Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Desembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
14 jul 2018
Rebelión Popular 1814.jpg
Actualidad_258236004_52269180_854x640.jpg
amilcar-cabral-768x576.png
José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe

I

Dins del discurs anti-imperialista tradicional de l’esquerra llatinoamericana, considero que, sovint, s’ha utilitzat una idea “popular” de “nació” (per oposar-la als sectors privilegiats autòctons que s’entenen com a “entreguistes” als interessos, fonamentalment, d’Estats Units) però no ha estat tan freqüent la “deconstrucció” del mateix imaginari nacional, entenent que aquest amb els seus elements mítics, també ha estat funcional a aquesta dominació imperialista. Per exemple, en quan al nacionalisme veneçolà (del qual l’Exèrcit n’és el principal pilar històric) s’ha construït una mitologia al voltant de Simon Bolivar i el seu “Ejército Libertador” com a redentor del poble (fins el punt que l’actual se’n considera hereu quan, en realitat, ho és del dictador germanòfil Juan Vicente Gómez qui el creà als anys 20) obviant el fet que, en un primer moment, esclaus negres, mestissos i indígenes es van aliar amb la causa del rei Fernando VII per pura oposició, amb altes dosis de visceralitat i d’odi, a un projecte independentista encapçalat per la oligarquia criolla.

Els liderava l’asturià José Tomas Boves qui va infringir severes derrotes al “Ejército Libertador”: els fets es coneixen com la “Rebelión Popular de 1814”, a partir de la obra de l’escriptor veneçolà Juan Uslar Pietri. De fet, no va ser fins l’aparició de José Antonio Paéz (cabdill popular independentista que seria el primer President de la República, contravenint el somni grancolombià de Bolívar), després de la mort en combat de Boves, que les masses oprimides (que abans havien lluitat amb ell) es passen a la causa patriota, fent-se evident que la “causa nacional” tenia poca importància davant del conflicte de classes, sinó ens causaria estupor aquesta facilitat per canviar-se de bandera amb la qual entregar la vida al camp de batalla. Aquesta lliçó ha estat apresa per alguns sectors del chavisme popular veneçolà que han començat a reivindicar el llegat del reialista Boves convertint l’imaginari nacional en una paradoxa.

II


El passat 27 de setembre de 2017 a un barri obrer de Tarragona alguns veïns, conjuntament amb membres de l’extrema-dreta espanyolista, van començar a arrencar cartells que militants de l’Esquerra Independentista hi estaven col·locant. També, seguint la mateixa lògica, els veïns de la comunitat gitana gironina de Villaroja, més o menys per les mateixes dates, van omplir els seus carrers de banderes i murals nacionalistes espanyols. Es tracta de casos aïllats o són l’expressió de l’augment de l’espanyolisme filofeixista, quan no feixista del tot, entre la classe treballadora i sectors marginats catalans com senyala l’augment del suport a Ciutadans a les àrees metropolitanes? Estem vivint la nostra particular versió “light” de la paradoxa social i ideològica que significà a Veneçuela la figura de Boves? És també l’anomenat “Efecte Rufián”, el lleuger augment de l’independentisme a municipis com Cornellà o Santa Coloma de Gramenet, una versió electoral i descafeïnada del paper jugat per José Antonio Paéz?

Recordem, però, que aquest últim no va triomfar fins la desaparició física de Boves, i Inés Arrimadas i el seu partit no semblen en absolut disposats a desaparèixer de l’escena política catalana. Però com pot ser que la classe treballadora i els sectors marginats estiguin defensant una opció feixista que va, objectivament en contra dels seus interessos? No era el feixisme, i Ciutadans en representa una versió “cool”, una ideologia de les classes mitjanes? El cert, és que el peronisme argentí (contravenint l’anàlisi clàssic del marxisme) fou una mena de “feixisme obrer” sustentat, en bona part, en un sindicalisme burocratitzat que havia abandonat tota idea de revolució. El mateix va passar a Mèxic, en els seus inicis, amb el PRI. La base sociològica del primer eren, en bona part, treballadors emigrats a Buenos Aires des de l’interior que la classe mitjana anomenava despectivament “cabecitas negras”.

I de la mateixa manera que, al llarg de la seva història, el peronisme va passar progressivament del corporativisme de Perón i Evita al neoliberalisme de Menem (fins l’aparició del progressisme kirchnerista), Ciutadans va començar presentant-se com un partit de centre-esquerra, que deia defensar els interessos d’una població obrera castellano-parlant (històricament marginada per un catalanisme burgès, que va gestionar la crisi econòmica dels 70 i es va immutar davant l’elevat atur dels 80) per acabar virant cap a una forma de criptofeixisme cada vegada menys acomplexat: és similar al que l’hi va passar als seu antecedent ideològic, el lerrouxisme, que va començar disputant-li la classe treballadora a l’anarcosindicalisme amb un verb republicà i anticlerical encès per acabar recolzant el cop d’Estat Militar feixista del 18 de juliol de 1936.

III

Quin ha de ser el paper, doncs, de les minories revolucionàries davant aquesta realitat paradoxal? En un article de Lluís Rabell, que tot i que reformista diu alguna cosa interessant, el vot obrer i metropolità a Ciutadans és una expressió de la lluita de classes sota una forma ideològica que interessa a les classes privilegiades, de la mateixa manera que al rei Fernando VII l’hi interessava l’actuació de les tropes de Boves a la guerra civil veneçolana de 1814. Crec, llavors, que hem d’entendre l’animadversió que genera el procés, en amplis sectors del proletariat, com una forma “sublimada” de protesta de classe (Freud parlava d’aquest concepte per senyalar que un “desig ocult” es podia exterioritzar sota una altra forma). Aleshores, el nostre paper hauria de ser contribuir a clarificar aquesta protesta, a que s’expressi sota una forma revolucionària i anticapitalista, però mai a negar-la. No crec, doncs, que les organitzacions i individualitats anarquistes que decideixen participar als Comités de Defensa de la República (CDR) estiguin contribuïnt a aquesta clarificació sinó que poden reforçar aquesta “ideologia sublimada espanyolista” al apartar-se del camp proletari i “llançar-se als braços” d’una classe mitjana amb uns prejudicis socials fortament sedimentats.


De fet, Amilcar Cabral (dirigent independentista de Guinea i Cabo Verde) comentava que la revolució es produïa, adaptant les idees de Marx i Lenin al context africà, quan els estrats mitjos renunciaven als seus privilegis, “suïcidant-se com a classe” i renaixent com a força emancipadora al costat del proletariat i les capes marginades (estava pensant en l’èlit negre occidentalitzada que ocupava càrrecs en l’administració colonial: avui dia, de forma similar però no idèntica, el funcionariat de la Generalitat es troba entre les principals bases socials del procés català). No crec, però, que dins de les organitzacions “populars” del procés s’estigui produint un procés similar, una “renúncia altruista” com diria Durkheim en favor de la majoria social, i una de les proves n’està en què els CDRs que van participar en la vaga general feminista del 8 de març d’aquest any, pràcticament es poden comptar amb els dits de la mà, en contraposició a la forta implicació que van tenir en la patriòtica del 8 de novembre de 2017.

Per tant, si el fet, d’optar per la classe treballadora ens fa “contaminar-nos” de certes idees espanyolistes que orbiten al seu si, això no ens ha d’acomplexar davant les crítiques ocioses que podem rebre, doncs són els “handicaps” inevitables d’estar on s’ha d’estar que, en tot cas, hem de contribuir a superar “des de dins” d’aquesta classe. Els demés ja s’ho faran naufragant dins del marasme dels prejudicis socials disfressats d’independència.


Alma apátrida
Mira també:
https://alma-apatrida.blogspot.com/2018/07/jose-tomas-boves-amilcarcabral-i-el.html
https://alma-apatrida.blogspot.com

This work is in the public domain

Comentaris

Re: José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
15 jul 2018
Compa da gusto leerte; y no te preocupes por las provocaciones, que siempre las habra. Si la peña esta en la playa por allí guay, pero por aquí estamos bien jodidxs aunque eso nos tiene acostumbradxs asi que da igual!. Sobre el 'peronismo' quería comentar que cuando la sindicalidad nazionanista copo las fabricas, muchxs libertarixs quemaron, literalmente :( los libros de Bakunin, y se pasaron del lado del populismo 'obrero.fascista.nacionanista' del que hablas... Fue un desastre, y la FORA (otrora fuertisima) se redujo a mínimos pero ahorita esta recuperándose poco a poco a ver si aprendemos la lección. El anarquismo ese, que se hace llamar 'social?' y 'organizado?' por desgracia, no es mas que otro tentaculo, del izquierdismo camuflado otro anzuelo para captar a ineptxs e inexpertxs. Es curiosa la similitud (dentro de las obvias diferencias) con lo que estáis padeciendo en Catalunya... Podría explicar muchas mas cosas pero intuyo que me tornare cansino asi que lo dejo aquí. Salud y anarquía compañero y endavant!!! @:)
Re: José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
15 jul 2018
36654581_1062124080603830_5953200615038386176_n (1).jpg
muy curioso todo, la extrema derecha espanyola, pero en cataluña no hay extrema derecha catalana, Ah! si esta en el goverm de la generalitat, tu sigue lo español malo muy malo, lo catalan bueno muy bueno, y torrra puigdemont, como a san pablo en el viaje a damasco se quedaron ciegos para ver la luz de cup, todo muy sintomatico, solo con ver el mapa electoral de las ultimas elecciones en cataluña, se viene abajo toda tu tesis de la contaminacion de ideas espanyolistas, pues si hay algo en la experiencia revolucionaria que tenga mas valor esto es el anarquismo español, que solo fue derrotado por el envenamiento de las ideas de estat catala y del asqueroso marxismo leninismo
Re: José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
15 jul 2018
En que momento se ha negado que exista la extrema derecha catalana ? En otro artículo de este blog ya se denúncia al fascista Quim Torra. El mapa de las últimas elecciones refuerza el nacionalismo español de sectores de la classe obrera por simple reacción intuitiva contra el independentismo burgués, no sé que lectura harás tu. El anarquismo siempre fue ibérico antes que español y sino puedes leer a Felipe Alaiz o saber lo que significa la "I" de FAI, el anarquista aragonés proponia una hermandad de los pueblos de la península no el proyecto de castilla ampliada que es españa. Salud (ah, muy bonito el dibujo).
Re: José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
15 jul 2018
Jeje, vaya si seremos polemistas: discutimos hasta cuando ya no tenemos nada que discutir como, por ejemplo, ahora. Y bue, nuestro ADN es asi y me parece sano igualmente. Y... que curioso a mi también me gusto el dibujo para estamparlo en camisetas, chapas, etc. Salud!
Re: José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
16 jul 2018
Che: vos que la tenés 're-clara' y decís que pasabas por aquí, y que te estamos engañando que tal si te bajas el disco de 89 puñaladas (Bosque y anarquía) y después hablamos? Salu i visca el blog de alma.apatrida muy bonito! Que viva la FAI/FRI. Y que viva la anarquía. Santiago Maldonado y Diego Parodi te escupen en la cara andate a la playa y después vemos como sigue la película... Salud y anarquía @
Re: José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
18 jul 2018
anti-banderas-paloma.jpg
Re: José Tomás Boves, Amilcar Cabral i el Procès català com a paradoxa de classe
21 jul 2018
Parece que que se ha liado una buena y yo no soy quien para parar la pelota. Y parece que alguien estuvo investigando quien fue Penina eso tambien mola salvo por que parece que no fue un compañero sino el típico policía... A ver si de tanto enterarte no renuncias y das cuenta de que eres un infeliz que no nos das mas que lastima. Joaquín, vivirá por siempre en la memoria del pueblo obrero; lo mismo la Sole (...Maria Soledad Rosas) a quien conoci antes de que viajara, a Italia. El 20 del 9, se estrena la película, y hacemos un llamado a boicotear su estreno, dirigido por la hija del fascista Macri. Si es tal cual lo habeis oído: la hija del presidente que mando a sus tropas para asesinar a Santiago Maldonado es la que filmo la vida (y muerte) de la Sole!! PAZ?. Una mierda!. GUERRA SOCIAL ANARQUISTA. SABOTAJE INTERNACIONAL A LA PELICULA SOLEDAD

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona