Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juny»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí : xarxa i llibertat
Perquè ja no sóc anarquista
06 gen 2018
Després d'identificar-me com a anarquista vestint escrupolosament de negre (inclús a ple estiu) i dedicar la major part del meu temps i energia a aquesta ideologia durant uns deu anys de la meva joventut, crec molt necessari explicar perquè hi he deixat de creure. Almenys, això és el que a mi m'hagués agradat llegir deu anys enrere, quan hi estava ficat de ple.
Abans que res, aclarir que no m'empenedeixo pas de tota aquesta colla d'anys durant els quals mai he deixat d'aprendre i experimentar noves formes de viure. El món llibertari m'ha ofert una experiència vital molt intensa i apassionant que d'altra forma difícilment hagués viscut. El pensament llibertari m'ha ensenyat a mantenir sempre un esperit crític i qüestionar-ho tot, inclòs el mateix pensament llibertari. Per tot això i molt més, li estic infinitament agraïda.


Per no allargar-me infinitament em limitaré a explicar d'una forma clara i concisa dues principals raons per les quals no crec que l'anarquisme sigui una ideologia política viable en el nostre context occidental actual:


1. És difícil i ens fa mandra viure únicament amb allò que cacem i recol·lectem
L'ideal llibertari de viure en societats horitzontals sols és possible en petites comunitats de caçadors-recol·lectors. Aquesta és la única forma per un grup humà de ser autònom sense haver de dependre d'organitzacions socials més grans i jeràrquiques. Sols en petits grups de màxim 100-150 persones és possible organitzar-se assembleàriament de forma que tothom pugui parlar i ser escoltat.

A mesura que creixen els grups humans necessiten ser més productius (extreure més recursos d'un mateix territori) per tal d'auto sostenir-se, consumint més recursos i generant més residus. Com més productiva és una societat, més noves, específiques i variades activitats humanes apareixen fent-la cada cop més complexe. Així apareix l'especialització laboral ja que una organització assembleària no seria prou ràpida i eficient per gestionar el creixent nombre d'activitats, recursos i residus. Pel bon funcionament de la societat, sols les persones més expertes en cada matèria poden dedicar-se a gestionar-la. La política d'una societat gran també es fa molt més complexe i requereix de representants polítics especialitzats. En definitiva, com més gran és una societat, més jeràrquica esdevé.

Així doncs, si, és possible viure en una societat anarquista, però hauries d'anar a viure amb una petita tribu caçadora-recol·lectora en algun dels més remots i inhòspits indrets del planeta on encara és possible viure-hi sense ser molestat per cap estat.


2. Ignorem l'extrema violència d'un territori sense estat
La segona raó té a veure amb la violència. Aquí occident estem tan habituats a viure
el nostre dia a dia sense haver de patir per la nostra integritat física que ens pot costar creure que aquest sigui un problema al qual dedicar-hi la més mínima atenció. Potser per això tenim la sort de poder dedicar-nos a analitzar les subtils o micro violències simbòliques del sistema capitalista i patriarcal en què vivim enlloc de les macro-violències que podrien acabar amb la nostra vida.
El cert és que sempre hi ha hagut conflictes entre tribus o pobles fronterers. Molts d'ells es resolien pacíficament però molts altres amb les armes. Quan el conflicte era entre societats petites i igualades, potser en el pitjor dels casos tot es quedava en la pèrdua d'unes poques vides humanes i cadascú seguia fent la seva vida lliurement, però amb l'aparició de societats més grans o desiguals, el resultat podia ser l'opressió o genocidi. Des que hi ha estats, hi ha exèrcits, organitzacions armades i bàrbars (pobles nòmades guerrers que viuen de saquejar altres pobles i estats), i la violència no és una cosa que puguis ignorar si vols seguir vivint amb un mínim de seguretat que no t'extorsionaran, saquejaran, violaran o mataran. Actualment i durant els últims milers d'anys, la única forma de viure amb un mínim d'aquesta seguretat és formar part d'un estat capaç de garantir-te-la mantenint el monopoli de la violència dins d'un territori concret.
Si una ideologia antiestatista pretén prosperar, hauria d'explicar com resoldre el tema de la violència de forma satisfactòria.

Amb aquestes dues premisses es fa evident que no existeix cap fórmula viable de construir una societat anarquista avui en dia a occident. Encara que fos viable, pràcticament ningú que avui en dia es defineix com a anarquista estaria disposat a viure en una societat tan precària com una caçadora-recol·lectora.

Si l'anarquisme és tan impossible de dur a terme, com és que té tants fidels seguidors? El moviment llibertari funciona com qualsevol altra tribu urbana, amb la seva estètica, els seus símbols, i la seva pròpia ideologia. Els humans som éssers tribals que necessitem identificar-nos com a part d'un grup, i l'anarquisme ens promet formar part del grup més noble que existeix. Com? La seva ideologia política és la més pura i immaculada, té els ideals més sublims. És la ideologia menys tacada per ser la causa de fets històrics lamentables. Sobre el paper, cap altre ideal polític el pot superar.

Durant els meus anys anarquistes creia que si algú no era anarquista era únicament perquè desconeixia la ideologia i havia sigut adoctrinat des de ben petit per conformar-se amb el sistema imperant o bé perquè no era prou ambiciós amb els seus ideals. Bàsicament pensava que la gent estava adormida i sols feia falta despertar les seves consciències. Per això dedicava la major part dels meus esforços a difondre el pensament llibertari, pensant que a mesura que la gent anés coneixent més l'anarquisme, aquest s'aniria estenent i imposant pacíficament sense necessitat d'imposar-se per la força com la resta d'ideologies autoritàries. Em sentia amb certa superioritat moral formant part de la ideologia política més noble i ideal que existeix. Feia sentir-me que jo i els meus estàvem en el camí correcte mentre que la resta no, i això feia sentir-me bé.
Evidentment, ara veig que estava molt equivocada. La ideologia política de cadascú ve poc determinada per convenciments teòrics i racionals sinó més aviat per adhesions emocionals personals, per la qual cosa és molt difícil convencer racionalment a algú que canviï la seva ideologia, la única possibilitat seria a través de la vinculació emocional amb aquesta persona.

Així doncs, si ja no crec amb l'anarquisme, amb què crec? No crec amb cap ideologia, la societat és massa complexe com perquè existeixi una simple ideologia ideal que ofereixi solucions a tots els problemes existents (entenent per solució aquella mesura política que maximitza la felicitat indiscriminadament pel màxim de persones). Cada problema i conflicte requereix les seves pròpies solucions, i sols mitjançant la prova i l'error podem determinar quina és la millor en cada situació. D'antuvi no podem predir quina serà, així que el millor que podem fer és ser molt humils a l'hora de defensar una mesura política, reconeixent el seu caràcter experimental i que no té perquè ser millor que la d'algú altre. Reconeixent que a voltes, les propostes més ben intencionades i més ideals sobre el paper tenen les conseqüències més inesperades i perjudicials quan són dutes a terme.



Malgrat hagi deixat de creure amb l'anarquisme com a ideologia seguiré creient amb el moviment llibertari com a comunitat humana formada per meravelloses persones entregades al bé comú de la comunitat. Així doncs, potser no em veureu seguir fent proselitisme per la causa llibertària però de ben segur que em veureu participant d'algunes de les tantes activitats super interessants que organitzen com per exemple xerrades, trobades, fires de llibre, concerts,...

VISCA EL MOVIMENT LLIBERTARI!!



PS. Estic molt disposada a debatre o aclarir qualsevol punt d'aquest text!! Auu, animeu-vos a criticar-me!!

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Perquè ja no sóc anarquista
06 gen 2018
...a molts i moltes els/les passa alguna cosa semblant, però trian seguir lluitant per les idees anarquistes i deixar alguns tipus de relacions i l'oci entre companys/es, pels i les qui necessiten d'això.

Salut
Re: Perquè ja no sóc anarquista
06 gen 2018
Gràcies.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
06 gen 2018
Hola Ex-anarquista, trobo molt de sentit en quasi tot el que dius, jo porto mitja vida en la moguda i ofereixo el meu anàlisi:

La penyita va d'anarquista pero no té en compte que no és coherent amb si mateixa, tots sabem que no hi ha exemples en el món ni en la història on floreixin comunitats anarquistes (entenent com a tal el funcionament horitzontal, cooperativista i descentralitzat). Crec que en el nostre entorn reproduïm tot el que ens agrada criticar de la societat contra la qual lluitem (jerarquies, relacions de poder, territorialisme, etc.). De fet si observem a la penya més underground, o menys ficada en el sistema, veurem que el funcionament és molt més anarco-capitalista que anarco-comunista. Ja que tots creiem en el lliure intercanvi i la lliure associació, en la propietat del fruit de les nostres interaccions amb la naturalesa. No és que defensi aquestes idees simplement veig que s'alineen molt més amb la realitat d'algú que creu que ningú és superior o que ningú hauria de manar. També en reconec els problemes pel que fa al perill d'extorsió via el control de recursos naturals, etc.

Ex-anarquista: "Si una ideologia anti-estatista pretén prosperar, hauria d'explicar com resoldre el tema de la violència de forma satisfactòria."

Això explica l'èxit de les idees anarco-capitalistes en els últims temps (JR Rallo, J Huerta de Soto) on promouen l'anti-estatisme des de la privatització de la violència (acabar amb el monopoli de l'estat) l'aixecament de fronteres i la privatització de tots els espais públics. (el que passaria inevitablement, una espècie de neofeudalisme anomenat minarquisme)

Trobo el teu text més coherent en quant a la violència que la narrativa anarquista actual, que, per exemple, promou l'eliminació del sistema carcelari però fracassa en suggerir una alternativa. Judicis populars?, execucions a la placa del poble?, Crema de bruixes?

Citaré un parell de coses que dius sobre l'especialització que també trobo problemàtiques:

Ex-anarquista: "Pel bon funcionament de la societat, sols les persones més expertes en cada matèria poden dedicar-se a gestionar-la"

Aquesta idea és perillosa, ja que a més de tenir bastant de sentit, és el principal argument dels tecnòcrates. I és promoguda pels interessats en un govern mundial (banquers, ONU, etc.)

Ex-anarquista: "la societat és massa complexe com perquè existeixi una simple ideologia ideal que ofereixi solucions a tots els problemes existents (entenent per solució aquella mesura política que maximitza la felicitat indiscriminadament pel màxim de persones)

Crec que aquesta idea és perillosa perquè maximitzar la felicitat podria anar de la mà amb minimitzar la llibertat o justificar la intenció d'estupiditzar a la població, m'agrada més la idea yanqui de maximitzar les oportunitats de perseguir la felicitat amb llibertat.

Trobo que aquesta conversa és ben interessant i necessària dins del nostre entorn, i és una llastima que sigui tabú.

Parlant de microviolencies:

Guaita... : "...a molts i moltes els/les passa alguna cosa semblant, però trian seguir lluitant per les idees anarquistes i deixar alguns tipus de relacions i l'oci entre companys/es, pels i les qui necessiten d'això."

Intentant ser inclusiu has sacrificat el sentit del teu intent de comunicació (no s'entén res) i a la vegada has caigut en el pecat d'excloure a totes aquelles persones que no encaixen dins la categorització tradicional binaria heteronormativa de gènere, vergonya!
Re: Perquè ja no sóc anarquista
06 gen 2018
Microviolencies? apaga y vamonos...

https://www.youtube.com/watch?v=N1uTrIJCAOU
Re: Perquè ja no sóc anarquista
06 gen 2018
Si no se viste de negro, no se caza ni se recolecta ya no es una anarquista.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
06 gen 2018
todo parte de un error, ke es el definirte anarquista, es un union idea practica, cuando uno de estos componentes no esta no eres anarquista sino algien de etica anarquista, es inposible ke tu etica cambie a no ser ke tus valores sean otros, a no ser ke tu tabla de valores se re estructure y por ejemplo te aya comenzado a gustar el mandar o ke te manden etc. etc ... solo puntializar esto , ya ke la discucion es mas profunda y es inposible debatir por aki...y cada ves ke se dio el espacio para estos debates sale la misma caca de siempre: para ke voy a discutir con esa o esa para perder el tiempo? la gente no sale de su barrio y no saben mirar para afuera de cataluña. Amigx no dejaste de ser Anarkista o libertaria o como mas te guste, el anarquismo dejo de ser en cataluña hace ya unos años, y lxs ke kedan son esos ke tu y muchxs ven como lxs desubikadxs...muerte a lo 0rto craFia y salut por lxs desuBBicadxs!
Re: Perquè ja no sóc anarquista
07 gen 2018
feminista riendo.jpg
Salut i risas para el ubicador que ubique
Re: Perquè ja no sóc anarquista
07 gen 2018
Me huele a que el artículo es uno de esos de los que les tienen rabia a los anarquistas, para ver lo que cae a los que visten con otros colores (amarillos?).

Este personaje del relato no sería ex-anarquista sinó ex-cavernaria vestida de negro.
Eso de asociar la falta de estado a la violencia le delata la vena nacionalista.

Quizás a las personas que no las admiten en los partidos políticos para dar mitines, ya sólo les queda practicar en Indymedia.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
07 gen 2018
"Després d'identificar-me com a anarquista vestint escrupolosament de negre (inclús a ple estiu)"

Després de llegir aquesta frase ja queda clar que no val la pena continuar llegint, tot hi així ho he fet (en diagonal) i et diré que tu mai has sigut anarquista, de fet no saps ni el que és ser anarquista ni l'anarquisme, fins ara no havies passat de ser un adolescent enfadat.

Confio en que trobis unes idees amb les que et sentis a gust, però abans de tornar-te a autodefinir comprova que has entès bé el tema.

salut
Re: Perquè ja no sóc anarquista
07 gen 2018
La conquista del pan; anarcocomunismo fundamentos de piotr kropotkin. Mas lectura y menos activismo oenegero
Re: Perquè ja no sóc anarquista
07 gen 2018
Ei,

primer de tot diré que no crec que cap ideologia de les existents, sigui Capitalisme, Socialisme Marxista o Socialisme Llibertari, pugui ser entesa com a la solució definitiva dels problemes del món. En el fons crec que "no plourà mai a gust de tothom", sigui quin sigui el marc soci-econòmic en el que vivim.
Entenent doncs, que no existeix un sistema perfecte, que cada un d'aquests sistemes tindrà per defecte les seves contrapartides, sí que crec que en una societat anarquista la majoria de persones es sentiria més realitzada, i per tant, jo estic per l'Anarquisme. Alhora també crec que un no pot ser anarquista pel sol fet de declarar-se com a tal, el que defineix a un anarquista és la praxi.

Vaig per parts:

1. El Capitalisme sobreentén que els recursos del planeta són infinits, que tindrem aigua, arbres, petroli i altres recursos de manera il·limitada eternament. El canvi climàtic ens està demostrat dia rere dia que aquesta idea és irreal, d'aquí que puguem dir que la veritable utopia és el Capitalisme. De fet, per mantenir els nivells de consum d'usar i llençar d'avui dia necessitaríem 3 planetes com aquest. Per no parlar que l'abastiment de l'anomenat "Primer Món" ve donat de les mancances generades per aquests al "Tercer Món", per tant no podem parlar del Capitalisme com un model equitatiu que abasteix a tothom per igual.
Malgrat que la demanda d’alternatives verdes, productes ecològics i sostenibles, etc. creix exponencialment, tot això és vist sovint més com a un nínxol de mercat a explotar que com a un model a implantar per evitar el col·lapse. Encara vivim en una economia basada en el petroli, l'usar i llençar, etc. malgrat que el planeta pateix un declivi ambiental i climàtic alarmant. Com si no passes res i fins que peti tot.
En un model anarquista, tal i com l'entenc jo, l'economia verda hauria de ser la base de l'economia. Una economia de la que, entenc, es derivaria un consum responsable, un ús racional i basat en l'estalvi d'aigua, reciclatge i reducció de residus, desaparició de la idea d'usar i llençar, etc. Per tant, en una societat anarquista l’abastiment de la totalitat de la població no hauria de ser impossible.
Murray Bookchin fa una crítica força interessant al voltant de l'anarco-primitivisme, no tant a l'anarco-primitivisme com a idea en sí, més aviat a la lectura naïf que alguns grups anarcoprimitivistes d'Estats Units feien als 90's sobre la tecnologia i que podriem resumir en: tecnologia = mal. Bookchin els critica dient que la tecnologia tal com l'entenem avui -consum en massa, tv, xarxes socials, obsolescència programada i d'altres idees alienants amb les que generalment l’associem- és només la tecnologia tal i com l'entèn el Capital. Per a Bookchin la tecnologia no és bona o dolenta per sé, la seva naturalesa bona o dolenta està íntimament relacionada amb el model econòmic en el que es desenvolupa.
Doncs, i ja entrant dins el problema de la productivitat que menciones, ¿qui diu que en un model anarquista no es podria garantir l'abastiment de grans volums de la població mitjançant la tecnologia? crec que en un model àcrata es derivarien altres maneres de fer ús de la tecnologia, una tecnologia en servei de les persones i no de les elits, nascuda per fer més senzilles les feines més carregants i garantir la producció. I amb aquesta afirmació ni desacredito la coexistència amb models primitivistes ni en cap cas entenc que la societat anarquista hauria d'estar totalment dominada per les maquines.

2. El tema de la violència és particular i dona per un debat molt ampli que difícilment podríem abarcar per aquí.

Per una banda sempre s'ha dit que en una societat anarquista ens acabaríem matant els uns als altres des d'el primer dia. Una de les crítiques més comuns que s'han fet a l'Anarquisme és que les persones són dolentes per naturalesa i l'única raó que no ens matem és que existeix una llei i una policia per damunt nostre que ho evita. Arran d'aquesta crítica sempre recordo una cosa que va dir Alexander Berkman -pero com si ho hagués dit qualsevol persona- i és aquesta: "Si te despertaras mañana y supieras que ya no había gobierno, ¿sería tu primer pensamiento lanzarte a la calle y matar a alguien? No, sabes que eso es absurdo. Hablamos de hombres cuerdos, normales. El hombre demente que desea matar no pregunta primero si existe o no existe un gobierno" (d' "El ABC del Comunismo Libertario).
La meva opinió, i crec que és la de l'Anarquisme en general, és que una persona no és dolenta per naturalesa i que és el medi qui determina que ho sigui o no. El model capitalista és piramidal, cada individu dins d'aquesta piràmide ha de lluitar amb d'altres individus per garantir la seva supervivència. Tothom contra tothom. Quan més a baix anem de la piràmide més cruenta (i violenta) és aquesta lluita per sobreviure.
Els privilegis de les persones a dalt de la piràmide són garantits per unes institucions (policia, jutges, etc.) suposadament independents que es legitimen entre elles i que són utilitzades per garantir el statu quo sota una suposada "pacificació social".
Sovint la policia actua tan violentament com a qualsevol altre persona violenta però degut a que ho fa de manera "legal", l'Estat li garanteix una casi total immunitat en els seus actes. Casos recents com el d'Estats Units amb la matança a trets de persones de la comunitat negra -casualment la més marginada de la piràmide- sota la idea paramilitar de "dispara primer, pregunta després” o el cas de la Guardia Civil a l’1-O -sense entrar a valorar altra cosa més que l’actuació del cos- són demostracions que existència de la policia no sempre és sinònim de pau, i que de fet pot ser l'origen de la violència. De fet, amb freqüència, la seva impunitat, és la causant de flagrants abusos de poder.
Tot entenent perquè dius això de que la policia evita la violència, i sense intenció d’afirmar amb aquests dos exemples que sigui tot el contrari, sí que crec que aquesta idea de que les forces de l’Estat són sinònim de "pau social" és, com a mínim, molt discutible.

La violència dels de sota és frequentment resultat de l'opressió del model, un lladre pobre -i recalco lo de pobre, perquè de lladres rics en tenim a mansalva i és altra historia- és algú que ha sigut exclòs d'aquest model i que reclama la seva part del pastís. Com que la causa d'aquest tipus de violència, l’ "explotació d'una persona per un'altra persona” -essència del Capitalisme-, romàn inalterable, la capacitat d'acabar amb aquesta violència és impossible ja que és intrínseca al model.
En una societat anarquista, on la propietat dels mitjans de producció seria de tothom, on tindríem un repartiment de la producció equitatiu, la raó d'esser d'aquesta violència en concret hauria desaparegut perquè amb l'Anarquisme la piràmide desapareixeria.
Per això sempre s'ha dit que en un model llibertari la policia -en principi- no tindria raó de ser, ja que no hi hauria privilegis que defensar. Ho farien també les presons, que en el Capitalisme són fetes per a la gent pobre.

Pel que fa la gestió de la Justicia i les Presons, comentar que a la Guerra Civil, García Oliver va ser ministre de Justícia i va portar a terme camps de treball que venien a substituir les presons com a tals, la idea era que els individus acababen "pagant" amb anys de treball la seva llibertat, una llibertat que era realment possible d’aconseguir. Ell es personava a les presons per sorpresa per garantir que no hi havia abusos de poder i que les condicions de vida eren dignes.
No dic que sigui una solució, pero és, com a mínim, una de les coses que l’Anarquisme va portar endavant. Ho he escrit de memoria, val la pena mirar-ho la seva autobiografia.
[Faig un incís per RIUREM a la cara d'aquesta "nova esquerra" tan donada al maquillatge progre del Sistema que es congratula del tancament de la Model com si fos la fi de les presons mentres trasllada a tothom a un'altra presó. Feu fàstic.]

Dit això, per a mi el problema entre violència i anarquisme rau en el fet que, en un context hipotètic, si a un lloc determinat del planeta es declarés l' anarquia, l'agressió de països capitalistes seria imminent sota qualsevol excusa, cal només pensar en com aquells països capitalistes criticaven a l’URSS alhora que subvencionaven l'exercit del zar. Aixì doncs ¿com es defensarien les comunitats anarquistes? ¿apostarien per una "revolució permanent" a l'estil de Trosky o per la convivència dels blocs llibertari i capitalista? ¿es veuria la societat anarquista obligada a portar a terme algún tipus de formació "militar" per garantir la seva pervivència? i com aquesta mil i una preguntes.

Tornant al que comentes, jo diria a grans trets que en un medi benèvol la gent és benèvola i per tant una societat anarquista hauria de ser menys violenta per definició. Això no treu que s'haguessin de prendre mesures per garantir que cap esbojarrat pogués entrar un dia i carregar-se a tota la població aprofitant que no hi ha cossos armats, ¿és faria, creant un cos "policial"? no ho sé. Com he dit, és un tema digne d'un debat més extens.

No sé si m'he anat massa per les branques, en tot cas, espero que hagi servit d'alguna cosa.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
07 gen 2018
El Anarquismo no es una ideologia sino una filosofia de la vida, con diferentes teorias y practicas. No es comparable con las ideologias, religiones etc. porque permite diferentes formas de pensar y actuar.
Es cierto que hay grupos y colectivos autodenominadas anarquistas que funcionan como una secta pero ésto no es realmente anarquismo!
Re: Perquè ja no sóc anarquista
08 gen 2018
I. vestirse de negro es mas anarquista...?
II. Lo de la sociedad recolectora... etc, o el tema de la violencia sin estado que nos proteja...? Es un poco simplista no, las sociedades no existen solo con determinados parametros sino que van buscando soluciones en base a los problemas que se encuentran.
En fin, con respeto y comprensión pero sin estar en absoluto de acuerdo.(Según este texto mucha gente que vivía siendo luchador anarquista no lo era: Durruti, Ascaso, G.Oliver,... por ejemplo). El tema de la violencia, la diferencia es el concepto de delegación, la policía es la violencia delegada por una sociedad con estado, potencialmente habría que ejercer violencia no delegada en una sociedad libre? Seguramente. Sin más.
Xerrades, concerts, fires,... en fin, si lo único que hacemos es sustituir las actividades municipales... lo llevamos bien.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
08 gen 2018
"potencialmente habría que ejercer violencia no delegada en una sociedad libre? Seguramente. Sin más." Llamalo como quieras, pero cuando compites a nivel armado con otras organizaciones armadas profesionales, no te queda otra opcion que profesionalizarte. Entonces puedes subsistir a base de saquear o con los impuestos que recaude una organizacion estatal, y no creo que sea muy anarquista ninguna de las dos opciones.


"En una societat anarquista, on la propietat dels mitjans de producció seria de tothom, on tindríem un repartiment de la producció equitatiu, la raó d'esser d'aquesta violència en concret hauria desaparegut perquè amb l'Anarquisme la piràmide desapareixeria.
Per això sempre s'ha dit que en un model llibertari la policia -en principi- no tindria raó de ser, ja que no hi hauria privilegis que defensar. Ho farien també les presons, que en el Capitalisme són fetes per a la gent pobre."
Tens raó, potser despareixeria aquest tipus de violència concret, però hi ha mil altres fonts de violència que seguirien existint i que qualsevol persona que ha conviscut en comunitats pretesament anarquistes ha comprovat de primera mà. El problema és que els humans sóm tribals. Som supercooperatius entre membres de la nostra pròpia tribu, però a aquells que no ho son podem tractar-los com si ni tan sols fossin humans i matar-los sense cap remordiment. Et poso un exemple extrem molt il·lustratiu però no per això menys real: Si posem per cas que som una comunitat autònoma i tenim 3 anys consecutius molt dolents a nivell climàtic i s'acaben tots els nostres recursos de subsistència, probablement no ens quedarà alternativa que emigrar i agafar recursos d'un altre territori malgrat l'oposició de la gent que viu en aquell territori, ja que no ens queda altra alternativa de subsistència per a tot el nostre poble i potser no ens queda altra opció que enfrontar-nos amb violència per subsistir. Això no és cap conte, ha passat moltíssimes vegades en la història de la humanitat i ha provocat greus conflictes armats.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
08 gen 2018
Siusplau exanarquista podries citar les fonts dels fets historics que tan vagament descrius?

Sincerament m`alegro que no et consideris anarquista, molts altres haurien de seguir el teu exemple.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
08 gen 2018
Una cosa que a mi em va bé amb aquesta mena de preguntes que tens és pensar: ¿que és fa dins del Capitalisme al voltant d’aquesta qüestió?.

Et poso un exemple semblant per a que ho entenguis. Imagina’t que sóc quelcom més gran que una comunitat, sóc un país, el país amb més cotxes del planeta, imagina’t que aquests cotxes necessiten un petroli que, dona el cas, ja no puc abastir per mi mateix. Sóc un país sencer que no pot autoabastir-se d’aquest petroli i que necessita d’aquest petroli per a no col·lapsar la seva economia. Es dona el cas també que sóc la potencia militar del planeta, sóc el país amb l’industria d’armes més important del món. He intentat enderrocar governs d’algun país del meu continent molt ric en aquest petroli i no me n’he ensortit, sorprenent en part, tenint en compte que sóc el responsable d’algunes de les dictadures més violentes del planeta -alhora que em declaro el país més lliure del planeta-.
Bé, donem per cas també que casualment hi ha un país que té unes reserves de petroli enormes que m’anirien molt bé per sanejar l’abastiment del meu país. Podria negociar amb aquest petit país pero m’ho penso millor i caic en que, ¡punyeta!, sóc la primera industria militar del planeta, ja podríem anar a la guerra, conquerir el país i endur-nos tot el petroli sense pagar un duro! (les morts de civils d’aquell país, i de soldats del meu exercit són danys col·laterals assumibles, pensa que jo només sóc president, i quan dic que “anem a la guerra” sé que qui aniran seran altres i no jo, d’aquí que les vides humanes m’importin ben poc). Pero hi ha un problema, la societat civil, sí, la gent del carrer com que no està massa per les guerres aixì com aixì i l’hauré de convèncer d’alguna manera perquè acceptin pagar la despesa militar (els diners surten sempre de la butxaca dels/les contribuents, els/les soldats també). Cap problema, tinc mitjans de comunicació afins que els hi rentaran el cap, conec països amb governs ideològicament afins (i presidents amb el cap ple de merda com jo) que no tindran cap problema en ajudar-me econòmicament, enviant tropes, etc. i per rematar-ho tot direm que ho farem per portar la democràcia al país, tan és que en el passat féssim negocis amb el líder del país i ens fos igual les llibertats de la societat civil. Ara el considerem un dictador i direm que nosaltres, la millor nació del món, serem els seus llibertadors i els hi regalarem la democràcia.
Aixì que anem a la guerra, matem civils, creem un caos al país pitjor del que hi havia i del que gairebé dues dècades després no s’hauràn recuperat encara pero tant és perque ens enduem el petroli i la resta ja s’ho faràn. Hem abastit el nostre país, problema solucionat. I jo, president de la nació més lliure del món, ¡ni tan sols aniré a judici com a criminal de guerra!. ¡Fantàstic!, ¡gràcies Capitalisme!.

¿Et recorda a algú? és evident, Estats Units i la Guerra d’Iraq. Aquesta és una de les maneres com es solucionen els problemes d’abastiment en el Capitalisme. ¿Es podria solucionar aquest problema de pitjor manera de com ja ho fan els països capitalistes? impossible. En un model Socialista Llibertari només ho podrien fer millor, crec jo, perquè no hi hauria interessos d’aquesta mena ni elits que defensar.
Pensa que Estats Units va donar formació militar a totes les dictadures del planeta -Pinochet & cía-, governs que van massacrar la població civil sense miraments, per por a l’extensió del Comunisme des de Cuba. I tot per por a que el seu model, el Capitalisme, l’explotació d’una persona per un’altra persona s’acabés, no haurien pogut fer més negoci.
A l’Anarquisme l’optica hauria de ser ben diferent, la població no seria més serva de cap líder, ningú no ens podria enganyar per defensar els seus interessos d’elite ni perquè anéssim a la guerra i li donéssim suport.


En el teu cas hipotètic dius que aquesta “comunitat” es veuria obligada a emigrar i seria rebutjada per a la comunitat a la que es traslladés. Aquesta idea per sé ja parteix d’una tesi de la que discrepo i és que aquesta comunitat seria rebutjada violentament.
Primer, jo no crec que les mancances d’una comunitat no podrien ser compensades per un’altra “comunitat”. No es casualitat que paraules com “Solidaritat” o “Suport Mutu”, siguin mots indissociables amb l’Anarquisme. De fet, sempre m’ha agradat que l’Anarquisme en particular hagi fet sempre incapeu en paraules com aquestes.
Tornant a la qüestió, de ben segur que segons un principi de Solidaritat i de Suport Mutu, altres comunitats més afortunades tindrien la voluntat d’abastir d’altres menys afavorides per les causes que fossin, fins que aquestes poguessin tornar a abastir-se com a abans.
Parles de manca de recursos d’una comunitat com si, a l’actual model, les comunitats s’abastissin de matèries primeres dins de la mateixa comunitat. ¿Quantes vegades has anat al supermercat i has vist que l’origen dels productes era local? ben poques segurament. No es estrany veure productes d’altes continents, no només perquè algunes d’aquestes fruites i verdures que hi trobes no són de temporada, sinó perquè, molt probablement, sigui més barat comprar-les allà.
Amb aquesta idea al cap, podríem gairebé afirmar que aquesta idea de l’abastiment d’una comunitat per si mateixa és, i ja dins del mateix Capitalisme, irreal. És a dir, a l’actualitat, dins del Capitalisme, ni tan sols vivim en aquest model que planteges com a hipòtesi.
En un model anarquista, entenc, evidentment es treballaria en pos de la producció local per un tema ambiental (productes de Km0) i, dic jo, també es portarien productes d’altres llocs del planeta, com s’ha fet fins ara.
Pensa que a molts llocs on es podria cultivar avui dia no es fa perquè, dins la mentalitat del capital, no és rendible. En d’altres indrets de l’Estat hi ha camps sense cultivar perquè es més rendible mantenir la producció a un cert nivell mig per cobrar subvencions de l’UE. No estem, ni de bon tros, treballant els terrenys com ho podríem estar fent. Desapareguda aquesta idea de “rendibilitat” i “negoci”, ¿qui diu que no es podrien cultivar més coses aquí? de ben segur que la productivitat de bens alimentaris de la “comunitat” augmentaria molt més que durant el Capitalisme.

D’altra banda parles de mancances a l’abastiment. No ho negaré, sempre surt a les notícies que tal o qual collita s’ha malmès arran d’una nevada, pluges, etc. Aquestes coses poden passar i sovint passen.
Pero també t’oblides de l’altra cara de la moneda: les vagues de productors agrícoles, de com (quan no es regalen) es llencen tones i tones de fruites, verdures, etc. perquè el mercat ha rebentat tant el preu del producte que als productors ni tant sols els hi surt a rendible. Tones i tones de productes que podrien alimentar a persones amb mancances són abocades directament a la brossa. És inacceptable.
Per no parlar de supermercats que, dia rere dia, aboquen productes que podrien alimentar persones amb necessitats. D’alguns fins i tot llencen lleixiu per assegurar-se de que ningú els pugui recuperar dels contenidors. ¿Quina lògica hi pot haver al darrere de tot això? molt senzill, la lògica del Capitalisme, la idea de que tot és susceptible de ser negoci, de que un producte que no es paga malmet aquest negoci i, per tant, s’ha d’evitar.

¿Realment creus que l’Anarquisme ho podria fer pitjor?
Jo penso que no. Ho tenim tot a guanyar. Tot.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
09 gen 2018
No entiendo qué relación guarda ser anarquista con ir de negro. Yo en verano llevo chanclas y camiseta blanca, para ir más fresco. Nadie, ni un solo manual me ha dicho qué tengo que llevar o dejar de llevar para sentirme más anarquista.

Y eso de la violencia... en México, las zonas donde echan a la policía y al ejército, y se autodefienden y organizan, hay una reducción de la violencia brutal.

la verdad, quien quiera luchar por el anarquismo, que aporte al movimiento y deje de repetir estereotipos que impone la televisión.

https://www.youtube.com/watch?v=FTjUGkussNM

Salud y siempre anarquía!
Re: Perquè ja no sóc anarquista
09 gen 2018
Siusplau exanarquista podries citar les fonts dels fets historics que tan vagament descrius?
http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0962629807000601

A Camille Pissarro:
Crec que estàs pensant amb una comunitat anarquista aprofitant-se dels avantatges d'un estat-mercat com són els seus excedents i la seves xarxes de transport i comerç, però no es pot tenir tot: o tens una petita comunitat autònoma, horitzontal i autosuficient molt austera i molt dependent del clima local (on el comerç és una part molt petita de la seva economia) o tens una gran societat jeràrquica que ocupa un gran territori la qual pot sostenir una gran xarxa de transport i comerç amb una gran capacitat productiva.

Quan pensem amb l'anarquisme crec que hem de pensar en com seria una comunitat anarquista totalment independent dels estats-mercats actuals, sinó estem fent trampa, creant projectes-paràsits del capitalisme.

Molt agraïda a totes les que participeu en el debat de forma no-trol!!
Re: Perquè ja no sóc anarquista
09 gen 2018
"Crec que estàs pensant amb una comunitat anarquista aprofitant-se dels avantatges d'un estat-mercat com són els seus excedents i la seves xarxes de transport i comerç"
Bé, no ho comentava pas per aquesta qüestió. He esmentat els "excedents" del mercat com:
1) l'altra cara de la moneda de l'exemple de les mancances de la hipotètica "comunitat" que esmentaves, com per demostrar l'absurditat del que tenim avui dia: un sistema, el Capitalisme que és capaç de produir aliments per tones i que no té cap problema en llençar-la mentre hi ha gent que passa gana perquè no en fa negoci. No es pot fer pitjor.
2) És evident, el marc del que partim, la manera de pensar i de fer les coses, vulguem o no, parteix d'una "visió" contaminada pel Capitalisme: la "productivitat" de les collites, l'imatge dels productes (encerem les pomes, no acceptem llimones que no siguin "de postal", etc.), que molt sovint passen pel davant per qualsevol altre criteri.
Tenint en compte que una comunitat anarquista, vull entendre, apostaria per una manera més raonable de fer les coses, per uns cultius de qualitat, de km0, estalvi d'aigua, sense pesticides, orgànics, etc. és probable que aquesta producció no arribés als excedents de la producció en massa del Capitalisme, però ¿qui diu que hauria de ser una producció escassa o que no pogués produir excedents per a abastir altres comunitats donat el cas?.
Jo tinc família, una persona ja gran, que amb un petit terreny a casa seva, i hores i hores de feina, produeix majoritàriament verdures orgàniques en un volum tant gran, que li dona per deixar-li al seus fills/filles, que ja no saben ni tan sols que és anar a fer la compra, amb els excedents fa melmelada, conserves que li duren tot l'any. Un veritable exemple.
Si una persona, ¡una!, en un terreny que no es gran, dins d'una zona urbana és capaç de produir tal volum d'aliments, orgànic, ¿que et fa pensar que una comunitat de 150 persones no podria fer-ho?. ¿Que es dona el cas que no hi ha una bona collita i no tenen per menjar? altres comunitats anarquistes seguint els principis anarquistes de Suport Mutu i Solidaritat no tindrien problemes en ajudar-la, n'estic segur.

"Quan pensem amb l'anarquisme crec que hem de pensar en com seria una comunitat anarquista totalment independent dels estats-mercats actuals, sinó estem fent trampa, creant projectes-paràsits del capitalisme."

No entenc si quan parles d'una comunitat allunyada dels mercats-estats, parles d'una comunitat allunyada absolutament de qualsevol altra comunitat o resta de civilització "capitalista" (carretes, clavegueres, llum, etc.).

¿Hauria d'entendre que aquesta comunitat ni tan sols està comunicada per carreteres o no té llum elèctrica ni clavegueres?. Crec, jo almenys, que una comunitat que volgués ser totalment autònoma (que em sembla vàlid) hauria d'entendre que el més fàcil, del que en treuria més, seria treballant dins d'un marc Federalista, conjuntament amb d'altres comunitats.

Tal com ho descrius sembla que, muntaries una comunitat, allunyada de tot, ves a saber en quin enclavament geogràfic -una cosa que faria molt del benestar de la comunitat, casi que fer una Comunitat al desert de Monegros serà complicat-, ja preveus que les collites anirien malament i que us veuríeu obligats a marxar, però no només això, les altres comunitats -entenc- llibertàries serien tan mala gent que us fotrien fora violentament passant-se per les aixelles qualsevol concepte ideològic anarquista.
Pensa que Kropotkin, va escriure "El Suport Mutu" a l'època de la teoria de la "Selecció Natural" de Darwin perquè creia que aquesta visió del "tothom contra tothom" de Darwin, excloïa la idea de que entre diverses espècies també existís la col·laboració, la solidaritat. El tio se'n va anar a Rússia i va estudiar la manera en que les espècies també eren capaces de col·laborar entre elles i després va escriure el seu llibre.
I Darwin li va acceptar que, de fet, la "Selecció Natural" no excloïa la idea que el "suport mutu" entre espècies també existís, de fet, no va ser a Darwin sinó més aviat a les lectures catastrofistes de la seva teoria a les que anava dirigit el llibre de Kropotkin.
Pero no pensis que això vol dir que els anarquistes i Kropotkin pensaven que la Selecció Natural no existia, o que la convivència entre espècies era idíl·lica, que no existeixia violència, mort i demés. La idea de Kropotkin era que la "Selecció Natural" no exclou que hi hagi casos de cooperació entre espècies. Per tant, els anarquistes no es mouen sota una idea de que les persones són dolentes, de fet, ni tans sols pensen que els animals ho són per definició.

Crec que parteixes d'una idea que és pessimista per se, com et vaig dir, jo penso que si el medi és bo les persones seran bones. Treballant des d'el Federalisme, posem per cas, es podrien ajudar unes comunitats a les altres, no entenc perque una comunitat voldria viure allunyada de tot (que no vol dir que no ho pogués fer).
Re: Perquè ja no sóc anarquista
10 gen 2018
http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0962629807000601

Això no són fets històrics, aquí només es descriu la més que possible masacre que es produirà amb el temps conforme els recursos naturals, sobretot l'aigua, siguin més escassos, però en un context CAPITALISTA I PLE D'ESTATS. Per això és tan important abandonar aquest sistema quan abans millor. Casi dona la sensació que et fa por aquest esdveniment sense un estat que et protegeixi d'altres humans desesperats, molt trist tot plegat.

Igualment jo et demanava fonts històriques de succesos semblants, que n'hi han hagut, i els resultats en tots ells han sigut diferents, el que sempre es comú és que quan hi ha un poder institucionalitzat (un estat en formes diverses) pel mig, la cosa sempre acaba malament, en canvi quan aquest poder no hi és la cosa no sempre acaba igual.

Apa salut!
Re: Perquè ja no sóc anarquista
10 gen 2018
a Camille Pissarro: perdó, em vaig expressar malament, em referia al fet que si volem que la gent cregui amb l'anarquisme com a una alternativa d'organització política-econòmica-social REAL, i no únicament com una ideologia molt bonica en el món de les idees, doncs fa falta provar que és possible i viable una comunitat anarquista en el món real. Per això em referia a que hauríem de crear en el món real una comunitat anarquista que no depengui de l'estat-mercat capitalista, no cal que estigui allunyada ni res, simplement una comunitat que com a mínim no depengui del petroli d'una forma significativa per subsistir. No existeix cap projecte així, no almenys que jo conegui. Ens podem passar la vida debatent si l'anarquisme és viable o no, però al final, la realitat s'imposa sense cap mena d'escrúpol per sobre de les més precioses idees, esclafant-les sense miraments. Aquest és el perill, que quan la ideologia deconnecta de la realitat apareixen els episodis més foscos de la història.


"Igualment jo et demanava fonts històriques de succesos semblants, que n'hi han hagut, i els resultats en tots ells han sigut diferents, el que sempre es comú és que quan hi ha un poder institucionalitzat (un estat en formes diverses) pel mig, la cosa sempre acaba malament, en canvi quan aquest poder no hi és la cosa no sempre acaba igual."
successos semblants a què? ho sento, no t'acabo d'entendre. El decreixement de la violència en el món és una realitat: https://ourworldindata.org/slides/war-and-violence/#/title-slide
Re: Perquè ja no sóc anarquista
11 gen 2018
ex-"anarquista" pel què dius, es dedueix que, com que el Capitalisme s'ha portat a la pràctica i dura tants anys doncs aquest és REAL, possible i viable.

Hauries deixat l'Anarquisme per passar al Capitalisme?
Com va anar la teva creació de comunitat anarquista per provar allò que creus que cal demostrar?

Si ja no ets anarquista, deu ser que la teva ideologia ja tens clar que és una altra. Il·lumina'ns.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
11 gen 2018
"Per això em referia a que hauríem de crear en el món real una comunitat anarquista que no depengui de l'estat-mercat capitalista, no cal que estigui allunyada ni res, simplement una comunitat que com a mínim no depengui del petroli d'una forma significativa per subsistir. No existeix cap projecte així, no almenys que jo conegui."

Crec que vaig entenent una mica més el que comentes al voltat de la comunitat. Que no hi ha exemples de "comunitats" autònomes i llibertàries és, segons la teva opinió, una de les demostracions que l'Anarquisme no funciona, ¿oi?.
Reconec que, en aquest cas en concret, no tinc prou coneixement i no et sabria dir si existeixen, ho desconec. Dic jo que hi hauran exemples, però jo no en sabria esmentar cap.
Si parléssim d'altres contextos, no de "comunitats", més aviat de pobles o ciutats, et podria dir que sempre es va afirmar que les col·lectivitzacions de la CNT van ser una demostració que, en aquest cas en concret, el model del Comunisme Llibertari, funcionava.
I hi ha llibres escrits per anarquistes sobre les industries a les col·lectivitzacions a Aragó i Catalunya que expliquen com es va portar a terme i perquè van ser satisfactòries amb fets que ho corroboren.

"Ens podem passar la vida debatent si l'anarquisme és viable o no, però al final, la realitat s'imposa sense cap mena d'escrúpol per sobre de les més precioses idees, esclafant-les sense miraments. Aquest és el perill, que quan la ideologia desconnecta de la realitat apareixen els episodis més foscos de la història."

Bé, acordem que aquesta lectura que fas no és una lectura universalment acceptada, és una visió evidentment, tota teva, i les conclusions també. Parles de que la realitat s'imposa, ¿quina realitat?. Per a mi la Guerra d'Iraq va ser una constatació practica de com s'imposa la realitat dins del Capitalisme, com també ho va ser -ja que estem- la recuperació amb diners públics de Bancs que havien especulat durant anys alhora que es retallaven partides de Sanitat, Educació, Seguretat Social, etc. Vam constatar aleshores quines són les prioritats del model: les partides “socials” del model són prescindibles, les institucions financeres sobre les que es sustenta el model són imprescindibles.
Dius que la violència al món s'ha reduït, ¿no creus que es una visió massa simplista?. Crec que vivim en un mon molt violent encara, i que aquesta violència -institucionalitzada i considerada "legal" per les mateixes institucions sobre les que es sustenta el model- no desapareixerà mai perquè és la garantia de que els privilegis d'uns pocs -i les misèries de la majoria que se'n deriven- es mantinguin.

Com et deia abans, jo crec que pitjor no ho podem fer i per tant val la pena ni que sigui pensar altres maneres de fer. És el que penso.
Re: Perquè ja no sóc anarquista
13 gen 2018
Uf. Mira chicx de negro... Con tantos años que dices que has sido anarquista, ya podrias haber hecho mas por cultivar la mente y ampliar el conocimiento en vez de destrozartela. No se cual seria la comunidad anarquista perfecta, pero te aseguro que si me tocara estar en la tuya ya habria hecho por perderte de vista a los 5 minutos de escucharte el disco rayado. Estamos hablando de. Orgqnizarse en un planeta de no se cuantos millones de seres humanos y tu insistes con formar tribus primitivas... Ademas la violencia es intrinseca al ser humano, al igual que al resto de animales. Porque seguimos siendo animales no?. Huye de aquellxs que te vendan una vida en sociedad sin violencia porque te estaram emgañando. Otra cosa es ejercerla por el simple hwecho de hacerlo. Al final toparas con alguien igual quw tu y acabara con tus problemas. Pero tranquilx porque para dejar de ser anarquista primero hay que haberlo sido.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more