Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30 31    

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: ecologia
Companyies d'aigua i dominació tecnoindustrial
24 mai 2018
Les xarxes de distribució, d’energia, de materials, d’informació... han estat fonamentals per la constitució de la societat tecnoindustrial tal com la coneixem ara, una atapeïda trama de xarxes de dominació que pràcticament no deixa espais lliures.
Dins la història de les xarxes de dominació tecnoindustrial les bàsiques han estat les de distribució d’energia, les d’enllumenat, les viàries i de tranport... les del cicle de l’aigua (proveïment i sanejament) i més recentment les de comunicacions, la de telefonia, telefonia mòbil, wifi... (http://negreverd.blogspot.com.es/2017/06/energia-llum-i-dominacio-lenllu ).
Una de les xarxes més antigues i més vitals és la de distribució d’aigua, vital per a la vida, però també vital per el sistema industrial. Al concentrar a la població (la ma d’obra), les necessitats d’aquesta població passaven a ser necessitats del sistema industrial i per tant havien de ser satisfetes (més o menys).
Hores d’ara tenim la percepció de que obrint l’aixeta tenim un doll inesgotable a la nostra disposició, percepció indubtablement falsa, sotmesa a la disponibilitat econòmica del “titular” de l’aixeta i la disponibilitat de recursos d’aigua de la comunitat (municipi, conca, país...) i els interessos dels gestors del subministrament. Ja fa ja suficients generacions per haver-se naturalitzat el fet, suficient com per que sembli que això ha estat sempre així, però com be sabem (encara que sovint oblidem) això no ha estat així sempre. És el resultat del que s’anomena “xarxa oculta”, una xarxa de la que no tenim consciència... al menys mentre ens funciona.
El subministrament d’aigua a les comunitats humanes ha estat sempre un punt crític en les relacions de veïnatge i en les relacions de poder internes o externes: guerres, espolis, abandonament de pobles i ciutats, obres públiques (segurament les primeres de la història), col·lapses de civilitzacions...
Més enllà d’aqüeductes, recs i canals... a partir de la industrialització el subministrament d’aigua esdevé hipercrític. Aigua en grans quantitats per les activitats industrials, aigua per produir energia, aigua per el subministrament de les llars a les grans concentracions de treballadors ... i també aigua per un perfil benestant de consumidors i per el consum sumptuari de les ciutats en eclosió.
En aquest escrit deixarem a part l’ús industrial i tot el tema tècnic i constructiu, ens centrarem en el consum domèstic i tot un seguit de desigualtats en l’accès que es van generar... i que encara es generen.

EL PRIVILEGI DE TENIR AIGUA A CASA.

Des de sempre l’aigua als nuclis habitats procedia de fonts properes i de pous. Amb la revolució industrial la cosa canvia ambl’augment del consum i la pèrdua de recurs per contaminació de les fonts properes. Contaminació deguda a la manca, sovint absoluta de clavegueram, les infiltracions des de els pous negres i la contaminació industrial, poc estudiada (és molt difícil poder avaluar-la decennis desprès).
Primer de tot els ajuntaments van procurar facilitar subministrament a les fonts públiques, constituint una xarxa rudimentària de subministrament, que donava servei a fonts, banys, abeurades i safarejos públics, a algunes institucions públiques (religioses, assistencials...) però també a determinats “ciutadans de qualitat”, com va ser el cas del desviament d’aigua al Palau del Marqués de Citadilla a Sabadell, va ser en un moment de sequera i va provocar el “clam de l’aigua” el 1769.
La feina de traginar l’aigua des de la font fins la casa, era una tasca dura, que portaven a terme, sobretot, dones, nenes i nens i en el cas dels “ciutadans de qualitat” una feina (de les mal pagades) de criats i sobretot criades, un clar biaix de gènere en les condicions de vida en que ser nena i pobre era, en el tema de l’aigua de consum, la pitjor de les posicions. Situació que es manté en molts països de mon, on dones i nenes dediquen gran part del temps i l’esforç en la recollida i transport d’aigua d’us domèstic.
La escassetat del recurs fa que el seu us sigui summament curós, per fer-nos una idea pensem que si en aquells moments algú volgués consumir els 90 litres que molts de nosaltres gastem a casa, necessitaria pujar-los fins la seva llar, 90kg fins a un cinquè o sisè (15 o 18 metres d’alçada... o més)
Aquest penós traginar de l’aigua fa que augmenti la segregació vertical pròpia de la societat compacta d’aquells moments, com més amunt vivies més pobre eres, aquesta segregació vertical dona lloc a una ciutat a capes, on la segregació arriba a l’extrem de limitar l’accés al carrer a certes persones de certes classes (vells, malalts, mares amb fills menuts...), pujar i baixar 5 trams d’escales no era feina plaent!.
En el cas de Barcelona i moltes de les ciutats i pobles catalans la manca d’aigua va esdevenir crònica i la intervenció pública escassa. Amb l’avenç de nous usos de l’aigua a les llars (higiene de les persones, bugades, cuina...) i per tant augment del consum, complementant la demanda industrial, van aparèixer els primers subministradors privats, que, en el cas del consum domèstic, es van centrar en els clients solvents...
Havien diferents tipus de contracte esbiaixats també segons la classe social. La venda a perpetuïtat per els de més recursos: es pagava una forta suma al començament i després ja sols un cànon de manteniment (això permetia a les empreses subministradores emprendre obres d’infraestructures de distribució). La venda amb comptador, més o menys com en l’actualitat i els aforaments per els menys rics, el que se’n deia “aigua de dipòsit”.
Els aforaments generalment eren per tot l’edifici i es pagava a través del lloguer, per això els propietaris eren molt remisos a modernitzar els serveis d’aigua dels edificis que difícilment podien repercutir en el llogaters (ja prou escanyats econòmicament). L’aforament consistia en un subministrament d’aigua a un dipòsit comunitari o a un seguit de dipòsits individuals connectats, l’aigua arribava a través d’un repartidor que controlava el flux i des de el dipòsit (o els dipòsits) anava a cada pis per gravetat. Això augmentava la segregació vertical, ja que com més amunt (més propers als dipòsits) menys pressió i menys flux d’aigua, a més en acabar-se el dipòsit calia esperar que es tronés a omplir, cosa que generava conflictes entre veïns, sobretot quan l’aforament (per estalviar diners al propietari) era d’un flux molt baix. L’aparició dels dipòsits de fibrociment va permetre la instal·lació d’un major volum als terrats que els antics d’obra... encara que el material generés una nocivitat que no es va conèixer fins anys desprès.
La baixa pressió i flux d’aigua alentia tots els processos, omplir un safareig, una olla, un gibrell per rentar-se... necessitava temps i previsió. Més endavant en el temps, les pressions baixes de l’aigua impedien l’ús de determinats escalfadors i rentadores.
La evolució de l’índex del nombre de persones referits al nombre d’abonats ens dona una idea de com va anar evolucionant l’arribada de l’aigua a les cases, així mentre que el 1881 era de més de 80 persones per cada abonat abonat, el 1924 rondava les 25, el 1950 eren gairebé 9 i el 1970 menys de dos...
Hi ha primer de tot una segregació entre els que poden pagar per l’aigua i els qui no, entre els que viuen a poca alçada i els de dalt de tot i, a mesura que la ciutat s’estenia entre els diferents barris, molts d’ells d’infravivendes ocupant els patis de l’eixample i els passatges o els assentaments barraquistes de Montjuic, de Pequin, de Llacuna o del Somorostro entre d’altres, la segregació sobre accés directa a l’aigua s’estén.
No és doncs estrany el gran nombre de fonts públiques a Barcelona (fonts que malgrat ser molt emprades encara avui dia, estan disminuint en nombre a gran velocitat), el 1897 havien58 fonts públiques, que ja eren 369 (una per cada 1.600 habitants) cap a principis de segle XX.
El 1914, a Barcelona, havia més de 2.000 habitatges sense subministrament, unes 100.000 persones (aproximadament un 16% de la població) i 2.580 cases que s’assortien de pous propis, segurament unes 100.000 mes.
Hores d’ara podem veure com hi ha persones que amb carrets de la compra o amb carrets de supermercat omplen garrafes d’aigua en un retorn cap enrere de decennis, i actuacions xenòfobes com la de l’ex-alcalde de Badalona, l’Albiols, tancant fonts per impedir el proveïment dels més desfavorits.
L’utillatge per els usos moderns de l’aigua eren també costosos (banyeres, dutxes, WC...) i els propietaris eren refractaris a inversions que es recuperavenmassa lentament per els seus interessos i que tampoc es podien repercutir en els lloguer, ja prou alts. Així a principis del segle XX un lavabo portàtil podia valer fins a 100 pessetes, les banyeres fixes fins a 300, un WC 100 pessetes més la instal·lació. Per fer-nos una idea hem de veure els sous dels treballadors de l’època, per exemple a les empreses del tèxtil del cotó del Pla de Barcelona un filador de selfactina (la aristocràcia obrera) cobrava un setmanal de 36 pessetes, les filadores en continua a jornal, 18 pessetes, els teixidors a preu fet entre 16 i 22 pessetes, les més mal pagades (noies joves i nenes) eren les canilleres amb unes 8 pessetes i les nuadores amb 9, val a dir que el pressupost setmanal mínim d’una família a Barcelona de dos adults i dos infants petits era d’unes 30 pessetes... la instal·lació d’un WC podia suposar doncs els ingressos de tres setmanes o d’un més... i a les fàbriques del Vallès o les de Muntanya els sous eren més baixos encara.
Força reveladora de la situació són le paraules d’un director de l’Institut Municipal d’Higiene el 1933: “las habitaciones no están aisladas de las alcantarillas ni de los depósitos de excretas y aguas residuales con cierres hidráulicos; porque en muchas casas los comunes están emplazados dentro de las cocinas, y en otros comunican con la cocina, (…); porque el agua, en las casas que la tienen instalada suele ser insuficiente para las necesidades de la familia, y el emplazamiento de los depósitos es defectuoso y están mal tapados y sucios, y en los que no la tienen instalada, o la sacan de pozos cavados en un subsuelo putrefacto, o tienen que ir a buscarla a la fuente pública, motivo por el cual la ahorran todo lo que pueden. Esas deficiencias de agua de calidad y en cantidad se traducen en falta de limpieza en la piel, en la ropa y en la comida, lo cual asegura la continuidad de distintas enfermedades graves, en especial la enteritis, que señorea casi en todas las casas del mencionado barrio y en muchas otras calles del distrito V”.
A Catalunya i molt especialment a Barcelona, les malalties lligades al mal estat de l’aigua eren endèmiques, el còlera i el tifus mantenien una incidència altíssima.
Van haver epidèmies recurrents de còlera al llarg del segle XIX. Per exemple, en l’epidèmia de 1821, van morir 6.244 persones (en una ciutat de 100.000 habitants), la de 1834 amb 3.300 morts (100.000 morts a tot Catalunya), la del 1854, amb rebrotades el 1859 i el 1860, la de 1865, la de 1885... La darrera reconeguda va ser l’estiu del 1971, fa ben poc!.
La mortalitat per tifus a Espanya era una de les mes altes d’Europa, per sobre de països veïns com França o Itàlia. Barcelona va ser la primera ciutat d’Espanya en tenir un registre estadístic acurat de les defuncions, la mortalitat per tifus es concentrava sobretot entre els capes més desfavorides i els barris més pobres, la Barceloneta i Ciutat Vella i el Raval...
La darrera gran epidèmia de tifus coneguda va ser la de 1914 (les dades dels anys 40 són molt dubtoses i segurament s’amagaren defuncions), es produïren 25.000 afectats amb 2.036 defuncions, però en condicions normals la mortalitat per tifus era ja d’unes 400 l’any. La epidèmia de 1914 va ser deguda a una greu contaminació de l’aigua servida per la minoritari empresa municipal i va suposar-li un cop molt fort i a la llarga va contribuir a la seva desaparició deixant el proveïment totalment en mans de l’operador privat.
Aquesta epidèmia va donar lloc a nombroses confrontacions polítiques, dins i fora de l’ajuntament, fins al punt que, una manifestació el 10 de novembre de 1914, va acabar a trets amb resultat de diversos ferits, resultat de la rivalitat entre radicals i els conservadors que governaven Barcelona.

EL NEGOCI CAPITALISTA DEL SUBMINISTRAMENT D’AIGUA, I LA DOMINACIÓ DE LA POBLACIÓ A TRAVÉS DEL “SERVEI PÚBLIC”.

Ben aviat, tan a Barcelona, com al seu Pla les empreses privades de distribució d’aigua van ocupar unaposició dominant. De fet en totes les noves urbanitzacions, especialment les de l’Eixample, els poder públics van deixar la iniciativa als promotors immobiliaris, que necessitaven portar l’aigua per tal de que fossin ocupats els nous habitatges.
El 1867 es va constituir a Lieja (Bèlgica) la “Compagnie des Eaux de Barcelone” (CAB), que, malgrat haver ja implantades diverses empreses, va tenir un paper molt rellevant en el procés de formació de l’oligopoli de l’aigua a Barcelona i a Catalunya. La CAB amb la compra per part de la “Société Lyonnaise des Eaux” va constituir a París la Societat General d’Aigües de Barcelona, la SGAB, el 1881.
A partir de la formació de la SGAB, aquesta va iniciar un apolítica d’absorció de les altres companyies. La “Compañia de Aguas de Sants” va ser adquirida el 1886, el 1890 “Aguas Potables de Montaña”, el 1892 la “Compañía de Aguas de San Martín de Provençals”, el 1895 la “Compañía General Anónima de Aguas de Barcelona”, el 1896 la “Empresa de Aguas del Alto Vallés” i, finalment, el mateix 1896 el seu principal competidor la “Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat” que disposava d’un bon nombre d’abonats i abundants captacions freàtiques a la conca del Llobregat. SGAB va passar de 15.000 metres cúbics el 1890 a 81.000 el 1910.
Tot aquest procés de concentració empresarial va ser observat amb passivitat per part dels ajuntaments afectats, especialment del de Barcelona.
El cas de Barcelona és especialment significatiu, una de les principals despeses en el cicle de l’aigua de l’ajuntament fou, sota el mandat de Rius i Taulet, l’elevació de l’aigua per la font del Parc de la Ciutadella una gran despesa amb finalitats merament ornamentals.
Sols es va iniciar una activitat intensa vers un control municipals de l’aigua a partir de 1910, amb molts problemes per obtenir el volum d’aigua necessari i tot un seguit de conflictes territorials amb les zones de les que Barcelona volia obtenir els recursos (els dos vallesos), la epidèmia de tifus de 1914 causada bàsicament per la companyia municipal va donar el cop de gràcia a les intencions municipalitzadores.
Així que arribant als anys 30 ens trobem amb una situació dominada per SGAB que subministren un 91% de l’aigua front al 9% el municipi.
A partir de 1936 hi ha un canvi radical en la situació, igual que va passar en multitud d’aspectes de la vida quotidiana de les ciutats de Catalunya, en els lloguers radicalment rebaixats o simplement suprimits, en el sistema escolar, en els menjadors populars... però una de les accions més radicals va ser sobre el, sempre problemàtic, subministrament d’aigua i la seva “comercialització”.
La SGAB és col·lectivitzada per els seus treballadors. El comitè obrer gestor va unificar la gestió de la SGAB i les seves filials, va unificar les tarifes (que fins llavors variava de barri a barri), va suprimir la venda a perpetuïtat (que beneficiava a les classes altes o mitjanes), va acordar amb Sabadell i Terrassa (que patien manca d’aigua per us domèstic en benefici de l’ús industrial) establir un servei unificat i solidari.
El més trencador de la col·lectivització fou la modificació de tarifes, establint com gratuït, per l’ús domèstic, el mínim estipulat per el Reglament de Sanitat Municipal, i a partir d’aquest mínim vital gratuït una tarifa progressiva en funció del consum.
El 1939 acaba, forçadament, la experiència i es retorna a la situació anterior, el subministrament d’aigua torna a pasar a mans del mercat.
La SGAB es vantava de ser deles primeres empreses en retornar a la “normalitat” empresarial, encara que les seves pretensions de recuperar tot el perdut no va poder materialitzar-se a curt termini, SGAB va batallar per mantenir el cobrament dels mínims pre-col·lectivització (que generalment no es consumien, però es pagaven), malgrat el mal servei en qualitat i subministrament.
Val a dir que el gerent i home fort de la SGAB, era el banquer Josep Gari, un dels fundadors del banc de règim (i de l’OPUS DEI) el BANESTO. Refugiat durant la guerra a la zona franquista va demostrar el seu agraïment per la recuperació de l’empresa. El 1936 en Gari va prometre al govern de Burgos un milió de pessetes quan recuperessin la empresa i en acabar la guerra van fer donació d’una finca a la Diagonal per construir una residència d’oficials solters (encara està allà), la residència es va construir en un temps record.
La col·laboració d’en Josep Garí(i també de la SGAB) va anar més enllà d’això, va fer, en una mostra de mesquinesa, que els seus empleats denunciessin (amb noms i cognoms) als milicians que el 1936 van ocupar les seves propietats (segons els processos incoats reclamava 346.000 pessetes en metàl·lic, un Rubens i objectes d’art de plata i or, abrics de pells... per valor de 150.000 pessetes.També va perseguir amb sanya als treballadors que es van destacar en el procés de col·lectivització.
Josep Garí era un home de la Lliga, un catalanista de dreters, que va mantenir durant la guerra una estreta col·laboració amb Cambó i els seu servei d’espionatge al servei de la causa franquista.
La seva col·laboració va anar més enllà de la guerra i la postguerra, el 1960, quan Quico Sabaté va caure sota les bales del sometent i la Guardia Civil, en J. Garí va fer donació de 10.000 pessetes “destinadas a recompensar a aquellos que con probado valor y heroico espíritu de sacrificio hicieron frente y lucharon hasta la aniquilación total de la partida de bandoleros que se infiltró en España”.
A Terrassa s’acaba el projecte de l’aigua col·lectivitzada i a principis dels anys 40 la "Sociedad de la Mina Publica de Aguas de la Villa de Terrassa" gran subministradora d’aigua per la industria tèxtil i concessionària del proveïment municipals aconsegueix la concessió de 4.000 m3 d’aigua del Llobregat i s’apodera totalment del subministrament a Terrassa i pobles propers.
A Sabadell es va seguir un cami un xic diferent, el 1949 l’alcalde franquista del moment va fundar amb Caixa Sabadell, el Banc de Sabadell i l’Ajuntament una empresa mixta, que hores d’ara forma part d’un conglomerat empresarial CASSA que dona serveis a més de 60 municipis de Catalunya i Aragó, l’any 2010 AGBAR va efectuar una OPA hostil fallida contra CASSA.
No és fins a principis dels anys 60 en que la SGAB aconsegueix, definitivament, expandir-se més enllà de la zona de Barcelona ciutat i rodalies fins tot Catalunya a través, primer, de SAUR (Sociedad de Abastecimientos Urbanos y Rurales S.A.) i finalment de SOREA (Sociedad Regional de Abastecimiento de Aguas, S.A). Desprès vindria la constitució del grup AGBAR i la entrada de capitals diversos... així es va iniciar l’oligopoli que ha predominat en el subministrament municipal d’aigua les darreres dècades, no sols ha Catalunya, sinó en altres zones de l’estat i del mon.
Ara mateix l’aigua ja no la necessita la indústria tèxtil, però és imprescindible per mantenir un model post-industrialista de desenvolupament, per això l’actual grup AGBAR,autèntic oligopoli a nivell Català i de l’Estat, lluita aferrissadament per mantenir-lo, però el dilema no està en quin tipus d’empresa controla un recurs vital, sinó en la societat que volem i la societat que ens imposen... si ens oposem a una societat sota el govern d’empreses i industries (encara que siguin públiques) a una societat basada en la dominació, ens cal no un nou model de gestió d’un recurs determinat, sinó trastocar totalment les bases i trencar amb la dominació tecno-industrial, corporativa i estatal i cercar una vida nova.

PER UN MON LLIURE I SALVATGE!!

MES INFO A:

“Mercats d’aigues a la Regió Industrial de Barcelona: iniciatives públiques i privades. 1900-1936” Eduard Masjuan Recerques 54 (2007). https://www.raco.cat/index.php/Recerques/article/view/137839

“Aigua i societat a Barcelona entre les dues exposicions (1888-1929)”, José Manuel Martín Pascual, Tesi Doctoral UAB 2007. https://ddd.uab.cat/pub/tesis/2007/tdx-1213107-105345/jmmp1de1.pdf

“La revolución del agua en Barcelona, 1867-1967”, Manuel Guardia, Universitat Politècnica de Catalunya. https://upcommons.upc.edu/handle/2117/21664?locale-attribute=es
Mira també:
http://www,negreverd.blogspot.com

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona