Les vagues de Roca Radiadors de 1976 (1)

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Anàlisi :: criminalització i repressió : laboral : pobles i cultures vs poder i estats
Les vagues de Roca Radiadors de 1976 (1)
per Font: Clau de volta #3, Estiu 2017	08 gen 2018
Un mal exemple pel model planificat de transició
1. LA VAGA DELS 41 DIES La primera vaga de Roca de 1976 va durar 41 dies i va determinar l'actitud de totes les forces en conflicte en la segona, la dels 95 dies, va ser un aprenentatge per als treballadors, sindicats, partits, autoritats i patronal. Entre ambdues es va produir una onada de lluites cada cop més autònomes arreu del país i progressivament amb més influència de la refundada CNT, també s'anava passant de la mera reivindicació a la revolta. Per tant els vaguistes i la CNT havien de ser vençuts necessàriament i amb ells totes aquelles lluites que podríem etiquetar d'adscrites a l'autonomia obrera i a les organitzacions que les emparaven. Els principals dissenyadors de la transició del franquisme ala democràcia van ser I' Henry Kissinger -què probablement va ser qui va donar la definitiva llum verda a l'atemptat contra Carrero Blanco- i amb ell la Secretaria d'Estat dels EEUU., la CIA, les fundacions del partit socialdemòcrata alemany, el Vaticà, la Trilateral, Santiago Carrillo i el PCE i més tard el president francès Giscard d'Estaingt. Tots plegats van insistir en posar en marxa la fórmula proposada ja l'any 1962 amb la reunió de Munich, amb motiu del Congrés del Moviment Europeu, en el qual participaren fins 118 delegats que representaven opositors al franquisme, monàrquics, liberals, democratacristians, socialdemòcrates, nacionalistes bascos i catalans, i intel·lectuals afins al PCE, ja que el partit com tal ni va ser invitat ni va voler ser-hi. Presidits tots ells per l'autoritat moral de Salvador de Madariaga. Aquesta reunió, denominada des del franquisme com «el contubemio de Munich» , va significar de fet què els poders socials i econòmics vencedors a la guerra civil obtenien l'aprovació dels vençuts per continuar assumint el poder i gaudint dels beneficis materials obtinguts durant Ia implantació del règim i després en la futura situació democràtica, fent tabla rasa dels danys i pèrdues dels vençuts i represaliats al llarg del franquisme i alhora es difondria abastament, per afavorir el procés, una versió banal del franquisme que encara avui perdura. Per garantir l'èxit de tot plegat el PCE dirigit per Carrillo hauria de garantir fins on fos possible la tranquil·litat i evitar qualsevol deriva revolucionaria controlant el partit i el sindicat CCOO. ara ja a les seves mans, Mentre s'enfortia simultàniament a base de diners i exercint una repressió selectiva el nou espectre polític i sindical socialdemòcrata pràcticament inexistent des de feia dècades. La primera vaga de Roca comença tres mesos després de la mort de Franco i enmig d'un clima repressiu comandat pel «Carnicerito de Màlaga»: Carlos Árias Navarro i en plena onada reivindicativa grans protestes i en un clima econòmic de crisi amb recessió i inflació al mateix temps. El febrer una vaga, a l'empresa Laforsa de Cornellà va culminar amb una vaga general al Baix Llobregat assolint la victòria i el control del moviment obrer per part del PSUC i de CCOO. Per això aquesta vaga ha estat analitzada, publicitada i difosa ad nauseam mentre altres com les de Roca han estat silenciades. Cal recordar, també, que el 29 de febrer es reconstruïa la CNT a Sants. En aquest context la direcció de Roca i els treballadors què tenien pactat adaptar els salaris cada sis mesos en funció de l'augment del cost de la vida, model italià d'escala mòbil, i que ja portaven setmanes negociant l'import del nou increment. Fins que l'empresa va anunciar de manera unilateral el percentatge d'augment que aplicaria, i que era molt lluny de les reivindicacions obreres i de cobrir el deteriorament dels sous per la situació econòmica del moment. En protesta, els treballadors de Roca de la factoria d'Alcalá de Henares es van posar en vaga i, el 26 de febrer, a la fàbrica de Gavà i Viladecans, després de la detenció dels delegats sindicals que venien a explicar la situació, es va decidir en assemblea afegir-se ala vaga que va començar el 28 de febrer. La resposta de la direcció va ser la suspensió de feina i sou dels vaguistes fins el 3 de març. La resposta dels treballadors es va projectar als carrers de Gavà i Viladecans amb marxes i assemblees diàries de milers de treballadors de Roca tot seguint l'esquema que havia imperat en les mobilitzacions també a Gavà dels treballadors de Rockwell Cerdans de mantenir la vaga, llençar la informació ¡ provocar la solidaritat des dels carrers i disminuir al mateix temps els dubtes dels porucs i indecisos i l'impacte de les informacions dels mitjans alineats amb el poder econòmic empresarial. I es mantenia la pressió sobre les autoritats polítiques interessades en minimitzar el conflicte o de resoldre'l a favor de Roca. En aquesta estratègia cal remarcar el tancament, el 2 de març, de 120 vaguistes a l'església de la Mare de Déu de Sales, la del Poblat Roca on vivien els especialistes de l'empresa amb el suport del seu rector, Celestino Bravo, que ja havia tingut un paper clau en vagues i protestes anteriors. En un principi les mobilitzacions van comptar amb un ampli suporti sense que les forces repressives del règim actuessin,. Però el 3 de març, uns fets terribles succeïts a Vitòria on la repressió d'una concentració obrera va acabar amb cinc morts, diversos ferits i desenes de detinguts eren la senyal que el govern espanyol post-franquista miraria de frustrar qualsevol lluita obrera significativa i què actuaria també contra tots aquells sectors i grups que els hi donessin suport. Aquests fets van decidir als tancats a deixar l'església el dia 5 de març. A partir d'aquesta data s'assoli un impàs. Mentre la patronal, amb tot el suport governatiu, no va voler cedir ni un mil·límetre a les reivindicacions obreres: l'augment de sou i la readmissió d'un treballador d'Alcalá acomiadat i va allargar el tancament patronal fins al dia 9. D'altra banda, els obrers organitzaven una caixa de resistència, i recaptaven diners per tota la comarca -i el paper de les aleshores clandestines Comissions Obreres en això va ser crucial- i aconseguiren suports rellevants entre gent aliena al món de Roca. L'empat tècnic, però, es trencà al mes de la vaga. Quan la patronal va prendre la iniciativa i va oferir als vaguistes reincorporar-se i cobrar la part treballada del mes de febrer. L'oferta va temptar una part dels treballadors que va tornar a la fàbrica, entre acusacions d'esquirols per aquells que es mantenien en vaga, Entorn d'aquesta data, van suscitar-se els primers incidents entre piquets de treballadors en vaga i administratius i comandaments mitjos i altres que no secundaven ja la vaga. Amb agressions físiques i desperfectes a vehicles Alhora, la presència policial començava a ser amenaçadora amb l'excusa de protegir els que volien treballar. Amb l'augment de la tensió va disminuir el suport local i els vaguistes van aconseguir clausurar el mercat setmanal de Gavà i paralitzar les activitats del mercat de Sant Michel. El 23 de març la Guàrdia Civil i la Policia Armada van carregar contra una concentració a la Rambla de Gavà i van utilitzar pilotes de goma i pots de fum, atacant també dones i mans La persecució es va estendre per Viladecans. Al mateix temps es van prohibir les assemblees i concentracions i es mirava d'ofegar les possibilitats de coordinació i d'informació amb una veritable ocupació policial de l'espai públic. El 29 de març es detenia Antonio Plata i era torturat a la caserna de la Guàrdia Civil, l'endemà, diverses fàbriques de la comarca van fer aturades solidaries. Antonio Plata fou posat en llibertat, i immediatament ingressa a l'hospital de Viladecans. L'1 d'abril alguns dels vaguistes es reincorporaren a la feina. Hi hagué noves detencions i un dels reincorporats patí una agressió greu dels piquets, que l'obligà a ingressar a Bellvitge. El 3 d'abril, els representants de la fàbrica de Gavà i Viladecans van pactar amb l'empresa un increment salarial, l'absència de represàlies sobre els vaguistes locals, subordinar l'expulsió o readmissió de l'acomiadat de Madrid al que decidissin els tribunals i, allò més imponent, sotmetre el compromís a votació secreta, Els treballadors només tenien permís per votar, no per fer assemblea, reunir-se, o propagar consignes. La votació i el pacte dels delegats va provocar boicot de la majoria i només va votar un 7% dels treballadors de Roca. D'aquests, un 94% votà a favor d'acceptar la proposta. El clima de revolta pacífica i de suport ampli s'havia trencat definitivament. El 10 d'abril, els treballadors tornen a la feina, La vaga havia acabat, però el conflicte no només no s'havia resolt, sinó que encara s'havia polaritzat més. En els següents mesos, s'havia de negociar el conveni, i la possibilitat, per tant, d'un segon conflicte s'ensumava en l'ambient. Entre els treballadors, quedava definit un sector majoritari molt crític sobre com s'havia dirigit i finalitzat la vaga.
Mira també: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/515924 http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/442680
This work licensed under a Creative Commons license

Comentaris

Les vagues de Roca Radiadors de 1976 (2)
per Font: Clau de volta #3, Estiu 2017	08 gen 2018
2. LA VAGA DELS 95 DIES El conflicte que es va desenvolupar a Roca entre novembre de 1976 i febrer de 1977 ha estat clau en la història del moviment obrer i de la transició espanyola. Es va desenvolupar en un marc temporal en el que coincideix la celebració del referèndum sobre la Llei de reforma política (15 de desembre de 1976), la preparació dels Pactes de la Moncloa que va acabar amb el somni dels que volien enderrocar el règim franquista a trave's d'una ruptura total. La vaga coincideix també amb els mesos de la història recent espanyola de major violència al carrer, tant per part dels grups terroristes de extrema dreta (matança d'Atocha, 24 de gener de 1977) com pels d'esquerra i la conflictivitat obrera d'aquell any va ser considerable, a causa de la crisi econòmica, agreujada per les insuficiències del model franquista, i de la mobilització obrera amb finalitats polítiques. La importància del conflicte de Roca ha motivat una multiplicitat de punts de vista per part dels diversos protagonistes i una escassa anàlisi historicosocial. On els defensors de l'autonomia obrera i la lluita revolucionaria veuen en aquesta vaga una mostra essencial de l'auto-organització i una crítica a la democràcia representativa que s'anava obrint pas. Portant el model parlamentari als centres de treballs En canvi, per als grups d'oposició al franquisme que van liderar l'evolució cap ala democràcia parlamentària, la vaga de Roca va significar un gran error, una anomalia perillosa i forta del temps que li pertocava, provocada i mantinguda per uns líders radicals i demagogs, petitburgesos, que van aprofitar de manera aventurera l'actitud intransigent de la patronal, aquesta radicalitat venia accentuada per unes dures condicions de treball, Pel franquisme sociològic i la dreta actual i una part considerable dels habitants de Gavà i Viladecans , la vaga de Roca no s'ha acabat mai d'entendre, i sempre s'han buscat causes externes i conspiracions internacionals per explicar-la. O s'ha optant per no parlar-ne. En qualsevol cas, la vaga de Roca de 1976-1977 va tenir una forta vessant política. Encara que això actualment sorprengui. Però en les grans empreses les propostes i idees més revolucionaries arribaven i eren tingudes en consideració i fruit d'aquestes, entre els seus treballadors sorgien militants revolucionaris com en el seu moment va passar amb el MIL de Salvador Puig Antich, i en què s'acceptava la idea que existia una classe obrera que, si actuava unida i sota el lideratge adient -lideratge d'una avantguarda o del conjunt actuant de manera assembleària podia provocar la instauració d'una societat socialista. I les lluites eren a més de la necessària gimnàstica revolucionaria una part de la posada a punt del sistema assembleari autogestionari. Amb el canvi de govern de juliol de 1976 i l'ascens d'Adolfo Suárez, els franquistes reformistes passaren a prendre el control de l'aparell de l'Estat, i acceleraren el ritme de contactes amb l'oposició democràtica moderada EI canvi anava aparellat amb els denominats Pactes de la Moncloa, per garantir la pau social durant la transició. Les implicacions socials dels Pactes van provocar una radicalització per part de les ideologies que no els compartien, tant de l'extrema esquerra com de l'extrema dreta. Aquest va ser el context polític i social de la vaga de Roca, paral·lela en el temps a la descomposició de l'aparell franquista, la legalització dels partits polítics i sindicats i a la pèrdua de força d'instàncies i organitzacions unitàries, com ara l'Assemblea de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques. El procés accelerat provocà un canvi de paradigma: de la lluita unitària contra un enemic comú es passava a les tàctiques i rivalitats entre formacions i models. I sí fins aquell moment el partit clandestí que més havia aglutinat el refús cap al règim havia estat el PSUC i, en el camp laboral, el sindicat clandestí Comissions Obreres (CCOO, en aquell moment ja molt dominades pel PSUC), l'apropament als sectors reformistes del règim li moderaren el discurs i canviaren la seva manera de lluitar i les seves prioritats. Aquesta dicotomia va afavorir l'aparició de grups de joves més radicals, que no se sentien representats pel nou estil de les CCOO. Aquests militants, desenganyats de les maniobres i pactes, començaren a fer una crítica, teòrica i pràctica, a partits i sindicats Aquest estat d'opinió va provocar que, en determinades empreses, els treballadors es reorganitzessin al marge de les centrals sindicals. Aquests grups de treballadors van adoptar l'organització assembleària. Això provocà un enfrontament entre la majoria de treballadors reunits en assemblea i els dirigents de les centrals sindicals. L'enfrontament es reproduí en diversos conflictes, tots al novembre de 1976: port de Barcelona, vaga de la construcció, i en el cas de Roca va donar una gran fama a la pràctica assembleària, que es va estendre a alguns centres de treball i va ser també adoptat en algunes associacions de barri. Els veritables actors foren els vaguistes. La vaga, fins a l'últim moment, tingué un destacable seguiment, situació que reconeix fins i tot l'empresa en un comunicat dos dies abans del seu final. Per entendre el perquè de la resistència, cal aprofundir en el context. Deixant de banda la solidaritat, l'estructura organitzativa, els fonaments ideològics, l'evolució mateixa del conflicte, es va forjar un teixit que permetia aguantar. En aquesta trama, dos factors van ocupar un paper important: el primer, la mimetització en un mateix territori de la fàbrica, el barri i el conflicte, tot en un mateix món. El segon, molt relacionat amb el primer, el fort protagonisme dels vincles de parentiu; és a dir, es pot parlar d'unitats familiars que es van veure agredides en la seva geografia pròpia. En aquest sentit, és important el paper de les dones, grup indirecte i poc ideologitzat en un principi, però que alhora, va ser dels més afectats l es mostrà molt actiu, al carrer i a casa. Els arguments del grup promotor, tant plantejar el conflicte laboral en termes de lluita de classes, com propugnar l'establiment d'una organització obrera autònoma amb finalitats polítiques van ser acceptats per la majoria, Aixi, entre maig i juny de 1976, els promotors van convèncer la major part de treballadors que calia escollir nous delegats sindicals al marge del sindicat franquista, i adoptar una nova organització obrera. El procés de convenciment, a través de moltes converses i reunions de petit format, va ser fàcil a causa del final mal resolt en què va acabar la vaga de febrer, i és el que explica la consolidació dels nous lideratges i la creació d'una sòlida xarxa organitzativa que va permetre, més endavant, fer front de forma cohesionada als llargs mesos de vaga. El lloc on més ràpid s'organitzaren els treballadors va ser on hi havia els treballadors més joves: el taller i la griferia. Les primeres eleccions per escollir nous delegats es van fer al taller, el juny de 1976, amb una caixa precintada de cartró, situada al mig de la sala. Les votacions es van fer sense candidats: s'havia acordat que tothom podria triar qualsevol company, i els que sortissin havien d'acceptar el càrrec, després de ser confirmats per l'assemblea. Es van escollir 43 delegats. Com que encara no estaven representades totes les seccions, es va acordar que les restants tenien llibertat per escollir representants, cadascuna com cregués convenient. A partir de juny i juliol de 1976, els treballadors van fer de l'assemblea un òrgan de decisió. Aquest sol fet, implantat mesos abans que esclatés el conflicte obert, és d'una singularitat remarcable, que diferencia el que passava a Roca del que passava a la resta de fàbriques. D'assemblees de treballadors, segons diuen ells mateixos, se'n solien fer dues: una al torn del matí, la més gran, amb una assistència de 1200 persones, i una a la tarda, amb 600-700 persones, en acabaria feina, però a dins de la factoria i amb el consentiment (tàcit, ja que mai hi va haver autorització expressa) de l'empresa. La lluita pel reconeixement legal de l'assemblea, com a òrgan representatiu, va ser un dels fils conductors del conflicte. Segons s'afirmava, l'organització assembleària tenia dos grans avantatges: era l'única que podia representar totes les tendències sense trencar la unitat i impossibilitava qualsevol intent de manipulació al marge dels treballadors, ja que les assemblees eren decisives, no només informatives, i tots els assistents eren testimonis i corresponsables de les decisions que s'hi prenien. Un cop escollits els 43 delegats sindicals, el següent objectiu dels promotors va ser la substitució dels enllaços sindicals del sindicat vertical franquista CNS, l'únic autoritzat, i que encara seguien exercint els càrrecs. Cal fer notar que, com que encara seguien vigents les lleis franquistes, els únics que podien discutir amb l'empresa les condicions laborals, o que tenien poder per plantejar plets davant dels tribunals en nom dels treballadors eren els delegats de la CNS. Els promotors de I'assemblearisme argumentaven que calia eliminar aquesta dualitat, per tal que els delegats escollits en assemblea fossin reconeguts per l'Estat i l'empresa com a únics interlocutors legítims, Això ho van aconseguir poc abans del 13 de setembre de 1976, en una assemblea celebrada al carrer de Salamanca de Gavà, que va demanar la dimissió dels enllaços sindicals de la CNS Sense gaire, resistència tots excepte tres van dimitit Aquests van conservar el càrrec perquè eren alhora enllaços de la CNS i delegats votats per l'assemblea. El mes de setembre, els delegats escollits per seccions, constituïts en Comissió Obrera de Roca, arribaren ala xifra de 60, i ja representaven tota la fàbrica. Després d'unes discussions per seccions i de la votació en una nova assemblea s'aprovà el Proyecto de Bases para impulsar Ia sección sindical de los trabajadores de Compañía Roca Radiadores, un text on es plasmava la forma d'organització obrera i el seu projecte econòmic, social i política El document indicava que la secció sindical la constituïa l'assemblea, que es considerava sobirana, i que els delegats només n'eren els portaveus. No eren escollits per un temps, sinó que l'assemblea els podia cessar en el moment que cregués convenient, i mai podien prendre decisions sense comptar amb l'aprovació de l'assemblea. El projecte de bases deixava clar que la lluita anava més enllà de millores laborals i econòmiques, Es definia una secció sindical única que agrupava totes les seccions, tendències sindicals i formes de pensar; autònoma i independent. Dels 15 delegats del comitè de coordinació, se'n van escollir cinc per preparar la taula reivindicativa per a la negociació del conveni i es comunicà a l'empresa els noms dels nous representants dels treballadors de Roca, Però Treball no els va acceptar, i l'empresa també va refusar d'acceptar-los. Aleshores, com a demostració de força, es va decidir fer una aturada de 24 hores, que va tenir lloc el dia 27 de setembre, coincidint amb la data de les últimes execucions de Franco. La coincidència de la data, segons testimoni dels protagonistes de l'acció, no va ser casual, cosa que confirma la intencionalitat política del moviment obrer de Roca. Arran del seguiment massiu de l'aturada del 27 de setembre, l'empresa va acceptar els cinc delegats escollits per a la negociació. En paraules d'un dels representants, aquella va ser «la primera victoria, arrancada gracias a nuestra autoorganización en asambleas masivas, saltándonos todo trámite burocrático y Iegalista». Aquest primer èxit tingué com a rèplica l'aparició, a l'interior de la fàbrica, d'una pintada de 80 metres de llargada, signada pels Guerrilleros de Cristo Rey -un grup ultradretà de l'època- amb creus simulant tombes que a l'interior tenien escrits els noms dels cinc negociadors del conveni. Els delegats acusaren l'empresa de no esborrar la pintada i de passivitat de la seguretat, ja que les grans mides de les lletres indicaven, com a mínim, condescendència dels serveis de seguretat amb els que la van pintar Els treballadors van presentar una taula reivindicativa de 32 punts que, com ja indicava el document de bases, no només recollia reivindicacions econòmiques, sinó també socials i polítiques, com l'amnistia de treballadors acomiadats. Ben aviat, però, van aparèixer diferències: l'empresa oferia un sou mínim de 23,000 pessetes brutes anuals, mentre que la part obrera en demanava 26.000 i altres mesures socials. Els treballadors consideraven que ja havien cedit prou, i de fet van reduir la taula reivindicativa de 32 a 24 punts, però la resposta de l'empresa no arribava, La manca d'acord va portar les parts a un joc d'accions i reaccions encadenades que va acabar trencant la negociació. Per a l'empresa, la vaga i l'estalvi en sous que li proporcionava ja li anaven bé en un context de crisi econòmica, retracció de la demanda i augment dels estoc si s'entén doncs que, trencades les negociacions, ambdues parts optessin pel conflicte obert, La part obrera va convocar una aturada de 24 hores per al 28 d'octubre, en suport dels 24 punts reivindicats. La resposta de l'empresa es va produir el 8 de novembre, i va ser l'acomiadament d'un dels delegats escollits, Joaquín Sánchez, acusat de participar en una vaga il·legal el 27 de setembre (totes les vagues, durant el franquisme, eren il·legals), i d'incitar els altres companys a la vaga, La sanció es va fer pública només quatre dies abans d'una jornada de lluita i vaga general convocada a tot l'Estat per la Coordinadora d'Organitzacions Sindicals, organisme unitari de tots els sindicats per al 12 de novembre. L'esclat definitiu va succeir el 8 de novembre, quan el delegat dels treballadors Jesús Sánchez Pajares va adreçar-se a Elías García Bou, director general de l'empresa, per interessar-se per I'acomiadat. La resposta fou que l'endemà hi hauria 24 acomiadats més, i que ja parlarien de tots 25 quan pertoqués, per assegurar, deia, que el que va passar a l'abril no es tornaria a repetir, mentre insistia en el seu lema: «Disciplina, disciplina, disciplina y producción, producción, producción» El 20 de novembre, els acomiadats ja eren 46. Acabada la breu trobada, els delegats van començar un recorregut per la fàbrica, per informar el personal dels acomiadaments i convidar-los a abandonar els llocs de treball i sua mar-se a la corrua que recorria les seccions. Aquesta «serp» va provocar molta tensió i algun conat d'agressió contra els que es resistien a abandonar la feina. L'endemà, 9 de novembre, en una assemblea improvisada a l'interior de la fàbrica, amb participació dels dos torns de treball, i amb la fàbrica totalment aturada, es va prendre la decisió d'anar a la vaga indefinida fins que els acomiadats fossin readmesos. Començava així la vaga més llarga de Roca. Alhora, l'empresa suspenia tota la plantilla de seu i feina fins al 14 de novembre. Aquell mateix dia van tenir lloc les primeres accions violentes de la Guàrdia Civil: a la tarda, els treballadors van ser desallotjats de dins de la fàbrica, mentre encara estaven realitzant l'assemblea. I, durant tot el dia, van ser perseguits pels carrers de Gavà, bancs, negocis i comerços van haver de tancar les portes, espantats pel clima de tensió. Al dia següent, a les sis del mati, sota una forta pluja, els treballadors convocaren una assemblea davant la fàbrica. La Guàrdia Civil carregà contra els concentrats sense avís previ. Hi va haver 8 detinguts. En aquesta ocasió, a diferència del primer dia, els vaguistes van reaccionar i alguns van respondre a la policia aixecant barricades per bloquejar les entrades al Poblado, També van fabricar fones per llençar pedres contra la Guàrdia Civil, En els enfrontaments van intervenir també dones i fills de treballadors Després d'un breu replegament, la policia torna cap al migdia, i va arribar a metrallar les cases dels treballadors amb foc real. S'arribaren a recollir més de 200 casquets de bala, fins i tot de l'interior de les cases, i les restes dels impactes dels projectils es veien a les façanes i fanals dels carrers del Poblat. Les bales no eren disparades a l'aire, ja que fins i tot es poden veure imatges d'impactes a un pam de terra. Tanmateix, la informació que va arribar de la Guàrdia Civil va ser ben diferent negant-se l'ús de munició real. Un dels dies més durs fou el quart després de començada la vaga, quan al conflicte se li va afegir la vaga general a tot l'Estat contra un decret que restringia els salaris. Rere d'aquesta convocatòria hi havia una demostració de força de l'oposició contra el govern. El Govern Civil prengué la iniciativa i envia a Gavà no només la Guàrdia Civil, sinó també 50 jeeps de policia i camions de l'exèrcit. Aquests últims, per garantir el funcionament del transport públic. La jornada acabà amb 4 detinguts més. Dels 12 detinguts fins aleshores, 8 foren acusats per la jurisdicció militar, i 4 van passar 29 dies a la presó Model. Aquest inici explosiu va marcar profundament la percepció que es va tenir de tota la vaga, És possible que el règim, d'acord amb els interessos de l'empresa, volgués atemorir els treballadors, i de fet així ho van interpretar els vaguistes. Ara bé, el règim i l'Estat franquista estava ja en plena descomposició, i no es comportava de forma homogènia. Així, després de la jornada del dia 12 de novembre, el mateix alcalde de Viladecans, Josep Parellada, va demanar al Govern Civil que la Guàrdia Civil no tornés a entrar al Poblat Roca, per evitar aquest tipus d'enfrontaments, i el governador civil va fer cas d'aquesta petició. Un altre fet rellevant és que el motiu concret de la vaga no eren unes reivindicacions econòmiques, sinó la protesta contra els acomiadaments de delegats, la solidaritat amb aquests i l'exigència de la seva readmissió Aquesta va ser la motivació assumida col·lectivament pels treballadors en assemblea Si s'acceptaven els acomiadaments, el moviment es podia donar per liquidat , ja que ningú més acceptaria ser delegat. Juntament amb la violència policial, la vaga va tenir un altre element discutit en l'aturada dels forns. Era també una novetat, ja que mai fins aleshores, ni en anteriors vagues, ni en altres empreses, s'havien abandonat les tasques de manteniment Perles seves característiques, els forns no es podien apagar mai o, si s'apagaven, havien de seguir un protocol específic. El cas és que es van apagar i dos forns es van fer malbé. L'afer dels forns també va ser utilitzat mediàticament, i va propiciar que es qualifiqués la vaga de salvatge, i es responsabilitzés els treballadors que havien abandonat els forns d'haver-los malmès. Se'ls acusà d'irresponsabilitat i radicalisme. Però l'assemblea de vaguistes va desestimar, el 22 i el 26 de novembre, que els treballadors de manteniment tornessin a la feina. I és que, segons deien els treballadors, que van reaccionar demanant un informe al Col·legi d'Enginyers Industrials, l'empresa comptava amb personal de comandament que podia mantenir-los encesos, Així, l'encarregat, el perit i l'enginyer van romandre als seus llocs i mai van abandonar els forns. Fins i tot, durant els primers dies, aquests empleats foren custodiats per la Guàrdia Civil per entrar a l'empresa malgrat els piquets. La justícia va validar les asseveracions dels treballadors. L'esclat de la vaga va motivar que els delegats escollits per negociar el conveni van deixar immediatament les seves funcions i van posar-se a fer tasques d'organització. Això va implicar la creació del comitè de vaga i tot un seguit d'organismes auxiliars i comissions de treball que portaven a terme les diverses tasques necessàries per sostenir i estendre el conflicte Així, es va posar en marxa una complexa organització basada en assemblees diàries Moltes van ser enregistrades en àudio, i avui es poden consultar en 30 cassets a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El comitè de vaga s'estructura mitjançant les següents comissions de treball: organització interna, assessorament jurídic, caixa de resistència, informació, extensió de lluita i autodefensa. Cada comissió estava formada per un delegat i tres o quatre persones fi es. Depenent de la feina de cada comissió es demanaven voluntaris a l'assemblea per ajudar en cada acció concreta. De Roca-Gavà depenien aleshores unes 4.500 famílies, amb poca capacitat d'estalvi, atesa la relació entre salaris i preus de l'època. El 23 de novembre, l'empresa va començar a abonar la penúltima quinzena treballada, més les hores extres i altres conceptes i, el 20 de desembre, la darrera quinzena i la part proporcional de la paga de Nadal. A partir d'aleshores, es va haver d'organitzar una caixa de resistència per sufragar les necessitats dels obrers en vaga. Aquesta era una situació gens corrent. Tot i que s'havia posat en pràctica en alguna vaga anterior, en aquesta els diners administrats per la caixa van ser crucials per a moltes famílies, atesa la gran durada de la vaga. Els diners recollits no arribaven a tothom, només a la gent més necessitada de menjar o de medicaments, unes 300 o 350 famílies. Aquesta comissió estava dividida en tres grups: un de dedicat a recaptar fons, denominat Grup de Recepció de Solidaritat Econòmica; un segon encarregat d'avaluar les necessitat de cada família, Grup d'Investigació de Necessitats; i un tercer denominat Grup de Distribució Econòmica, que era el que efectuava els pagaments. El repartiment de diners es feia a l'església del Poblat. En un primer moment, la recollida de diners es va realitzar per les fàbriques de la comarca, però després es va estendre al centre de Barcelona, universitats, places i mercats, camps de futbol, teatres, cines, estacions de metro, carreteres i en mítings o esdeveniments que concentressin molta gent. En algunes fàbriques es van crear uns «comitès de apoyo a Roca» per incentivar la recollida solidària d'ajuts. Entre els grups polítics que van col·laborar més en la difusió d'aquests comitès hi ha via la CNT, LCR i el PCE (ml). La progressió dels donatius va ser creixent: a finals de novembre s'havien recollit 1.868.483 ptes, a finals de desembre 6.277.105 ptes, i a 10 de març de 1977, quan es va tancar la caixa, el total recollit pujava a 12.417.101 ptes. De l'estranger només hi ha deu entrades, per un total de 696.012 ptes, un 6% del total recollit, corresponents tant 3 aportacions de federacions mundials (FITIM i Federacíó Mundial Metal·lúrgica) com a les quantitats recollides en viatges a Alemanya i París. Altres donatius procedien de comitès espanyols de Suècia (Uppsala i Lundt), amics de l'AIT de Colònia, la CNT francesa i la Universitat Lliure de Berlín. El comitè d'extensió de lluita, amb la col·laboració d'altres grups, sobretot d'estudiants o de veïns, va recórrer fàbriques i barris per evitar l'aïllament i explicar i difondre la seva versió dels fets. Es va editar un mitjà propi de comunicació, el butlletí Roca en Lucha. El primer número, d'un total de sis, va sortir als 15 dies de vaga. Deixava clar que la vaga no només anava contra l'empresa sinó també contra els plans del govern, i criticava les centrals sindicals per la postura inicial adoptada davant del conflicte, que afirmaven que era més pròxima a la de l'empresa que a la dels treballadors. En concret, s'acusava a la tendència majoritària de Comissions Obreres de negar-se a convocar una jornada de vaga general en solidaritat amb Roca. La comissió va editar i distribuir més de 100.000 fulls informatius, 70.000 adhesius (Roca va ser un dels primers moviments socials que va utilitzar l'adhesiu) i 15.000 cartells per reclamar solidaritat. La tasca més àrdua va ser la publicitació de les jornades de lluita convocades per als dies 20, 21 i 22 de gener, coincidint amb el judici a Magistratura per la readmissió dels acomiadats. La comissió també trenca fronteres i el conflicte va poder-se llegir en francès, anglès i alemany. La comissió d'informació i redacció era I'encarregada de recollir i analitzar tota la informació sobre Roca publicada als mitjans de comunicació, i de fet encara es conserven els dossiers confeccionats durant la vaga. Durant tota la vaga, la resistència i la lluita s'organitzaven a través d'assemblees diàries, L'assistència oscil-lava entre les 2500 i les 3.500 persones, quan eren autoritzades, i les 500 quan es feien a la muntanya, a 5 quilòmetres del Poblat, quan apareixia la policia fent pressió. En aquest cas, els assistents havien de superar els controls d'accés que havia muntat el comitè de vaga per evitar l'entrada de confidents. Per preparar les assemblees, primer es reunien les comissions de treball i es resumien les novetats i la feina de cadascuna d'elles. Es repassaven els canvis en l'actitud de l'empresa, les accions de repressió i la premsa. A continuació, s'acordaven els temes a tractar i votar en assemblea, cosa que sovint originava disputes entre els delegats i, per últim, es presentaven a l'assemblea perquè votés les resolucions oportunes. Es tenia cura que, en votar, l'assemblea no conegués el que pensava cada delegat, per no influir. A les assemblees podien parlar lliurement tots els treballadors i les seves mullers. En canvi, la gent de fora de la fàbrica, com ara polítics o sindicalistes, havien de demanar permís, cosa que provocà més d'un enfrontament. Les assemblees acabaven amb una votació per decidir si l'endemà es tornava a treballar. Després d'aquesta votació, que va sortir negativa 94 vegades -els 95 dies de la vaga-, els assistents acabaven amb crits de «Unidad, unidad» i «O todos o ninguno». Les decisions a les assemblees es prenien a mà alçada. La decisió es va adoptar a la vista de la polèmica votació secreta amb què acabà la vaga de primavera, Algun sindicat, com ara CCOO, no acceptava aquest tipus de votacions, que també va ser motiu de retrets cap al comitè de vaga. Però no tothom va veure igual el mètode assembleari. A les valoracions de partits i sindicats, mentre que per a uns era una mostra de democràcia obrera, per a d'altres estava dirigit i manipulat per uns quants. I els sindicats plantejaven objeccions al vot a mà alçada, USO, per exemple, tot i considerar-lo democràtic, objectava que no es donés als obrers informació completa abans de votar, de forma semblant opinava UGT, que proposava limitar el dret dels delegats a intervenir a les assemblees CCOO, tot i defensar l'assemblea, va veure en el vot a mà alçada una manera d'imposar decisions i no buscar camins de negociació, i fins i tot el PCE(m-l) va arribar a criticar l'assemblea per derivacions burocràtiques, tot i considerar positiva l'experiència. En canvi la CNT va defensar sempre els mètodes de lluita i d'organització de Roca, i la LCR va qualificar l'assemblea com a «democràtica per definició». Aquestes valoracions són exemple de l'enfrontament entre les postures de CCOO, USO i UGT, titllades de pactistes, i les d'altres grups d'esquerra revolucionària contraris als Pactes de la Moncloa, com la CNT, LCR, PORE, FRAP i PCE(m-l), titllades de radicals. En aquest context, cal remarcar que el judici seguit a Magistratura pels acomiadaments dels treballadors de Roca va acabar sent una victòria per a l'assemblearisme. Perquè el jutge -un jutge d'un tribunal franquista que sentenciava d'acord amb la legalitat del règim franquista-, durant el judici, tot i les objeccions de la part contrària, va reconèixer la legitimitat de l'assemblea de treballadors i la validesa de les decisions que aquesta prenia. En aquest sentit, la vaga de Roca va crear un sèrie de precedents jurídics, avui impensables, i que van fer saltar l'alarma tant entre les organitzacions patronals com entre els incipients sindicats i partits, que maldaven per construir una democràcia representativa en què el pes dels aparells dels partits i sindicats fos sempre decisiu. Els que pactaven la transició volien partits i sindicats forts per evitar la fragmentació i la dispersió, amb l'argument que això hauria fet el sistema polític i social fràgil i inestable. Alhora joves treballadors sensibilitzats i delegats d'altres empreses i universitaris van peregrinar a Gavà i Viladecans per aprendre d'aquesta lluita. Això tampoc interessava. Durant gairebé 80 dies, les negociacions entre empresa i treballadors van ser nul·les; el conflicte es trobava aturat a causa de la postura inamovible de les dues parts enfrontades: l'empresa exigia la reincorporació al treball prèviament a reiniciar la negociació, i els treballadors exigien la readmissió dels acomiadats per tornar a la fàbrica. El desllorigador de la situació va estar en mans dels jutges sentenciant a favor dels treballadors, declarant nuls els acomiadaments i sol·licitant assemblees legals decisives i instant les parts a tancar el conflicte que va produir-se amb una sensació general de victòria insuficient i deixant de nou la sensació de taules pel que fa a la taula reivindicativa. I un model i uns suports que s'havien de destruir a qualsevol preu. El 15 de gener de 1978 l'incendi d' Scala Barcelona sentenciava el ressorgir de la CNT. Just immediatament que 15.000 manifestants convocats per la CNT es mostraven contraris als Pactes Socials i en concret a les mesures pactades a La Moncloa.
Mira també: http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/454130 http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/211402