Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: ecologia
Quan es cremaven esglésies i convents. Morin els caps pelats!!.
06 set 2016
Acaba ja l’estiu, temps de calor i, actualment, de somnolència i lleure, sols ens movem (alguns, d’altres es mantenen actius...) per organitzar festetes diverses als barris i pobles, que, certament, és una cosa que està força be, com es sol dir “la festa i la joia son revolucionàries” i permeten omplir el calaix cara a la tardor, però ha estat sempre així?.

De fet històricament l’estiu va ser un temps d’insurreccions, bullangues i.... de CREMA D’ESGLESIES I CONVENT!!.
Quan miren enrera els bonistes kumbaya que abunden a molts “moviments socials” son comprensius amb els incendiaris (pobrets!!), però rebutgen les accions, la destrucció de monuments, d’obres artístiques i de documents (que anirien tan be per a la tesi doctoral!!)...

És que els nostres avis eren una mica curts de gambals?, uns ineptes impulsius i violents? ... pensem que no, que segurament eren més llestos que nosaltres (que estem mediatitzats i idiotitzats per les TIC’s, el consum i el miratge de la societat actual) i que sabien molt be el que feien, o que al menys sabien molt be perquè ho feien, que ja és més del que ha vegades ens passa a nosaltres.

La primera gran onada d’incendis de convents va ser la del 1835 (el mateix any que es va destruir el Vapor Bonaplata, la primera fàbrica a vapor de Catalunya), ja l’any anterior, el 1834, s’havia produït a Madrid el “deguello de los frailes” (el 17 de juliol), esperonat per l’epidèmia del còlera, van morir 73 o 75 frares!, acompanyats de saquejos “sacrílegs” i danys a diversos edificis. Uns mesos desprès el març de 1835 hi han noves cremes de convents a Màlaga, i l’abril a Zaragoza i a Murcia.

El 1835, amb la carlinada crescuda, es desenvolupa una nova crema de convents, que acaba buidant Catalunya (temporalment) de frares, aquesta nova onada estiuenca va començar a Zaragoza (un 6 de juliol), amb crema de convents i matança de religiosos, els morts van ser als voltants de 10...

La següent bullanga va ser a Reus (22 de juliol), a rel de la execució de milicians de Reus per part d’una partida Carlista en la que estaven integrats alguns frares. Al crit de “morin els caps pelats” (skins no, frares tonsurats), van ser cremats casi tots els convents de Reus i van morir al voltant de 20 frares.

El dia de Sant Jaume, el 25 de juliol, a Barcelona, desprès d’una “corrida de toros” fallida va començar una avalot contra els convents, es varen cremar 6 i es van danyar molts més, varen morir 16 frares.

A partir d’aquí les cremes s’encenen per tot Catalunya en diferents etapes. L’any demà a partir de Barcelona s’estenen a Vall d’Hebron, Gràcia, Sarrià, Tiana, Martorell, Sant Jeroni de la Murtra i Sant Cugat (on hi ha un enfrontament entre milicians de Rubí i catòlics del poble), i al llarg del que quedava de juliol es va anar estenent per la costa fins Castelló d’Empúries, cap el sud, arriba a Tarragona i cap a l’interior, a Puigcerdà, Montserrat, Manresa, Vic... a partir d’un moment els convents resten buits per la fugida massiva dels frares, és la exclaustració, molts marxen cap a França o s’embarquen vers les Balears..

Al llarg del que queda de 1835 el moviment s’estén fins Agramunt, Solsona, Balaguer, Tremp i la Granja d’Escarp, completant la expulsió dels frares de tot Catalunya.

Els motius d’aquest moviment són diversos i complexos i barregen motius polítics, socials i econòmics, i fins a un cert punt la manipulació dels liberals progressistes i dels interessos econòmics de la nova burgesia industrial. El que és segur és que no va ser un moviment, com es diu sovint, lligat a una corrida de toros (van sortir sis toros, van sortir dolents, això fou la causa de cremar els convents).

L’Església catòlica tenia una llarga trajectòria polític social d’opressió sobre el poble menut (les classes popular, els jornalers, el pobres i els miserables) exercint de senyors feudals al camp i de propietaris urbans a ciutats i pobles.

Va ser majoritàriament (la jerarquia al menys) partidaria de Josep Bonaparte, va afavorir el retorn a l’absolutisme (1814/1833) en acabar la Guerra del Francès, va organitzar i comanar els alçaments reialistes dels malcontents, amb una corrua d’assassinats, tortures, empresonaments, execucions i arbitrarietats.

Durant la “dècada ominosa” (1823/1833) va exercir una repressió implacable contra tot el que feia olor a “lliurepensament” o “liberalisme”, restablint el Sant Ofici en forma de “Juntes de Fe” (execucions per “delictes d’opinió” o per comportament impropi) i constituint les “Juntas de Purificación” (que van “purificar a més de 100.000 persones) i organitzant esquadrons de la mort a l’estil dels GAL com “el Angel Exterminador”, responsable de la execució “extrajudicial” del mestre Gaietà Ripoll que no ensenyava doctrina catòlica als escolars.

A partir de 1834 l’església i especialment els frares donen suport ideològic, logístic, econòmic i fins i tot directe, agafant les armes, als insurrectes carlins, que malgrat el seu component popular fa una guerra sense treva contra tot el que no és “apostòlic”.

Si comptem des de el final de la Guerra del Francès el 1814 fins 1835, tenim que l’església (especialment les ordres regulars) va estar reprimint, executant i dominant absolutament a la població 16 anys (6 d’absolutisme i 10 de la dècada), si considerem que el trienni liberal la dominació va estar continguda però es va mantenir, serien 19 anys com omnipresents opressors!.

A més els convents i monestirs eren uns dels principals terratinents, i el que és més significatiu, propietaris urbans, a través de lloguers, censos, hipoteques (eren també uns importants prestamistes) extreien recursos econòmics dels habitants de ciutats i pobles.

De fet les cremes de convents (i de la documentació sobre rendes, censos...) va deixar als frares sense una font d’ingressos important, el 1839 l’intendent de la Província de Tarragona, el Bisbat, es queixava de no sortir se’n “por más gestiones practicadas, el rastrear los extraviados inventarios de los conventos de aquella ciudad, que contienen las hipotecas de censos a favor de los mismos conventos de muchas casa de la misma ciudad”...alliberant als afectats d’una important càrrega econòmica. No és d’estranyar doncs que en les jornades d’agost a Barcelona es cremessin també els arxius de la Procura de Montserrat (http://negreverd.blogspot.com.es/2015/07/els-luddites-catalans-i-la-crem ), la procura era com una oficina de recaptació clerical.

A Catalunya havien gairebé 7.500 frares i 1.500 capellans (per un milió d’habitants), l’església ingressava cada any en concepte de dignitats, canongies, beneficis i piles al voltant de 8 milions de rals.

Totes les revoltes, bullangues, avalots anticlericals tenien també un fort component antisenyorial, contra els privilegis de caràcter feudal, així, tant a les ciutats com a pagès, la gent es revoltava contra contribucions i delmes per els convents. En la mateixa revolta d’agost de 1835 (la segona bullanga) que va donar lloc a la crema del Vapor Bonaplata es van cremar les instal·lacions dels recaptadors del tribut sobre el peix dels monestirs de Montserrat i Sant Pere de Puel·les.

L’església catòlica, i especialment els frares, controlaven una xarxa de “caritat” paternalista (o millor dit patriarcal), que fomentava la resignació i feia crides a esperar el premi a l’altra vida (si eres sumis, obedient i mansoi), també tenien un estret control sobre l’ensenyament i bloquejaven tot el que no eren le seves institucions educatives.

L’èxit del liberalisme burgès (un liberalisme en que fins i tot molts “republicans” eren partidaris del sufragi censatari) va ser saber desviar la revolta antisenyorial i antifiscal popular centrant-la sobre l’església, desviant-la dels senyorius “civils” en molts cassos transferits o emparentats amb la burgesia emergent. La crema de convents i els seu desallotjament van alliberar sol per que es poguessin portar a terme operacions especulatives a la mida dels Millets de la època.

De tota manera hi ha un component social, de classe, soterrat i fins i tot amagat intencionadament, la mateixa crema de fàbriques durant l’agost de 1835, la destrucció de les llotges del Toril, l’assalt a la duana...

Des de 1835, fins 1936 una línia de foc i de represàlies posteriors.

Els atacs contra convents i esglésies son una constant, realment un fet reiteratiu, fins la Restauració (1874/1931) quan l’església recupera el seu paper preponderant: aplaudint repressions, condemnant vagues i sindicats, constituint-ne de grocs i fent perseguir a tot el qui pensava diferent, bloquejant el matrimoni civil i no diguem ja el divorci.

Hi ha però moments de rebrot, com durant la Setmana Tràgica. El seu balanç és ben aclaridor de la correlació real de forces i de la letalitat de cada una d’elles: 104 civils (pràcticament tots insurrectes) morts durant la setmana, 17 penes de mort, 5 executades (entre elles la de Ferrer Guàrdia), 1.967 detinguts, 200 desterrats, desenes d’escoles laiques i neutres tancades, milers de nens al carrer, desenes de societats obreres clausurades... per par del clergat hi han 3 religiosos morts i 80 edificis danyats... L’església es dedica a atiar la repressió i a mantenir els empresonaments i les escoles tancades.

Al llarg dels anys 20 col·laboren amb la patronal i la policia durant el pistolerisme, creant una banda d’executors paramilitars amb la disfressa del Sindicat Lliure, sindicat bàsicament catòlic.

A partir de 1931 i fins la disrupció de la fracassada revolució de 1936, el cicle es reinicia. El 1931 hi han cremes a Madrid, Màlaga, València, Sevilla, Granada, Córdoba, Cadiz, Murcia.... A la revolució d’Astúries es cremen 54 edificis i moren 34 religiosos...

Desprès va venir 1936, es va destruir molt, però sens dubte es van cobrar el deute amb escreix, per exemple a Cornellà, els treballadors, van enderrocar l’església parroquial fins els fonaments, a partir de la “Victòria” es va obligar a poble de Cornellà, amb recaptacions extraordinàries i amb treball forçat a construir una nova església més gran i per cert horrorosa (que encara podem veure, suposo que molts anys, a la Plaça de l’Església).

Van haver altres maneres de cobrar-se el deute també en escreix, sobre les persones, i es van perllongar durant decennis de dolor...

Clericals i anticlericals.

L’anticlericalisme no està de moda, és intolerant, fomenta l’odi i es antiquat, decimonònic diuen, per contra el “clericalisme”, que naturalment no reclama el seu nom, és modern, tolerant i es preocupa per els desfavorits, els immigrants... etc. Sobretot des de que tenim al Papa Flauta, tan ecologista ell que ha redactat una encíclica que agrada a tothom (a mi no)...

No hi ha ningú que vulgui definir-se com anticlerical, els més radicals s’anomenen laics. Laics de fet és un terme eclesial, no tant ofensiu com el de seglars, però igualment “clerical”, de fet el significat de “laic” és que no és eclesiàstic.

Hi ha una diferencia entre el clericalisme i l’anticlericalisme. Els clericals han pogut exercir la seva dominació d’una manera quotidiana durant segles, i els morts provocats son incomptables.

Encara que ens limitem al període 1835 / 1936, cada vaga implicava generalment un nombre variable de morts i empresonats (aplaudits i atiats per l’esglèsia), empresonaments i el desterraments (a les Marianas, a Fernando Poo...) que implicava molt sovint la mort per desnutrició, maltractaments o malalties... el mateix podem dir dels milers de dones (adulteres, prostitutes, avortadores i avortistes, usuàries dels anticonceptius del moment...) i homosexuals reclosos en cases de “reforma” o presons... per no parlar també dels milers de nens i nenes entregats a les seves sinistres institucions de tutela. El seu mal s’ha estès al llarg del temps, a molts llocs encara dura, i les víctimes son incomptables.

Per contra l’anticlericalisme ha estat explosiu, ràpid i espontani, sense planificació, va provocar també molts sofriments, però simplement menys i sempre en reacció a la opressió anterior.

Ha canviat l’església catòlica al llarg de tots aquests anys?, pot semblar que si, però imagineu que donéssim el comanament d’un regiment de la legió a Rouco Varela o Cañizares o a algun altra jerarca, cardenal o bisbe (i carta blanca)... impossible??, les noies de Kabul van anar a dormir essent infermeres, mestres... persones més o menys independents i es van despertar no poden sortir al carrer sense companya familiar masculina, i obligades a abandonar les seves feines...

L’església catòlica espanyola retè molt del poder que tenia: manté el concordat i una posició preeminent (o prepotent) a la Constitució Espanyola, domina sectors claus de l’economia i l’estat i succiona una part important del seu pressupost.

Te una influència molt important en les institucions, per exemple, al parlament català, aconsegueix una coalició de PP, Ciutadans i Junts pel Si (amb un paper vergonyós per el cantant melindrós Lluis Llach) a favor de les escoles elitistes que segreguen per sexes, i això amb l’agreujant de que actualment, després de les retallades, la subvenció a l’escola privada ha patit una reducció de sols un 5%, mentre que la publica aquesta reducció ha estat del 20%.

L’església catòlica es va oposar a la despenalització de l’adulteri, va obstaculitzar el matrimoni civil, va combatre la llei del divorci, s’ha oposat (amb tot el seu poder) a totes les reformes de l’educació, a les campanyes per l’anticoncepció, a les tèbies lleis d’interrupció de l’embaràs, a la unió homosexual, ha saquejat el patrimoni immobiliari de ciutats i pobles amb la immatriculació, ha protegit (i segueix protegint) als capellans que practiquen l’abús sexual, especialment sobre nenes i nens, el cas dels Maristes de Sants n’és un exemple....

L’església catòlica ha generat i continua generant dolor, sofriment i mort, a una multitud de víctimes. Mitjançant la culpa, la manipulació de l’ensenyament reprimint la lliure afectivitat i sexualitat ...com deia un autor anònim referint-se als frares el mateix 1835 “hombres opuestos por su instituto a la felicidad de sus semejantes”. Menors abusats i culpabilitzats, homosexuals empresonats en clíniques reformadores o exclosos (caritativament) de la cleda dels correctes, dones i nenes obligades a tirar endavant un embaràs no desitjat, nocristians marginats, una multitud de persones amb la sexualitat absolutament reprimida i torçada...

Els “caps pelats” d’ara són segurament més subtils que els de 1835, fan servir les TIC, els mitjans de comunicació i els grups de pressió, constitueixen societats tancades però influents i controlen enormes recursos econòmics... han de compartir el poder amb d’altres esglésies i religions, però això els fa més resilients.

No com el segle passat, però l’església encara mata, tortura, anul·la i domina directa o indirectament.

MORIN ELS CAPS PELATS!!
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com

This work is in the public domain
Colera camping CNT