Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: criminalització i repressió
La fi d'ETA. De les avantguardes revolucionàries a l'aparició de noves apostes polítiques.
18 ago 2018
Amb la desaparició d'ETA, s'escenifica un cop més una crisi i un canvi de model i d'organització en part dels corrents anti-sistèmics, que en els darrers anys ha portat a la dissolució de diverses organitzacions armades i a la creació d'altres formes de lluita que fiquen el focus en la creació d'estructures comunitàries i en l'extensió de l’autodefensa.
El passat dia 3 de maig l'organització ETA va anunciar mitjançant un comunicat la seua dissolució. Després de més de 60 anys d'activitat, l'organització armada renunciava a l'ús de les armes i manifestava la seua decisió d'integrar-se en els diversos moviments que lluiten per la independència al País Basc.

Primers passos de l’avantguardisme armat

Els anys 60 van estar marcats per la creació de diverses organitzacions revolucionàries que van decidir combatre el poder establert a través d'organitzacions polítiques de caràcter armat. La revolució cubana -que amb una estratègia de guerra de guerrilles havia aconseguit tombar el règim de Fulgencio Batista l'any 1953- va ser un element fortament inspirador per a les revolucionàries de moltes parts del món. Els anys posteriors, la proliferació de diverses organitzacions armades es convertiria en una dinàmica en diversos països com l'Estat Espanyol, Itàlia, Uruguai i Colòmbia, entre d'altres. Aquestes organitzacions de caire socialista i principalment d'ideologia marxista-leninista -amb excepcions llibertàries- van influir fortament en la lluita, principalment a països amb règims dictatorials com el cas d'ETA a L'estat Espanyol. L'estratègia d'agrupacions com les Brigades roges, l'N17 o Terra Lliure, es tractava de respondre a les agressions de l'estat amb l'objectiu d'aconseguir els seus propòsits polítics. En el cas de les Brigades Roges, per exemple, les seues diverses accions tenien un objectiu propagandístic per guanyar-se el consens de la classe proletària, a través d'atacar els enemics polítics del moviment obrer, i respondre en un moment d'apressant repressió i/o explotació. Molts d'aquests grups marxistes-leninistes cercaven que la classe obrera es sumara als seus grups o els legitimara. Aquesta conceptualització de la consciència convivia amb altres paradigmes i propostes, com la propaganda pel fet anarquista o l'agitació armada de grups com el MIL, que tractaven de fugir d'un plantejament dirigista i autoritari, i que, en contraposició, plantejaven la lluita des de la base sota la idea de la Primera Internacional que "l'emancipació serà obra dels mateixos treballadors o no serà". "No es tractava de combatre en nom del proletariat, sinó que havia d'aconseguir que ell mateix entrara en combat armat", explica un membre del MIL. Totes aquestes apostes han conviscut i encara continuen transformant-se.

Els primers anys d'ETA (1959 - 1978)

ETA va ser fundada l'any 1959 tot i que fins a l'any 1961 no va iniciar l'activitat armada. Durant els seus primers anys, el paper de la banda va ser el de combatre la forta repressió que patia Euskal Herria per la dictadura de Francisco Franco. L'assassinat del policia i excol·laborador de la Gestapo Melitón Manzanas va ser el seu primer atemptat amb èxit. Durant els seus primers anys, els objectius d'ETA van ser principalment cossos de seguretat de l'estat franquista, majoritàriament Guàrdies Civils i Policia Nacional. Els seus inicis van estar marcats per vàries escissions entre les diverses tendències que la conformaven, així com diversos debats entorn quin era el paper i les aliances que havia de tenir l'organització per combatre el franquisme. La qüestió de classe i la qüestió nacional, així com la creació d'un partit polític que reflectira l'ideari de l'organització, van ser els diversos punts tractats a les diverses assemblees celebrades entre els anys 60 i 70. ETA va tenir un paper preponderant durant aquests primers anys en la lluita antifranquista, paper que va quedar de manifest amb l'assassinat de Carrero Blanco a Madrid, qui havia estat anomenat successor per Francisco Franco i representava l'ala més continuista de la dictadura franquista.

L'arribada del postfranquisme

Amb l'arribada del postfranquisme i l'anomenada transició, lluny d'aproximar-se les postures entre ETA i l'estat espanyol, van adquirir un to més cruent. L'estat, en el seu nou model, va trobar una excusa perfecta per acabar amb ETA i amb qualsevol aspiració d'autodeterminació per a Euskal Herria (i per extensió, de la resta de comunitats autònomes), la lluita contra el 'terrorisme'. En aquesta línia, es va produir una extensió de la repressió i de la tortura generalitzada cap a totes les persones properes ideològicament, encara que no formaren part de l'organització o no estigueren d'acord amb les accions. No calia ser d'ETA per a acabar al calabós o a la cel·la: només simpatitzar amb una Euskal Herria independent i socialista. Mentrestant, empresonaven líders amb condemnes molt llargues, com és el cas de Josu Zabarte, qui va passar 30 anys a la presó. Els valors polítics que aquest nou model implantà van ser el delegacionisme, la via constitucional i "pacífica", enfront de l'acció directa i l'autodefensa a l'hora de gestionar interessos completament oposats en situacions com la independència d'Euskal Herria. Les aspiracions a la superació del capitalisme, la cerca d'altres models de relació, de gestió dels recursos o la mateixa autodeterminació dels pobles, entre d'altres, quedaren relegades a la mera possibilitat de canviar la constitució, deixant fora del sistema moltes altres vies i formes de viure, i sobretot, les organitzacions que lluitaven per aquestes.

La culminació d'aquest nou paradigma institucional va arribar amb la Constitució espanyola el 1978, aprovada pel 87,78% de les votants, xifra que representava el 58,97% del cens electoral. És a dir, més de la meitat de les persones que podien votar, van acceptar la Constitució i els Pactes de la Moncloa. "Si existeix un terme que marcà el discurs de la classe mitjana progressista que protagonitzà la transacció democràtica, aquest és el de 'consens'; consens com límit d'allò possible, com a frontera", assenyala Ricard Vargas Golarons, ex-membre del MIL. Consens, també, com tancament forçós de tota oposició, "a través de la marginació política de qui no donà la mà a la Transició ni als relats construïts amb posterioritat", continua. Aquest consens assegurava representació institucional a canvi de l'abandonament parcial i progressiu de les lluites. Alguns dels sectors dels moviments polítics s'integraren en el nou escenari polític, però altres grups hereus de l'antifranquisme es van negar a passar per l'anell, com una bona part de les anarquistes, les comunistes i/o nacionalistes, les quals van criticar la imposició i falsedat d'aquest procés, i van assenyalar, a més a més, la vinculació institucional directa entre el "vell" franquisme i la "nova" democràcia.




La guerra bruta. Els GAL i el Terrorisme d'Estat

Des dels anys 70, l'Estat franquista havia permés i fomentat l'acció de diversos grups paramilitars d'extrema dreta que van actuar al país basc en contra de membres independentistes i d'ETA. Amb l'arribada de la democràcia, lluny de millorar, la situació va agafar una dinàmica de guerra oberta entre l'estat i l'organització terrorista. Els anys de màxima activitat de la banda es van produir entre el període de 1978-1999, i la resposta de l'estat, sota el nou govern socialista, va ser la creació dels Grups Antiterroristes d'alliberament (GAL), dedicats a la confrontació directa a través de l'assassinat i els segrestos de membres d'ETA i del seu entorn. El Govern del PSOE sempre va negar la seua participació en els GAL, tot i que posteriorment diverses sentències de l'Audiència nacional i del Tribunal Constitucional van demostrar la connexió entre aquestes organitzacions paramilitars i el ministeri de l'interior.

Suport i descrèdit: Els darrers anys d'ETA

A partir de l'any 1987 va començar a haver-hi un moviment a la societat basca que reclamava la fi de les agressions tant per part de l'Estat com per part d'ETA. Assassinats com el de Yoyes, així com el coneixement dels diversos crims dels GAL, van produir un clima al país Basc que va produir l'inici d'un canvi de paradigma. L'estratègia de l'organització que es va centrar en l'atac a càrrecs polítics així com la firma de diversos pactes entre partits polítics tant del País basc com de l'Estat Espanyol van contribuir al fet que cada cop es qüestionés més l'estratègia de la banda en enfront de l'estat espanyol.

Els darrers anys d'ETA van estar marcats per un fort augment del descrèdit i la pressió per part de l'estat així com per la creació de noves tendències dins de les organitzacions abertzales. Aquestes noves organitzacions, amb figures prominents de l'antiga branca política d'ETA, com Arnaldo Otegui, van apostar per organitzacions polítiques que tot i no renunciar a la lluita per la independència, cada cop es van anar allunyant més de postures que justificaren la lluita armada. Tot i així aquestes organitzacions van continuar fent demandes a l'estat vinculades amb la banda armada com l'apropament de presos al País Basc o l'abolició de la doctrina Parrot Aquesta època va estar marcada també per diversos intents de negociació tant amb governs del PSOE com del PP i de diverses traves i altos al foc que van culminar amb una negociació que va conduir primer a la fi de la lluita armada i posteriorment a la dissolució de l'organització.

La dissolució d'ETA

El comunicat, publicat el 16 d'abril d'aquest any, donava a conèixer els motius pels quals donaven per acabats el seu cicle històric i la seua funció, donant per fi al seu recorregut. Aquest canvi es devia al canvi estratègic de l'esquerra abertzale, argumentant que ETA es va formar del poble i per tant, al poble tornava.

L'aparició de nous paradigmes

Durant els darrers 30 anys han aparegut en escena nous moviments polítics que han iniciat processos de lluita armada en zones com Chiapas o el Kurdistan, com són el cas de l'EZLN o el Partit dels treballadors del Kurdistan (PKK). Ambdós partien inicialment de tesis marxistes-leninistes i maoistes, com tantes altres organitzacions coetànies. Però la caiguda de l'URSS i els diferents fracassos del moviment obrer en general, però, van fer replantejar-se els principis i estratègies que havien assumit fins al moment per vèncer el poder. La forta repressió dels estats i la influència de corrents com el socialisme llibertari, la lluita contra el patriarcat, el municipalisme llibertari o l'ecologia social, van ser cabdals en aquest procés d'autocrítica i de creació de les seues pròpies ideologies (el zapatisme i el confederalisme democràtic respectivament). En resum, aquests canvis fan una crítica a les ciències positivistes i la veritat que crea en la relació entre el fet observat i l'observador/a, col·locant un subjecte pensant i un objecte, base de l'avantguardisme armat; atorguen molta importància de la consciència política de totes les persones que lluiten, busquen una organització més horitzontal, fan una dura crítica a l'estat-nació i al patriarcat, col·locant a les dones -la primera colònia o nació oprimida segons les kurdes- com a subjecte central de la revolució. Pel moviment kurd és fonamental que les dones tinguen la seua pròpia autodefensa i autonomia. La seua teoria és la de la rosa que té espines perquè se sap defensar a si mateixa. Pel moviment kurd, aquesta militarització de l'estat només pot ser contrarestada amb l'ajuda de l'autodefensa, doncs "les societats sense mecanisme d'autodefensa perden la seua identitat, la seua capacitat de presa de decisions democràtica i la seua naturalesa política", explica Yekitiya Star, Congrés de les dones del Kurdistan. Però sobretot, per l'autodefensa el més important és la consciència. "Les nostres idees filosòfiques feren a les dones conscients del fet que només podem viure resistint. La nostra revolució va més enllà d'aquesta guerra. Per tenir èxit, és fonamental saber per què estàs lluitant", explicava la combatent de les YPJ Amara de Kobane. La formació militar sempre va acompanyada de formació ideològica. De fet, les zapatistes van experimentar -i encara experimenten- en les seues mateixes carns com les noves cares i estratègies de la contra-insurgència -que abans es basaven en l'empresonament i l'assassinat de guerrillers- consistí a dividir les comunitats zapatistes. Des de 1994, fruit de la firma de Mèxic al TLC, l'estratègia de guerra per part del Govern mexicà canvià, i de cara l'exterior, el President Zedillo, va començar un suposat diàleg amb els rebels, però d'amagades consistí en la domesticació dels diferents moviments socials. Raúl Zibechi afirma: "en els darrers anys, en tota Amèrica Llatina, he pogut comprovar, directament, com les polítiques socials dels més diversos governs divideixen i neutralitzen els moviments anti-sistèmics en Chiapas, on centenars de comunitats eren sòlids bastions de rebel·lia, hui campeja la divisió perquè el govern estatal, realitza donacions a les famílies que abandonen el moviment rebel". Aquestes polítiques convertint a moltes persones en dependents del sistema de partits i els governants, han arribat fins a tal punt de sabotejar les collites o assassinar a les que abans eren les seues veïnes a canvi d'uns pocs diners. 

En relació a l'estratègia per part de les zapatistes i les kurdes respecte a l'estat o els estats que les oprimeixen dins el marc de maniobra actual, també ha canviat. El que primer va ser una cerca de la confrontació directa amb l'estat, ha evolucionat a una mena de coexistència amb aquest. En paraules d'Ocälan, "la coexistència pacífica és possible sempre que l'estat-nació no interferisca amb els assumptes centrals de l'autoadministració". I prossegueix "el confederalisme democràtic no està en guerra amb cap estat-nació, pero no es quedarà de braços plegats davant els esforços d'assimilació". Segons el moviment kurd, l'estat serà superat quan el confederalisme haja demostrat les seues capacitats per resoldre problemes amb vista als assumptes socials.

Aquests canvis de paradigma es situen en un context cada vegada més globalitzat de fortes aliances político-econòmiques estatals i empresarials, però també, de crisi del neoliberalisme, crisi de la democràcia representativa, de l’autoritarisme i les seues jerarquies, del patriarcat, i de moltes altres opressions. I ens conviden a continuar i ampliar el debat dins els moviments polítics.

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona