|
|
|
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
Creuar el Rubicó (Ruymán Rodríguez de la FAGC)
|
|
|
per Ruymán Rodríguez |
27 oct 2016
|
"Les més actives de nosaltres, les que no es conformen amb limitar-se a xerrades i esdeveniments i volen anar més lluny dels marges del que és segur, ho fan sense xarxa sota els seus peus."
Article del company Ruymán Rodríguez de la Federació Anarquista Gran Canària sobre la militància i els seus límits, el suport mutu i la soledat. |
|
Nota preliminar: reconec que he dubtat si publicar aquest article. Els ambients estentoris, masculinistes, militaristes, han marcat massa vegades la militància de la resta. “A l’activisme s’hi ve plorat de casa”, he sentit alguna vegada. És el discurs propi de cercles on es rendeix culte a la força bruta des de la feble postura de l’espectador. Expressar els propis fracassos, límits, vulnerabilitats, contradiccions, és una cosa que incomoda a un sector del moviment llibertari que establert voluntàriament en la derrota té la necessitat de vendre propaganda triomfalista. Després de consultar a diverses companyes alienes al meu cercle més proper, m’he decidit finalment a publicar-ho. Crec que pot servir per reflexionar i per abrigallar a totes aquelles nàufragues que se senten soles en l’oceà de la militància.
En l’antiga Roma el riu Rubicó marcava la frontera que cap legió podia creuar sense autorització del Senat. L’any 49 a. de C., Juli Cèsar va ignorar la prohibició i va creuar el riu amb el seu exèrcit, sabent que suposava de facto una declaració de guerra. Creuar el Rubicó significa des de llavors prendre una resolució que se sap irreversible malgrat les conseqüències.
L’activisme social obliga moltes vegades als seus militants a creuar el Rubicó. Jo he vorejat aquesta riba, he meditat els riscos i l’he travessat sabent que no hi hauria marxa enrere. Dóna vertigen perquè almenys en el meu cas he deixat molts coses a la meva esquena: treball, casa, família, vida. Tirant la vista enrere no puc afirmar que fes el correcte, només que llavors ho creia.
Moltes de nosaltres estem ficades en cercles de retroalimentació i auto complaença. Però quan decidim sortir d’aquí, l’habitual és que fora hi faci molt fred. La gent que sol anar més enllà viu intoxicada per una èpica encoratjada per les que mai es mouen del seu lloc. Moltes joves han donat el millor de les seves vides i s’han convertit en carn d’indigència, presó, cementiri o depressió seduïdes per aquella falca que ens convida a “morir per les idees”. Més valdria fer-li cas a Georges Brassens quan ens deia que per morir per les idees sempre hi haurà temps i que és millor deixar-ho per “més endavant”.
Les més actives de nosaltres, les que no es conformen amb limitar-se a xerrades i esdeveniments i volen anar més lluny dels marges del que és segur, ho fan sense xarxa sota els seus peus. Ens agrada ovacionar a les altres perquè se la juguin i vagin més enllà, però gairebé mai movem ni un dit per crear les estructures que les recullin si han caigut. Ens precipitem al buit entre aplaudiments, però quan toca recollir les restes a tothom l’espera algun assumpte més important en un altre lloc.
Deia Emma Goldman en una carta a Max Nettlau que “nosaltres, les revolucionàries, som com el sistema capitalista. Extraiem dels homes i dones el millor que posseeixen, i després ens quedem tan tranquil·les veient com acaben els seus dies en l’abandó i la solitud”. Això s’aplicava perfectament al periple que acabaria patint el seu company Alexander Berkman: tiranicida frustrat, pres, propagandista, organitzador llegendari i en la seva última època a París algú que intentava fugir de la misèria i que s’acabaria suïcidant al no aconseguir-ho. Com ell n’hi ha molts més exemples, víctimes d’unes idees massa elevades i d’un moviment que no va saber estar a l’alçada. Nomenar-les a totes ocuparia cada lletra d’aquest article i fins i tot així no n’hi hauria prou.
Sí, s’ha avançat en la presa de consciència sobre la necessitat de les cures (que tant s’esmenten) i també alguna cosa en l’elaboració d’eines de suport. Molts col·lectius d’antipsiquiatria estan fent circular informació útil sobre aquest tema. Fan una tasca molt lloable i poc reconeguda. Però la veritat és que comunament considerem que això és “responsabilitat” d’aquests grups específics i no una cosa que ens impliqui a totes. Passa com amb els grups pro-preses, que han de dedicar-se en exclusiva a suplir manques mentre les altres som incapaces de teixir solidaritat sense que la resta de la nostra activitat es vegi compromesa. És una mica de difícil resolució sense una reflexió i implicació col·lectiva. Crec que més que delegar en col·lectius especialitzats, cada agrupació, sigui un sindicat, una específica, un grup d’habitatge, un CSOA, una assemblea de barri, hauria d’entendre com a responsabilitat seva tenir certs recursos per socórrer als seus militants i tenir estudiats uns mínims protocols d’actuació.
El pitjor és que aquesta tendència a exigir s’empitjora amb les més compromeses. Les veiem tan forts, tan segures, que reclamem més del que humanament poden donar. Al final la malaltia física, anímica, social, pot destrossar-les, però no ho veiem perquè el personatge ens tapa a la persona.
En aquestes circumstàncies la sensibilitat i la tendresa haurien de ser part de l’aire que respirem en els ambients llibertaris, però en comptes d’això patim d’hipercriticisme (no cap a nosaltres, sinó cap a les altres). Recordo les crítiques que va rebre Jaime Giménez Arbe perquè atracava bancs a mà armada i recordo també les crítiques a Enric Duràn perquè feia alguna cosa similar però usant només la intel·ligència. Al final jo no podia evitar cabrejar-me i preguntar en veu alta: voldran vostès, senyores crítiques, entrar en un banc i ensenyar-nos d’una maleïda vegada com s’ha de fer? Però mai va haver-hi resposta, ni la vaig esperar.
Moltes companyes són titllades de “perilloses radicals” no pels mitjans de comunicació ni per les professionals de la política, sinó per les seves pròpies col·legues d’assemblea. En l’altre extrem, fins i tot l’èxit més humil suposa per a les dogmàtiques una concessió al sistema perquè només acceptem el fracàs. L’anarquisme ha estat, des d’abans del “Noi del sucre”, un moviment caníbal. Però no és autòcton de nosaltres; ho és de tota activitat grupal, sigui social o política.
El contacte amb la realitat aliena al moviment també mata, com un ambient víric hostil fa amb un organisme immunodeprimit. Arribes a la gent, els ajudes, i esperes que corresponguin al teu esforç. La primera decepció, la primera traïció, la primera vegada, és com si alguna cosa se t’esfondrés per dins. Ja deia Ortega que “l’esforç inútil condueix a la malenconia”. Per sobreviure a aquest caos ordenat, necessitem tenir certeses, seqüències lògiques a les quals aferrar-nos. Les anarquistes tenim les nostres: “la gent decidint per si mateixa opta sempre pel millor”, “si ajudes t’ajuden”, “no hi hauria maldat si el mitjà fos l’adequat”, etc. Quan alguna d’aquestes premisses són destrossades per la realitat, dins nostre es produeix un cataclisme que replica durant mesos i de vegades anys. Les nostres conviccions més íntimes són infringides. Després d’aquestes experiències s’entén l’atractiu de l’automarginació, l’endogàmia i el gueto autòtrof. Desgraciadament ja hi haurà temps de descobrir que entre clons no hi ha menys desencantaments. Encara que s’emmascari amb un llenguatge teòric sofisticat, es reproduiran exactament les mateixes desil·lusions i segurament també ens tocarà a nosaltres fallar-li a algú. Però aquesta obvietat és una cosa que se sol aprendre massa tard.
La realitat, no obstant això, és sempre el mur més alt. Recordo passar mesos en una habitació, sense aigua, sense llum i sense finestres. Tirar-me a dormir al terra de formigó amb un abric gruixut i les mans a les butxaques per combatre el fred. Fins llavors mai vaig pensar que pogués fer tant fred a Canàries. M’aixecava a les 6:00 del matí a militar i em ficava al llit a les 3:00 de la matinada després de militar. Entremig treballava. Cada setmana l’esforç m’arrabassava uns 3 quilos de pes. La majoria, com és natural i lògic, va claudicar i jo també volia fer-ho, amb totes les meves ganes, de debò, però no podia. La “causa” era massa gran. Més gran que jo, que em tenia per individualista. Em va començar a fer por que res em fes desistir, que estigués depassant la línia de la raó per arribar a les fronteres del fanatisme. Pensava en Chris McCandless, aquest noi que ho va deixar tot per fugir a Alaska, per seguir la seva pròpia causa, per posar a prova les seves conviccions, per comprovar si es podia viure amb amb gairebé res. Pensava en ell, morint sol i aïllat, en aquella vella guagua abandonada que descriu Jon Krakauer en el seu llibre “Cap a rutes salvatges”. Pensava en ell, famolenc, gelat, feble i convulsionant, deixant una nota en la qual feia creure als seus éssers estimats que havia mort fent el que volia. Pensava en aquesta nota i jo estava gairebé segur que mentia. Volia estalviar patiment a qui la llegís, però en realitat havia de tenir por i estar penedit d’haver portat la seva aventura fins tan lluny. Creia que mentia, perquè això era el que sentia jo.
Un dia, precisament quan em vaig adonar espantat que ja no hi havia res (per humiliant, traumàtic o dolorós que fos) que em forcés a renunciar, vaig comprendre que totes aquestes certeses que tenia sobre la vida i la gent en realitat eren absurdes regles mentals. Vaig comprendre que la vida no té sentit, cap concret i predefinit; té el que li donis a la teva pròpia vida. Vaig comprendre que ajudar a la gent no implicava reciprocitat, que no existeix una justícia universal retributiva. Vaig comprendre que anava a continuar el desafiament aliè a si les altres em corresponien o al seny del món, perquè jo ho havia decidit així i no per cap compulsió còsmica. Anava a intentar fotre el sistema perquè no volia sotmetre’m a ell i perquè la resta de persones havia de tenir la mateixa oportunitat que jo.
Mentiria si digués que en els meus viatges per la península no he sentit tota la calor, el suport i la solidaritat que no es nota quan penses que ets un corredor de fons. Això m’ha reconciliat amb el moviment, però penso en totes aquelles que no han tingut la sort de la repercussió mediàtica de les seves lluites. La gent que curra sense veure mai els efectes del seu treball i que coquetegen amb la idea de desaparèixer silenciosament per la porta de darrere. Crec que com a moviment estem en deute amb elles, i hem de buscar la manera de sortir de la inactivitat però sense deixar enrere a ningú, sense acceptar ni una sola víctima per foc amic, ni un sol dany col·lateral, ni una sola companya caiguda a la qual no li allarguem la mà.
Avui seguim caminant per la riba del Rubicó dubtant de si creuar-lo. Si en l’altra riba ens esperessin veus amigues, un suport digne, ens resultaria molt més fàcil decidir-nos a travessar-lo. Però no podem cremar els ponts a les nostres esquenes si davant no hem construït abans res. El contrari suposa immolar a tota una generació en l’altar de les idees. El capitalisme no ens pot haver absorbit tant com perquè oblidem que cap projecte o doctrina, per grans i importants que siguin, valen res davant la més humil i senzilla forma de vida. |
Mira també:
http://lasoli.cnt.cat/26/10/2016/cat-creuar-rubico/
http://lasoli.cnt.cat/26/10/2016/cast-cruzar-rubicon/
|
This work licensed under a
Creative Commons license |
Comentaris
|
Re: Creuar el Rubicó (Ruymán Rodríguez de la FAGC)
|
|
per 1 |
28 oct 2016
|
|
Molt bona reflexió. |
|
Re: Creuar el Rubicó (Ruymán Rodríguez de la FAGC)
|
|
per Frau |
31 oct 2016
|
otra vez el cura este dando sus xapas
es mas stalin k jitler |
|
|
