Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Setembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder : amèrica llatina
El supremacisme espanyolista: En què consisteix?
24 gen 2018
La tradició política amb la que m’identifico proposa un anàlisi material i econòmic de la Història i la conjuntura actual, per tal de saber i entendre com crear les condicions materials que possibilitin un nou i revolucionari sistema per produir riquesa. Bàsicament, el marxisme consisteix en això. Els pobles del món, un cop desarticulada la barbàrie imperialista, viurien en pau i aprendrien els uns dels altres. Es tracta, doncs, de racionalitzar l’economia i fer d’ella la base de la igualtat des de la diversitat. Els pobles poden conviure perfectament en pau si el món canvia de base. Són les condicions inhumanes de la producció i els fets polítics que se’n deriven els que provoquen l’odi entre pobles. Mai he cregut en el caràcter “determinant” de l’ètnia, la nació i, encara menys, la raça, a l’hora d’explicar els conflictes entre pobles. No obstant, aquests conflictes existeixen. Nosaltres mateixos, sense anar més lluny, ens trobem de ple en un conflicte nacional que, per molt que intentem constantment reconduir des del punt de vista social i internacionalista, té l’origen en una opressió inspirada per la voluntat de domini d’un nacionalisme profundament etnicista.

Els catalans no som una ètnia. Som una nació construïda a partir de diversos backgrounds ètnics i nacionals, com no podria ser d’altra manera en el món actual. Aquesta nació que som avui en dia s’ha creat, això sí, prenent com a columna vertebral un fenomen ètnic llargament arrelat al nostre territori: la llengua catalana. La llengua catalana seria el tret comú de totes les diverses maneres que hi ha de ser català, i és perfectament compatible parlar i estimar el català amb el fet de tenir una altra llengua materna. Ni la llengua materna, ni la raça, ni la religió, ni, àdhuc, els sentiments nacionals no catalans són incompatibles amb pertànyer a la nació catalana. I doncs, quin problema hi ha a l’estat espanyol amb aquesta nació que, malgrat els seus defectes, és a grans trets tan tolerant i integradora? Bé, no és estrany que una identitat nacional es construeixi al voltant d’unes aspiracions polítiques. En el nostre cas concret, la nació es fonamenta sobre a) els interessos d’una petita i mitjana burgesia infraestructuralment marginades per una irracional concepció radial de la península i b) els interessos d’una majoritària classe treballadora que pateix una doble opressió, social i nacional. Això ens condueix a la reclamació d’un estat, demanda que en els últims temps ha augmentat la seva contundència.

Com enfoca la nació espanyola aquest conflicte? Bé, potser seria millor aclarir prèviament: sobre quins interessos de classe es fonamenta la nació espanyola? L’oligarquia, la burgesia monopolista i els seus aliats, l’exèrcit, l’aristocràcia, la casta política i l’alt funcionariat de l’estat, són les classes objectivament interessades en la conservació i, si s’escau, l’expansió de la nació espanyola. Si n’escric el nom en cursiva és perquè no es tracta d’una nació sinó de la perversió en forma d’ameba de la nació castellana. Una concepció gran castellanista del món que considera part de la seva nació tota aquella terra que té sota el seu domini. Veiem, doncs, com en principi no és la llengua la base d’aquesta nació, sinó el territori. Això podria fer-nos pensar, en principi, que és millor que el nostre concepte de nació perquè no hi ha cap requisit ètnic, ni tan sols la llengua, que defineixi la nacionalitat. Però la primera concepció territorial de la nació, dóna pas immediatament a un esforç constant per eradicar la diferència i homogeneïtzar culturalment tots els dominis. Es tracta d’un nacionalisme funcional a l’expansió, de caire colonial, perquè busca garantir l’eliminació de la nacionalitat majoritària a la terra conquerida i limitar-ne, per tant, la possible resistència. Així doncs, l’enfocament espanyol del conflicte nacional català, no pot ser altre que el que ha tingut amb totes les terres que ha assimilat i convertit en província del quilòmetre zero. A llocs com Astúries, Aragó o la mateixa Andalusia, declarar-se espanyol és la manera de declarar-se castellà resident a Astúries, Aragó o Andalusia. Aquest expansionisme agressiu i intolerant és el millor antídot contra la lluita de classes a l’estat en conjunt. Encarna a la perfecció la màxima marxista “un poble no pot ser lliure si n’oprimeix un altre". Per poder afrontar-lo, cal localitzar-ne les claus identitàries i desactivar-les, no n’hi ha prou amb dir “els nacionalismes són burgesos, així que obviem l’opressió nacional i centrem-nos en els problemes de la gent”, perquè aquest discurs no és en absolut incompatible amb l’espanyolisme.

L’espanyolitat oculta la castellanitat dels espanyolistes residents als territoris assimilats. Si tu li preguntes a un càntabre o un extremeny si es considera castellà, et dirà que no. Ell és de la terra que trepitja i, sobretot, espanyol. L’espanyolitat és el nexe comú de totes les regions espanyoles, valgui la redundància. Així doncs, si deixem a banda les particularitats regionals de la zona en concret, l’espanyolitat és allò que ens uneix. És allò comú. Si un català o un basc vol esquivar allò comú posant la seva particularitat per davant, no és normal. L’espanyolisme és, doncs, normalitat. No es percep a sí mateix com a nacionalisme. Nacionalisme? El nacionalisme és de provincians que se senten superiors! Primera característica a tenir en compte, l’espanyolitat no admet el seu nacionalisme i s’autopercep com a normalitat. Això fa que no es plantegi els límits del seu nacionalisme. Com ja hem dit, és funcional a una política expansionista.

La segona característica que descriuré és l’estoïcisme i el determinisme legal. Espanya, com el cosmos, està governada per una llei o raó universal que determina el destí de tot el que s'hi esdevé, llegeixis Constitució del 78, i l’únic que pot fer el ciutadà normal és resignar-s’hi. Busca’t una feina, gaudeix la vida, no et busquis problemes amb els de dalt i anima la Roja. Ja poden sortir milions de persones durant una dècada sencera a reclamar quelcom amb mètodes pacífics, la llei és la llei. La Transició va tancar les ferides i va reconciliar les dues Espanyes, per què reobrir ferides amb radicalismes? Tot està bé com està. L’espanyolisme modern, com a ideologia, es nega a assumir el dolor sobre el que es fonamenta. I això el fa un gegant amb peus de fang.

Tercera característica i més aparatosa. El projeccionisme. Prenent al peu de la lletra el principi goebbelià de la transposició, o carregar sobre l’enemic els teus propis defectes, el nacionalisme espanyol projecta incansablement el seu costat fosc sobre l’independentisme. Si volem conèixer els defectes de l’espanyolisme, només cal que llegim o escoltem el que diuen sobre nosaltres: etnicisme (Cal que recordem qui són els únics que utilitzen el mot “xarnego”, en l’actualitat? O potser ens podem fixar en la reacció ofesa que tenen alguns davant l’independentisme, com si rebutjar un estat suposés rebutjar també el grup ètnico-lingüístic que inconscientment hi associen), supremacisme lingüístic (cal que recordem què ha passat amb la llengua asturiana? Amb l’aragonès? Què tal està el català al País Valencià? I a les Illes?), xenofòbia (anem al CIE i expliquem als reclusos que els xenòfobs són els indepes i no l’estat espanyol?), nazi-feixisme (parlem de la Fundación Francisco Franco? Del blanquejament de l’extrema dreta als mitjans? Dels homenatges a la BlauDivision? De les agressions impunes a mans d’ultres?), adoctrinament a les escoles i als mitjans de comunicació (sobren comentaris), entre molts d’altres. Ja els pots explicar totes aquestes objeccions, que no ho entendran ni ho voldran entendre. Els nacionalistes som nosaltres, mentre que tot el que es pugui haver fet en nom d’Espanya, s’ha fet dins la normalitat de l’estat i és legítim. En ocasions ens explicaran casos de gent que va anar a un concert de Sopa de Cabra a Banyoles i un exaltat amb una estelada penjada al coll li va dir “xarnego”. És un fet lleig, però no és estructural com l’anticatalanisme. No és una agressió contra una minoria nacional que viu amb un estat en contra, amb tota una flota mediàtica en contra, amb un exèrcit i una policia que li són hostils i amb un sistema judicial apuntant-la. Els castellanoparlants no són discriminats com a tals a Catalunya, per molt que, en un nou acte de projecció, l’espanyolisme vulgui fer passar la víctima per botxí. No heu sentit parlar de “el régimen”? La nostra Catalunya intervinguda, sense competències, indefensa davant els piolins i el 155 és un “régimen”.

Aquí és on hem d’anar. El règim. No estem tan sols. Hi ha molta gent a l’estat espanyol que, si li cau la bena supremacista dels ulls, s’adonarà que està a mercè d’un règim. S’adonarà que mentre els distreguin amb un poble germà com nosaltres, els estaran fotent la vida davant dels nassos. Els treballadors espanyols no necessiten l’espanyolisme, és més, necessiten desfer-se’n. Nosaltres som una minoria nacional i necessitem aliats, mal que els pesi a alguns puristes. En el proper article, al febrer, proposaré la direcció en la que penso que podria anar una possible solució. Per la nostra llibertat i independència com a poble.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El supremacisme espanyolista: En què consisteix?
25 gen 2018
Ya, pero existe tambien un determinismo del lenguaje, como eso de "la izquierda" que delata una falta de materialismo y capacidad critica.
'Izquierda' no es nada mas que una referencia a una localizacion en los regimenes parlamentarios, en sus parlamentos, los de las partidocracias del Capital. De su organizacion politico-institucional. De sus estados.


Como dice my bien el italiano (ex-Lotta Continua) Guido Viale, el concepto de izquierda ya no tiene ningun sentido (*).
Y si lo tiene, es precisamente por delatar la superficialidad de presuntos redicales, revolucionarios, comunistas y/o libertarios.

(*)
“Il concetto di Sinistra non ha più alcun senso”
https://www.sinistrainrete.info/politica/10986-guido-viale-il-concetto-d
Re: El supremacisme espanyolista: En què consisteix?
25 gen 2018
Reducir los problemas a un determinismo del lenguaje es creer que los problemas no existen más que en su representación. La izquierda revolucionaria no tenía sentido si no persistieran problemas como la explotación, la pobreza, la precariedad, la represión... Existiendo tales problemas, hablar del sin sentido de la izquierda es un lujo que le hace un gran favor al sistema. Como mantener el conflicto catalán como un mero enfrentamiento entre la nación española y la catalana. No haber conseguido que el eje fuera social ha permitido que en el parlamento sólo haya doce parlamentarios de izquierda transformadora
Re: El supremacisme espanyolista: En què consisteix?
25 gen 2018
... doce parlamentarios de ciento treinta y cinco y ningún movimiento social fuerte e independiente en la calle

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona