT i va afirmar que no buscava cap enfrontament amb els cenetistes. A la rèplica de Merino de què en aquest cas el que passava era que els seus subordinats no li obeïen, Gómez va respondre que l'obeïen en tot. Laborda va concloure que Gómez era enganyat pels seus subordinats.
El Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya va desenvolupar les seves sessions de l'1 al 4 de juliol de 1937. Merino va assistir en representació de Cultura y Acción. Va rememorar àmpliament "alguns errors que s'han tingut en l'organització", comptant entre els més greus el de la militarització, que es va adoptar precipitadament sense "consultar als companys del front si ells l'acceptaven". Un altre greu error va ser el del desarmament, proposat "per un company del grup Nervio, però a condició que les armes de les institucions oficials havien d'anar al front”. Es va queixar de la manca d'activitat dels comitès, i va concloure que els companys del CR no havien estat a l'altura de les circumstàncies. A la sessió de la tarda, Merino va assegurar que els grups de la FAI anaven des de feia temps a la deriva dels sindicats de la CNT, la qual cosa explicava l'actual posició vacil·lant del secretari regional. Dubtava de l'eficàcia del Ple en curs, i li semblava que existia un interès deliberat "en què la FAI no fixi criteri sobre problemes d'importància. Hem anat per mal camí. Ningú ha volgut rectificar, i així l'enemic se surt amb la seva".
Va comentar que els errors comesos no només eren innumerables, sinó que, com va dir Severino Campos l'anarquisme estava influenciat per "poders ocults" i ningú es preocupava de corregir aquests desencerts. Va sentenciar, com altres abans, "que la FAI ha estat l'avantguarda de la CNT, però que des del 19 de juliol ha anat darrere de la Confederació". Ningú va posar límit a això. Hi va haver companys que van lliscar per una ruta que no era l'anarquista. El moviment va haver de assenyalar el que passava, però no ho va fer. "El CR diu que no va poder", cosa que només podria acceptar-se si es demostrava que no hi havia hagut desistiment de principis.
Ha recordat que, a Gelsa, enfront de la militarització, "hi havia 800 companys que no la van acceptar, ja que en nomenar caps es mataria la lliure iniciativa individual". L'organització va adoptar mesures de violència contra aquests "objectors de consciència". En conseqüència, "avui hi ha un exèrcit amb una disciplina penal igual que abans del 19 de juliol. L'organització va obligar a acceptar la militarització, però tampoc va haver-hi armes ".
Va acusar el govern de voler i buscar la destrucció de la CNT i de la FAI. Es van negar armes, divises i or a l'anarcosindicalisme català. Enviat el general Pozas, després dels Fets de Maig, arribaven aquestes armes: "els companys tenien el deure de saber bé que Companys, Largo Caballero i Azaña no podien deixar de ser burgesos".
Va afegir que "transigim massa amb Aiguader [Aguadé] al maig", fins deixar que triomfaren "moralment uns senyors que tenien l'obstinació d'enfonsar a la nostra organització". Les conquestes econòmiques no havien estat consolidades pels ministres en el govern de València.
Proposava, en primer lloc, la retirada de quants ostentessin càrrecs oficials, per tornar als sindicats; i en segon lloc, que la FAI respongués a les persecucions, "oblidant per un moment que el feixisme està a Aragó".
El president de la mesa va recordar que a les set de la tarda es suspendria el ple, per assistir a la descoberta de la placa en honor de Durruti. Es va designar a Severino Campos perquè en tal acte representés als grups anarquistes de Catalunya.
El Grup Los Mismos va jutjar que havia fracassat la trajectòria seguida per l'anarquisme des del 19 de juliol. Va aprovar "la brillant exposició de Cultura y Acción”. Va recordar que "els comunistes assassinen als nostres companys al front i també obliguen a que trenquin el carnet". Va sentenciar que era hora de rectificar, "ja que en l'última crisi la CNT va haver de retirar-se per dignitat". Havien estat incapaços d'assessorar adequadament als que ocupaven càrrecs oficials, obtenint el rebuig de l'opinió pública catalana. Si el CR coneixia la conspiració comunista l´hauria d´haver denunciat i actuar a temps. Les col·lectivitzacions eren atropellades i es consentien presons i assassinats. Calia oposar-se "a què vagin desapareixent d'aquesta manera".
Les discussions s'havien polaritzat en culpabilitzar al CR o als grups de la pèrdua de personalitat de la FAI, del seu desistiment de principis i dels greus errors comesos. Els que culpabilitzaven al CR es van mostrar després partidaris de què la CNT-FAI abandonés immediatament tots els càrrecs oficials; els que culpaven als grups de falta d'acció i justificaven al CR es van revelar partidaris de prosseguir amb el col·laboracionisme cenetista en les institucions, sobretot per evitar que la repressió escombrés als cenetistes. Es manifestava una autèntica i greu escissió ideològica, irreconciliable, entre col·laboracionistes i anticol·laboracionistes. Les intervencions de Julián Merino, pel Grup Cultura y Acción, eren decisives i radicalitzaven el debat.
El Ple va finalitzar amb el nomenament d'una Ponència, formada pels grups Cultura y Acción (Merino), Nervio (Lunazzi), Hispània (Tàpia), Agrupació de Girona (Pere Serra), Amor i Veritat (Viladomiu), Irreductibles (Peirats) i Astúries (F. Alberola), que havia de redactar una resolució consensuada sobre la ratificació o rectificació de la trajectòria seguida per la FAI des del 19 de juliol.
El 10 d'agost, al matí, es va celebrar la reunió extraordinària dels comitès superiors cenetistes, convocada pel CR. Va començar la reunió amb l´exhort del secretari regional Domènech, al Sindicat del Transport, "perquè cessin en la seva pretensió de fer front a la Policia, quan aquesta pretengui fer un registre en el Sindicat, amb totes les armes disponibles". Domènech va plantejar als reunits que només hi havia "dos recursos": que els altres sindicats secundessin l'actitud del Sindicat del Transport o que Transport es vegi abandonada i aïllada per la resta de Sindicats, "i per tant al marge de l'Organització". Més que una alternativa era una amenaça del secretari regional.
El secretari de la Junta del Sindicat del Transport (probablement Merino) va respondre que el provocador no era Transport sinó "els nostres enemics". I va continuar, entre el retret i la reflexió: "Anem deixant bocins de les nostres conquestes. Hem perdut gairebé tots els centres de producció que havíem conquerit a la calor de la revolució. Vam cedir dos garatges a la policia, i aquests es van comprometre a pagar als empleats dels mateixos; i no els van pagar ni els paguen ", continuant amb una inacabable reguitzell de greuges i excessos, per acabar afirmant que els militants cenetistes, farts, van decidir, per majoria, defensar-se abans que ja no poguessin fer-ho. La Junta només es limitava a posar en acte tals acords. Domènech va argumentar, en un llarg discurs, que calia dur a terme una "actuació pertinent i tenaç" de llarg recorregut, però que no es podia anar a un enfrontament localitzat i concret, de caràcter immediat.
Xena va denunciar que, ahir, el Sindicat del Transport "ja estava preparat per impedir amb les armes l'entrada dels guàrdies per fer un registre, i que els grups i barriades ja estaven sabedors d'aquesta actitud, i també estaven preparats per solidaritzar-se a aquest moviment de gran volada. Cosa que abans de preparar aquest moviment haurien d'haver donat coneixement al Comitè d'Enllaç, que és qui ha de controlar tots aquests moviments quan siguin necessaris ".
Xena es queixava, doncs, que el Comitè d'Enllaç, creat després de les jornades de maig per controlar i impedir que aquests moviments de solidaritat, dels grups anarquistes i dels comitès de defensa dels barris amb els sindicats, superessin i desbordessin als comitès superiors, no havia funcionat. Es tractava d'una autèntica insurrecció obrera, promoguda per la negativa del Sindicat del Transport a sotmetre´s a un humiliant registre policial. L'amenaça de Domènech de què es trobarien aïllats era només una estratagema de buròcrata. La solidaritat combatent dels comitès de defensa dels barris i dels grups anarquistes de Barcelona era immediata i incondicional; la de la resta de sindicats cenetistes molt probable. El Comitè d'Enllaç es presentava com un dic insuficient, que no impediria que els comitès superiors tornessin a ser desbordats, com ja havia succeït al maig.
Garcia Oliver va pronunciar un llarg discurs intimidatori i amenaçador: "que sempre hauríem de calcular l'abast de les nostres paraules i actuacions", que en el front s'afusellava per molt menys. Va qualificar indirectament al Sindicat del Transport de traïdor: "el que impulsa aquests moviments és un TRAÏDOR, i si són deu els que ho propugnen són deu TRAÏDORS". Va amenaçar que "si ens llancéssim al carrer i perdéssim; la nostra pèrdua seria la VENDA MÉS GRAN QUE HA HAGUT". Va replicar als seus possibles detractors a la reunió: "els que ens presenteu com reformistes, no som menys revolucionaris que els altres. Si les coses són tal com les ha denunciat el company Xena, segurament serien necessaris Tribunals Populars, PER CASTIGAR ALS IMPULSIUS ".
Després es va referir "al que ha passat amb el company Aurelio Fernández", que li semblava misteriós. Va preguntar Merino per què es perseguia al company Aurelio, que va anar a declarar al matí i va ser detingut a la tarda. Va respondre Garcia Oliver que semblava com si "els nostres enemics" volguessin trencar el pacte CNT-UGT, i no veia una altra solució que la de crear un Tribunal revolucionari, "i a qui li toqui DUR I AL CAP". Transport, davant el rumb que prenia la reunió, va exigir a Xena "que presenti proves del que ha dit". Merino, molt ressentit per les indirectes de García Oliver, que no estan recollides en l'acta, li va exigir que aclarís certs punts dubtosos, ja que semblava com si ell hagués participat en la persecució d'Aurelio Fernández, quan, molt al contrari, "el que desitja és que ningú sigui detingut". Es va generalitzar l'aldarull i una agra polèmica, "donant la sensació final" que el Sindicat del Transport no semblava disposat a deposar la seva actitud. Domènech i altres dirigents confiaven convèncer "a la reunió de Juntes que hi haurà a la tarda". Es va aixecar la reunió a un quart de quatre de la tarda.
Els mètodes burocràtics eren aclaparadors. Els comitès superiors tenien recursos múltiples per controlar a la militància confederal. I tot es feia per complaure i servir a la policia, per tal de permetre uns registres humiliants i innecessaris, sense més raó que la lògica del poder burgès. Per contra, Merino i el Sindicat del Transport estaven impulsant un moviment insurreccional.
L'11 de setembre de 1937, tots els sindicats, excepte el del Metall, van assistir al Ple de Sindicats de Barcelona, reunit els dies 11 i 12 de setembre de 1937. Nomenada la Taula de discussió, el president de la sessió va preguntar si era necessària la lectura de l'informe presentat pel Comitè Nacional (CN), "tota vegada que els Sindicats ja el coneixen".
Transport es va queixar de la fórmula utilitzada per aprovar l'informe, és a dir, de votar primer i debatre després d'haver-se manifestat una majoria aclaparadora a favor seu, i que calia anar a la celebració d'un Congrés "per poder discutir la manera d'acabar ràpidament els atropellaments que s'estan cometent contra la CNT ". També es va queixar que l'informe no afrontava "la manera de fer front a la repressió", preguntant a la Federació Local si podia ampliar les dades que donava l'informe del CN. Es va iniciar un debat sobre la línia política i social a seguir.
Transport (¿Merino?) Va considerar que l'oblit de "les nostres finalitats, és a dir, el Comunisme Llibertari, han portat com a conseqüència la pèrdua de moltes posicions, i avantatges per al Partit comunista i assenyala que abans del 19 de juliol a Catalunya no hi havia més força que la CNT-FAI, i gràcies a la nostra transigència, el Partit comunista ha aconseguit el que no tenia ". Va dissertar àmpliament sobre el període anterior a l'entrada en el govern de la Generalitat i es va mostrar reticent als avantatges del col·laboracionisme, glorificats per altres delegacions. Es va mostrar d'acord amb Edificació en què els partits republicans anhelaven acabar amb l'hegemonia del Partit comunista. Discrepava d'Edificació en això de respectar la petita burgesia, que ja havia escoltat en altres plens, perquè creia que el tracte que havia de donar-se a la petita burgesia era el mateix que havia de donar-se a la gran. "Per tant Transport considera que no s'ha de d'anar a la col·laboració", perquè com ja havia dit un company, la CNT era apolítica "i sempre s'ha d'anar d'acord amb els ideals nostres, és a dir, el Comunisme Llibertari" .
Sobre les relacions amb la UGT, considerava que a Catalunya havien de inhibir-se, perquè "amb el Partit comunista no es pot tenir cap relació", ja que no fa més que atacar-nos. Igual amb el Partit socialista. Amb els partits republicans, tots ells burgesos, només calia escoltar-los "quan vinguin a buscar-nos".
Alimentació va mostrar la seva disconformitat amb Transport. Va manifestar que la revolució havia estat un gran equívoc. El primer pas a donar pels militants cenetistes era el de comprendre que calia resistir per guanyar la guerra. Va preguntar: ¿Hem de col·laborar? ", Per respondre immediatament que sí," perquè d'aquesta manera ens serà més factible mantenir les nostres conquestes". Va resumir la seva posició en una breu consigna: "Col·laborar amb proporcionalitat i dignitat". Considerava, per fi, de forma una mica contradictòria i paradoxal, que "les col·lectivitats han de defensar-les els obrers i no la CNT".
La majoria de les delegacions semblaven coincidir en els mateixos punts: acceptació del col·laboracionisme governamental, amb unes mínimes condicions o un programa de protecció de les conquestes socials, i com a únic mitjà d'evitar la implantació d'un règim dictatorial, que semblava inevitable si la CNT -FAI es marginava de la vida política. Alguns Sindicats exigien encara el manteniment de les conquestes socials, l'alliberament dels presos i fins i tot la proporcionalitat cenetista en el govern. Mentre uns sindicats propugnaven la unitat d'acció amb la UGT, i fins i tot un govern d'unitat sindical; altres, més realistes, consideraven que no cabia cap tracte amb una UGT estalinista. Altres Sindicats renunciaven ja a tot, en nom de la unitat antifeixista i de la victòria sobre el feixisme. Els Sindicats (amb la notable excepció de Transport) havien perdut, doncs, la menor aspiració revolucionària, no tenien més horitzó que el col·laboracionisme governamental, i fins i tot temien la implantació d'un règim tirànic. La derrota dels revolucionaris era ja total, i pràcticament definitiva, tot i la resistència d'irreductibles com els del Transport.
Així, doncs, Merino, entre 1937 i 1938 havia estat secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes de Barcelona i, al juliol de 1937 va assistir, com a delegat del grup Cultura y Acción, al Ple de la FAI catalana.
El 2 d'abril de 1938 va participar en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, va passar a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol i al dia següent va signar, en representació de la Federació Local de GGAA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple.
El 19 de gener de 1939 la FAI el va nomenar secretari general de la Comissió organitzadora de batallons de voluntaris. Amb la caiguda de Catalunya i l'ocupació de l'exèrcit franquista va haver de creuar la frontera francesa. El seu nom es trobava a la llista dels 279 anarquistes perillosos, especialment vigilats per la policia francesa. El 30 de maig de 1940 va arribar a la República Dominicana, a bord del vaixell Cuba. Es va exiliar definitivament a Veneçuela, on va morir a l'abril de 1977.

Agustín Guillamón
Barcelona, octubre 2017

Apèndix del llibre Insurrección. Las sangrientas jornades del 3 al 7 de mayo de 1937. Hambre y violenica en la Barcelona revolucionaria. Volumen 3. Ediciones Descontrol, Barcelona, 2017.

Copyright by the author. All rights reserved.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona