Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí
[Opinió] Si no em puc drogar no és la meva revolució
07 mar 2017
Arran dels dos articles sobre el consum de drogues i la seva relació amb el moviment anarquista, publicats a la Solidaritat Obrera, “La lluita i la Estrella” i “Sobre les drogues: Llibertat sí, llibertinatge no“, i de les reaccions que han despertat en els cercles llibertaris en què participo, he vist la necessitat de plasmar també la meva opinió.
Drogas-sintéticas.jpg
Crec que no podem obviar alguns aspectes molt importants que han sortit reflectits en els textos mencionats: el mal que ha fet la droga a moltes persones, militants o no i la reflexió sobre qui estem enriquint quan busquem l’autogestió a partir de les grans marques alcohòliques, com Estrella Damm, o bàsicament l’autogestió basada en l’oci i el consum. Però crec que encara seguim encallats, com a moviment, assenyalant a l’enemic equivocat.

Quan parlem d’això des del discurs anarquista, assenyalem “la droga” com un ens abstracte que les engloba totes, i prenem com a vàlida la premisa de “consum=addicció”, sense parar-nos a definir què entenem com a droga. Quan assenyalem de manera abstracta la droga, sovint estem parlant d’una substància que alhora també té altres usos no relacionats amb l’hedonisme (la cerca de plaer), com poden ser els usos medicinals, terapèutics o culinaris. Però quan preguntem si en aquest discurs contra el consum de “droga perquè la «droga mata»”, s’hi inclouen, per exemple, les cremes de cànnabis pel dolor muscular, la resposta és que no, perquè no ens col·loquen. Per tant, no s’assenyala a la droga com a substància en si, si no que, amb aquest nom “droga”, ens referim a les substàncies que, tenint potencial recreatiu, evasor o addictiu, s’estan usant per aquests últims efectes. Tampoc solem fer distincions entre les diferents substàncies i equiparar-ne tots els consums i addicions, fent encara més abstracte el discurs, i allunyant-lo de la realitat.
Quan hi ha un consum problemàtic aquest consum sempre respon a una necessitat no coberta que busquem satisfer a través d’una conducta compulsiva.

Entenem, llavors, que no són les substàncies les causants dels problemes reals que estan provocant alguns consums, sinó la nostra relació amb elles. D’aquesta manera, hem de centrar el focus de l’assumpte en aquesta relació: Tenim un problema amb el consum, el consumisme.

M’explico. Quan hi ha un consum problemàtic (és el nom que fem servir quan hi ha una addicció, i un abús del consum) aquest consum sempre respon a una necessitat no coberta que busquem satisfer a través d’una conducta compulsiva, com podria ser a través de la droga, a través de militar en molts espais per no tenir temps de pensar en les teves mogudes internes, o bé comprant roba. Per tant, el consum en si no és el problema, sinó que és un símptoma del problema. En una altra societat, on tinguéssim més necessitats cobertes, seria més fàcil tenir una altra relació amb les drogues, una relació no nociva. Com demostra la història, hem conviscut amb la droga d’ençà que existim com espècie, i aquest consum problemàtic que critiquem i en el qual assenyalem la substància com a causant, és una cosa de la modernitat que té a veure amb quins són els valors de la societat moderna i contemporània. El que vull dir és que la problemàtica és actual dels darrers segles i l’hem d’entendre en la seva relació amb el context: el capitalisme.

Una societat on el treball assalariat mata les perspectives d’auto satisfacció de les persones, on es crea la dicotomia “entre setmana treballo, el cap de setmana desfogo”, on si alguna cosa em produeix plaer, no m’ho qüestiono, es premia la productivitat, no es d’estranyar que es fomentin els consums problemàtics. Està a l’ordre del dia resoldre les deficiències amb el consum del tipus que sigui. Per això treballem!!

Des d’aquest paradigma, el problema és la societat en què vivim i els valors que pregona, no la droga. I també podem deduir-ne que sí que hi pot haver una relació diferent amb ella que no comporti alienació ni abús, i per tant, no nociva per l’individu i la comunitat. És cert que l’anomenat consum responsable, basat en ser conscient dels riscos i plaers que assumeixes en consumir, a la vegada que ser autocrític, és poc comú, o poc visible. Segurament, són menys visibles perquè és probable que el consum responsable no estigui gaire lligat a l’oci actual, que es presenta com a compulsiu, expeditiu i espremedor i està relacionat amb valors que dificulten que consum responsable pugui aparèixer. Des del meu parer, l’experimentació de sensacions, emocions i viatges, no comporta res negatiu si no és de forma compulsiva, i per tant, pot ser legitima i molt satisfactòria.

Si entenem això, hauríem d’entendre que les persones que pregonem uns valors diferents i ens qüestionem la nostra posició en el món i creiem en una revolució hauríem també d’informar-nos i qüestionar els nostres consums i les substàncies que consumim. Què ens porta a fer-ho? Què està suposant aquest consum en les meves projeccions com a persona? Com afecta això al col·lectiu? Em qüestiono alguna cosa quan el meu oci provoca una falta de implicació en els projectes en els quals estic compromesa? Sóc puntual i tinc forces per complir els meus compromisos? Moltes són molt conscients que no consumiran si l’endemà treballen en la seva feina assalariada, perquè les seves actituds no seran les mateixes. Això és una conducta de consum responsable. Però, per què no tenim aquesta premisa quan el dia següent el nostre compromís és muntar un acte o assistir a una kafeta? Aquí també hi entren temes de prioritats. És relativament normal que la militància se’n senti més ressentida si no és prioritària i l’entenem com a part del nostre oci, i no com un projecte transformador.

Hauríem de ser capaces de trencar la dicotomia comentada abans, i deixar de relacionar el cap de setmana amb oci desenfrenat. O nocturnitat amb música i drogues. O música amb drogues. Quan l’oferta d’oci alternativa no té res d’alternatiu, hauríem de plantejar-nos cap a on estem anant.

Plantejar que hi ha una falta de treball als col·lectius per arribar a l’abstinència, crec que igualment és no treballar el que és realment important, perquè és el mateix que posar en pràctica el prohibicionisme que porta vigent més de 100 anys sense resultats satisfactoris, sinó que més aviat tot al contrari, ja que ha acabat enfortint els factors de risc de les substàncies. Aquest model que es predica des de textos com els mencionats, creiem que són extrapolables al conjunt de societat, o queden només reservats per a una elit moralista? Si creiem que haurien de ser universals; en què es diferencia això del prohibicionisme? Quin plantejament podria realment construir una societat global, que no tingués un problema amb la seva relació amb el consum, si la nostra solució és l’abstinència? Si no treballem la nostra relació amb el consum, entenent que no és dicotòmic, addicte o abstinent, no aconseguirem res. Treballar cap al no consum perquè el problema ens sobrepassa és el mateix que no treballar el problema, és girar el cap, i reproduir els mateixos discursos abstractes sobre monstres, que mai arribaran a les persones properes als consums, ni produiran cap transformació social.

Per això vull aclarir que comparteixo la preocupació de la relació que des del moviment llibertari tenim amb les drogues, igual que em preocupa la falta de treball en el tema des dels nostres espais, el fort rebuig que comporta i la falta d’autocrítica de les nostres pròpies conductes des d’un discurs llibertari. Però assenyalo a la dificultat o rebuig que tenim a l’hora de qüestionar-nos els nostres actes del dia a dia o els nostres privilegis, i no a la substància (la droga). Per això, crec que hem d’oposar-nos a les màfies del narcotràfic i ser crítics amb la nostra relació amb la droga, i què fem nosaltres com a consumidors o promotors d’oci per facilitar una altra relació amb els diversos consums sense caure en abanderar l’abstinència com a única solució.
Mira també:
http://lasoli.cnt.cat/07/03/2017/salut-no-em-drogar-no-meva-revolucio/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: [Opinió] Si no em puc drogar no és la meva revolució
07 mar 2017
ladran, pues cabalgamos
[Opinió] Si no em puc drogar no és la meva revolució
07 mar 2017
enma.jpg

http://www.portaloaca.com/historia/ii-republica-y-guerra-civil/1232-anar
Re: [Opinió] Si no em puc drogar no és la meva revolució
08 mar 2017
En algunes okupes ja es ven cervesa autogestionada, quelcom que feia anys que es demanava. Aixì que, es consumeixi alcohol o no, ja hi ha alternatives per a que els diners de "la festa" vagin cap al "moviment" i no a grans corporacions. I això no és pas poca cosa
També recordar que ara mateix existeixen algunes okupes com la Cinetika on no es ven alcohol.

El que trobo lamentable és topar-se amb gent que surt de festa i comença a actuar de manera agressiva perque senzillament no sap consumir. Ets lliure de fer el que vulguis, pero jo no tinc perque fer-me responsable de que no sapiguis mantenir el teu consum d'alcohol, speed, etc. per a tu mateix/a.

O lo trist que és trobar-se a "colegues de festa" que són incapaços/es d'adonar-se que aquell/a colega seu/va que es droga fins a semblar un zombi anestesiat no ho està "passant pipa" i té un problema. Poder no us n'adoneu, pero vist des de fora és trist. Jo he assistit a festes on he vist penya anant per la vida amb una mandibula desencaixada que tirava enrere i la suposada colla que acompanyava a aquests/es individus/es com si res, una gracieta més, "ja se li passarà". Sembla que preocupar-se "corta el rollo".
Que tothom faci el que vulgui amb la seva vida, totalment d'acord, pero parlem també de com les amistats de la festa massa sovint no són ni amistats, són soledats acompanyades. ¿Per a que voleu amistats aixì? us deixaràn tirats/des a la primera de canvi.
Re: [Opinió] Si no em puc drogar no és la meva revolució
08 mar 2017
Tirades a primera de canvi? Qué te a veure amb la droga?
Re: [Opinió] Si no em puc drogar no és la meva revolució
08 mar 2017
Lo de deixar tirades/ts ho dic en referència a la mena de dinàmiques que porten certs grups que surten de festa als que els hi és indiferent si alguna no sap consumir o va molt passada/t, on les seves suposades amigues/cs es desentenen i la/el deixen a la seva sort.

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more