|
|
|
Anàlisi :: antifeixisme |
|
¿Por qué esa alianza?
|
|
|
per Jaime Richart |
27 ago 2003
|
|
Eso de que el PSOE se conchabe con el PP contra el PNV en la política del País Vasco, es como aliarse una persona que pasa por honrada con un ladrón para coaccionar y echar a un inquilino... |
¿Qué solvencia tiene el PP, a estas alturas, en algo?
Aunque sólo fuese por no estrechar lazos con unos golfos, el PSOE debiera haber encontrado otra fórmula independiente de los manejos de un partido tan irritablemente reaccionario y sectario como el del gobierno.
Debiera haber buscado el PSOE otra fórmula ignorando al PP para contestar, en función de su línea ideológica autónoma, a la política centrífuga que se ha propuesto hacer una parte de la sociedad vasca liderada por un partido acreditado e histórico como es el PNV, que es más o menos la misma que tiene intención de proseguir la catalana. |
|
Re: ¿Por qué esa alianza?
|
|
per flautis |
27 ago 2003
|
El PSOE no podrà mai oferir un discurs únic pel que fa al projecte España. El que diuen a Catalunya no ho poden dir a la resta de l'estat i d'això tothom n'és conscient, de fa anys. Ja fa temps que el PP es va adonar d'aquesta feblesa i hi burxa tant com pot. A mi ja m'està bé que ho facin.
En els anys 80, pocs anys després de la mort del dictador, adreçant-se a una població educada políticament en l'apolítica franquista durant 40 anys i amb un munt de diners de la socialdemocràcia germano-europea, van aconseguir vendre la moto. Els d'aquí, els del Psc, que tontos tampoc no eren -Serra, Borrell, Maragall, Nadal etc.- van veure clar el camí per tocar poder no es deia pSC, es deia Psc-PsoE.
A la incultura política generalitzada d'aleshores li podem afegir com a dada rellevant, que el llarg procés natural d'integració de la masiva immigració dels 60 ni tan sols havia començat. Es a dir que un percentatge prou important dels 'nous catalans' no tenien cap consciencia de ser-ho ni de si ho volien ser, ni del que això podia implicar en tots els àmbits.
Els 'señoritus' del Psc ho van veure clar, fer de virreis del PsoE els assegurava una bossa prou important de vots i una bossa més que important de calerons per guanyar-se, 'democràticament' és clar, tot un seguit de poltrones amb dret a tirar de mamella.
Amb aquesta estratègia es guanyaven el vot de la nova immigració, dels nous catalans. Però, i els que ja hi eren? Que farien amb tots aquells que en la ingenuitat d'aleshores s'hi havien aplegat al seu voltant, tot seguint proclames com la defensa del dret a l'autodeterminació del poble català, per exemple?
La reculada en el perfil catalanista va ser tan espectacular com els esforços adreçats a disfressar-la o a ofegar el debat que podia causar. I és que la pela és la pela i el poder és el poder! Amb tots dos a les seves mans, la compra majoritaria de voluntats, de pensaments d'ètiques... la tenien garantida. Bon negoci. Dit i fet.
Així van renunciar a encapçalar una política d'esquerres emancipadora a Catalunya per esdevenir una peça més de l'engranatge burrocràtic sociolisto español. I així, van aconseguir que una bona part dels vots d'esquerra, d'una Catalunya que sociològicament, mai no ha deixat de ser d'esquerres, fossin manllevats per la dreta més casposament nostrada.
I així van anar fent la viu-viu mentre el poble, encara que només fos pel simple relleu generacional, madurava políticament. Potser no gaire en termes absoluts, però molt en termes relatius als nivells de cultura política dels 80.
Ara es troben que a Catalunya aquella immigració hiper-espanyolitzada de fa 30 anys, de grat o per força, per la força de la realitat que els envolta, s'ha anat catalanitzant. I això no vol dir exclusivament parlar o entendre el català. Vol dir sentir-se implicat amb una comunitat que reconeixen com a pròpia, encara que personalment no asumeixin alguns o bona part dels trets que la caracteritzen.
Per altra banda, sense poder tirar de la gran mamellassa de Madrid, el poder de compra de voluntats, com el poder de tele-enredar la troca, minva i molt. Tot i que, tot s'ha de dir, ajuntaments i diputacions encara dónen per molt de joc.
I així ara es troben que per guanyar, o més ben dit per no fer el ridícul a Catalunya els cal, en terminologia tele-política, 'augmentar el perfil catalanista'. Cosa que ja va fer el PP(c) en el seu moment i que també farà, sens dubte, en Mas, l'hereu superstar. Cosa que no vol dir res, com tots sabem, quatre propostes tan ampuloses com buides i inconcretes. I ja se sap allò de 'deixar que els altres facin les lleis que jo ja m'encarregaré dels reclaments'. I ni tan sols són lleis sinò propostes de desenvolupament interpretables d'allò més... Patètic.
Però ho presentin com ho presentin, en la tele-política el que compta són les idees força. Hi ha la idea força centrípeta -la de l'única Espanya que ha estat políticament viable, desenganyem-nos d'una vegada- i la idea centrífuga, que al PPPsoE és concebuda molt majoritàriament com la de l'anti-España. I no van pas desencertats, al meu parer.
El Psc es troba amb la necessitat de defensar un discurs tímidament centrífug si no vol fer el ridícul en les properes eleccions a Catalunya, amb les conseqüències tele-polítiques que se'n derivarien arreu de l'estat. Però per guanyar a la resta de l'estat, arrosegats per l'estratègia ppeppera, es veuen obligats a 'augmentar el perfil españolista'.
D'això en català en diem que "volen i dolen".
L'alternativa, el suicidi polític diria jo, passaria per la basquització del Psc. És a dir, trobar una mena de Redondo a la catalana, de candidats en trobarien uns quants, que no s'haguessin de tapar el nas per embolcallar-se amb la rojigualda per tal d'aplegar el vot dels que encara volen ser immigrants -o potser colons- 30 0 40 anys desprès de la seva arribada.
salut |
|
Re: ¿Por qué esa alianza?
|
|
per maria |
28 ago 2003
|
El projecte españa no és cap projecte, és una imposició ideològica i política del poder establert en forma de dictadures vàries als llargs dels segles. L´espanyolisme és política de dominació i d´homogenització constant i, per la qual cosa, el poble no en resta al marge.
Ningú ignora les seves responsabilitats. I, així i tot, el nacionalisme espanyol apreta encara més. Les forces de seguretat espanyoles tampoc ignoren quina és la seva tasca. Murs de contenció de l´antagonisme social, legitimadors de la imposició, aixopluc pels responsables del malestar. Criminalitzar la pobresa, rebentar les dissidències a l´ordre de la "nueva España". Impedir la transformació social, evitar l´emancipació de cadascú i cadascuna, destruir el somni de l´alliberament nacional dels Països Catalans. La lluita, malgrat tot, continua sent l´únic camí. |
