Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
La constituci贸 espanyola font de conflictes (鈥淒ret鈥? de conquesta contra dret d鈥檃utodeterminaci贸)
19 ago 2003
La constitució espanyola que és utilitzada, cada dia més, com un instrument d’espanyolització creixent pel règim polític espanyol actual, és la concepció contraposada al dret d’autodeterminació. És justament per aquesta raó que el dret a l’autodeterminació és presentant pel PP i els seus aliats polítics, com una de les raons principals dels conflictes, en la societat basca i arreu. Aquesta manipulació és escandalosa perquè no té res a veure amb l’essència mateixa d’aquest dret.
manirepre.jpg
Lâ檈ssència del dret a lâ檃utodeterminació

Lâ檃utodeterminació expressa un dret col·lectiu dâ檜n poble a manifestar lliurement la seva voluntat sense coaccions de cap mena. Es tracta dâ檜n dret que es pot exercir a través dâ檜n referèndum en el qual un conjunt de ciutadanes i ciutadans són consultats sobre llur estatut polític col·lectiu, però que no es pot reduir a aquest fet. El dret a lâ檃utodeterminació és justament un dels instruments polítics internacionals fonamentals per a la resolució de conflictes, pel fet que nega legitimitat a qualsevol imposició dâ檜n poder no desitjat damunt els pobles i les nacions.

Fou formulat explícitament per primera vegada a la Declaració dâ橧ndependència dels EUA lâ檃ny 1776 i ha tingut un desenvolupament desigual dâ檃cord amb les forces dominants en el poder internacional. El dret a lâ檃utodeterminació ha estat reconegut de manera genèrica per la Carta Fundacional de lâ橭NU (1945) però, després dâ檃questa data, sâ檋a aplicat gairebé únicament a les antigues colònies fins a la darrera dècada dels segle XX en què la crisi del Bloc de lâ橢st abocà a lâ檃plicació dâ檃quest dret (unificació alemanya, formació de nous estats als Països Bàltics, als Balcans, a lâ檃ntiga URSS etc.). La sentència de la Cort Suprema del Canadà de 1998 estableix de manera precisa lâ檈xercici dâ檃quest dret a lâ檌nterior dâ檜n Estat. El Parlament del Principat de Catalunya es declarà lâ檃ny 1989 a favor "de no renunciarâ? a lâ檃utodeterminació. Una declaració favorable expressada dâ檜na manera més clara per una institució política dâ檃quest ordre, podria comportar realment dificultats internacionals a lâ橢stat espanyol i a lâ橢stat francès en el cas que sâ檋i oposessin, pel fet dâ檋aver signat el Pacte sobre drets civils de lâ橭NU de 1966 en què sâ檈nuncia el dret a lâ檃utodeterminació, entre els altres drets.

Cal observar que es tracta dâ檜n dret que no sâ檈xpressa en les eleccions organitzades regularment pels Estats, malgrat el que han argüit alguns partits polítics reticents a lâ檃utodeterminació (com és el cas del PSOE), ja que en aquestes consultes lâ檕pinió del poble que ha dâ檈xercir aquest dret no és recollida col·lectivament ni de manera expressa. Contra aquesta fal·làcia, cal recordar, en canvi, que el dret a lâ檃utodeterminació, entès com a dret a decidir col·lectivament el futur nacional, és un element important en la defensa de la identitat dâ檜n poble.

Expressions del dret a lâ檃utodeterminació

De manera general, la defensa del dret a lâ檃utodeterminació no es limita a la realització dâ檜n referèndum sinó que pot tenir diverses expressions:

Es pot expressar en la defensa de lâ檃utoorganització nacional, en el sentit que és per mitjà de lâ檕rganització, que el col·lectiu humà dipositari dâ檃quest dret, pren cos social.

També sâ檈xpressa en la reivindicació del reconeixement explícit (formal i pràctic) dâ檃quest dret, per part dels Estats i dels organismes internacionals. La defensa dâ檃quest reconeixement ha dâésser assumida de la mateixa manera que es defensa el reconeixement dels altres drets humans; continuant aquesta semblança, cal entendre que el dret a lâ檃utodeterminació és la protecció legal que té com a objectiu garantir la llibertat i lâ檈xistència col·lectiva dâ檜n poble. Des del punt de vista internacional, el seu reconeixement ha de comportar, entre dâ檃ltres coses, lâ檃cceptació per part dels Estats que el reconeixen, el compromís democràtic de no intervenció militar en el cas que aquest dret sigui exercit.

Una forma concreta dâ檈xercir-lo, tal com ho hem assenyalat, és la preparació dâ檜na consulta dâ檃utodeterminació, feta en les condicions dâ檃ccés a la consciència política i de formalitat democràtica adequades.

Constitució espanyola, â渄retâ? de conquesta

Sâ檃costuma a argumentar que allà on es reclama un dret no reconegut, és que existeix una coacció que nâ檌mpedeix lâ檈xercici. I la constitució espanyola és justament un dels instruments més directes de negació del dret a lâ檃utodeterminació pel fet que determina com a únic objecte de drets col·lectius el conjunt dels súbdits de lâ檈stat espanyol i aquesta â淐arta Magnaâ? nega, per tant, per ella mateixa tot dret col·lectiu al poble català i a les altres nacions no espanyoles.

Lâúnic fonament real dâ檃questa coacció exercida per la constitució espanyola és un suposat â渄retâ? de legitimitat democràtica dubtosa, el dret de conquesta. No reconèixer el dret a lâ檃utodeterminació, imposar una Constitució que el nega, revela, doncs, finalment una voluntat expressa de mantenir la dominació per la força. Una actitud que és la font de tot conflicte.

Dret a lâ檃utodeterminació, defensa de la nació com a agent polític

La defensa de lâ檃utodeterminació és, doncs, un instrument poderós la defensa de la nostra nació i del seu dret a una existència i a una expressió política col·lectives.

La defensa del dret a lâ檃utodeterminació ha de servir per a enfortir el nostre àmbit nacional, els Països Catalans, com a objecte que és dâ檃quest dret.
La defensa del dret a lâ檃utodeterminació vol dir, també, la defensa del nostre dret a existir i a viure com a nació.
La defensa del dret a lâ檃utodeterminació representa fer present el dret que tenim a decidir lliurement el règim polític i econòmic de què ens vulguem dotar.
La defensa del dret a lâ檃utodeterminació posa, finalment, en evidència totes les coaccions que sâ檕posen al seu lliure exercici, concretament les constitucions estatals que neguen la nostra existència col·lectiva.

La millor manera de manifestar, doncs, la nostra oposició a la constitució espanyola és treballar activament per a estendre entre el poble català la defensa del dret a lâ檃utodeterminació i la necessitat de preparar-nos per a fer-lo efectiu.

Lâ檈ssencialisme com a fonament ideològic de la imposició

En la seva crítica al text constitucional espanyol, lâ檌ndependentisme ha tendit a centrar la seva atenció en lâ檃rticle 8, apartat 1 (â淟as Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independenciade España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.â?), ja que expressa sense ambigüitats el caràcter coercitiu de la llei de lleis espanyola. A més, aquest article té la virtut de deixar ben clar que qualsevol ordre polític-jurídic té al darrere seu una força â渕ilitarâ? que el garanteix.

Tot i que aquesta focalització és correcta, creiem que lâ檌ndependentisme faria bé dâ檃nalitzar la Constitució espanyola (CE) dâ檜na manera més global i veure-la com un conjunt dâ檃rticles coherent (per exemple, lâ1 apartat 2, el 2, el 8 apartat 1 o els relatius als procediments de reforma constitucional), la finalitat fonamental de la qual és impedir de totes la lliure determinació de les nacions subjugades a lâ橢stat espanyol. Fins i tot podríem afirmar que aquest va ser un dels leiv motif principals de tot el debat constitucional.

En aquesta anàlisi més global, un article en què cal parar especialment esment és el 2 (â淟a Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.â?), ja que constitueix el moll de lâós del text constitucional i revela tant els fonaments ideològics que hi ha al darrere de la Carta Magna espanyola i del nacionalisme espanyol que lâ檌nspira com el context sociopolític restrictiu en què aquesta es va redactar i aprovar.

En primer lloc, cal destacar lâ檈stranyesa dâ檃quest article, sobretot si es fa una ullada a les constitucions dels Estats de la UE. Fins i tot en la francesa no hi ha res de semblant. Lâ檈stranyesa prové del fet que sâ檋i afirmi que el fonament últim de la Constitució sigui â渓a indisoluble unidad de la Nación españolaâ?. Tanmateix, aquest text inaudit des del punt de vista jurídic adquireix sentit si el relacionem amb el leiv motif de la CE.

Dâ檃ltra banda, aquest article revela lâ檈ssencialime que sempre ha caracteritzat el nacionalisme espanyol i que traspua a la Carta Magna en lâ檈xpressió esmentada al paràgraf anterior i sobretot en lâ檃posició reiterativa â減atria común e indivisible de todos los españoles â. Convé insistir en aquest punt perquè des de fa anys la intel·liguèntsia espanyola ha elaborat i difós un discurs, omnipresent als mèdia, que pretén presentar el nacionalisme espanyol com a cívic i/o polític, tot oposant-lo a lâ檈tnicisme i lâ檈sssencialisme que segons el seu parer caracteritzaria el que anomenen â渘acionalismes perifèricâ?. Així doncs, tot i les proclames i les mistificacions ideològiques dâ檃questa intel·liguèntsia, si algú vol veure una mostra de nacionalisme essencialista només cal rellegeixi de tant en tant aquest article de la CE.

En segon lloc, cal dir que lâ檃rticle 2 no va ser redactat pels membres de la ponència constitucional, sinó que el text els va venir imposat des de fora, sense que poguessin alterar-ne el contingut. Per tant, els poders fàctics de la Dictadura franquista, especialment els militars, no només van ser un context que condicionar i limitar el contingut del text constitucional (només cal recordar la popularitat que va adquirir aleshores lâ檈xpressió â渟oroll de sabresâ?), sinó que, a més, van intervenir directament en la redacció dâ檜n dels seus articles essencials. Encara que sigui amb una intenció clarament exculpatòria, un dels ponents, Solé-Tura, ho explica sense embuts, a les pàgines 79-83 del seu llibre Autonomies, Federalisme i autoderminació (Editorial Laia, 1987).
Mira també:
http://www.defensadelaterra.org
Sindicat