|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
El paper de la no violència al Procés
|
|
|
per PG |
02 jul 2018
|
|
|
article originalment publicat a La Directa
L'adhesió a la no violència és un dels aspectes més controvertits a les mobilitzacions populars dins el marc del Procés. Es podria generalitzar que a l'esquerra independentista i entre les anarquistes solidàries amb el Procés, les persones solen ser més crítiques amb la no violència, mentre que als partits i a les associacions de la societat civil catalana, abunda la insistència de que «som gent de pau». No obstant això, per a la gran majoria de gent, el seu rebuig o afirmació de la no violència es deu més al context particular que no a cap ideologia o principi ferms.
En un estudi que vaig realitzar d'una quarantena de moviments populars i revoltes a tots els continents que han ocorregut des del final de la Guerra Freda, es van esclarir uns límits força marcats de l'acció no violenta. És summament capaç de provocar una crisi de governació i forçar la substitució d'un govern per un altre, però únicament si té el recolzament d'unes institucions de poder (normalment una combinació de la premsa, l'exèrcit, els bancs o els estats dominants de la regió). Els moviments estrictament no violents no han sigut capaços ni d'ocupar un espai a la societat per a la creació de relacions socials transformadores ni de defensar-se d'una repressió forta (a nivell d'intervenció militar o inclús una intervenció policial energètica, com la que va posar fi a l'intent d'una «revolució de color» a Bielorússia a 2006).
Per tant, totes les anomenades victòries de la no violència dels darrers 28 anys han canviat un règim explotador per un altre, a base del rebuig superficial d'un govern corrupte, sense cap anàlisi profunda ni visió transformadora.
Aquesta afirmació resulta sorprenent per les moltíssimes persones que creuen que la no violència era responsable per a alguns dels assoliments més importants del segle XX, com la independència a Índia o la conquesta de drets civils per part de les afroamericanes a EUA. Però en tots aquests casos, no es tracta d'un moviment pacífic, sinó d'una manipulació historiogràfica. Eren moviments amb importants corrents combatives i fins i tot armades, i que tampoc no van assolir les seves fites més fonamentals. De fet, la tendència dels pacifistes de pactar amb les institucions de poder jugava un paper clau en l'assoliment de reformes a costa de canvis profunds, provocant nombroses acusacions de traïció al si d'aquests moviments. (Per exemple, l'organització de MLK no va aconseguir la desegregació de cap ciutat meridional fins que la joventut de Birmingham va rebel·lar-se tan contra els activistes professionals com contra la policia i va prendre el control del centre de la ciutat, fent fora als esbirros amb placa i cremant els negocis blancs; la campanya de King que sí que va mantenir el seu caràcter pacífic, a Albany, Georgia, va ser un fracàs total).
Malauradament, la història l'escriuen els vencedors. I la proliferació d'amnèsia social sembla ser un element fonamental de la no violència. Al brot sense precedents de pacifisme massiu al 15M, escassejaven les referències al trajecte llarg i fecund de lluites anteriors, com si volien parar el neoliberalisme i la corrupció sense ni parlar de la Transacció ni del cicle en auge de vagues i ocupacions. A Catalunya, la presència de memòria històrica a les lluites sol ser un punt fort en comparació amb altres països, però fomenta lliçons col·lectius i eines de resistència popular que no ens porten pas a la no violència.
És veritat, a l'Estat espanyol tenim algun que altre exemple de lluita no violenta, com l'antimilitarista o el moviment contra els transgènics (l'una que estava destinada a guanyar la seva demanda bàsica contra la mili, independent de les seves tàctiques, i l'altra que va fracassar). Però les veteranes d'aquelles lluites no eren pas les autores de la dogma de no violència hegemònica ni al 15M ni ara al Procés. És més, les tradicions d'il·legalitat i de sabotatge d'aquelles lluites històriques no tindrien cabuda.
La no violència extrema (manis silencioses, prohibició de costums ben arrelats com són les pintades, l'anonimat mitjançat màscares o caputxes, els piquets etc.) fou resultat de consignes que van venir des de dalt i que evidenciaven una desconnexió total amb la història de lluites aquí. Es recolzava entre les masses no per les seves experiències de lluita sinó per idees poc definides provinent dels mitjans de que «la violència no funciona».
A tot arreu, el concepte de no violència s'ha transformat dràsticament a l'última dècada. Les lluites pacífiques més complexes han desaparegut i al dia d'avui els únics moviments considerables són aquells que segueixen el formulari de Gene Sharp, com serien les anomenades Revolucions de Colors. Aquest es basa en l'organització vertical del moviment, la mobilització massiva mitjançant lemes superficials, la valoració d'imatge per sobre de contingut i la cerca de suport als mitjans de comunicació i altres institucions de poder. Cal mencionar que Sharp va rebre diners de la DARPA, agència del Departament de Defensa d'EUA per a desenvolupar el seu mètode i que deixebles de Sharp han treballat directament pel Pentàgon en campanyes de canvi de règim a una dotzena de països. És a dir que el mètode no conté cap pràctica alliberadora ni canvia qui realment exerceix el poder en una societat.
Frantz Fanon, teòric i partícip de les lluites anticolonialistes a Àfrica i al Carib, qualificava de sanador l'efecte psicològic viscut per persones històricament oprimides que planten cara i lluiten amb força contra els seus opressors. També explicava de forma molt elegant el paper de la no violència a les relacions interestatals. L'acte de governar és sobre tot un procés de dominació. Mitjançant la no violència, els líders d'un moviment popular assenyalen a la classe dirigent que són capaços d'entrar a dita classe, que se'ls poden confiar la direcció d'un nou país. Segon Fanon, els líders africans imposaven la no violència a una certa fase del moviment per mostrar als estats europeus que, tal com podien controlar tot un poble en moviment, podrien controlar un país estable.
Hem aquí l'arrel de l'autoritarisme i insolidaritat de la no violència, característiques que es van evidenciar al primer atur nacional, quan el consens de les assemblees per «un minut de silenci» es va trencar en imposar-se manis totalment silencioses; o quan a Barcelona els defensors de la no violència van apallissar a un noi encaputxat, justificant-se amb la mentida transparent de que policies encaputxats estaven infiltrant les manis.
No n'hi ha cap dubte de que els dirigents del BCE i l'UE han seguit les revoltes i conflictes als carrers de Barcelona—i a vegades de tot Catalunya—als últims anys. Han sigut anys amb moltes amenaces a l'estabilitat de l'UE i nombroses revoltes populars provocades per les polítiques d'austeritat. Si la classe dirigent catalana pot mantenir la disciplina no violenta entre les masses durant una època de màxima conflictivitat social, mostra que podria ser més capaç que l'Estat espanyol en evitar una revolta netament anticapitalista. Només l'amenaça de tal revolta podria convèncer a l'UE de superar la seva aversió al tema d'alliberament nacional.
Aquesta necessitat de pacificar les classes populars ens il·lumina un paral·lelisme històric. Tal i com President Companys va decidir no armar als treballadors a la vespra d'un alçament feixista, Puigdemont i els seus col·legues han mostrat que prefereixen regalar una victòria a la dreta espanyolista que arriscar una revolta popular capaç de fer fora a la Guardia Civil i la Policia Nacional (forces no tan destres en el control d'avalots com els mossos). Perdre el control al carrer també significaria perdre el control sobre el Procés i sobre la direcció del nou país. Puigdemont i Junqueras confien més en Brussel·les que en les classes populars i la no violència és l'expressió de la seva desconfiança.
La qüestió de què pot aconseguir la no violència és de suma importància pel moviment actual, sobre tot atès al seu caràcter interclassista. El nou país que imaginen els líders del Procés és molt diferent al nou país que imaginen moltes persones a la base. Si les consignes de la no violència venen des de dalt, potser que ens porten a la destinació equivocada.
Peter Gelderloos viu a Catalunya des de 2007. És l'autor de Como la no violencia protege al Estado, La anarquía funciona, El fracaso de la no violencia i Worshiping Power: An Anarchist Vision of Early State Formation (encara no traduït). |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per Autoconsum |
02 jul 2018
|
Malauradament, enlloc d'intentar participar i defensar amb fets (i no pamflets) les nostres idees, preferim congratular-nos escrivint llargues crítiques des de la distància que només llegim nosaltres mateixes.
La gent que hem participat als CDR hem vist, en molts llocs, una lògica evolució des dels posicionaments absurdament "pacifistes" fins a la comprensió i acceptació unànim de l'autodefensa, pels mitjans que siguin necessaris.
Se suposa que coneixem a fons el Capitalisme i el sistema de dominació que ens imposa, però després ens creiem que les persones es faran super-anarquistes de nivell 100 de la nit al dia, sense cap mena d'experiència pròpia i gràcies a les proclames maximalistes d'una colla d'il·luminades disfressades de punki.
I clar, així ens va... |
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per j |
02 jul 2018
|
I què proposses? (No ho dic en un to d'enfadat, ho pregunte seriosament).
Quins projectes / estratègies creues que calen? |
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per per al del primer comentari |
03 jul 2018
|
|
Ningu espera que la gent es fassi 100% anarquista com a consrqüencia de cap text. Aixo si que es utopic. Fixat que n'hi han que no son ni 10% anarquistes i han llegit molts textos i porten antes militant a la FAC i EMBAT...Cadascu defensa la seva posicio de clase, per aixo els pobres estem contra l'estat i les clases mitjes contra les caputxes. |
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per bueno |
05 jul 2018
|
en realidad la defensa violenta tampoco es que se haya mostrado muy útil(De hecho para legitimar la acción sindical siempre nos vamos a las 8 horas laborales, y que no existen tantas victorias ni por la violencia ni por la no violencia. Aunque nos encanta el mito de la violencia como generación de derechos. Pero los mitos mitos son) Ojo con esto no legitimo la no violencia, al reves pienso que la violencia es un cauce de contrapoder, pero que vamos que tampoco ha dado tantos frutos.
Vease por ejemplo en la república el colaboracionismo o reformismo interior sirvió para bien poco(la no violencia, reformar un sistema desde dentro) para paliar las injusticias, las insurrecciones violentas sirvieron para muy poco también, y encima luego guerra civil y gano paquito(teníamos como posibilidad ganarnos una dictadura de estado bolchhevique, la perpetuación de una república capitalista - opción menos lógica dada la ausencia de republicanos en la república, la revolución social - con más enemigos en el frente popular que en el nacional... os imaginais ganar la guerra y lograr como premio una dictadura bolchevique o referendar el capitalismo liberal que había antes de la guerra). Esta es la puta epopeya de nuestro pueblo: Pillar, pillar y pillar... y nosotros a por uvas. Y si miramos el siglo XIX la de vueltas y revueltas que han habido para poder asociarnos... pero victorias... algún regicidio y tal, pero victorias... lo que son victorias poquitas. Dignidad mucha, pero victorias... ni por la violencia ni por la pacífica, ni por la de en medio... básicamente somos un pueblo construido en mil derrotas y un par de victorias... |
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per El del primer comentari |
06 jul 2018
|
Si de debó creus que "els pobres estem contra l'Estat i les clases mitjanes contra les caputxes" és que vius a un altre planeta o bé ni ets pobre ni en coneixes cap.
Santa paciència...
I sobre "què proposo" està clar: menys xapes i més pràctica. Voleu saber com es pot aconseguir que la gent accepti la diversitat de tàctiques i no s'estanqui amb un suposat "pacifisme" ranci i inútil? Molt fàcil: estant al seu costat, colze a colze i demostrar que és possible i necessari defensar-se. Però això es fa des de la confiança i la lluita diària, participant d'espais heterogenis i donant exemple: no pas amb discursos hiperbòlics des del sofà de casa. |
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per existeixen anarcoindepes humils? |
07 jul 2018
|
|
Paciencia es el queeseñar cal a nosaltres per aguantar tots els mentiders i falsos que es dediquen a la politica, començant per tu. El text que ha escrit el company pots analizarlo desde molts punts pero algunes preferiu evitar el debat a tota costa, i així ens va...digam si es que al teu CDR Hi han molts inmigrants sense papers, parats de larga duració,expresidiaris,gitanos, etc? A qué li dius heterogenitat? Perqué coincideixes amb supremacistes, ultranacionaliates i amb liberals? Enhorabona, millor estaries al sofá. |
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per Acracia |
08 jul 2018
|
|
Este canto que yo canto es un canto de pelea y si hay que morir morirán ellxs primero @:D No te aburras en el sofá que aquí todo arde! PD: date una vuelta por Suda.amerika y veras que el anarquismo esta mas vivo que nunca... |
|
Re: El paper de la no violència al Procés
|
|
per a |
09 jul 2018
|
Actitud de violentos gobernantes desde la Generalitat, habiendo padecido pacífico 15M:
Si no puedes con tu enemigo, únete a él. |
|
|
