|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
La constitució espanyola font de conflictes (“Dret� de conquesta contra dret d’autodeterminació)
|
|
|
per quelcom |
19 ago 2003
|
|
La constitució espanyola que és utilitzada, cada dia més, com un instrument d’espanyolització creixent pel règim polític espanyol actual, és la concepció contraposada al dret d’autodeterminació. És justament per aquesta raó que el dret a l’autodeterminació és presentant pel PP i els seus aliats polítics, com una de les raons principals dels conflictes, en la societat basca i arreu. Aquesta manipulació és escandalosa perquè no té res a veure amb l’essència mateixa d’aquest dret. |
|
L’essència del dret a l’autodeterminació
L’autodeterminació expressa un dret col·lectiu d’un poble a manifestar lliurement la seva voluntat sense coaccions de cap mena. Es tracta d’un dret que es pot exercir a través d’un referèndum en el qual un conjunt de ciutadanes i ciutadans són consultats sobre llur estatut polÃtic col·lectiu, però que no es pot reduir a aquest fet. El dret a l’autodeterminació és justament un dels instruments polÃtics internacionals fonamentals per a la resolució de conflictes, pel fet que nega legitimitat a qualsevol imposició d’un poder no desitjat damunt els pobles i les nacions.
Fou formulat explÃcitament per primera vegada a la Declaració d’Independència dels EUA l’any 1776 i ha tingut un desenvolupament desigual d’acord amb les forces dominants en el poder internacional. El dret a l’autodeterminació ha estat reconegut de manera genèrica per la Carta Fundacional de l’ONU (1945) però, després d’aquesta data, s’ha aplicat gairebé únicament a les antigues colònies fins a la darrera dècada dels segle XX en què la crisi del Bloc de l’Est abocà a l’aplicació d’aquest dret (unificació alemanya, formació de nous estats als Països Bà ltics, als Balcans, a l’antiga URSS etc.). La sentència de la Cort Suprema del Canadà de 1998 estableix de manera precisa l’exercici d’aquest dret a l’interior d’un Estat. El Parlament del Principat de Catalunya es declarà l’any 1989 a favor "de no renunciarâ€? a l’autodeterminació. Una declaració favorable expressada d’una manera més clara per una institució polÃtica d’aquest ordre, podria comportar realment dificultats internacionals a l’Estat espanyol i a l’Estat francès en el cas que s’hi oposessin, pel fet d’haver signat el Pacte sobre drets civils de l’ONU de 1966 en què s’enuncia el dret a l’autodeterminació, entre els altres drets.
Cal observar que es tracta d’un dret que no s’expressa en les eleccions organitzades regularment pels Estats, malgrat el que han argüit alguns partits polÃtics reticents a l’autodeterminació (com és el cas del PSOE), ja que en aquestes consultes l’opinió del poble que ha d’exercir aquest dret no és recollida col·lectivament ni de manera expressa. Contra aquesta fal·là cia, cal recordar, en canvi, que el dret a l’autodeterminació, entès com a dret a decidir col·lectivament el futur nacional, és un element important en la defensa de la identitat d’un poble.
Expressions del dret a l’autodeterminació
De manera general, la defensa del dret a l’autodeterminació no es limita a la realització d’un referèndum sinó que pot tenir diverses expressions:
Es pot expressar en la defensa de l’autoorganització nacional, en el sentit que és per mitjà de l’organització, que el col·lectiu humà dipositari d’aquest dret, pren cos social.
També s’expressa en la reivindicació del reconeixement explÃcit (formal i prà ctic) d’aquest dret, per part dels Estats i dels organismes internacionals. La defensa d’aquest reconeixement ha d’ésser assumida de la mateixa manera que es defensa el reconeixement dels altres drets humans; continuant aquesta semblança, cal entendre que el dret a l’autodeterminació és la protecció legal que té com a objectiu garantir la llibertat i l’existència col·lectiva d’un poble. Des del punt de vista internacional, el seu reconeixement ha de comportar, entre d’altres coses, l’acceptació per part dels Estats que el reconeixen, el compromÃs democrà tic de no intervenció militar en el cas que aquest dret sigui exercit.
Una forma concreta d’exercir-lo, tal com ho hem assenyalat, és la preparació d’una consulta d’autodeterminació, feta en les condicions d’accés a la consciència polÃtica i de formalitat democrà tica adequades.
Constitució espanyola, “dret� de conquesta
S’acostuma a argumentar que allà on es reclama un dret no reconegut, és que existeix una coacció que n’impedeix l’exercici. I la constitució espanyola és justament un dels instruments més directes de negació del dret a l’autodeterminació pel fet que determina com a únic objecte de drets col·lectius el conjunt dels súbdits de l’estat espanyol i aquesta “Carta Magna� nega, per tant, per ella mateixa tot dret col·lectiu al poble català i a les altres nacions no espanyoles.
L’únic fonament real d’aquesta coacció exercida per la constitució espanyola és un suposat “dret� de legitimitat democrà tica dubtosa, el dret de conquesta. No reconèixer el dret a l’autodeterminació, imposar una Constitució que el nega, revela, doncs, finalment una voluntat expressa de mantenir la dominació per la força. Una actitud que és la font de tot conflicte.
Dret a l’autodeterminació, defensa de la nació com a agent polÃtic
La defensa de l’autodeterminació és, doncs, un instrument poderós la defensa de la nostra nació i del seu dret a una existència i a una expressió polÃtica col·lectives.
La defensa del dret a l’autodeterminació ha de servir per a enfortir el nostre à mbit nacional, els Països Catalans, com a objecte que és d’aquest dret.
La defensa del dret a l’autodeterminació vol dir, també, la defensa del nostre dret a existir i a viure com a nació.
La defensa del dret a l’autodeterminació representa fer present el dret que tenim a decidir lliurement el règim polÃtic i econòmic de què ens vulguem dotar.
La defensa del dret a l’autodeterminació posa, finalment, en evidència totes les coaccions que s’oposen al seu lliure exercici, concretament les constitucions estatals que neguen la nostra existència col·lectiva.
La millor manera de manifestar, doncs, la nostra oposició a la constitució espanyola és treballar activament per a estendre entre el poble català la defensa del dret a l’autodeterminació i la necessitat de preparar-nos per a fer-lo efectiu.
L’essencialisme com a fonament ideològic de la imposició
En la seva crÃtica al text constitucional espanyol, l’independentisme ha tendit a centrar la seva atenció en l’article 8, apartat 1 (“Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanÃa e independenciade España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.â€?), ja que expressa sense ambigüitats el carà cter coercitiu de la llei de lleis espanyola. A més, aquest article té la virtut de deixar ben clar que qualsevol ordre polÃtic-jurÃdic té al darrere seu una força “militarâ€? que el garanteix.
Tot i que aquesta focalització és correcta, creiem que l’independentisme faria bé d’analitzar la Constitució espanyola (CE) d’una manera més global i veure-la com un conjunt d’articles coherent (per exemple, l’1 apartat 2, el 2, el 8 apartat 1 o els relatius als procediments de reforma constitucional), la finalitat fonamental de la qual és impedir de totes la lliure determinació de les nacions subjugades a l’Estat espanyol. Fins i tot podrÃem afirmar que aquest va ser un dels leiv motif principals de tot el debat constitucional.
En aquesta anà lisi més global, un article en què cal parar especialment esment és el 2 (“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomÃa de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.â€?), ja que constitueix el moll de l’ós del text constitucional i revela tant els fonaments ideològics que hi ha al darrere de la Carta Magna espanyola i del nacionalisme espanyol que l’inspira com el context sociopolÃtic restrictiu en què aquesta es va redactar i aprovar.
En primer lloc, cal destacar l’estranyesa d’aquest article, sobretot si es fa una ullada a les constitucions dels Estats de la UE. Fins i tot en la francesa no hi ha res de semblant. L’estranyesa prové del fet que s’hi afirmi que el fonament últim de la Constitució sigui “la indisoluble unidad de la Nación españolaâ€?. Tanmateix, aquest text inaudit des del punt de vista jurÃdic adquireix sentit si el relacionem amb el leiv motif de la CE.
D’altra banda, aquest article revela l’essencialime que sempre ha caracteritzat el nacionalisme espanyol i que traspua a la Carta Magna en l’expressió esmentada al parà graf anterior i sobretot en l’aposició reiterativa “patria común e indivisible de todos los españoles “. Convé insistir en aquest punt perquè des de fa anys la intel·liguèntsia espanyola ha elaborat i difós un discurs, omnipresent als mèdia, que pretén presentar el nacionalisme espanyol com a cÃvic i/o polÃtic, tot oposant-lo a l’etnicisme i l’esssencialisme que segons el seu parer caracteritzaria el que anomenen “nacionalismes perifèricâ€?. Aixà doncs, tot i les proclames i les mistificacions ideològiques d’aquesta intel·liguèntsia, si algú vol veure una mostra de nacionalisme essencialista només cal rellegeixi de tant en tant aquest article de la CE.
En segon lloc, cal dir que l’article 2 no va ser redactat pels membres de la ponència constitucional, sinó que el text els va venir imposat des de fora, sense que poguessin alterar-ne el contingut. Per tant, els poders fà ctics de la Dictadura franquista, especialment els militars, no només van ser un context que condicionar i limitar el contingut del text constitucional (només cal recordar la popularitat que va adquirir aleshores l’expressió “soroll de sabres�), sinó que, a més, van intervenir directament en la redacció d’un dels seus articles essencials. Encara que sigui amb una intenció clarament exculpatòria, un dels ponents, Solé-Tura, ho explica sense embuts, a les pà gines 79-83 del seu llibre Autonomies, Federalisme i autoderminació (Editorial Laia, 1987). |
Mira també:
http://www.defensadelaterra.org
|
