|
|
|
|
|
Anàlisi :: especulació i okupació |
|
A la madera, puntal!
|
|
per La Llamborda
Correu-e: csoalallamborda@gmail.com (no verificat!) |
08 mar 2017
|
|
|
A LA MADERA, PUNTAL
CSO La Llamborda
Gener de 2017
El text que escrivim a continuació sorgeix de la necessitat de prendre una posició política al voltant de l'okupació i l'intent de desallotjament del Centre Social la Llamborda, situat al barri del Guinardó, Barcelona. La Llamborda es va okupar el juny del 2012, i a través d'un procés de desnonament es va intentar desallotjar el juny del 2015. Aquest desallotjament es va impedir gràcies a la resistència i la solidaritat activa de les persones habitants de la vivenda, les integrants de l'assemblea del centre social, veïnes del barri i companyes. Aquest proper febrer tindrà lloc el judici a quatre companyes per resistència durant aquesta jornada.
Amb el pas del temps i després de diversos debats i jornades de reflexió: veiem que el procés de resistència de la Llamborda sorgeix de la necessitat de defensar ciutats properes on es comencen a veure o a normalitzar certes pràctiques respecte a l'okupació, com per exemple, prendre vies de legalització dels espais, pactes amb la propietat, inclosos els ajuntaments, o fins i tot acceptar diners a canvi d'abandonar la casa pacíficament. En algunes ciutats europees on els moviments d'okupació fou molt fort, com per exemple a Berlín, Londres o Amsterdam, aquesta tendència va acabar sent normalitzada; els mecanismes del poder per a la integració de les més legalistes i la repressió contra les que es negaven a entrar al seu joc, convertiren l'okupació en quelcom quasi impossible. Veient aquesta realitat i els possibles precedents que s'estan començant a donar aquí, creiem que és necessària una reflexió, un debat i un posicionament vers l'okupació i defensa dels espais. Barcelona segueix sent una de les ciutats amb molts llocs okupats, però no serà sempre així sense una acció i una defensa col·lectiva. Tot això ens fa replantejar quin paper juguen els espais okupats dins de les lluites, així com veure la urgència de crear eines col·lectives contra aquesta tendència a la desaparició de cases i centres okupats.
Per nosaltres l'okupació és un procés de desobediència a les lleis del mercat capitalista, a la propietat privada i una aposta per l'alliberació i col·lectivització d'espais. L'okupació per si mateixa no representa un acte subversiu si no li donem nosaltres contingut polític com a anarquistes, ja que ho veiem des d'una mirada transversal, juntament amb la lluita contra l'autoritat, el patriarcat, el feixisme, el racisme, l'especisme, el propi Estat, o qualsevol forma de poder.
Considerem l'okupació com una ruptura cap a l'individualisme a mercè del capital, de lògiques consumistes i alienants cap a les quals tendeix la societat, una forma d'atacar a la propietat privada alhora que es creen espais alliberats on crear complicitats per encarar les lluites. És una manera d'oposar-se a les lògiques econòmiques de l'Estat capitalista, de donar continguts polítics, realitzar activitats i compartir coneixements en espais que anaven a ser destinats a l'especulació en el mercat immobiliari i/o empresarial.
Sent realistes, el desallotjament és una part més de l'okupació i considerem que el treball col·lectiu és important per encarar-ho, reafirmant-nos en la impossibilitat de veure l'okupació i el desallotjament com separats. Intentem aprofitar el conflicte que el sistema capitalista genera per visibilitzar les nostres idees i enfrontar-nos als seus aparells policials.
De la mateixa forma que l'okupació i el desallotjament van de la mà, creiem que l'okupació i la resistència també haurien d'anar unides. Les lluites necessiten una part ofensiva i una altra defensiva; una sense l'altra queden coixes. Però més enllà de, potser, una qüestió estratègica, també és una qüestió de no cedir tan fàcilment davant els enemics. Està clar que moltes vegades per molt que es resisteixi al final es duran a terme els desallotjaments, però al marge d'una defensa d'un espai en concret, és una defensa d'idees que van més enllà de quatre parets. El moment de la resistència en si, ja té un valor, encara que ens acabin robant l'espai. De fet, creiem que la resistència forma part de la identitat política de l'espai i que és necessari un posicionament clar des del primer moment de l'okupació. Això permet veure l'afinitat real des de l'inici, preparar la resistència amb temps perquè tot el treball no es condensi en unes poques setmanes i no se sobrepassin els límits de cada une; per evitar així conflictes més grans en aquests moments de tensió, i que és quelcom que es reprodueix en molts espais.
Però un moment de resistència obre un ampli vano de possibilitats. Estem acostumades a sentir que totes les vies són legitimes per a defensar un espai okupat però algunes pràctiques es poden tornar en contra nostra. Hi ha moltes formes de resistència, basant-se en diferents idees pràctiques o necessitats, però l'ús d'eines del poder com vies institucionals, negociacions o els mitjans de comunicació per a nosaltres és una contradicció; va en contra de l'autogestió i l'autonomia de les lluites. Creiem que l'autogestió suposa el no reconèixer cap figura de mediació i comptar únicament amb les relacions que hem generat arrel de les nostres idees, pràctiques i afinitats polítiques, treballades en el temps o fruit de l'espontaneïtat de moments subversius. Posar-se en una posició de passivitat, buscar un diàleg amb la mateixa institució que preteníem atacar, rebaixar la conflictivitat i generar un discurs victimista trenquen amb les dinàmiques com el suport mutu, l'empoderament col·lectiu, l'enfrontament al poder, i el fet de percebre com a subjectes actius i autònoms.
Per una altra banda, aquests moments de conflictivitat permeten trencar amb els rols pacificadors que se’ns imposen a les trans, bolleres i dones en la societat, a qui se’ns ha negat allò conflictiu, l’autonomia, l’agressivitat. Per això, una resistència transfeminista és una forma d’atacar el patriarcat.
RESISTÈNCIA DE LA LLAMBORDA
El juny del 2012 s'okupà el CSOA La Llamborda. L'espai era un edifici d'obra nova propietat d'una immobiliària en fallida, Immobiliària Amílcar, S.A. L'okupació sorgí de la necessitat de tenir un espai físic al barri per a poder realitzar activitats socials i polítiques i aprofitar per donar vivenda a companyes que decidiren okupar. Es va dividir l'espai en dos, els baixos serien la part de centre social, i el primer i segon pis seria l'espai de vivenda.
Amb el pas del temps, aquesta mateixa divisió que havíem fet, va passar a ser també una divisió de la titularitat de l'immoble. Donats els deutes de la immobiliària, l'edifici fou expropiat per un banc, i tenia dos processos d'execució hipotecària diferents, per un costat els baixos (CSO) i per un altre els pisos (vivenda). El banc va posar en subhasta la part de vivenda, i aquesta fou absorbida per la SAREB, que tot seguit inicià un procés legal per a desnonar a les okupants. I aquest procés legal va portar al primer intent de desallotjament amb data tancada. Mentrestant, l'espai seguia actiu. A part d'albergar a companyes a vivenda, en el centre social es feien activitats com teatre, dansa, jornades antipresons, biblioteca social, taller d'auto reparació de bicicletes, local d'assaig, menjadors vegans, cinefòrums, assemblees internes i de col·lectius externs, etc.
Arribem al primer intent de desallotjament el 10 de març de 2015, en el qual es presentaren una comitiva judicial per desnonar el primer i segon pis. Se'ls va negar l'entrada amb una concentració al carrer en defensa de l'espai i una resistència dins de l'edifici. La comitiva fou expulsada i amenaçaren de tornar més endavant amb un equip d'intervenció policial.
Durant uns mesos, foren alternant dates obertes de dues setmanes, fins a tenir la darrera, la segona quinzena de juny. El 17 de juny van venir a desallotjar. Hi havia gent resistint tant a vivenda com al CSO. Gràcies a les 6 hores de resistència i la situació específica de l'edifici, malgrat el gran dispositiu policial i les forces que empraren per entrar per totes les bandes a la casa, s'aconseguí parar l'intent de desallotjament del CSO, tot i que desallotjaren la vivenda i tancar el seu accés. Les companyes encausades per la resistència tindran el judici el proper 3 de febrer. S'aniran comunicant properes convocatòries.
Avui en dia la Llamborda segueix sent CSO i vivenda.
I tenim clar que això va ser possible gràcies a la resistència.
Sabem que tornaran i tornarem a resistir.
Solidaritat amb les companyes que segueixen lluitant pels seus espais.
MORT AL PATRIARCAT I VISCA L’ANARQUIA.
---CASTELLANO---
A LA MADERA, PUNTAL
CSO La Llamborda
Enero de 2017
El texto que escribimos a continuación surge de la necesidad de tomar una posición política en torno a la okupación e intento de desalojo del Centro Social la Llamborda, situado en el barrio del Guinardó, Barcelona. La Llamborda se ocupó en junio del 2012, y a través de un proceso de desahucio se intentó desalojar en junio del 2015. Este desalojo se impidió gracias a la resistencia y la solidaridad activa de las personas habitantes de la vivienda, las integrantes de la asamblea del centro social, vecinas del barrio y compañerxs. Este próximo febrero tendrá lugar el juicio a cuatro compañeras por resistencia durante esa jornada.
Con el paso del tiempo y después de varios debates y jornadas de reflexión; vemos que el proceso de resistencia de la Llamborda surge de la necesidad de defender los espacios okupados. Vemos que se está creando una tendencia en diferentes ciudades cercanas en la que se comienzan a ver o a normalizar ciertas prácticas respecto a la okupación, como por ejemplo, tomar vías de legalización de los espacios, pactos con la propiedad, incluso con los ayuntamientos, o hasta aceptar dinero a cambio de abandonar la casa pacíficamente. En algunas ciudades europeas donde el movimiento de okupación fue muy fuerte, como por ejemplo en Berlín, Londres o Amsterdam, esta tendencia acabó siendo normalizada; los mecanismos del poder para la integración de lxs más legalistas y la represión contra lxs que se negaban a entrar en su juego, convertieron la okupación en algo casi imposible. Viendo esta realidad y los posibles precedentes que se están empezando a dar aquí, creemos que es necesario una reflexión, un debate y un posicionamiento en cuanto a la okupación y la defensa de los espacios. Barcelona sigue siendo una de las ciudades con muchos lugares okupados, pero no será siempre así sin una acción y una defensa colectiva. Todo esto nos hace replantear qué papel juegan los espacios okupados dentro de las luchas, así como ver la urgencia de crear herramientas colectivas contra esta tendencia a la desaparición de casas y centros okupados.
Para nosotrxs la okupación es un proceso de desobediencia a las leyes del mercado capitalista, a la propiedad privada y una apuesta por la liberación y colectivización de espacios. La okupación de por sí no representa un acto subversivo si no le damos nuestro contenido político como anarquistas, ya que lo vemos desde una mirada transversal, junto con la lucha contra la autoridad, el patriarcado, el fascismo, el racismo, el especismo, el propio Estado, o cualquier forma de poder.
Consideramos la okupación como una ruptura hacia un individualismo a merced del capital, de lógicas consumistas y alienantes hacia las cuales tiende la sociedad, una forma de atacar la propiedad privada a la vez que se crean espacios liberados donde crear complicidades para encarar las luchas. Es una manera de oponerse a las lógicas económicas del Estado capitalista, de dar contenidos políticos, realizar actividades y compartir conocimientos en espacios que iban a ser destinados a la especulación en el mercado inmobiliario y/o empresarial.
Siendo realistas, el desalojo es una parte más de la okupación y consideramos que el trabajo colectivo es importante para encararlo, reafirmándonos en la imposibilidad de ver la okupación y el desalojo como separados. Intentamos aprovechar el conflicto que el sistema capitalista genera para visibilizar nuestras ideas y enfrentarnos a sus aparatos policiales.
De la misma forma que la okupación y el desalojo van de la mano, creemos que la okupación y la resistencia también tendrían que estar unidas. Las luchas necesitan una parte ofensiva y otra defensiva; una sin la otra queda coja. Pero más allá de, quizás, una cuestión estratégica, también es cuestión de no ceder tan fácilmente ante los enemigos. Está claro que muchas veces por mucho que se resista al final se llevan a cabo los desalojos, pero al margen de una defensa de un espacio en concreto, es una defensa de unas ideas que van más allá de cuatro paredes. El momento de la resistencia en sí tiene ya un valor, aunque nos acaben robando el espacio. De hecho, creemos que la resistencia forma parte de la identidad política del espacio y que es necesario un posicionamiento claro desde el primer momento de la okupación. Esto permite ver la afinidad real desde el inicio, preparar la resistencia con tiempo para que todo el trabajo no se condense en unas pocas semanas y no se sobrepasen los límites de cada unx; para evitar así conflictos mayores en estos momentos de tensión, que es algo que se reproduce en muchos espacios.
Pero un momento de resistencia abre un amplio abanico de posibilidades. Estamos acostumbradxs a escuchar que todas las vías son legítimas para defender un sitio okupado pero algunas prácticas pueden volverse en contra de nosotrxs. Hay muchas formas de resistencia, en base a diferentes ideas, prácticas o necesidades, pero el uso de herramientas del poder como vías institucionales, negociaciones o los medios de comunicación para nosotras es una contradicción; van en contra de la autogestión y la autonomía de las luchas. Creemos que la autogestión supone el no reconocer ninguna figura de mediación y el contar únicamente con las relaciones que hemos generado a partir de nuestras ideas, prácticas y afinidades políticas, trabajadas en el tiempo o fruto de la espontaneidad de momentos subversivos. Ponerse en una posición de pasividad, buscar un diálogo con la misma institución que pretendíamos atacar, rebajar la conflictividad y generar un discurso victimista rompen con dinámicas como el apoyo mutuo, el empoderamiento colectivo, el enfrentamiento al poder, y el percibirse como sujetos activos y autónomos.
Por otro lado, estos momentos de conflictividad permiten romper con los roles pacificadores que se nos imponen a las trans, bolleras y mujeres en la sociedad, a quienes se nos ha negado lo conflictivo, la autonomía, la agresividad. Por lo tanto, una resistencia transfeminista es una forma de atacar el patriarcado.
Resistencia de la Llamborda
En junio del 2012 se okupó el CSOA La Llamborda. El espacio era un edificio de obra nueva propiedad de una inmobiliaria en quiebra, Inmobiliaria Amilcar S.A.. La okupacion surgió de la necesidad de tener un espacio físico en el barrio para poder realizar actividades sociales y políticas y aprovechar para dar vivienda a compañeras que decidieron okupar. Se dividió el espacio en dos, los bajos serian la parte de centro social, y el primer y segundo piso seria espacio de vivienda.
Con el paso del tiempo, esta misma división que habíamos hecho pasó a ser también una división de la titularidad del inmueble. Debido a las deudas de la inmobiliaria, el edificio fue expropiado por un banco, y tenía dos procesos de ejecución hipotecaria diferentes, por un lado los bajos (el CSO) y por otro los pisos (vivienda). El banco puso en subasta la parte de vivienda, y esta fue absorbida por la SAREB, que acto seguido inició un proceso legal para desahuciar a las okupantes. Y ese proceso legal llegó al primer intento de desalojo con fecha cerrada. Mientras tanto el espacio estaba activo. Aparte de albergar a compañeras en vivienda, en el centro social se hacían actividades como teatro, danza, jornadas anticarcelarias, biblioteca social, taller de autoreparación de bicicletas, local de ensayos, comedores veganos, cineforums, asambleas internas y de colectivos externos, etc.
Llegamos al primer intento de desalojo el 10 de marzo 2015, en el cual se presentó una comitiva judicial para desahuciar el primer y segundo piso. Se les negó la entrada con una concentración en la calle en defensa del espacio y una resistencia dentro del edificio. La comitiva fue expulsada, y amenazaron con volver más adelante con un equipo de intervención policial.
Durante unos meses, se fueron alternando fechas abiertas de dos semanas, hasta tener la última, la segunda quincena de junio. El 17 de junio vinieron a desalojar. Había gente resistiendo tanto en vivienda como en el CSO. Gracias a las 6 horas de resistencia y la situación específica del edificio, pese al gran dispositivo policial y las fuerzas que se emplearon para entrar por todos los lados a la casa, se consiguió parar el intento de desalojo del CSO, aunque desalojaron la vivienda y tapiaron su acceso. Las compañeras encausadas por resistencia tendrán el juicio el próximo 3 de febrero. Se irán comunicando próximas convocatorias.
Hoy en día la Llamborda sigue siendo CSO y vivienda.
Y tenemos claro que esto fue posible gracias a la resistencia.
Sabemos que volverán, y volveremos a resistir.
Solidaridad con lxs compañerxs que siguen luchando por sus espacios.
MUERTE AL PATRIARCADO Y VIVA LA ANARQUÍA. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: A la madera, puntal!
|
|
per puntal? |
08 mar 2017
|
|
que vol dir? |
|
Re: A la madera, puntal!
|
|
per ... |
09 mar 2017
|
Els puntals son aquells pals metalics regulables que es fan servir en construcció per aguantar sostres i altres estructures.
En el món de la okupació se solen fer servir per trabar la porta de l'espai okupat en procesos de desallotjament. |
|
|
