Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sense clasificar
[Sabadell biografies] De la Lliga Regionalista/catalana a Falange. Del catalanisme conservador al franquisme
26 gen 2017
Militants de dretes: conservadors,lligaires,integristes catòlics,tradicionalistes,falangistes i franquistes: https://historiadesabadell.com/burgesia-i-clergat-s-xix-xx/

La repressió franquista: https://historiadesabadell.com/la-repressio-franquista-a-sabadell/

Militants d'esquerres i anarcosindicalistes: https://historiadesabadell.com/esquerres-i-anarcosindicalistes/ En les biografies de nombrosos personatges anarcosindicalistes es pot veure el contacte i evolució del republicanisme federal al anarcosindicalisme-Antoni Gurri Bergés, Bru Lladó, José López Montenegro, (en el cas de Bru Lladó també contactes amb el catalanisme o Albano Rosell i Arcadi Badia Joval amb el lerrouxisme).
Pere Pascual Salichs

De professió advocat, exercí com a diputat segon del Col·legi d’Advocats de Sabadell de 1924 a 1945. Fou Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substituit mitjançant un Reial Ordre per Antonio Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell.

Durant la seva alcaldía, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recorda’ls-hi que la caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria i sobretot forces de cavalleria.

Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils catalans a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salich s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912.

Salichs fou secretari municipal durant la República i no s’exilià, passà la guerra a Sabadell. Al acabar la Guerra Civil, s’incorporà novament a la secretaria de l’Ajuntament i escrigué nombrosos articles com a col·laborador a Boletín i a la premsa local de Falange a la secció fixa titualada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”.

En el primer número del diari de FET-JONS Sabadell, Pascual Salichs ja va demostrar haver abandonat el seu catalanisme anterior: ” … En una palabra: ha de poseer (la ciutat) cada factor y elemento integrante de la ciudad, ser individual o colectivo. la firme convicción de que la ciudad es el taller de la máximo laboriosidad? del que somos obreros todos, para dar satisfacción a todas las necesidades. desde las de como entidad física y material, a las de gran envergadura espiritual. económica. cultural benéfica pero como célula tan solo de UM Entidad superior única e indivisible que es España”


Joan Llonch i Salas

Sabadell, 9 de febrer de 1902 – 14 de novembre de 1976

Empresari i fill de Francesc Llonch i Cañomeras, director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. Era parent llunyà de Francesc Pi i Margall. El 1919 s’afilià a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 fou membre i de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 secretari de la Junta. El febrer de 1933 formà part de la Junta directiva de la Lliga Catalana i formà part de diverses comissions per a intentar solucionar problemes laborals. El 1924-1925 participà en l’elaboració dels Almanacs de les Arts i a partir del juliol de 1924, organitzà unes tertúlies a casa seva conegudes com els dillunsos de Can Llonch, on aplegava intel·lectuals sabadellencs de diferents ideologies com : Miquel Carreras Costajussà, Josep Maria Costa Ruiz, Joan Matas, Joan Sallarès Castells, Antoni Oliver i Sallarès, Ricard Marlet i Saret, Josep Sanllehí Alsina, Joan Puig i Pujol, Joan Arús i Colomer, Josep Vives i Bracons, Josep Miseracs i Farrer,etc. Exercí de mecenes i de president de l’Acadèmia de Belles Arts.

Va dirigir el diari La Ciutat (1932-1934) amb Ramon Arquer i Costajussà, Manuel de Montoliu i de Togores i Jaume Calvó i Casanovas. El 26 de gener de 1936 marxà a França. En esclatar la guerra civil espanyola, Francesc Cambó li encarrega l’organització de l’Oficina de Propaganda i Premsa a París de recolzament al règim de Franco, de la que n’assumirà la direcció el gener de 1937. Deixà la direcció el maig de 1938 per discrepàncies amb l’orientació i, assabentat de la malaltia del seu pare, decidí tornar a Espanya. Establit a Doneztebe (Navarra), el 21 de setembre de 1938 ell i el seu pare, mort uns dies abans, foren acusats de catalanistes. En acabar la guerra va tornar a Sabadell i es dedicà a la direcció de la seva empresa. També formà part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en fou nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida es vinculà al projecte del nou Partit Liberal Català, que no acabà de fructíficar.


Josep Maria Marcet i Coll

Sabadell, 26 de març del 1901- 4 d’abril del 1963.

Alcalde de Sabadell de 1942 al 29 d’abril de 1960.Fabricant vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, i arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera i regidor durant el 1924-25. També va ser regidor durant la II República amb la conservadora i regionalista Lliga Catalana. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a les FET-JONS. Participà en la primera centuria de Falange i creà la segona centuria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, fou delegat local de la CNS, d’excombatents i de mílicies, primer tinent d’alcalde i alcalde accidental al 1940. El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta,fou nomenat alcalde, en un consistori on tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. Fou l’alcalde franquista de Sabadell que estigué més temps en el càrrec, desde finals de 1940 com a alcalde accidental i de 1942 fins al 1960. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro i vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també fou president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955-56.

El 1960, el governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, el va destituïr del càrrec, encara que ell sempre va presumir de tenir amistat personal amb Franco, ja que en algunes ocasions realitzava vols personals a Madrid per visitar-lo. Durant el seu mandat, Marcet va realitzar una profunda depuració de l’administració anterior republicana i inicià una dura repressió contra els antifranquistes vençuts. 61 funcionaris municipals (18,3%) van ser destituïts i 17 (5,1%) sancionats. Durant els primers anys del seu mandat no només es va desencadenar una forta repressió política sinó també es visqué una greu crisi econòmica, de 1940 a 1950 els salaris es van congelar al nivell de 1936 i els preus van experimentar una brutal inflació, fet que provocava que part de la població es veiés obligada a recórrer als preus abusius del mercat negre. Prova d’això fou l’expansió de la tuberculosi entre la classe treballadora. Pel que fa a la destrossa del bosc de Can Feu en contra de la opinió de l’exalcalde Esteve Maria Relat, fet que provoca la seva dimissió. Marcet afirmarà: “Mantener a las mismas puertas de la ciudad en incontenible y sostenida expansión, de un término municipal harto reducido, un grandioso bosque virgen, es un sueño imposible, so pena de ahogar el progreso. Esperar que un bosque de tales características pudiera salvarse era una verdadera utopia”(1) A les eleccions del 21 de novembre de 1954, Marcet intentà donar-li un toc més falangista a l’Ajuntament, fent entrar pel terç familiar a Pere Burrull Bonastre, qui portava la veu del Frente de Juventudes. A la renovació de 1957 va fer entrar amb força el catolicisme militant en tres versions: Academia Catòlica, Opus Dei i Comunió Tradicionalista. Així entrà, per terç familiar, el que seria el següent alcalde, Antoni Llonch i Gambús.

Marcet s’oposà a que els jesuïtes fossin substituïts per l’Opus Dei, ni que la preponderancia catòlica fos tan masiva, això, i les discussions amb Franco li van costar el càrrec. Marcet causava malestar al governador de Barcelona, ja que amb les entrevistes amb Franco i els seus vols personals a Madrid, passava per sobre d’ell, Marcet anomenava despectivament a Acedo, “la Mula”, aquest finalment no s’aturà fins substituïr-lo per Antoni Llonch. Per Burrull, la caiguda de Marcet es degué a la qüestió del camp d’aviació i del mercat que li havien creat molts antagonismes. En el seu període es produïren diversos episodis de corrupció, la majoria d’ells quedaren tapats: -Robatori d’una màquina d’aixafar rocs. -Falsificació de tiquets de la bàscula municipal. -Dilapidació de diner rebut a compte d’accedir als habitatges del Patronat Municipal del carrer Brutau. -I el cas més greu, el Sumari 167 de 1956 sobre “malversación de caudales públicos” d’un “alcance de tres millones cien mil cuatrocientas setenta y nueve pesetas con cincuenta céntimos”. El governador va expedientar disciplinàriament al recaptador i quatre funcionaris que el degueren ajudar. El jutge instructor municipal, per la seva part va incorporar expedients contra l’interventor de fons i contra el dipositari. Al final de 1956, Marcet escrigué una carta a Franco, advertint-lo de la greu situació político-social de Catalunya, sobretot de Barcelona, que considerava desgovernada. Per Marcet l’oposició no es devia a la organització dels comunistes i opositors al règim, sinó al malestar de la gent per la greu situació econòmica, fent referència a la vaga de Tramvies. Publicà les seves memòries el 1963, Mi ciudad y yo.Veinte años en una Alcaldia, 1940-1960, reivindicant la seva labor i críticant a tort i a dret. Morí al cap de poc temps.

Actualment, Sabadell té en record seu una plaça situada al final de la Via Massagué, i un institut al barri de Can Puiggener.


Lluís Carreras i Mas

Eclesiàstic, escriptor, periodista i intel·lectual cristià. Fou un eficaç impulsor del moviment de renovació religiosa a Catalunya abans de la Guerra Civil. Va gaudir de gran prestigi a l’Església catalana fins la Guerra Civil, i fou un influent pensador humanista. Ordenat sacerdot el 1909, va ser deixeble del Dr. Torras i Bages i de l’eclesiàstic integrista catòlic sabadellenc, Fèlix Sardà i Salvany, fou successor d’aquest, en el càrrec de consiliari de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell.

Formació eclesiàstica

El 1905 entrà a la Facultat de Teologia del Seminari de Barcelona, allà serà condeixeble de Carles Cardó, Joan Baptista Manyà Mn. Joan Tarré, Antoni Maria Marcet i Poal, i Gregori Sunyol que exerciran en el futur gran influència en l’Església catalana de l’època.

Després de la carrera, serà ordenat prevere als 25 anys, el 1909 a la parròquia de Sant Feliu (Sant Fèlix) de Sabadell amb l’assistència de nombroses personalitats eclesiàstiques. Molt aviat entrà a l’Associación de Eclesiásticos para el Apostolado Popular fundada per promoure els estudis, religiosos i litúrgics. Serà l’encarregat de la secció de propaganda escrita. Fundarà la revista Reseña Eclesiástica l’any 1909, on publicarà un seguit d’escrits de divulgació i articles biogràfics i de ressenya de llibres. Durant la seva vida el futur Dr. Lluís Carreras tindrà com a referents, com bona part dels eclesiàstics renovadors de l’època, al bisbe Dr. Josep Torras i Bages, al cardenal D. J. Mercier, primat de Bèlgica, fundador de l’Institut de Filosofia de la Universitat de Lovaina i renovador de l’església d’aquell país, però també al sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany,

Romandrà a Sabadell durant un any on farà de capellà de les monges de la Sagrada Família. Publicarà el seu primer llibre. Serà després vicari de Sant Esteve de Sesrovires, però renunciarà per una malaltia de la qual es refarà a Sabadell. Poc després serà nomenat professor i seguidament catedràtic del Seminari de Barcelona de llatí, humanística i filosofia. El 1912 és nomenat vocal de l’Acció Catòlica, el mateix any col·labora en el Tercer Congrés Nacional de Música Sagrada. El 1913 obté la llicenciatura en teologia amb la màxima qualificació al Seminari Pontifici de Tarragona. Serà l’organitzador i el secretari del Congrés d’Art Cristià de Catalunya del 1913, inaugurat pel bisbe Josep Torras i Bages amb participació de figures com Josep Puig i Cadafalch, Antoni Rubió i Lluch, Jeroni Martorell i Terrats, Josep Tarré, Mn. Josep Gudiol i Cunill, Joan Llimona i Bruguera etc., de gran repercussió i impacte en un moment de recuperació de la cultura catalana.

El congrés litúrgic de Montserrat i els anys de plenitud

El 1915 fou l’any de la seva obra magna amb la realització del 1r Congrés Litúrgic de Montserrat, del 10 al 15 de juliol de 1915, que que el consagrà com a referent de l’església catalana de l’època. Serà el principal organitzador del congrés que va tenir una acurada preparació. Un any abans del Congrés, el 1914 aconseguí l’autorització de la revista “Vida Cristiana” que serà la portaveu de les iniciatives i activitat si, que després es convertirà en la revista de temàtica liturgista de l’Església catalana. El Dr. Carreras aconseguí l’oficialitat canònica del congrés amb l’acceptació de la Santa Seu amb carta del Sant Pare, i de totes les diòcesis catalanes i la participació de cardenals estrangers, i d’especialistes religiosos i civils catalans i estrangers. Les conclusions del Congrés denoten que va ser el preludi de què l’Església universal faria a partir del Concili Vaticà II: es recomanava la participació activa dels fidels en els ministeris sagrats, en els actes litúrgics, la importància de la parròquia, la missa com centre de la sagrada litúrgia, la traducció a la llengua del poble dels textos litúrgics. L’èxit del congrés cal mesurar-lo en el gran dinamisme que es generà per implantar les seves conclusions i les activitats:realització de les Setmanes de Litúrgia a nombrosos indrets de les diòcesis catalanes, la col·lecció de llibres específics etc. El congrés i la publicació en el mateix any de 1915 del seu Eucologi, que es va reeditar diverses vegades, el convertiren en el principal i admirat referent liturgista.

Aquests anys seran els anys de plenitud del Doctor Lluís Carreras. Morts el Dr. Fèlix Sardà i Salvany i el Bisbe Dr. Josep Torras i Bages es convertirà en un dels sacerdots més rellevants de Catalunya pel seu caràcter apostòlic, apologètic inspirat en aquelles dues grans personalitats de les quals havia estat deixeble. Es podrà desenvolupar en tots els seus aspectes intel·lectuals, eclesiàstics, culturals, artístics i en determinats moments, polítics (crisi 1919, dictadura de Primo de Rivera, i Segona República). Com escriptor i periodista (“Revista popular”, “Resenya Eclesiàstica”, “Vida Cristiana”, “Revista Litúrgica”, “Catalunya Social”, corresponsal de “La Civilità Cattòlica de Roma”, col·laborador de “La Veu de Catalunya.”..), com mantenidor dels Jocs Florals, amb l’Orfeó Català i amb els orfeons de Catalunya, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, impulsió de la Secció Amics de l’Art Litúrgic del Cercle Artístic de Sant Lluc etc. El 1919 defensarà el primer intent d’Estatut d’Autonomia com a membre de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, reivindicat per la Mancomunitat de Catalunya i que no reeixir.

La Dictadura de Primo de Rivera

El 1923 s’enfrontarà a la política del dictador general Primo de Rivera defensant els drets dels catalans i de la llengua catalana. Això li costà la Canongia de la Catedral de Barcelona a la qual havia estat nomenat però que per pressions del govern a la Santa Seu, fou obligat a renunciar abans d’assolir el càrrec quan ja havia renunciat a la càtedra del Seminari. Poc després l’Acadèmia de Sabadell fou clausurada pel govern, i el 1924 el Dr. Carreras es veurà obligat a exiliar·se fora de Catalunya, primer a un poble d’Aragó i després a l’estranger. Va estar-se a París, Solemnes i aprofitar per assistir al Congrés Litúrgic de Malines.

Quan retornà, un grup d’empresaris del Gremi de Fabricants de Sabadell i de Barcelona entre els que hi són Francesc Cambó, Ferran Casablancas, Enric Rocamora entre altres li muntaran a la seva mida la “Fundació Torras i Bages”el 1924 per cobrir-li les seves necessitats materials. Fins a la caiguda de la Dictadura aprofitarà per promoure nombroses obres socials i religioses, tot i la vigilància policial que el controlava dia i nit. Impulsarà la creació de la Biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la constitució del Museu de Sabadell, promourà les Romeries a Montserrat, malgrat les prohibicions governamentals, redactarà l’informe en defensa de la llengua catalana per al Nunci de la Santa Seu, Mons.Federico Tedeschini, informe que fou enviat al Vaticà el gener de 1929, redactarà la seva obra “Sinopsi Evangèlica”, reprendrà les conferències quaresmals un cop la reobertura de l’Acadèmia de Sabadell, etc.

Des de les seva publicació “Cultura Cristiana” donarà consells sobre la importància moral d’exercitar el vot en les eleccions municipals del 12 d’a bril del 1931, que donaren pas a la Segona República. El 16 d’abril de 1931, un cop proclamat el nou règim escriurà un article a “Cultura Cristiana” titulat Déu guardi la República on li donava suport, article que causà gran impacte en els ambients eclesiàstics, i en sectors conservadors catòlics. Mesos després, però, serà bel·ligerant és de la mateixa publicació comentant actituds anticlericals que passaven a Madrid.

El mateix any serà cridat pel cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, en aquell moment al capdavant de l’Església espanyola. Es convertirà en el seu home de confiança en les negociacions amb el govern republicà sobre el paper de l’Església en el text de la nova Constitució republicana. La missió encomanada era defendre els drets de l’Església en el nou règim. Farà freqüents viatges i estades a Madrid amb contactes discrets amb les diverses organitzacions polítiques parlamentàries, també amb el Nunci Monsenyor Tedeschini. Es reunirà amb Niceto Alcalà Zamora i altres personalitats com José María Gil Robles y Quiñones, Manuel Azaña Díaz, Francisco Giner de los Ríos, Zulueta,Alejandro Lerroux García, Amadeu Hurtado etc. Diverses vegades anirà al Vaticà a parlar amb els serveis diplomàtics. el Secretari d’Estat etc. Un element important del període és l’elaboració i aprovació de la Pastoral col·lectiva de l’episcopat espanyol del 20 de desembre 1931 que el cardenal Vidal i Barraquer aconseguí que signessin els 54 bisbes i càrrecs eclesiàstics espanyols. Va ser feta després de l’aprovació de la Constitució Espanyola de 1931, i encara que és crítica per molts dels articles interpretats com a anticlericals, també és respectuosa amb la legitimitat republicana. En la redacció de la pastoral el Dr. Lluís Carreras intervengué de forma important.

L’elaboració i aprovació, també, de l’Estatut d’Autonomia de 1932 fou seguida pel Dr. Lluís Carreras. Un cop aprovat pel Parlament des de la seva publicació donà suport a la seva aprovació i en la campanya de referèndum ratificació de 1932 en un article (article “Voteu l’Estatut”) on recomanava el vot dels cristians, i les raons morals que el fonamentaven. El 1933 donava suport a la candidatura de la Lliga Catalana.

També en el camp pastoral en l’etapa 1932 i 1936 continuarà la seva tasca pastoral, per exemple amb la promoció de l’escoltisme, els Minyons de Muntanya que impulsava el seu amic Mn. Antoni Batlle, participarà per exemple en el campament de Sant Pere de Clarà, amb el Dr. Vidal i Barraquer, el bisbe de Perpinyà, el bisbe de Solsona entre d’altres. També impulsarà l’escoltisme a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica de Sabadell on crearà el grup de Sant Bernat de la Secció de Minyons de Muntanya.

Guerra Civil i claudicació

El cop d’estat del 18 de juliol del 1936 sorprengueren el Dr Lluís Carreras a Sabadell. Viurà el fracàs del cop i el procés revolucionari que s’endegà a continuació i la Guerra Civil. La profanació de les esglésies, la crema de l’Acadèmia Catòlica amb la biblioteca del Dr. Sardà i l’assassinat d’eclesiàstics. Va haver d’ocultar-se i marxar a Barcelona El conseller de la Generalitat Josep Maria Espanya li proporcionà el salvoconducte per poder sortir del país amb el vistiplau del cònsol de França.

Viurà a Tolosa de Llenguadoc amb la família Riera Sala, el Dr. Trens i un grup de monges dominiques en un ambient d’austeritat. Durant aquest segon exili reflexionarà, parlarà amb altres exiliats, escriurà en francès amb pseudònim a la premsa francesa. Però sobretot destacarà per descriure la seva visio de la guerra civil espanyola, publicant en francès l’any 1937 un voluminós llibre titulat Grandeur Cherétienne de l’Espagne amb un prefaci de l’hispanista Louis Bertrand de l’Acadèmia Francesa. El llibre fou ràpidament traduït al castellà, l’anglès, l’italià i el francès en una altra edició més extensa. És un llibre de 278 pàgines on s’inicia amb un estudi de l’origen de la persecució religiosa, dels dogmes marxistes i seguidament va desgranant casos d’assassinats, i testimoniatges de morts heroiques en nom de Crist amb gran luxe de detalls, i constatant l’extermini de tot el que representa un objectiu o els símbols religiosos. Al final hi ha una mena d’epíleg de vuit planes on fa una apologia del General Franco.

Els serveis de propaganda del govern de Burgos ràpidament l’utilitzaren en la seva ofensiva propagandística contra el govern republicà. Els sectors catòlics catalans que s’hi havien mantingut fidels la República el conceptuaren com una claudicació, entre ells, els sectors dels eclesiàstics catalans que representaven una tercera via com el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, l’Abat Antoni Maria Marcet i Poal o Carles Cardó que no volgueren signar la “Carta Col·lectiva de l’Episcopat espanyol als bisbes del món sencer” donant suport al règim del general Franco. Li varen retreure la manca d’objectivitat, la seva parcialitat i el desconeixement dels assassinats i la repressió de les tropes de l’altre bàndol i de les organitzacions polítiques(Falange, etc.) del govern rebel, a més no tenia en compte que la repressió franquista era sistemàtica, realitzada, recolzada o impulsada pel propi govern nacional. Molts historiadors coincideixen que la persecució religiosa del 1936 i el llibre que va escriure foren la seva desfeta i la seva claudicació enfront el país.

El règim franquista

Mn. Lluís Carreras va tornar de l’exili el 1940, va trobar en un context polític, social i religiós completament diferent de l’avantguerra. En el camp eclesial era vist com a franquista pels catòlics catalanistes, i per sospitós de catalanista pels catòlics que havien donat suport al govern de Burgos.

Va tenir problemes tant per entrar a l’Espanya nacional com per viure en una església nacional catòlica amb bisbes no catalans que desconfiaven d’ell i el van tenir marginat. Mantindrà un perfil baix i una actitud discreta fins a la seva mort. En aquesta etapa eclesial sols era beneficiari de la Parròquia de Santa Madrona i l’únic nomenament oficial que va rebre en el franquisme va ser el de consiliari de l’Associació de Pares del Col·legi de Loreto. Va restringir les seves visites a Sabadell a l’Acadèmia Catòlica per l’actitud hostil de sectors (joves d’Acció Catòlica, retrets dels seus conciutadans…).

Treballava a la Biblioteca de la Sra. Tecla Sala de Barcelona. Més tard vs tornar a presidir les Romeries de Montserrat, participà en les Festes d’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947 organitzades per la Comissió Abat Oliba, continuà publicant articles en la “Revista Litúrgica”, continuadora, ara en castellà, de la revista “Vida Cristiana”, també consta que va assistir a les Festes de Coronació de la Mare de Déu de la Salut, com consiliari de l’Acadèmia Catòlica. Col·laborarà amb la Fundació Bosch i Cardellach on serà nomenat membre honorari.

Continuarà, no obstant les dificultats, la tasca pastoral i cultural. Farà la quarta edició del seu Eucològi (1948). Des de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat va fer de consiliari de fet del Grup Torres i Bages, un conjunt de joves molt influent que arribarà a ser, anys més tard, molt important en la Catalunya del futur (Joan Reventós, Jordi Pujol, Anton Cañellas,Jaume Carner, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Hilari Raguer i Suñer etc.).

Va morir el dia 7 de març de 1955 a Barcelona després d’una operació de la qual no es recuperà. Les exèquies es feren a la parròquia de Santa Anna i després les despulles traslladades a Sabadell on es vetllaren al saló d’actes del Gremi de Fabricants de Sabadell. El dia foren portades en comitiva a l’església parroquial on les esperaven representacions de totes les entitats locals econòmiques, socials, culturals i religioses, i d’altres de foranes, així com les autoritats civils. Presidí la celebració l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré, i concelebraren molts sacerdots de la ciutat. El dia 12 de març es féu un altre funeral a Barcelona a la parròquia de Santa Anna.

Actualment té un carrer a la seva memòria al barri de la Creu Alta.

El 14 de març del 2015, 60 anys després de la seva mort, les seves despulles foren traslladades del cementiri de Sabadell fins la capella de la Mare de Déu de Montserrat de l’església de Sant Fèlix, a la mateixa ciutat. A la missa que es va realitzar hi van assistir entre altres, l’alcalde Carlos Sánchez (PSC), el portaveu de CiU Carles Rossinyol, i el president de l’Acadèmia Catòlica, Ramón Graells.


Joan Costa i Deu

Sabadell, 22 de maig de 1883-Gènova, 23 de febrer de 1938.

Conegut com a Joan Costa i Deu, fou un periodista i escriptor català de la conservadora Lliga Regionalista. Començà com a periodista quan estudiava a Barcelona, escrivint articles al setmanari político-regionalista La Creu del Montseny (1899-1900). El director literari era el reconegut poeta Jacint Verdaguer, i hi participaven joves promeses que es convertirien en intel·lectuals com el filòsof Eugeni d’Ors, l’escriptor, poeta i polític Jaume Bofill, el poeta i autor teatral Xavier Viura, el novel·lista Joan Oller, i l’autor dramàtic i periodista Pompeu Crehuet.

De 1903 a 1904, fou el director del Diario de Sabadell: periódico independiente de avisos y noticias (1903-1905), durant els dos anys que exercí de director per aquest diari, també treballà de corresponsal al diari de la Lliga Regionalista La Veu de Catalunya. El 1905 fundà i dirigí la revista Catalunya: publicació quinzenal (1905-1910). El 1907 deixà la direcció de la revista Catalunya: publicació quinzenal per entrar de redactor en cap a La Veu de Catalunya. Càrrec que simultanejà amb la de corresponsal dels diaris de caire conservador La Almudaina, de Palma de Mallorca (1887-1953); El País, de Lleida (1879-1934); El Dia, de Terrassa (1918-1939), i El Pla de Bages, de Manresa (1904-1937).El 1925 fundà l’editorial Biblioteca Sabadellenca.

Costa i Deu, presidí l’Associació de Periodistes de Barcelona entre 1932 i 1936. Aquesta associació desde el seu naixement, intentà trobar la manera d’unir-se amb les altres entitats periodístiques de la ciutat, defensant la fusió de totes les entitats periodístiques en una de sola, però aquest projecte fracassà a causa de la creixent politització i conflictivitat social de la societat catalana que va provocar que l’entitat es dividís entre partidaris d’ERC i de la Lliga Regionalista.

Un mes després d’esclatà la guerra civil, el 21 d’agost, s’exilià amb tres companys més, gràcies a les gestions de Lluís Sentís i del conseller de Governació Josep Maria Espanya d’ERC, que signà els passaports. Un cotxe de la Generalitat els va recollir al seu amagatall i els conduí al port on partiren cap a Gènova amb el vaixell alemany Leiverkusen. A Gènova va fer d’enllaç entre els exilitats del bàndol nacional i el consolat franquista, a més de passar informació sobre persones d’esquerres, sota el pseudònim de Gio-vanni Meliani, va escriure dos llibres propagandístics, l’opuscle Cento Martiri della Revoluzione del 1936 nella Catalogna, juntament amb Modest Sabater; i amb col·laboració amb el caputxí Antonio Maria de Barcelona, Barcelona sotto l’incubo del terrore rosso. En el primer parlava dels assassinats de cent eclesiàstics a mans de grups “incontrolats” i el suposat desgovern a la Barcelona republicana; i en el segon criticava durament la república i es posicionava a favor del bàndol franquista. En un carta al poeta i sacerdot sabadellenc mossèn Camil Geis li confessà: “si fos jove seria a la guerra, ara vell com sóc, no em queda altre remei que seguir vivint a l’estranger, escrivint contra la revolució”. Va morir sobtadament un 23 de febrer de 1938 sense poder veure la victòria franquista.Des del 1973 un carrer de la ciutat de Sabadell situat a la Zona Hermètica porta el seu nom.
Mira també:
https://historiadesabadell.com/

This work is in the public domain
Sindicat