|
|
|
Notícies :: laboral |
|
Per l'internacionalisme proletari
|
|
per Sindicat SUT
Correu-e: bcn ARROBA sindicatosut.org (verificat) |
10 oct 2017
|
|
Posicionament internacionalista |
(más abajo en castellano)
L’actual confrontació de part de la burgesia catalana (la mateixa que ha estat governant els últims 30 anys) amb part de la burgesia espanyola té com a innegable motivació per ambdues parts la crisi de sobreproducció, la concentració bancària i la desaparició de les caixes (i del clientelisme associat), la lluita entre la petita burgesia i les grans superfícies, l’empetitiment del pastís de la corrupció que impedeix que tots segueixin robant amb les dues mans, etc. És a dir, assistim a la lluita pel repartiment del fruit de l’explotació de la classe obrera entre els que se l’han estat repartint fins ara.
El nacionalisme, ja sigui en el format de la defensa de la unitat de l'Estat espanyol o per la creació d'un Estat català, dóna a aquesta petita i mitjana burgesia una "missió" que encobreix els seus objectius de supervivència com a explotadors a petita escala i que dota les seves limitades motivacions materials d'una aurèola mística i transcendental. Per la classe obrera el nacionalisme és un verí que ens enfronta els uns als altres i ens deixa desarmats davant dels nostres explotadors.
Allà on anem, els obrers som estrangers, tant si ens movem d’on hem nascut com si no. Els únics drets reals reconeguts per l’Estat burgès es reconeixen a la burgesia o, millor dit, a les empreses i a la competitivitat de l’economia nacional. Els treballadors en el capitalisme només tenim dret a ser explotats, com constatem cada dia als centres de treball, amb el paper de l’Estat en les vagues (policia, inspecció, jutjats, etc.). La identitat nacional és la morfina que s’injecta a la classe obrera per mantenir-la lligada al jou de l’empresa i de l’economia nacional. La unitat nacional és la tomba de la classe obrera, és el desarmament ideològic dels assalariats i la seva entrega lligats de peus i de mans a la classe explotadora. La burgesia en treu un altre rèdit tangible: la divisió entre els treballadors de diferents orígens racials o geogràfics, la competència entre els nostres germans de classe i nosaltres que enforteix la seva dominació de classe.
La inflamació nacionalista polaritza la societat en dos bàndols interclassistes, en dos bàndols dirigits per cada burgesia que amb aquest mecanisme asfixia la lluita de classe. El nacionalisme d'uns llença als altres en mans del nacionalisme de l'altra burgesia, i viceversa. Un nacionalisme alimenta l'altre i troba en ell la justificació de la pròpia seva afirmació.
En tota aquesta borratxera només hi ha un perdedor: la classe obrera arrossegada pel remolí del nacionalisme de torn.
El motiu de tot plegat és la crisi i, per tant, la conseqüència és que la mateixa crisi obligarà a la burgesia d'un i altre bàndol a intensificar l'explotació de la classe obrera, prèviament narcotitzada i sotmesa als propis explotadors.
Després, uns i altres ens exigiran que ens apretem el cinturó, qualsevol dissidència i qualsevol reivindicació obrera serà acusada de quintacolumnisme, de fer el joc a l'altre bàndol.
L'única alternativa per la classe obrera és la nostra organització independent contra totes les fraccions de la burgesia. No podem permetre en cap moment que ens arrosseguin a defensar-ne una en particular sota cap pretext. Només ficant al mateix sac a la burgesia catalana i espanyola i oposant-nos al mateix temps als seus respectius nacionalismes podrem sortir d'aquest joc pervers on sempre acabem pagant els treballadors.
Només hi ha dues sortides a la crisi: la burgesa i la proletària. La sortida burgesa a la crisi és el nacionalisme i la guerra. La sortida proletària a la crisi és la represa de la lluita de classe i la revolució social.
Cridem a la classe obrera a no deixar-se arrossegar per cap dels dos remolins nacionalistes, a fer un bloc de classe contra la patronal sigui quina sigui.
Organitzem i estenem la solidaritat de classe, només així podrem intentar defensar-nos de l’explotació a la que ens sotmeten empreses públiques i privades.
Per tot això, la consigna del sindicalisme de classe a Catalunya i a la resta de l’Estat espanyol només pot ser l’internacionalisme proletari:
· cap concessió al nacionalisme (ni espanyol, ni català, ni cap altre).
· cap solidaritat amb els nostres propis explotadors.
· no aturar sinó alimentar la lluita de classe contra la burgesia sigui espanyola o catalana.
· estendre la lluita a totes les empreses, sectors i estats.
· preparar les bases que en un moment donat permetin la lluita per l’abolició de l’esclavitud del treball assalariat.
Solidaritat i Unitat dels Treballadors (SUT)
----------------------------
(més amunt en català)
La actual confrontación de parte de la burguesía catalana (la misma que ha estado gobernando los últimos 30 años) con parte de la burguesía española tiene como innegable motivación por ambas partes la crisis de sobreproducción, la concentración bancaria y la desaparición de las cajas (y del clientelismo asociado), la lucha entre la pequeña burguesía y las grandes superficies, el empequeñecimiento del pastel de la corrupción que impide que todos sigan robando con las dos manos, etc. Es decir, asistimos a la lucha por el reparto del fruto de la explotación de la clase obrera entre los que se la han estado repartiendo hasta ahora.
El nacionalismo, ya sea en el formato de la defensa de la unidad de España o por la creación de un Estado catalán, da a esta pequeña y mediana burguesía una "misión" que encubre sus objetivos de supervivencia como explotadores a pequeña escala y que dota sus limitadas motivaciones materiales de una aureola mística y trascendental. Para la clase obrera el nacionalismo es un veneno que nos enfrenta unos a otros y nos deja desarmados ante nuestros explotadores.
Allí donde vamos, los obreros somos extranjeros, tanto si nos movemos de donde hemos nacido como si no. Los únicos derechos reales reconocidos por el Estado burgués se reconocen a la burguesía o, mejor dicho, a las empresas y la competitividad de la economía nacional. Los trabajadores en el capitalismo sólo tenemos derecho a ser explotados, como constatamos cada día en los centros de trabajo, con el papel del Estado en las huelgas (policía, inspección, juzgados, etc.). La identidad nacional es la morfina que se inyecta a la clase obrera para mantenerla atada al yugo de la empresa y de la economía nacional. La unidad nacional es la tumba de la clase obrera, es el desarme ideológico de los asalariados y su entrega atados de pies y manos a la clase explotadora. La burguesía saca otro rédito tangible de ello: la división entre los trabajadores de diferentes orígenes raciales o geográficos, la competencia entre nuestros hermanos de clase y nosotros que fortalece su dominación de clase.
La inflamación nacionalista polariza la sociedad en dos bandos interclasistas, en dos bandos dirigidos por cada burguesía que con este mecanismo asfixia la lucha de clase. El nacionalismo de unos echa a los otros en manos del nacionalismo de la otra burguesía, y viceversa. Un nacionalismo alimenta al otro y encuentra en él la justificación de su propia afirmación.
En toda esta borrachera sólo hay un perdedor: la clase obrera arrastrada por el torbellino del nacionalismo de turno
El motivo de todo esto es la crisis y, por tanto, la consecuencia es que la misma crisis obligará a la burguesía de uno y otro bando a intensificar la explotación de la clase obrera, previamente narcotizada y sometida a los propios explotadores.
Después, unos y otros nos exigirán que nos apretamos el cinturón, cualquier disidencia y cualquier reivindicación obrera será acusada de quintacolumnismo, de hacer el juego al otro bando.
La única alternativa para la clase obrera es nuestra organización independiente contra todas las fracciones de la burguesía. No podemos permitir en ningún momento que nos arrastren a defender a una en particular bajo ningún pretexto. Sólo metiendo en el mismo saco a la burguesía catalana y española y oponiéndonos al mismo tiempo a sus respectivos nacionalismos podremos salir de este juego perverso donde siempre acabamos pagando los trabajadores.
Sólo hay dos salidas a la crisis: la burguesa y la proletaria. La salida burguesa a la crisis es el nacionalismo y la guerra. La salida proletaria a la crisis es la reanudación de la lucha de clase y la revolución social.
Llamamos a la clase obrera a no dejarse arrastrar por ninguno de los dos torbellinos nacionalistas, a hacer un bloque de clase contra la patronal sea cual sea.
Organicemos y extendamos la solidaridad de clase, sólo así podremos intentar defendernos de la explotación a la que nos someten empresas públicas y privadas.
Por todo ello, la consigna del sindicalismo de clase en Cataluña y en el resto del Estado español sólo puede ser el internacionalismo proletario:
· ninguna concesión al nacionalismo (ni español, ni catalán, ni ningún otro).
· ninguna solidaridad con nuestros propios explotadores.
· no detener sino alimentar la lucha de clase contra la burguesía sea española o catalana.
· extender la lucha a todas las empresas, sectores y estados.
· preparar las bases que en un momento dado permitan la lucha por la abolición de la esclavitud del trabajo asalariado.
Solidaridad y Unidad de los Trabajadores (SUT) |
Mira també:
http://www.sindicatosut.org
|
This work is in the public domain |
