|
|
|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
La edició genètica, un nou pas vers la dominació i la domesticació
|
|
per negreverd
Correu-e: negreverd ARROBA nodo50.org (verificat) |
02 jul 2017
|
La civilització i domesticació són pràcticament sinònims. Domesticació de persones, d’altres animals no humans, de vegetals i de tota la vida, dels ecosistemes i la terra.
La tecnologia de la domesticació és molt anterior a la majoria de les altres tecnologies i, malgrat que moltes vegades es menysté, és més determinats, a nivell de control, que la resta de tècniques de control social, ja que la domesticació abasta (o pretén abastar) la totalitat del mon viu. |
La domesticació ve d’antic i el seu avanç fou lent en les primeres etapes (milers d’anys), es va accelerar amb l’aparició de l’agricultura, especialment quan l’agricultura es va començar a “especialitzar-se” i iniciava la tendència al monocultiu, amb productes emmagatzemables. En l’acumulació d’aliments tenim un dels possibles factors coercitius que va facilitar l’aparició de l’estat.
La domesticació d’animals i vegetals va ser, en origen, un procés difús, relativament fora de control dels poders dominadors (però no totalment independent), els xamans, els sacerdots-reis i les sacerdotesses, els caps militars...
Hi ha una elecció “política” més enllà del conreador: la elecció de determinats cultius com estratègics, la seva extensió i la extensió (imposada) de la propietat privada de la terra, o també mitjançant les necessàries “autoritzacions” (i prohibicions) per conrear, el poder pre-estatal ja ens dirigia en un camí vers el mon que actualment estem patint.
EL CAMI DE LA DOMESTICACIÓ.
L’acció estatal i dels grans propietaris junt amb els incipients mercats va anar homogeneïtzant la producció agrícola, però no va ser fins la revolució industrial i el colonialisme que no va assolir el seu màxim impuls. Els obtenidors de varietats del segle XIX, van aplicar el principi industrial a la agricultura, la obtenció de varietats homogènies i estables (tot el contrari de la biodiversitat d ela naturalesa), varietats tendents a oligocultius que de fet van fomentar tota la industria d’agroquímics.
A finals del segle XVIII ja es comencen a registrar varietats vegetals a nom dels seus obtenidors (les primeres les flors ornamentals, un article de luxe), el “registre”ha arribat a l’actualitat en que les grans empreses de llavors pretenen deixar fora de la llei tota llavor no certificada, no posseïda, no dominada. El primer pas fou el Conveni de Paris de 1883, seguit per el de 1961 en que nasqué la UPOV (Unió Internacional per la Protecció de les Obtencions Vegetals), però ja ben aviat, el 1919 s’havia establer, a nivell internacional, l’ASCOA (Associació d’Agències Oficials de Certificació de Llavors).
UN PAS MÉS ENLLÀ, LA TRANSGÈNIA “CLÀSSICA”.
El següent pas, més enllà dels drets dels obtenidors i la certificació de llavors, fou la pretensió estrictade patentar la vida: la transgènia.
Des de els anys 30 del segle XX els agricultors industrials provocaven les mutacions artificialment (mitjançant radiacions o substàncies químiques) per accelerar els processos de selecció, ja que l’atzar que governava els mètodes de selecció anteriors eren molt més lents. Malgrat que la reglamentació no les reconeix com a tals, les mutacions induïdes per radiacions i productes químics no deixen de ser una transgènia grollera.
La següent fase de la transgènia, una mica menys grollera, i que pretensiosament anomenaven “enginyeria genètica” va ser la introducció de material genètic aliè mitjançant diversos mètodes. El “gene gun” disparant partícules d’or recobertes de material genètic sobre les cèl•lules a modificar, o vectors biològics com l’agrobacterium i alguns virus.
Els mètodes eren més fins, però de tota manera el punt de la inserció és a l’atzar i s’inserien material genètics no desitjats, no forçosament adversos (comercialment). Els resultats eren doncs incerts... Un cop obtinguts els transgens es procedia com amb els mutants per radiació, conrear-los i seleccionar els “convenients”.
En el moment del desenvolupament d’aquestes tècniques a l’ADN no codificant se’l anomenava, en una mostra de supèrbia“científica”, ADN escombraria (Trash ADN), també es parlava d’un “dogma” de la biologia molecular “un gen, una proteïna, un caràcter”, “dogma” que ha desaparegut amb els inicis de la epigenètica i el descobriment dels prions.
La “transgènia clàssica” va resultar massa matussera per l’agricultura i, per descomptat per la genètica humana (i animal) per iniciar la teràpia gènica, la medicina personalitzada o, en darrer termini “el millorament humà”.
A LA CERCA DEL CONTROL TOTAL SOBRE EL GENOMA... SOBRE LA VIDA.
Per poder accedir al pastis farmaco/terapèutic, on hi ha molt diner a guanyar, era necessària una tecnologia més precisa, també era desitjable aquesta tecnologia per la producció vegetal i animal, la domesticació no es vol limitar.
Així va aparèixer el terme “edició genòmica” gairebé abans de que hi hagués algun avenç en aquesta direcció. La intenció es reescriure, directament del no res, el genoma (biologia sintètica), o be la correcció o modificació precisa sobre un genoma ja constituït (la edició pròpiament dita, o reescriptura).
La biologia sintètica va ser molt esbombada amb la “fabricació” de Syntia, el “primer organisme sintètic” de l’expert en biomarketing Craig Venter, desprès d’això s’ha esmorteït una mica, al menys a nivell mediàtic, és impossible saber per on van les coses realment.
La edició o reescriptura ha passat per més alts i baixos i per més metodologies a part de la biologia sintètica, la major part mitjançant nucleases, els noms són molt enrevessats, sobretot si destriem les sigles. Les ZFN (nucleasa dits de zenc), meganucleases, TALENS.... amb totes elles s’han obtinguts alguns organismes genèticament modificats (OGM d’ara endavant), especialment amb la metodologia TALENS, als EUA i a alguns estats de Sud Amèrica es conreen varietats de soja resistent als herbicides, de patates modificades...
Tots aquests mètodes, prometedors en el seu moment, tenen forces inconvenients, especialment, com no podia ser d’una altra manera en un mon capitalista i corporatiu, el cost econòmic del desenvolupament i el temps d’obtenció, també el cost i el temps per aconseguir les autoritzacions per alliberar l’OGM al medi (conrear-los comercialment).
En aquest escenari apareix una nova metodologia, més senzilla, més precisa, més ràpida i, sobretot, més econòmica... es el mètode CRISPR/Cas 9 (en endavant CRISPR a seques).
EL GENOMA SINTÈTIC.
A part de la presentació teatral de Syntia d’en Craig Venter, els avenços en biologia sintètica es mantenen discretament.
Els avenços més destacats, sobretot sobre els llevats (un dels microorganismes amb més utilitats industrials) el 2014 es va publicar la obtenció d’un cromosoma sintètic d’un llevat, del Saccharomyces cerevisiae (si, el que fa la birra), i ara mateix, fa uns mesos, a finals de 2016 el d’altres 5 cromosomes, o sia que ja en tenen 6 de 16 (més d’un terç), aquests cromosomes son funcionals (al menys a curt termini). Segons el Consorci Internacional que ha aconseguit la síntesi, a finals d’any o principis del 2018 sintetitzaran ja el genoma complet.
El biòlegs sintètics han aprofitat per eliminar material sobrant, ADN redundant que diuen que no te cap funció (?) i els introns (gens saltadors), en total, en el primer cromosoma sintetitzat, van reduir sobre un 13% el nombre de bases. També han fet algunes modificacions, unes 500, de les que no acabem de conèixer l’abast.
Malgrat que tota aquesta feina no ha generat cap resultat pràctic monetaritzable (de coneixement, instrumental, metodològic dons si), al mitjans ja s’explica que els llevats sotmesos a aquesta domesticació extrema, ens fabricaran antibiòtics, biocarburants, matèries primeres... per donar més veracitat al tema s’adjudica a la biologia sintètica la producció d’insulina (per la diabetis) i de l’artemisina (per la malària) dotant-la de la coartada de la salut pública. Aquests anuncis d’èxits son generalment cortines de fum o ganxos per captar inversions.
Malgrat tot la síntesi de genoma és encara molt costosa econòmicament i requereix un gran volum d’instruments i de “ma d’obra” i no sembla que hagi de ser molt significativa a curt termini.
EL CRISPR, LA PEDRA FILOSOFAL DE LA BIOTECNOLOGIA.
El CRISPR és un mètode recent, del 2012, i ha estat desenvolupant-se ràpidament fins el punt de que ja està als camps de conreu i a les granges... el MIT assegura haver curat una malaltia hepàtica a un ratolíamb aqueta tecnologia...
En resum el CRISPR consisteix en una guia de ARN que es complementa amb una seqüència “diana” d’ADN i un enzim de tall. La guia d’ARN s’uneix al sector d’ADN objectiu i l’enzim talla la cadena, en reparar-la, es modifica inactivant el gen o inserta un gen nou que codifiqui un tret desitjable. Hi ha una explicació força entenedora a “Stephen S. Hall, “New Gene-Editing Techniques Could Transform Food Crops--or Die on the Vine”. Scientific American March 2016” (hi ha una traducció al Castellà a Investigación y Ciencia de setembre de 2016), en aquest article hi ha una infografia prou entenedora.
Com era d’esperar la patent de la metodologia ha donat lloc a una batalla entre centres d’investigació, per una part el MIT (a través del seu Institut Broad) i per l’altra la Califòrnia University de Berkeley, amb alguns serrells d’altres institucions. Mentrestant una munió de Start Up’s s’ha donat pressa per anar desenvolupant “solucions”.
Les avantatges del mètode son múltiples, primer de tot és un mètode molt econòmic, es calcula que aconseguir una sonda CRISPR específica (ma d’obra apart) està als voltants dels 10.000$ (xavalla pels costos habituals en biotecnologia), el segon la velocitat de desenvolupament, el temps per dissenyar-la es rebaixa d’anys a mesos.
Però el que interessa més a les empreses agrogenètiques (les grans i les petites que comencen a treure el cap) és la possibilitat de que els productes no siguin considerats OGM transgènics al no inserta ADN aliè, de fet als EUA, a l’Argentina i al Brasil ja hi ha casos aprovats com no-OGM, i a alguns països d’Europa, això reduiria els costos i el temps d’aprovació d’anys a mesos.
De moment ja hi han xampinyons, soja resistent a alguns herbicides (no és massa original això), patates... i alguns animals, com porcs resistents a la grip o de creixement ràpid, vaques sense banyes...
EL CRISPPR: DOMESTICACIÓ EXTREMA.
La transgènia en animals, i molt especialment en animals humans, estava limitada per la mateixa imprecisió de les antigues tècniques de manipulació genètica, l’impacte d’incorporacions “no desitjades” en vegetals, pensen els científics i els buròcrates que gestionen els permisos per vendre OGM són menors que per els animals.
Així doncs el CRISPR obre la possibilitat, en primer termini a la teràpia gènica (que fins ara no ha cobert ni de lluny les expectatives) i que amb la suposada precisió de les tècniques d’edició pren una nova volada, la medicina personalitzada i en segon termini la tèrbola perspectiva del “millorament” humà.
No és d’estranyar doncs que s’hagin publicat ja diverses experiències sobre animals i sobre cèl•lules humanes, porcs resistents a la grip, porcs productors de més carn... i en la línia de la teràpia gènica treballs sobre la hemofília, la leucèmia... Donades les expectatives econòmiques és de suposar que n’hi d’altres més o menys reservades.
Laboratoris xinesos (xina és una potència biotecnològica emergent) ja han experimentat amb l’edició genètica en embrions humans no viables el 2015, es tractava d’embrions triploides, el resultat no va ser massa “satisfactori”, però queda el dubte de si en embrions viables hagés estat més satisfactori. El 2016 al Regne Unit s’han autoritzat investigacions en embrions viables, a Suècia la situació és semblant, altres països, com per exemple, Holanda, favorables als experiments amb no-humans segurament estan a punt d’autoritzar la investigació en aquest sentit (s’ha de tenir en conte el pes econòmic que poden tenir aquests treballs).
A finals de 2015 es va celebrar als EUA una cimera sobre la edició genètica en humans, organitzada per 4 acadèmies científiques: l’Acadèmia Nacional de Ciències i la Acadèmia Nacional de Medicina dels EUA, la Royal Society de Londres i l’Acadèmia de Ciències de la Xina (la Xina és una potència emergent i pròxima a liderar en el mon de la biotecnologia). En aquesta reunió les acadèmies van donar voltes al tema i no es van mullar, sols van demanar l’autoregulació de no implantar, de moment, embrions editats en dones receptores.
Val a dir que la implantació d’embrions, que ja, per si mateixa, te un component preponderant de dominació i explotació del cos de la dona “portadora” (cosificada), en el cas d’embrions procedents de la edició genètica arriba a una dominació extrema, on ja estan mediatitzats i dominats, tan l’embrió editat, com la dona que l’ha de gestar, això fins un punt sense precedents.
Així que la edició genètica és crítica, i és crítica per la conservació de la biodiversitat agrícola i forestal, i per l’autonomia dels agricultors, per la extensió de microorganismes en la biotecnologia industrial (i la industrialització de la vida), per la dominació dels animals, la seva cosificació i, ens afecta també a nosaltres, un pas més en la domesticació.
La possibilitat de “millorament” humà, que es permet esperar dels mètodes d’edició genètica, és en realitat és continuació i conseqüència del “millorament” animal, i per tant és un millorament dirigit a generar humans més productius, submisos i rendibles... MES DOMESTICATS!!.
(aquest és aproximadament el text de l’acte sobre la nova edició genètica a les “
trobades anarquistes contra el sistema industrial i el seu mon” celebrades a la Gatonera, a Carabanchel els dies 26, 27 i 28 de maig). |
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La edició genètica, un nou pas vers la dominació i la domesticació
|
|
per a |
03 jul 2017
|
Documental de Romain Icard: Guarderias nazis
https://www.youtube.com/watch?v=LPyPIKIbqag |
|
|
