|
|
|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
de capitans i peixos morts, marees nacionalistes a catalunya
|
|
|
per DE CAPITANS I PEIXOS MORTS, MAREES NACIONALISTES A CATALUNYA |
26 set 2017
|
|
|
DE CAPITANS I PEIXOS MORTS, MAREES NACIONALISTES A CATALUNYA
Sobre l'actitud anarquista enfront del procés
Potser molts vam veure aquest procés com un gran circ que fracassaria a la volta de la cantonada; potser vam subestimar l'efecte que produiria en la societat i no li vam donar rellevància, ja que uns mesos enrere per moltxs anarquistes estava clar que la democràcia, tingui la bandera que tingui, és només un mur més per desmantellar en el camí de l'autogestió de les nostres vides, en el brut i contradictori camí que ens portaria a la llibertat, i per tant, a l'enfrontament amb els falsos crítics i les forces que defensen l'ordre.
És evident que poca tinta s'ha deixat al carrer en propaganda qüestionant o posant la nostra perspectiva de cara a aquest procés, les raons les sabrà cada individu i cada col·lectiu.
Així que de res val portar-se les mans al capdavant o assenyalar amb el dit al "Moviment anarquista" de Catalunya (si és que existeix això de forma orgànica i total) i culpar-ho d'irresponsable enfront d'aquesta realitat. Repeteixo: cada individu i cada col·lectiu és responsable dels seus actes en el cas que ara ho vegi com una fallada estratègica.
Anarquistes a votar!
Sembla que moltxs "companyxs", en la letargia de les dinàmiques en les quals vivim, s'han oblidat de les bases de l'anarquisme.
Faig referència a això perquè algunes de les bases teòric/pràctiques són l'internacionalisme com antagonisme a les fronteres i als nacionalismes, el qüestionament a l'autoritat dels estats i als polítics com els gestors del capital. El mercat a escala mundial com la veritable voluntat per les quals les societats actuals segueixen el pols de la lògica capitalista amb ritme militar, sigui a través d'eleccions democràtiques o de cops d'estat.
Gens aportaria si comencés a descriure el funcionament del sistema democràtic, però sí que m'interessa no deixar de costat que és el sistema de govern més útil al capitalisme; un sistema en el qual els seus súbdits (els seus governats) no senten el pes de la seva esclavitud, per tant, la lluita per la seva llibertat és fa poc evident, ja que aquests ja se senten lliures. El discurs dominant en la societat democràtica-capitalista és el de: "Sigues lliure! Sent! Experimenta!" i clar "consumeix i tria". La democràcia i el circ electoral coincideixen perfectament amb aquesta filosofia del capitalisme actual.
La perversió es tanca amb una llibertat d'elecció limitada per una selva de legalitat envoltada de cordons policials que marquen el límit de la supervivència i la vida.
Les muntanyes de paperetes i la lògica de la legalitat, són unes de les bases per mantenir aquesta societat d'elit o classes socials que controlen econòmica, filosòficament i políticament al governat.
L'acte del sufragi universal té d'una banda una lectura política quant a número de governades que accepten aquell sistema.
L'estadística de la quantitat de votants no és només un número que engrosseix a determinat partit o proposta, sinó que és una lectura de la conformitat amb la qual la democràcia es veu fortificada.
Existeix el vot "conscient" (el subjecte que entén això) i el del ciutadà demòcrata, que creu que aquesta falsa elecció el fa lliure.
Però aquestes dues formes d'interpretar aquest fet solament reforcen els percentatges finals del nombre de votants, reforcen la hipocresia del sistema, reforça la perversió de la il·lusió per la qual el votant sent que canvia alguna cosa, en aquest tràmit pel qual ell sent que diposita en l'urna una quota de poder transformador.
El control institucional, la repressió policial i les presons són part fonamental de les democràcies, tant d'esquerra com de dretes, ja que la propietat privada no es qüestiona vingui d'on vingui.
Els cordons de milers de persones que circumden les ciutats en la completa marginalitat material i cultural i els milions de marginats que graviten entorn de les grans potències econòmiques també són necessaris per a l'estabilitat del capitalisme i la democràcia. El paradís ofert té un cost: el d'esprémer i contaminar terres fora de l'ordre dels estats i el de necessitar a aquestes persones per mantenir estable la llei d'oferta i demanda, entre altres coses.
Quan s'obre l'aparent finestra de la llibertat i la tapem amb un vot d'aquest o un altre partit, de sí o no, en comptes d'oferir actes de dignitat fora dels seus temps polítics, també reforcem l'entramat de control i assassinat dels quals no posseïm la propietat, dels que decidiren trencar la sínia de la llibertat democràtica.
Ara bé, com un individu conscient de tot això decideix que el vot avui és un acte de desobediència o part d'un suposat canvi radical, sense mes?
No es tracta aquí de parlar de purisme anarquista, ja que no existeix això en cap conjunt d'idees o d'"ismes", ningú està fora de la incoherència, ja que vivim en la incoherència: cauran la majoria de les incoherències polítiques quan caigui el capital i les seves formes de gestió que té l'estat (democràcia, dictadura, etc.), quan es recuperi la propietat negada, la propietat privada, quan no existeixi una elit que controli a altres.
Però això no justifica tot, viure en la incoherència ens fa que escollim quina incoherència decidim suportar i quina no. És des d'aquí, que es pot parlar d'una ètica i una estratègia, és a dir, un pensament i una pràctica inseparables, el nord en la tempesta dels esdeveniments pels quals som travessades constantment.
El fet de votar per a un anarquista no és una falta a la "santa església" de l'anarquia, sinó que només revela la falta d'anàlisi de la realitat d'una banda, i per una altra, la falta de profunditat d'anàlisi col·lectiva i individual de les bases de les idees anarquistes i a les lectures que deixa la història amb el referent a lluites de caràcter nacional.
Votar no és una incoherència, és una elecció política i amb més pes si es tracta de persones que entenen el que això significa.
El nostre ego no accepta les contradiccions, així que busca justificacions als nostres actes de tot tipus. En aquests dies s'escolten justificacions de subjectes que es diuen anarquistes, de les més variades i "divertides", però cap suporta la crítica a la democràcia com a sistema de manteniment de la lògica del règim actual.
El terratrèmol del nacionalisme ha mobilitzat el qüestionament de les idees anarquistes, sobretot als anarquistes nascuts a Catalunya, molts decebuts del que fa mesos donaven com un pilar més en la seva ètica. Altres, simplement fent oïdes sordes a les seves crítiques i deixant-se arrossegar per la marea de sentiments que estaven adormits i inculcats des de la infància per la cultura d'on han crescut. El nacionalisme, en el fons és una passió, i enfront d'una passió, no hi ha crítica racional o lectura històrica que pugui.
Conflicte nacionalista com a sortida del conflicte social
El creixement exponencial del nacionalisme català té una arrel molt propera, a pesar que el conflicte sobre la independència de Catalunya té diversos anys. La dreta catalana a estat prou hàbil per pacificar les protestes i el descontentament generalitzat a causa de l'anomenada "crisi "i transformar-ho en un conflicte que ja no es resol al carrer sinó que ho resolen aquelles forces polítiques i institucions que fa uns anys eren qüestionades. Aquestes forces polítiques avui proposen alguna cosa real, concreta, poc "ideologitzada" i positiva: votar com a forma de lluita.
Les grans mobilitzacions de protesta a Catalunya posen el focus en el qüestionament als bancs, al capitalisme, als polítics i empresaris que es van veure afavorits en els saquejos de les arques "públiques". Amb conseqüències penoses per la població: impossibilitat de pagues d'hipoteques, desnonaments, acomiadaments, més precarització laboral, suïcidis de persones que es van veure desbordades per aquesta situació, etc.
Les mobilitzacions van passar de tenir un component d'atac simbòlic a les entitats gestores de la misèria social a formar figures als carrers de Barcelona (per exemple la gran "V" o la gran "X") pensades per ser fotografiades des de l'aire, tot marcat en un ambient lúdic, festiu i nacionalista, és a dir: zero manifestacions del conflicte social en el qual vivim.
Les manifestacions massives ara estan ruixades amb un esperit de "rebel·lia". El discurs (per dir-ho d'una forma fitada) de "classe" desapareix i el responsable de tot passa a estar lluny de nosaltres: és a dir, cala el discurs de l'imperialisme espanyol.
És un cop mestre: d'una banda es reforça la idea de l'enemic extern (portant a acotació imatges del 36), on es reforça la idea de la víctima heroica, "Espanya ens oprimeix"; per altra banda, es reforça el nacionalisme català i la burgesia catalana queda intacta. Tot, amb un sol moviment.
La dreta no va tenir cap problema a treure aquest cop de mà d'ofegats, no perquè el capitalisme a Catalunya fora a caure, sinó perquè de tot aquest descontentament social va observar que altres partits nous ja estaven traient profit. La dreta necessitava una sortida i la va trobar a través d'acostar-se discursivament al seu antagònic en el maneig del poder: la dispar esquerra catalana, l'ideal d'unitat i de nació-estat emergent.
Així, abans el ser independentista estava gairebé associat a la radicalitat d'esquerra i avui pretén ser un clam popular tant de les dretes nacionalistes com d'esquerres "radicals", que ens han demostrat ja quines són les seves taules de prioritats, quant a mitjans i finalitats es tracta.
La CUP és el partit que es vana de dur a terme la democràcia directa en l'àmbit intern: no hi ha més que anar a una d'aquestes grans obres teatrals que ells anomenen assemblees per veure com l'espectacle de la democràcia es menteix a si mateix com si dos miralls s'enfrontessin (la platea i la taula en l'escenari), creant així una veritat que es repeteix dins de si mateixa: "Som assemblearixs, som els veritables demòcrates de base". Des de les portes d'aquests grans teatres se sent la pudent olor a menjar ranci, i quan et sentis per a preparar una proposta ja està la taula servida i les propostes es voten molt més; ja està tot cuinat d'una forma políticament correcta. Que visqui la democràcia directa i el mite de les grans assemblees participatives.
El discurs de la desobediència era just el component rebel que necessitaven per acabar de canalitzar el descontentament popular i poder acostar-ho a altres situacions de rebel·lia històricament. Guanyant així simpatia en l'àmbit local i internacional, deixant de costat que la suposada Desobediència no és més que una estratègia que mai pretén qüestionar les mans dels amos que subjecten les cadenes.
La desobediència avui plantejada, no és més que un gran espectacle que es regeix amb les normes d'un altre espectacle més gran i brutal: l'espectacle de la democràcia.
Tota l'acció de carrer avui, està recolzada en un sentiment d'innocència jurisdiccional i de legalitat negada.
L'escut de la democràcia
Voti qui voti guanyi qui guanyi, la veritable triomfadora en aquest conflicte són les institucions i la Democràcia en general.
No només perquè no és objecte de qüestionament ni atac, sinó perquè és el leit motiv de les forces independentistes i del PP com altaveu de la unitat espanyola.
Les dues forces utilitzen a la democràcia com a escut, i ridículament les dues forces han espremut en aquests dies la lògica d'aquest sistema per portar a bon port les seves estratègies (l'estratègia per permetre el referèndum en el Parlament i l'aplicació de forma encoberta del 155 per part del PP). Però aquest "grapeig" de la democràcia no és més que la lògica més pura d'aquest sistema, per això és el sistema més rendible per a les elits d'Espanya, de Catalunya i del món, perquè tot es fa dins d'una aparent lògica neutral, quan la realitat més pura és que tot es fa per interessos político-econòmics específics de cada partit; i les lleis, si no es poden saltar, s'"interpreten". Els doctors d'interpretar la llei són els juristes, gràcies a aquests i als qui comparteixen aquestes inquietuds morboses es pot justificar tot en la democràcia: des dels registres a partits polítics de la competència, fins a la militarització dels carrers.
Aquesta militarització és marca registrada de la Generalitat Catalana, el control intel·ligent a Barcelona gairebé no té comparació amb una altra ciutat de l'Estat espanyol i d'Europa.
Els carrers són nostres, físicament i políticament quan qüestionem aquest control.
La normalitat a Barcelona és d'extrema militarització quotidiana, no solament per tots els cossos de policia existents - policies locals, Guàrdia Urbana, Mossos d'Esquadra, i afegint, aquests dies, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional - sinó també pel ciutadà respectable que va assimilar el discurs del civisme.
Els carrers barcelonins i catalans no es van militaritzar el 20 S; l'estat policial està aquí fa temps, les furgonetes policials no estan solament en el port aquests dies, estan estacionats a les festes majors sense ningú dins, en les cantonades del teu barri i en la porta de la fàbrica quan hi ha vagues.
Vivim en un estat policial i militar fa anys! I les que lluitem contra aquests i els interessos que defensen, mai parem de veure com trepitjaven i vulneraven els drets dels quals parlen els polítics avui.
Els immigrants i els marginats de la Barcelona il·luminada i monitorada 24h coneixem tractes molt pitjors de les policies locals i de les institucions Catalanes i espanyoles.
Els respectuosos registres d'aquests dies als polítics que justificaven i justifiquen aquestes actuacions en l'estat de dret, avui juguen el paper de Víctima amb un caràcter popular de pseudolluita, d'aquí les declaracions de Mas per la ràdio dient: "si toquen a uns, toquen a tots", o les declaracions del vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras: "solament el poble pot salvar al poble". La intervenció policial en el procés de referèndum simbòlic que estem vivint, no solament va posar als polítics i les institucions catalanes en la posició de "represaliades", sinó que unifica als votants indecisos i als no votants també, com si vulnerar les institucions catalanes sigui un símil de vulnerar la llibertat del poble que viu a Catalunya.
El procés per la independència i la creació d'un estat català, ha hagut de veure's reforçat per altres idees i conceptes que no hagin estat tan qüestionats històricament com la democràcia.
L'anomenada "autodeterminació dels pobles", acaba de segellar la veracitat del procés independentista.
Qui pot estar en contra de la llibertat, igualtat, fraternitat i de l'autodeterminació dels pobles? Aquesta és una altra pregunta perversa, digna d'un polític.
La neutralitat
La neutralitat no implica votar o no votar, per estar al carrer amb les masses o quedar-se en el sofà de casa. Aquest és el discurs de la democràcia, aquesta és la seva lògica que minimitza la vida a les regles que posa sobre el seu joc.
La neutralitat en aquest món és un concepte que no existeix.
Llavors enfront de la inquietud amb qui es posicionen els anarquistes enfront de l'avanç feixista espanyolista? La resposta és simple: la pregunta en si, o està mal formulada o és un parany.
Anirem pels quals sempre hem anat: pels feixistes espanyols i pels feixistes catalans, i pels de qualsevol part del món. El feixisme no està fora de Catalunya esperant l'ordre per entrar. El feixisme és part de l'estat actual i del que es proposen fundar els independentistes, amb forma de república o no. El feixisme està en les relacions humanes i es combat des d'aquí cap a fora.
Si existeix una llengua oprimida, cal defensar-la, a aquesta i a les altres llengües que conviuen en un territori; si existeix una cultura oprimida, estarem del seu costat, però de forma crítica i constructiva, observant els valors de les estandarditzacions dels llenguatges, vivint les cultures i polint els valors autoritaris que tenen les mateixes, sense transformar el respecte a una cultura, en obediència a les seves tradicions, sigui la llengua i la cultura catalana o qualsevol altra de la qual decidim formar part.
Sobre les aliances en aquest conflicte
Considero a les aliances amb els partits polítics o moviments que lluiten per la democràcia com a errors, que mes que contradiccions internes serien horrors històrics.
Com que no estem en una situació extrema com és la guerra o la revolució, és estúpid pensar en això. Cal ser molt il·lús per comparar aquesta situació a la del 36, o a qualsevol situació en la qual desobeir significa un tir en el front o alguna cosa pitjor. I encara que estiguéssim en aquesta situació, és un tema tan seriós i complex que no es pot avaluar a la lleugera.
El que és evident és que si hi ha esperit de combat i dignitat en tot aquest conflicte i s'aconsegueix desbordar la visió d'un estat i la democràcia vs. la visió d'un futur estat i la seva futura democràcia, llavors estarem braç a braç, com hem estat en les vagues i als carrers de dia i de nit apuntant cap als objectius que reprodueixen la dominació.
Si s'aconsegueix trencar l'esquema de "policia bo i policia dolent", de "sí o no", estarem solidaritzant-nos amb els actes de dignitat que hi hagi.
Mentrestant apuntarem on sempre hem apuntat.
I ara que?
El problema plantejat avui seria, com els anarquistes no es transformarien en un grup de xoc del nacionalisme català?
Veurem als anarquistes barallant-se amb la policia nacional mentre aquests irrompen en locals per portar-se les urnes?
Estarem amb el poble al carrer insultant als nacionals o la Guàrdia Civil mentre els Mossos d'Esquadra els protegeixen invisibilitzant-los com a força repressora?
Si els mossos canvien l'actitud "neutral" que mantenen ara i passen a una actitud més repressiva, generant resposta popular quant als mossos, però es manté el discurs nacionalista demòcrata capitalista...és valguda la lluita nacionalista en aquest moment?
Serem els anarquistes els primers a enfrenar-nos als grups de feixistes espanyolistes que tenen pensat manifestar-se a Barcelona?
Si hi ha una vaga general, com serà, una vaga general nacionalista? Les institucions catalanes i els bancs locals seran protegits pel poble?
Si no estem oberts a interpretar la realitat, aquesta ens porta cap al nacionalisme o cap a un altre error històric. Cadascú avaluarà si l'anarquisme en aquest conflicte és la cinquena pota de la taula o si tenen un paper essencial com a discurs que pot ser assimilat pels que estan al carrer qüestionant les bases de la repressió i transformant els seus actes civils en actes de dignitat.
És de vital importància entendre que no sempre les masses al carrer són sinònims de possibilitat de revolta, insurrecció o d'acumulació d'experiència-forces.
Deixar-se arrossegar per la seducció de les masses al carrer és un error emocional, desestimar tot aquest procés també considero que ho és.
Faci el que es faci, el més important són les raons per les quals s'està al carrer o no. Solament una anàlisi profunda de la situació no ens posarà del costat de l'enemic.
Apuntant cap a la fi de tota dominació i dels que ens desitgen dominats.
Salut anàrquica i nihilisme revolucionari. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: de capitans i peixos morts, marees nacionalistes a catalunya
|
|
per El Carro de la Victoria |
26 set 2017
|
"El que és evident és que si hi ha esperit de combat i dignitat en tot aquest conflicte i s'aconsegueix desbordar la visió d'un estat i la democràcia vs. la visió d'un futur estat i la seva futura democràcia, llavors estarem braç a braç, com hem estat en les vagues i als carrers de dia i de nit apuntant cap als objectius que reprodueixen la dominació.
Si s'aconsegueix trencar l'esquema de "policia bo i policia dolent", de "sí o no", estarem solidaritzant-nos amb els actes de dignitat que hi hagi. Mentrestant apuntarem on sempre hem apuntat."
Justament, les poques possibilitats que això que dius passi es basen en que ens impliquem des de ja mateix en aquests esdeveniments, colze a colze i demostrant els nostres valors i pràctiques. Amb això "d'apuntarem on sempre hem apuntat" et refereixes a que seguirem vivint en l'inòpia i en la més absoluta inoperència, com fins ara? Les crítiques es complementen amb l'exemple i per donar-lo s'ha d'estar allà on toca braç a braç, no senyalant des del sofà. |
|
Re: de capitans i peixos morts, marees nacionalistes a catalunya
|
|
per |
26 set 2017
|
|
Aquí nadie se ha levantado del sofá, ni tú ni nadie en Catalunya, que yo sepa en las calles todavía están los mossos y jamás habéis plantado cara a la burguesía con una guerrilla urbana sólida (y no será por falta de ejemplos cercanos). No os habéis levantado de ese sofá que tú dices ni para defender la dignidad de los todavía presos políticos, así es que antes de ponerte medallitas de discordia refresca un poco la memoria, o por lo menos respeta el texto de un@ compañer@ que con su palabra está haciendo más que tú con tu sordera. |
|
Re: de capitans i peixos morts, marees nacionalistes a catalunya
|
|
per Rom |
27 set 2017
|
|
Nos acusan de mistificar la violencia cuando el misticismo solo pertenece a la idea de nación y a la de mercancía, pero tienen razón: ¡La revolución será pacifista o no será! :D |
|
|
