Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
La oposició al Rosari de l'aurora i l'anticlericalisme popular
22 oct 2017
Dins la historia de la defensa popular contra l’agressió clerical, el que el poder anomena “anticlericalisme” (agressió centenària, quotidiana i greu, causant de milers de morts i tones de sofriments), hi ha un aspecte que s’ha deixat com anecdòtic, les protestes contra el rosari de l’aurora, que va donar lloc a la expressió “acabar com el rosari de l’aurora”...
De fet la llepafils de l’esquerra que patim des de el segle XIX mai ha volgut acceptar l’anticlericalisme com part dels moviments populars, avergonyits per la suposada barbàrie dels menjacapellans, malgrat que en la realitat el marcador en le partit capellans contra menjacapellans era extraordinàriament favorable als capellans, sense clericalisme no hi ha anticlericalisme, sense decennis d’abusos, humiliacions i sofriment no s’haurien produït mai les explosions d’odi alliberador que vac caracteritzar bona part del segle XIX i mig segle XX.
Rosari de l'Aurora2.jpg
Hi ha tot el cicle de “crema de convents” que va de 1835 fins la restauració i la setmana tràgica (perllongat ocasionalment posteriorment, fins la proclamació de la segona república), que fa que la resistència contra el rosari de l’aurora sembli una cosa anecdòtica, folklòrica... però cal posar les coses en situació, les grans cremes de convents les van fer les classes populars, però se’n van beneficiar políticament les elits liberals i econòmicament els especuladors immobiliaris del moment.
El catolicisme ha ocupat totalitàriament la vida dels súbdits de l’Estat Espanyol durant segles, fins ara mateix, amb diferents intensitats, ahir mateix, a la Sagrada Família es van beatificar un centenar de màrtirs claretians de la revolució de 1936. Abans de llençar la resistència al rosari de l’aurora al cubell del folklorisme tronat cal avaluar el que realment va suposar.

El rosari de l’aurora, diuen els catòlics, el van instaurar el Papa Gregori XIII o en Pius V, no està clar quin, per commemorar la “victòria de Lepant” sobre l’armada turca el 7 d’octubre de 1571. Victòria de l’Imperi Espanyol, dels Estats Vaticans i, molt especialment, de l’Estat Venecià (els banquers venecians varen ser els més beneficiat).
Teòricament es resava o be el primer diumenge de maig o el primer diumenge d’octubre, però en realitat això era molt canviant, segons cada situació i segons la necessitat dels catòlics de reafirmar-se, es podia resar aquests dos diumenges, els mesos de maig i octubre complets, cada diumenge... o en alguns llocs i alguns moments cada dia.
El rosari es resava al voltant de les 5 del matí, més aviat l’estiu i més tard l’hivern, s’ha de tenir en conte que anava acompanyat de cors de cantors i, a vegades d’acompanyament musical. El diumenge era l’únic dia festiu per molts treballadors (i per altres ni tan sols aquest), el soroll generat per els rascacristos era un ultratge, una molèstia i una burla per la gent que tenia en el diumenge l’únic dia de descans en un moment en que les jornades laborals no baixaven de les 12 hores i sovint anaven més enllà de les 16 hores. En aquest sentit les protestes contra el rosari de l’aurora es vinculen lunyanament amb la lluita (encara no assolida amb èxit actualment) de les 8 hores.
D’aquesta manera el rosari era una intrusió quotidiana en la vida dels qui no el resaven, intrusió física (fer soroll de matinada) i ideològica, convertint el catolicisme en una presència més enllà de les seves festivitats (ja prou intrusives), penetrant a través de les finestres a la intimitat de la llar.
Els clericals no es “tallaven” a l’hora d’apretar (psicològicament i “espiritualment” i sens dubte també físicament) a la gent per fer-la resar:

Cuando estés en la cama
Agonizando,
Quisieras haber ido
Más al rosario.

“Coplas Nuevas que enfervorizan a ser devotos de rezar el Santo Rosario de la Aurora”

Zapatero que estas trabajando
De día y de noche a la luz del candil
Porqué ingrato a la hora del Rosario
Apagas la vela y vas a dormir.

El demonio tomó por empeño
Que el santo Rosario no se ha de rezar
Y María como es capitana
Todos sus devotos envía a llamar.
Y vamos a ver
El Jardín que ha plantado María
De rosas y flores contra Lucifer.

Coplas a la Brillante Aurora, la Virgen del Rosario.
Que se canta en la ciudad de Cervera, 1833.

Els historiadors i els folkloristes “d’estat” parlen que en l’origen de la frase “acabar com el rosari de l’aurora” està en conflictes del segle XVIII entre confraries catòliques, a Madrid, a Sevilla o al poble gadità d’Espera (cap el 1749), no sembla però que conflictes locals poguessin estar en l’origen d’una dita tan estesa, més enllà de fets estrictament comarcal, la dita és localitzaria referint-se al lloc on es va produir el tumult, com és el cas de “acabar como el “rosario de Espera”.
Una de les narracions més atractives, dins les explicacions tradicional/folkloristes, és una de les versions del cas del poble d’Espera: cap el final del rosari un escolà es va tirar un sonor pet, el sagristà que anava al darrera, indignat per la manca de respecte, va donar-li una puntada de peu al cul, però l’escolà es va girar i va donar un bon cop amb el ciri al sagristà, que es va defensar amb el crucifix, la processo es va dividir entre els partidaris i familiars de cada contendent.... i va acabar com el rosari de l’aurora...
Aquesta divertida versió no explica, ni de lluny, els conflictes al voltant del rosari, del segle XIX i principis del XX, malgrat que consten nombroses suspensions del rosari per rivalitats dirimides a cops entre confraries durant el segle XVIII.

LA LLUITA ANTICLERICAL CONTRA EL ROSARI DE L’AURORA.
La lluita contra el rosari de l’aurora s’ha de veure com una lluita contra la intromissió del catolicisme en la intimitat del domicili dels ciutadans, és una lluita contra una pertorbació quotidiana, i per tant va més enllà de la crema de convents (malgrat ser menys espectacular i menys reconeguda), forma part d’una tradició popular que inclou des de la violència d’impedir actes religiosos al carrer i la celebració salvatge (fora del marc institucional) del carnestoltes, fins a “performances” de burla a la religió o berenars, ostentosos i públics, amb porc i carn durant els dies d’abstinència de la quaresma...
En algun moment caldrà veure l’impacte i el significat de la destrucció de la infrastructural educativa del clergat en els moments en que va ser possible, és difícil, conèixer les opinions dels protagonistes, ja no les poden recollir... però en el marc actual, en que es subvenciona directament aquesta infraestructura, podria ser una informació valuosa.
És difícil trobar dades sobre la lluita contra el rosari de l’aurora, és possible que existeixin a alguns llocs, però no semblen massa accessible, segur que hi han molts més fets dels que tenim constància, però l’anticlericalisme quotidià antirosari, al estar format per cassos petits i ser una activitat al marge dle poder,és difícils de trobar.

EL ROSARI DE L’AURORA A BARCELONA
La primera referència de resistència al rosari a Barcelona (però segur que hi van haver accions anteriors, una actuació tan radical ha de tenir, forçosament, antecedents, nosaltres no n’hem trobat d’altres) és l’acció dels veïns del carrer Ponent (actualment Joaquim Costa) el 1868.
El 1868 a rel de la “revolució” liberal anomenada la Gloriosa, va haver un espai de llibertat (efímer) per a les classes populars, espai ràpidament recuperat per el poder de l’estat i del capital en forma de govern liberal.
A Barcelona es resava el Sant Rosari de l’Aurora cada matinada del diumenge. En una d’aquestes resades, en arribar al carrer Ponent, el seguici eclesial,que era seguit per un grup que cantava cançons satíriques contra l’església, els veïns (i sobretot les veïnes) van sortir a balcons i finestres abocant sobre els “resadors” el contingut dels orinals nocturns (que devien estar bens plens a les 5 de la matinada!), lògicament els catòlics es van indignar i es va organitzar una batussa en la que els veïns (situats més alts) van portar l’avantatge, la intervenció de l’exercit va aturar l’aldarull, però desprès d’aquests fets el rosari de l’aurora va ser resat dins de les esglésies durant bastants anys.
El rosari de l’aurora es va anar resant intermitentment segons les circumstàncies polítiques, la repressió estatal (sempre pro-clerical) i la força dels moviments populars.
Per exemple les amenaces (no sabem si acomplides) de disturbis en el rosari de l’aurora del dia de reis de 1884 a Sant Josep de Gràcia...
A les acaballes del XIX a Barcelona les protestes es van concentrar al 1885, i sembla que van tenir èxit, es van concentrar al mes de març i al voltant de l’església de la Mercè on havien acabat refugiant-se els “miquels” i les “miqueles” (així s’anomenaven als seguidors del rosari de l’aurora aquells anys).
La matinada del diumenge 22 de març la comitiva del rosari de l’aurora va ser seguida per una multitud de milers de persones cantant la Marsellesa, l’himne de Garibaldi i, sobretot el “tiofresco”.
El “tiofresco” és una cançó carnavalesca, d’alt contingut eròtic, i ja es conegut que l’erotisme és una cosa que desagrada, i molt!, a l’església, es cantava com acançò repte entre homes i dones (com a rols, al carnestoltes, abans de ser domesticats, els rols es trastocaven, el carnestoltes era el regne del travestisme), cada sexe i/o gènere una estrofa:

Iniciant els “nois”...

Jo te l'encendre el tio, tio, tio !
Jo te l'encendre el tio de paper

Responent les “noies” (en repte)

No l'encendraspas el tio, tio, tio,
No l'encendraspas el tio de detràs

O, iniciant les “noies”...

Qui me l’encendrà el tio, tio , tio,
Qui me l’encendrà lo tio de detràs?

I responent els “nois”...

Jo te l’encendré lo tiotiotio
Jo te l’encendré lo tio de paper...

Hi han tantes versions com poblacions i cronistes... La cançó segur que molestava als seguidors del rosari, perquè la cosa solia acabar a garrotades.
El fet és que el rosari va haver d’escurçar el recorregut i tancar-se a la Mercè per acabar-lo, però a la sortida, davant la presència de la gent que els havia impedir celebrar-lo pels carrers la cosa va acabar a garrotades.
El dimecres 25 els “miquels” van tornar a intentar sortir de la Mercè, resant el rosari de l’aurora... anunciant que aquest cop hi haurien “unces de plom” per els sacrílegs... de fet havien acudit carques religiosos i carlins de tota la rodalia, però la multitud acumulada al carrer Ampla i a la plaça de la Mercè va fer que finalment el rosari es recés a dins de l’església. En sortir, quan ja sols quedaven nens i xicotets joves, davant les seves burles, els catòlics van agredir-los, ferint-ne alguns, de seguida es va acumular una multitud i els “rosaristes” es van haver de refugiar a l’Ajuntament perseguits a garrotades i cops de roc.
El bisbat va suspendre els resos del rosari de l’aurora a partir d’aquell moment, i sembla que posteriorment, si es va celebrar, va ser més discretament, segurament dins les esglésies.

EL ROSARI A TARRAGONA.
A Tarragona van haver també accions força radicals, per exemple l’octubre de 1884 va sortir el rosari de la Catedral i a la placeta de Sant Antoni, a cops de roc i de teula els van dispersar, un grup dels dispersats es va agrupar a una taverna i van sortir d’ella cantant l’himne integrista:

Ruge el infierno
Brama satán
La fe en Jesucristo
Nos ha de salvar.

El grup va ser atacat de nou per uns veïns proveïts de garrots que els van fer córrer fins la Catedral on, finalment, van acabar de resar.

EL ROSARI D EL’AURORA A VALÈNCIA.
Al País Valencià la resistència anticlerical quotidiana (rosari de l’aurora) o excepcional (crema de convents), te un gran impacte al final del segle XIX i principis de segle XX, en bona part degut a l’activitat del republicanisme afí a Blasco Ibáñez.El “Blasquisme” era un moviment bàsicament cesarista (centrat en Blasco), girant al voltant d’una personalitat extraordinària. Però no era sols això, a més del blasquisme,paral•lelament havia un moviment autònom de centres populars (sovint anarquistes o afins) totalment independents que van crear un dels escenaris més rics (rics des de la nostra mirada, es clar!) de la seva època.
Els primers anys del segle XX i finals del segle XIX, al País Valencià es va mantenir una continuada oposició al rosari de l’aurora. Finalment es va acabar resant amb la protecció de la Guardia Civil i s’havia de suspendre, sovint, davant les nombroses contramanifestacions, com per exemple el febrer de 1901 a la Plaça de la verge.
En altres ocasions es va utilitzar la pirotècnia, com a Benimaclet el Maig de 1901 on es van llençar coets que van fer fugir, espantats, als catòlics resadors.

LA OPOSICIÓ AL ROSARI DE L’AURORA A ANDALUSIA.
A Andalusia, país que en el segle XIX i a principis del segle XX era un dels motors econòmics de l’Estat Español, era la zona on es produïa la major part del plom i del coure utilitzat a Europa i una de les principals productores d’acer... i també una de les zones on la dominació era més despietada.
L’agitació contra el rosari de l’aurora (i el clericalisme difús) te un dels exemples més imaginatius a Gilena, municipi de Sevilla, on, el setembre de 1884, van sortir una trentena de persones disfressades, portant penons i “sinpecados” satírics, cantant “coplasobcenas” imitant al Santo Rosario de la Aurora... el resultat va ser 7 detinguts i condemnats a presó el 1901.
L’octubre de 1895 a Cadis una manifestació contra el rosari de l’aurora va acabar en un apedregament en el que es va ferir al Bisbe i d’altres eclesiàstics d’alt rang, el 1901 van ser jutjades els detinguts per aquells fets.
Els jesuïtes, malgrat la preponderància social de l’església el segle XIX/XX, van ser conscients d’una davallada d’influència ideològica i van desenvolupar campanyes per contrarestar el procés de “descristianització”, entre elles estaven les “missions”, operacions intensives amb prediques a totes les parròquies, amb sermons dignes dels telepredicadors del segle XXI... fins i tot algunes vegades amb alguns “miracles” més o menys contrastats.
A Jaén, una missió d’aquestes, va provocar una manifestació a la Plaça de Santa Maria (davant de la catedral), el concentrats van perseguir als “missioners” fins el palau de la marquesa de Blancohermoso, van apedregar el palau i el convent de la Merced, diuen els “cronistes” que van participar nombroses dones. L’any demà, diumenge, havia convocat el rosari de l’Aurora des de la església de Sant Ildefons, però vist el que havia passat el dia anterior, es va acabar resant a l’interior.

I ARA?
Estem parlant de temps passats? De coses del segle XIX i principis del segle XX?... Si, evidentment... però estem tan allunyats d’aquells temps com ens creiem, o ens volen fer creure??...
Cert que no hi ha una intrusió clerical als domicilis de la gent com en els temps del rosari de l’aurora... no hi ha una intrusió com aquella, però en els darrers temps han ressuscitat o s’han reinventat tradicions de pompa catòlica (que una bona part de les vegades tenen una antiguitat d’unes poques desenes d’anys), a molts pobles i ciutats mitjanes reapareixen processons cada vegada més ornamentades i més subvencionades.
Com exemple l’acte central desprès de l’atemptat de les rambles va ser una missa a la Sagrada Família, amb ampla intervenció del bisbe i cantada del Virolai, com si tots els morts, i tots els manifestants, fossin propietat dels cristians.
Tampoc cal oblidar intrusions més greus, com la recent oposició a la llei d’avortament, a tota difusió de l’anticoncepció, o la insistència en arreplegar tots els calers que poden de l’estat, ja sigui la pasta del concordat (el sou dels capellans), com subvencions “assistencials”, o be arreplegant, irregularment, tots els bens immobles que poden.
Capítol apart mereixen les seves escoles, ja sigui per les subvencions o per la infiltració de l’adoctrinament en forma de l’assignatura de religió catòlica. L’assignatura i les seves escoles son promotores de l’odi, sobretot el pitjor odi, l’odi a un mateix (odi i culpa).
En el moment en que tinguessin la possibilitat, i no és una possibilitat tan llunyana, (veien com van les coses darrerament), ens passarien el rosari per la TV, per la radio, a les escoles i per els carrers... i cal tenir present que ja no fem servir els orinals i que aquesta intrusió no es produeix al carrer sinó en altres espais... ens caldrà buscar una manera de ressuscitar una oposició popular?
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more