Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: guerra
[La Soli] Cal anar-hi
18 set 2017
“Lliure de què? Que importà això a Zaratustra!
Els teus ulls han d’anunciar-me amb claredat: lliure per a què?”

F. Nietzsche
12-500x275.jpg
Hi ha cert neguit als ambients de l’entorn llibertari. Es palpa als centres socials, als locals sindicals, als bars i a les conversacions en xarxes i grups de missatgeria. El desenvolupament dels esdeveniments al voltant del referèndum del Primer d’Octubre provoca sentiments trobats i contradictoris en bona part de la militància, que en la seva majoria s’ha mantingut deliberadament al marge del que s’ha anat anomenant “el Procés”. Una part els crida a moure’s, l’altra els paralitza. Per una banda els registres de la Guàrdia Civil a impremtes i diaris, les amenaces de presó, les coaccions a mitjans, les prohibicions d’actes polítics i les intimidacions. Per l’altra, un procés aparentment hegemonitzat per la dreta conservadora i burgesa, de dubtós caràcter transformador. L’impuls gairebé instintiu a sortir al carrer contra la repressió i l’autoritarisme del govern, i la impossibilitat d’identificar-se amb el projecte d’un nou Estat-nació.

Per a moltes, tanmateix, l’enfocament és un altre, i parteix d’un desplaçament en la mirada que trenca amb aquesta dicotomia immobilista. La qüestió clau no és quin Estat, si no quin Poble sortirà d’aquest procés. No hi ha dubte de què qui fa les preguntes fa també les respostes. De la mateixa manera, no és el Poble qui fa la decisió, sinó la decisió la que fa el Poble. La mirada política conservadora sempre ha tendit a entendre i explicar el Poble com a objecte de representació, com una realitat acabada i recomptable estadísticament i policialment, plenament expressada en les institucions estatals de la democràcia liberal. La mirada revolucionària, en canvi, entén el Poble com un subjecte en permanent construcció, com la realitat inacabada que escapa a la representació formal i que agafa consistència en els antagonismes materials i les lluites concretes fruit d’una condició d’opressió compartida, dotant-se d’uns vincles que la fan resistir a l’atomització i l’aïllament individual i l’articulen fins a constituir-la en una veu pròpia, en un Nosaltres. Justament això és el que hem tingut l’oportunitat de viure i aprendre en els múltiples estar-juntes que hem experimentat al llarg dels darrers anys: en les concentracions per aturar desnonaments, en els piquets de conflictes laborals, en les experiències de solidaritat contra les fronteres i les persecucions racistes, en els grups de dones organitzades, en la defensa dels centres socials, en les escoles populars, en les vagues generals o en els inquantificables braços i somriures que han esperat a la sortida de les comissaries i les presons per arropar els i les nostres. La materialitat d’una força col·lectiva i ben concreta, capaç de resistir i eventualment vèncer, encara que sigui en les petites grans batalles. La identitat compartida amb un plural singular, suficientment fort per atraure i moure els cossos a una mateixa disposició a construir un món comú i combatre un enemic igualment comú.

La qüestió del referèndum irromp avui en el centre dels debats que es donen als carrers, els llocs de treball, els centres educatius i les cases. Si bé fins ara l’aparell de les elits ha dominat la mobilització social a cop de telediari i ha mantingut la seva hegemonia política a través d’una densa i extensa societat civil formada per organismes que li són fidels, avui l’escenari és lleugerament un altre. El desenvolupament del conflicte accelerat per l’escalament repressiu propicia una mobilització que escapa al dictat vertical i obre un espai on actors molt diversos intenten incidir per fixar els marcs i antagonismes polítics funcionals als seus interessos: Catalunya / Espanya, independentistes / unionistes, colpistes / constitucionalistes, revolució democràtica / règim postfranquista del 78,… Només una força sense cap vocació d’incidir en la realitat social per a transformar-la pot permetre’s mantenir-se al marge en silenci i renunciar a disputar aquest marc de conflicte que en el seu propi esdevenir incert obre la possibilitat d’escenaris insospitats.

Seria un greu error per les posicions revolucionàries escollir el bàndol dels indiferents i caure en l’arrogància de pensar que estem per sobre de les qüestions que preocupen el carrer, de creure que som nosaltres les que hem de dir a una suposada gent de la qual no formem part quins són els seus veritables problemes i com els han d’arreglar. Per contra, hem de tenir l’audàcia d’entrar en un terreny de lluita política que no hem escollit i no obstant ser capaces d’empènyer en un sentit de ruptura i emancipació, dibuixant l’antagonisme que desborda els mapes tancats de la democràcia liberal capitalista: la voluntat col·lectiva d’unes classes populars decidides a emancipar-se en tots els àmbits de la vida / la dictadura dels mercats i els Estats.

Ara més que mai cal recordar que el principal valor històric de l’anarquisme no ha estat la perfecció sobre el paper d’una construcció abstracta, utòpica i situada temporalment en un horitzó llunyà, sinó la seva obstinada determinació i capacitat per en cada ocasió concreta dur una mica més lluny la revolució, és a dir, el moviment real i sempre inacabat que tendeix a suprimir en la pràctica l’estat de coses existent. Pel que fa al referèndum, és la decisió la que fa el poble i no a l’inrevés, perquè és la mateixa possibilitat de posar massivament en qüestió l’ordre establert (i sobretot el com es dóna aquest qüestionament), la que pot permetre la irrupció del Poble com a subjecte amb veu pròpia. La porta està oberta – i en part dependrà del paper que juguin les revolucionàries- a què en els anomenats ‘Fets d’Octubre’ es desplegui una experiència històrica de desobediència massiva, apoderament popular, i presa de consciència de la pròpia potència col·lectiva. D’aquesta força callada que el dia en què a penes comença a balbucejar és capaç de paralitzar viles i ciutats senceres.

Fa justament tres anys alguns de nosaltres dèiem que “davant possibles maniobres repressives de l’Estat Espanyol sobre la voluntat de qüestionar la seva territorialitat, pensem que des del moviment anarquista hem de donar la cara i sortir al carrer , no en nom de la creació d’un nou Estat que rebutgem, sinó enfront de l’autoritarisme del govern i la defensa del debat social sobre com les persones volen organitzar-se.”* Aquest dia ha arribat. El moment és ara. Entre les forces que volen impedir manu militari tot debat sobre com volem viure i organitzar-nos, i les que ja treballen des de l’ombra per un tancament en fals que passi per un pacte per dalt entre elits, cal mobilitzar-se des de baix perquè el carrer agafi la iniciativa i el desafiament al règim resulti irreversible. Cal anar-hi. Cal sortir al carrer, no només per negar la repressió i les imposicions de l’ordre de coses existent, sinó per ampliar la possibilitat i la força d’afirmar una altra cosa. Per posar sobre la taula que el veritablement important no és de què ens estem alliberant, sinó per a què ens estem alliberant.

(*) Reflexions entorn el conflicte nacional, el procés sobiranista, i la lluita per la Revolució Social, Elissa (Grup Llibertari del Palomar), https://grupelissa.wordpress.com/2014/10/29/reflexions-entorn-el-conflic/
Mira també:
http://lasoli.cnt.cat/18/09/2017/cal-anar-hi/
http://lasoli.cnt.cat

This work is in the public domain

Comentaris

Re: [La Soli] Cal anar-hi
19 set 2017
Saldrá un pueblo que confia en lso Mossos y en sus politicos :D
Re: [La Soli] Cal anar-hi
19 set 2017
Clar que no cal anar´hi a cap convocatòria ni solidaritzar-me amb els meus butxins, ni caps locals que "ara" han vist la llum nacional. Tot això està pactat entre èlits com dieu al text. Ja han pactat el show. Com voleu agafar el carrer si tenen al barça (exèrcit català) i observadors de La ONU???
A part del trencament emocional que patireu amb tots aquells que no són catalanas i hi viuen aqui.
Jo es que curro a l'Hopitalet i no sé en què món viviu però també és licit canviar el món sense aputar-se a totes les mogudes.
'ara és l'hora catalans' y tal
19 set 2017
El Solidaridad Obrera está parado, y alguien se ha colado para usar sus medios digitales para difundir sus ideas particulares.
Así que es falso el prefijo de [La Soli] como si el texto fuera la voz de CNT.

Es excesiva ya la presión a la que someten al movimiento libertario para que se deje comer por los nacionales, catalanes.

Si los nacionales tienen ya gente de sobra para su movida, parece raro que necesiten de las libertarias y libertarios. En realidad debe ser porque les falta carne de cañón para romper cristales. ¿No hacía ya la CUP ese papel?
Re: [La Soli] Cal anar-hi
19 set 2017
los libertarios ya estan en la calle a defender la autodeterminación de Catalunya!! nos jugamos mucho!! no a quien se quiere quedar en el 74, con su burguesia y su monarquia!!!
Re: [La Soli] Cal anar-hi
19 set 2017
"Poble", "gent", "classes populars"... ni per casualitat se us escapa "classe obrera" o "proletariat". I, evidentment, no és casualitat que després crideu a tothom a anar a defensar la "unitat popular". Això sí, el referent ideològic que encapçala l'article és ni més ni menys que Nietzsche...

Quan dieu "cal anar-hi", a on us referiu exactament? ("al carrer" és una mica massa genèric per no dir trampós). Us referiu a defensar els alcaldes de convergència? Us referiu a defensar les redaccions de la premsa burgesa? Als meetings de la CUP als que ja esteu anant? O us referiu a defensar la festa de la democràcia parlamentària, a la mentida de la sobirania nacional, representada per enèssima vegada per major sarcasme de l'explotació obrera?

Plantegeu que no es pot escollir el bàndol dels indiferents i, en la pràctica, el que vol dir és que no teniu principis, que anireu sempre a fer bloc amb la burgesia democràtica.

El bàndol dels revolucionaris no és el bàndol dels indeferents, no perquè els revolucionaris perdin el nord darrera de qualsevol drap democràtic que se'ls agiti davant dels nassos sinó perquè prenen partit per la lluita de classes i la revolució social enlloc de prendre partit per la burgesia democràtica i la unitat popular/nacional.

No es tracta d'"indiferència" sinó de tenir principis i posicions de classe o de ser arrossegat sempre i a tot arreu a posicions interclassistes.

Es comença així renegant de la classe obrera i fantasiejant amb el poble i la voluntat de les classes populars, després es recolza el Front Popular en les eleccions com el 1936, després s'entra amb ministres i consellers al govern del Front Popular davant de l'amenaça feixista i finalment ja tenim la Frederica Montseny i a García Oliver (CNT-FAI), juntament amb la resta del govern (ERC, PSUC i POUM), participant en la repressió del proletariat de Barcelona al maig del '37, la major part del qual llavors estava afiliat a la pròpia CNT. El cercle s'ha tancat.

Després es jura i perjura que no es repetiran els mateixos errors i, a l'hora de la veritat, s'abandonen tots els programes de transformació social per defensar la fracció de la burgesia democràtica que està sent atropellada.

Qui demostra "indiferència" sou vosaltres precisament. Us és soberanament indiferent - mai millor dit - quin sigui el "moviment" amb tal que hi hagi més de 15 persones, teniu una indeferència absoluta pels principis i objectius de la lluita de classe i internacionalista. Indiferència a les lliçons de la història. El que cal no és "anar-hi" sinó aprendre de les lliçons de la història per no repetir vells errors.

La burgesia democràtica representa l'aigua bullint i la classe obrera el fòsfor. L'aigua bullint de la burgesia es mou i es remou, i esquitxa i fa molt soroll. Però no encén ni pot encendre mai una autèntica revolució. La classe obrera viu sotmesa quotidianament pel jou de l'explotació però manté la potencialitat de l'incendi revolucionari, com el fòsfor.

Què passa quan la classe obrera renuncia a aquesta potencialitat revolucionària per arremolinar-se amb la petita burgesia? El mateix que li passa al fòsfor si es mulla encara que sigui amb l'aigua més bullent del món: que deixa de poder encendre res de res.

La classe obrera no necessita la borratxera nacionalista per "incidir en la realitat social" sinó que necessita organitzar-se, preparar-se, forjar el seu programa i la seva força per derrocar el capitalisme. I llavors, la petita burgesia i les classes populars, estaran a l'altra banda de la barricada - com ho han estat sempre - defensant la petita propietat davant de la revolució que ha d'acabar per sempre amb les classes socials i la propietat privada.
Re: [La Soli] Cal anar-hi
20 set 2017
La Soli lleva un año en activo y es el periódico de la CNT en Catalunya.

Las palabras "proletariado" y "clase obrera" están muy bien, sólo que de tanto usarlas ya no significan nada y apestan a rancio. Para los que no lo sabéis todavía: bienvenidos al siglo XXI. Los conceptos se mantienen, pero el lenguaje evoluciona, se adapta, se transforma y se renueva.

Lo peor de todo es que aún os sentís orgullosos de ser "menos de 15" y que os pensáis "revolucionarios", cuándo desde vuestra supuesta pureza dogmático-ideológica de expertos en 1936 (una época y unos hechos que, lo siento mucho, pero NO HABÉIS VIVIDO) no tenéis la capacidad ni de cambiar una bombilla.
Re: [La Soli] Cal anar-hi
20 set 2017
Evoluciona, adapta, renueva... Pareces un anuncio del IKEA: bienvenido a la república independiente de tu casa, redecora tu discurso... y tus bombillas.

Según tu punto de vista todo lo que no hayamos vivido directamente no tiene que entrar en consideración, no debemos sacar lecciones de ello ni puede servirnos de guía... O dicho de otro modo, tú sólo basas tu concepción en lo que has vivido directamente. Evidentemente, esto no es posible ni aunque quisieras porque eres un producto más de la sociedad. Por esta amnesia decretada del pasado votaría toda la burguesía a coro junto con todos los oportunistas.

Dices que "clase obrera" y "proletariado" están "muy bien" pero que "apestan a rancio". ¿Por qué no dices abiertamente que no te parecen bien, que tienes alergia a la posición de clase? Porque eres un oportunista y como tal tienes que seguir manteniéndote en la ambigüedad para seguir embaucando a los trabajadores: estamos por la clase obrera pero mejor llamémosle pueblo y así no se nota tanto que en realidad vamos a otra cosa y sólo os utilizaremos por enésima vez.

Pero las palabras "clase obrera" y "proletariado" ni “están bien” ni huelen a “rancio”: significan cosas distintas que "pueblo" y "gente". Y si cambias las palabras cambias los conceptos y si en vez de unas palabras dices otras, defiendes posiciones distintas. Aquí, por cierto, la burguesía votaría contigo otra vez, ellos también sienten alergia a la palabra "proletariado" y les entusiasma el "pueblo" y la "gente".
Lo más triste es que, bajo la apariencia de “evolucionar” sólo hacéis que repetir las posiciones de siempre del oportunismo. Cuando el movimiento obrero llegó al S.XX también todos los oportunistas empezaron a gritar que los planteamientos revolucionarios y los principios de clase habían caducado: “el movimiento lo es todo, el fin no es nada” (Bernstein). ¿Dónde terminaron estas gentes? Traicionando todas sus declaraciones previas y apoyando cada cual a su burguesía en la primera guerra mundial. No hay nada más viejo, manido y cansino que el interclasismo que pretende a cada momento que la clase obrera abandone sus posiciones.

Así que puedes seguir defendiendo el IKEA del movimiento social, allí donde las cosas relucen pero luego se rompen porque la calidad es baja. Cada año te podrás quedar con un discurso redecorado, perfectamente académico, hecho a medida por los más novedosos grupos de intelectualillos recién salidos de la universidad, irás siempre a la última moda, pero... vacío de contenido de clase y revolucionario.

Afortunadamente, somos muchos más de 15 los que preferimos el camino arduo y duro de la preparación revolucionaria y de la lucha de clase y no nos dejamos arrastrar por el activismo facilón e inmediatista que pierde los papeles a cada pequeño recoveco de la historia y, lógicamente, tiene que redecorar su discurso para cada ocasión y cultivar la amnesia de la historia de nuestra clase para poder sobrescribir el discurso redecorado sobre ella.
Re: [La Soli] Cal anar-hi
20 set 2017
sr. o sra. 2017:
No parece que tengas nada que aportar contra el Capitalismo (perdón, es una palabra caduca).

¿Tuviste algo que aportar en las plazas con los Indignados? (perdón, estamos en campaña de borrado histórico)

¿Cuantas clases populares hay? ¿existen los explotadores y los explotados en ese esquema?

EMANCIPAOS DE CNT, QUE AHÍ LA SECESIÓN ES LIBRE.
Re: [La Soli] Cal anar-hi
26 set 2017
Hola, (d)
¡gracia por el comentario!

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more