|
|
|
Notícies :: sanitat |
|
El bebè Charlie i el repugnant canibalisme de la tecnomedicina corporativa.
|
|
per negreverd
Correu-e: negreverd ARROBA nodo50.org (verificat) |
01 ago 2017
|
|
Fa un dies va morir Charlie, un nadó de 11 mesos a punt d’acomplir els 12, a punt de complir l’any. Des de les 8 setmanes de vida estava ingressat a un hospital, sotmès necessàriament a mètodes tecnològics per respirar, alimentar-se... patia dany cerebral sever, no podia veure ni escoltar, no es podia moure ni deglutir per el seu compte... |
Charlie patia una malaltia rara d’origen genètic, lligada al funcionament de les mitocòndries i al metabolisme de la energia. Dins la raresa d’aquesta malaltia hi han moltes varietats, segons la gravetat, la mutació... la de Charlie era la més rara i la més greu (uns 16 afectats a tot el mon).
El procés del desgraciat camí de Charlie des de el naixement fins a la mort ha estat marcat per la preponderància d’un dels tecnopoders sobre els que menys hem reflexionat, el poder de la tecnomedicina corporativa (definició complicada però precisa, autoritat mèdica, autoritat i maquinari tècnic, i, finalment, interessos econòmics corporatius).
A partir de la discrepància entre els pares i el sistema hospitalari s’ha seguit un procés judicial que ha arribat fins el Tribunal Europeu dels Drets Humans, el resultat final ha estat la preponderància del sistema judicial/estatal/sanitari.
Hi ha un entramat d’interessos, econòmics i de poder, al voltant de la sanitat i la salut (això no és cap secret) i aquest entramat queda evidenciat amb tota cruesa en el cas de Charlie:
1.-En tot el tema hi ha tres víctimes, la víctima de la que més s’ha abusat és, evidentment, Charlie, també, no tant, però molt, la seva mare i el seu pare. Els danys que han patit els tres al llarg del procés no son mesurables.
2.-El sistema tecnomèdic ens fa creure, amb nombrosos esforços publicitaris, que tot és possible, que tot te curació, val a dir que molts dels professionals de la salut lluiten contra aquesta idea, però cada setmana se’ns informa, per exemple, que el càncer ja està “vençut”, o que és imminent (ha estat imminent durant anys o fins i tot decennis) la vacuna contra l’AIDS. Tota aquesta publicitat triomfalista és estimulada per les corporacions que es lucren de la nostra salud (instrumental, medicaments, sistemes de detecció...)
Els pares de Charlie, han caigut en aquest cruel parany. Convençuts de que tot és possible (comprensiblement) i han lluitat contracorrent, i aferrissadament, per aconseguir el que no podia ser.
3.-El sistema tecnomèdic es va apoderar de Charlie a partir de la seva octava setmana de vida, prenent les regnes del seu destí. Sense un sistema sanitari garantista, que ha pogut arribar fins el tribunat dels drets humans, el nadó hagués estat directament sotmès a les decisions de l’hospital. Més enllà del cas de Charlie, quant nadons, o malalts en general, queden en mans d’aquest sistema, sense tan dramatisme, sense tanta publicitat, però amb el mateix dolor...?.
4.-El mateix sistema tecnomèdic fornia les alternatives, l’equip dels EUA que oferia la “teràpia alternativa” no havia treballat amb afectats de la mateixa gravetat que Charlie, ni amb la mateixa mutació... de fet quan van poder revisar el seu expedient mèdic (concretament ressonàncies del sistema nerviós) van rebutjar el cas. Entre els investigadors de malalties rares aconseguir un cas és un repte, i per aconseguir-lo és fàcil donar falses expectatives. A més treballar sobre cassos rars no vol dir voler guarir aquestes malalties, sinó que a través del coneixement obtingut estabilitzar la feina en altres direccions, moltes malalties rares poden ser bons models per entendre les vies d’expressió de caràcters genètics i les rutes metabòliques.
5.-Els poders estatals han tingut un paper especialment repulsiu, especialment el Vaticà que ha ofert l’Hospital “Nen Jesús” per tractar a Charlie, aquest hospital mai a tractat cap cas de la síndrome de Charlie, ni mai ha mostrat interès en ell. Un altra pocavergonya ha estat l’inevitable Donald Trump, via Twiter , com sol ser habitual en ell, defensant el “dret a la vida”, mentre liquida el dret a l’assistència sanitària a milions d’americans.
Charlie ha “viscut” durant mesos mitjançant màquines que suplien els seus sistemes vitals, ningú pot saber quin ha estat el seu sofriment, però en qualsevol cas ningú podrà dir que no hagin estat alt. El recurs al manteniment artificial de la vida cada cop es mostra més com un sistema d’acarnissament “terapèutic”. |
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
|
Re: El bebè Charlie i el repugnant canibalisme de la tecnomedicina corporativa.
|
|
per Aliss |
01 ago 2017
|
Muy de acuerdo con su opinión sobre el encarnizamiento médico de la tecnomedicina que experimenta con nosotras.
Muchas gracias por el texto |
|
Re: El bebè Charlie i el repugnant canibalisme de la tecnomedicina corporativa.
|
|
per animo a la familia |
02 ago 2017
|
|
ánimo a la familia |
|
Re: El bebè Charlie i el repugnant canibalisme de la tecnomedicina corporativa.
|
|
per mete kaña! |
03 ago 2017
|
|
aupa compas, agradecido de las palabras claras que demuestran que aún hay noticias importantes y reflexiones necesarias como afrontarnos a éste tipo de tecnocracia sistematica y totalitaria que nos ofrece ésta sociedad como unica alternativa. |
