|
|
|
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
El Govern Sánchez no tanca la crisi de règim
|
|
per Mª Esther del Alcázar
Correu-e: lluitainternacionalista1917@gmail.com |
13 jul 2018
|
|
La moció de censura a Rajoy amb el conseqüent govern Sánchez, han portat a debats sobre si es tanca o no la crisi del règim. Hi ha qui entén que hauria estat millor que hagués continuat Rajoy, ja que el nou govern Sánchez és una maniobra per a tancar la crisi. També s’ha discutit si, a cavall dels nous governs, s’han generat expectatives que portarien a un reflux del moviment que es trobava en un ascens a nivell estatal.. |
No ho veiem així: creiem que ni la moció va respondre a cap pla, sinó que era expressió de l’agreujament de la crisi del règim, que el nou govern espanyol és més dèbil i no veiem que aixequi expectatives que portin a un debilitament del moviment. Òbviament, la burgesia sempre intenta d’aplicar una política que la refermi al poder, i intentarà apuntalar-lo, però ara per ara, la crisi continua oberta.
Un govern espanyol de carambola
Fa mesos que venim dient que la crisi oberta per la mobilització catalana, en la mesura en que no es tancava -cal recordar encara la massiva mobilització del 15A-, venia jugant contra el govern de Rajoy. També vam assenyalar que la vaga general del 8M o les mobilitzacions contra la sentència de La Manada o Alsasu, la Marea Pensionista, el moviment pel soterrament de les vies a Múrcia, ampliaven la inestabilitat a nivell estatal i, objectivament, debilitaven el govern espanyol. La resposta de la mà dura, per part de Rajoy no va aconseguir estabilitzar-lo i, en plena descomposició, la sentència de la Gürtel, li ha posat la cirereta.
Així, si bé el “Fora Rajoy” no va estar al capdavant de cap de les darreres mobilitzacions, el seu qüestionament, estava present en totes. I diferents moviments senten amb alegria la caiguda de Rajoy. I això, malgrat que s’hagi resolt per dalt, en seu parlamentària i no com a producte directe de la mobilització al carrer, no és el resultat esperat –la millor prova són els PGE aprovats dos dies abans-, ni el que volien la patronal i l’IBEX que reclamaven un termini de 9-12 mesos abans de convocar eleccions amb la continuïtat del PP reforçat per C’s i demanaven la retirada de la moció de censura.
És la pressió sorda del carrer, tip de corrupció mentre viu la misèria i les retallades, la que pesa en les decisions dels partits i els esperona a cadascú en funció dels seus interessos. C’s cegat per concretar el que li auguren les enquestes, exigia que Rajoy convoqués eleccions immediates. El PNB atrapat entre l’oportunitat de cobrar un bon pessic de milions per la necessitat que tenia el PP del seu vot i el qüestionant de bona part del seu electorat -que ja no va veure amb bons ulls el vot als PGE- i ara difícilment podria acceptar que el PNB fos el salvador del PP. Tampoc era l’esperat pel PSOE, que gesticulava per intentar treure rèdit de l’escàndol de la Gürtel, però no es garantia els suports amb les acostumades negociacions. El vot d’ERC i el PDcat i de Podem era obligat contra Rajoy. La caiguda és per carambola. Prova d’això és que en nom de l’estat espanyol, del 7 al 10 de juny, eren Rivera i Sáenz de Santamaría els qui assistien, al costat de Cebrián i Botín, a les reunions de l’elit financera mundial del Club Bilderberg.
El PP es descomposava i calia votar contra Rajoy per fer-lo fora –i abstenir-se era que seguís-: no compartim l’argument explícit o implícit de que “com pitjor, millor”, per justificar que “més valia que seguís Rajoy”. És cert que era una moneda amb dues cares, perquè implicava que pugés Sánchez: calia, des d’abans de votar-la, deixar clar que només es feia contra Rajoy, i que no hi havia cap confiança en el canvi polític. Just el contrari a la intervenció de Podemos on parlava de “mano tendida” –a excepció del sostre de pressupost-, d’oposició suau, i fins i tot s’havia mostrat disposat a compartir govern.
El nou govern espanyol: res de nou, més dèbil, no tanca la crisi del règim
Sánchez arrenca entre les pressions de tots. Les internes, amb Susana Díaz demanant als diputats andalusos que el “vigilin”; les aritmètiques parlamentàries, que el pressionen teòricament més a esquerra (Podem) i a buscar alguna mena de gest cap als catalanistes; i per sobre de tot, mantenir el règim i els dictats de Brussel·les per què no siguin arrossegats amb la caiguda del PP.
Els ministres que tria Sánchez, defineixen aquestes dues prioritats tot tractant de capejar el temporal. Respecte el règim, posa a Interior i Justícia, és a dir l’estructura central de l’Estat, a Grande Marlaska i M. Dolores Delgado. És a dir posa els ministeris en mans de l’Audiència Nacional (que tantes vegades hem assenyalat com a hereva del TOP franquista): el primer, membre del CGPJ proposat pel PP, conegut per l’empresonament d’Otegi, el judici per la crema de fotos del rei...; la segona, amb quasi 30 anys a l’AN, i darrerament portaveu de la Fiscalia, especialitzada en terrorisme, va processar la mesa nacional de Batasuna o el cas dels 11 paquistanesos del Raval víctimes d’un muntatge pel que van passar 6 anys a presó... Sánchez dona garanties de continuisme a l’aparell de l’estat i el poder judicial.
Des del punt de vista econòmic, el compromís amb els dictats de la UE és absolut, amb un ex-president del Parlament europeu, Borrell, i sobretot posant Economia en mans de Nadia Calviño qui era fins ara directora de pressupostos de la Comissió Europea, és a dir una alt càrrec de la Troica. Si cal res més, posa Hisenda en mans de qui per tres vegades ha aconseguit aprovar els pressupostos de la Junta d’Andalusia, pactant amb C’s. Tota una declaració de principis: amb o sense els PGE aprovats del PP, l’obediència a Brussel·les és manifesta i sobre qui descarregarà retallades, també.
Aquests grans pilars es reforcen amb el de Borrell volent desinfectar Catalunya, o posant de vicepresidenta a qui va negociar el 155. O “dialogant dins de la llei”, tornant a les promeses d’una reforma constitucional -sense dret d’autodeterminació-, fetes des d’un govern en minoria, quan amb un en majoria no va ser capaç de garantir la defensa de l’Estatut davant l’aparell de l’estat.... Fins i tot en temes més secundaris, es referma la continuïtat de la política del PP, com ara posant de ministre a qui va signar l’informe tècnic del Castor.
Sobre aquesta estructura, es teixeixen els gestos, el “talante” que deia Zapatero. Com el d’acollir els migrants de l’Aquarius –sense garantir que no acabin en un CIEs o deportats- i parlen de treure les concertines de les tanques de Melilla que va posar ZP, però callant sobre el problema de fons, els CIES, les deportacions en calent o la resposta a les reivindicacions dels migrants tancats a Catalunya. Perquè els gestos acaben sempre en fets, i només en una setmana ja n’hi ha un seguit. Es vanten de la majoria de dones al consell de ministres, però callen davant de les agressions a Huelva contra les dones magribines. Parlaven de derogar la reforma laboral del PP, però obren negociacions amb la CEOE i els sindicats majoritaris per a fer-li alguna reforma, tal i com havia exigit la patronal.
De gestos en veurem més, com ara el trasllat de Franco o alguna reforma a la llei mordassa -recordem que si es deroga queda la Llei Corcuera-. A més, la crisi del règim no s’atura i encara li deixa menys marge de maniobra, perquè inclou processos amb dinàmica pròpia, com ara la sentència del cas Noos, els escorcolls i detencions a Economia o al CTITI, o el reguitzell de citacions a alcaldes i encausats pel procés, Sánchez parla de “diàleg” i acaba concloent -com a molt- no la llibertat dels presos retirant les acusacions de fiscalia, sinó l’apropament dels presos. Tot això amb l’espasa de Damocles de la sentència dels EROs andalusos que es preveu per a finals d’any. D’aperitiu ja han viscut la primera crisi amb la dimissió-destitució de Huerta. És per tant un govern dèbil, no només a nivell parlamentari, sinó també social, en la mesura en que no aixeca expectatives que li permetin gaudir d’una treva dels moviments. Malgrat el ràpid canvi de 180º de la patronal per a donar-li suport, estabilitzar la situació i tranquil·litzar les borses, que permeten a Sánchez vantar-se de que completarà la legislatura, li serà difícil si el moviment segueix.
Tampoc es tanquen les mobilitzacions a nivell estatal. La massiva lluita del metall a Cádiz, les protestes contra la llibertat provisional de la Manada, les d’Iruña pels acusats d’Alsasu amb més de 80.000 persones o la multitudinària cadena unint les capitals basques en són exemples. Però a més, prenen un altre element que agreuja la crisi del règim: els referèndums de Monarquia/República, que tenen la seva major expressió en el Parlament navarrès, però que es multipliquen a pobles de Cádiz el juliol o a Vallekas aquest juny, amb un resultat de participació de més de 7000 persones i un vot majoritari pel dret a decidir i per la república.
El fet que els pensionistes hagin obtingut un insuficient, però un triomf relatiu a la fi, amb la inclusió de l’augment de pensions en els PGE i el debat de l’IPC en el si del Pacte de Toledo, fa sentir que en aquesta situació de debilitat del règim, és possible obtenir reivindicacions amb la lluita. Però, la mateixa desconvocatòria de la jornada de mobilització de CCOO i UGT contra la reforma laboral, posa també de manifest la necessitat de direccions del moviment que vagin fins el final. I si en temes laboral cal que els sindicats alternatius prenguin la iniciativa com ho van fer el 3O a Catalunya o el 8M a nivell estatal, la profunditat de la crisi del règim fa també imprescindible alternatives polítiques que encapçalin la lluita fins el final.
Podemos, ple de crisis internes i respostes burocràtiques, encara es llepa les ferides del xalet, mentre ha donat un xec en blanc a Sánchez. De fet, li ha servit en safata que li prengui el paper socialdemòcrata que ell pretenia ocupar. I després del vergonyós paper jugat a la crisi catalana, avantposant la unitat monàrquica a la independència republicana que exigia el carrer i mantenint un silenci còmplice a la resta de l’estat, té difícil fer-se un forat al voltant d’una reforma constitucional que ja planteja el PSOE.
La CUP podria ser un dels components essencials d’una alternativa de ruptura tant democràtica amb l’Estat, com anticapitalista. No compartim algunes de les coses votades en l’anterior legislatura, ni, sense anar més lluny, que no votés un No clar a Torra i si s’anava a eleccions aprofundir el necessari balanç de la política d’ERC i JxCat. Tampoc quan alguns dels seus sectors, van donar per acabada l’etapa de mobilització, per anar a preparar les municipals: és equivocat creure que la suma d’illes locals pot equivaler a la política global republicana. Però, tot i així, són els únics que segueixen reivindicant la doble ruptura, i aquest valor creiem hauria de ser el pilar central d’una crida a nivell estatal per organitzar-nos contra l’Estat i la UE, pels drets dels i de les treballadores i els pobles, especialment de cara a les mobilitzacions del carrer, però també de cara a eleccions estatals o europees.
Perquè, es vulgui o no, les darreres mobilitzacions, tornen a posar sobre la taula que la clau està al carrer, i que sense el moviment, aquest govern que en principi és dèbil, amb la pau social pot fer-se fort. I, igualment, que el gran problema irresolt, torna a ser la falta d’una alternativa revolucionària per obtenir victòries que no siguin no només parcials.
8 de juliol de 2018
Mª Esther del Alcázar
Lluita Internacionalista
http://luchainternacionalista.org/spip.php?article3384 |
This work is in the public domain |
|
|
