Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: ecologia
Esport, futbol, hooliganisme i dominació.
per negreverd Correu-e: negreverd ARROBA nodo50.org (verificat)	08 jul 2016
Afortunadament la “Roja” ha quedat fora de la circulació i així l’omnipresència del campionat europeu de futbol a baixat relativament, ja que les Espanyes, al contrari que el Regne Unit, sols te una selecció de futbol...
No es tracta de reeditar el menyspreu dels progres d’anys enrere contra l’esport alienador, ni de renovar els posicionaments elitistes d’injuriar el “pa i circ” del muntatge espectacular/capitalista en que ha esdevingut el que s’anomenava esport, especialment el futbol. Antigament les activitats “esportives” (activitats físiques barrejades de competició, de joc, de celebració i fins i tot de ritual) estaven estrictament segregades per classes, i fins ben entrat el segle XX aquesta segregació es va mantenir, fins la “industrialització espectacular” de l’activitat esportiva. L’hípica sols la podia practicar qui tenia un cavall (els cavallers o els seus sicaris), l’esgrima fina (“la verdadera destreza” i els seus antecessors) igual de classista, malgrat que s’entrenés amb armes menys sofisticades i sistemes més matussers (i mortals) als esbirros del “senyors”. Les activitats de lluita a ma nua, que van generar diverses disciplines (la lluita canària, l’aluche...) es practicaven, originàriament, a les trobades agrícoles, ben vigilades d’a prop per l’autoritat, especialment l’autoritat religiosa i eren també una activitat popular allunyada de les elits. Al segle XX les lluites van seguir sent una pràctica popular, mentre que les elits es centraven sobretot en certes disciplines asiàtiques amb valors afegits d’equilibri i “creixement personal” i han anat evolucionant vers versions de síntesi com el grappling o les MMA. Entre les activitats de lluita una de les més significades com classista és la boxa, nascuda popularment a Anglaterra, practicada professionalment per persones de la classe obrera, igual que el que podem considerar “boxa recreatiu” sense combat al KO (encara que ara alguns pijos també una versió light com una variant de l’aeròbic). La boxa va esdevenir ràpidament un espectacle en mans d’estructures capitalistes (estructures de promotors vampirics i d’espectadors “prefernts” classites). El “Potro de Vallecas”, animat fins quedar greument danyat, per la jet set madrilenya n’és un bon exemple. Els jocs de pilota son un altre exemple de l’apropiació per part dels rics d’una activitat física popular. Els practicaven tots, alguns rics i molts pobres, segurament amb regles i modalitats diferents. Els “jeux de palme” francesos son un exemple de la ràpida mercantilització i d’us del “jeux” per part de les elits (el joc es va prohibir entre setmana el 1397, autoritzant-se sols els diumenges per no pertorbar les activitats productives). A la Corona d’Aragó la forta popularització dels jocs de pilota va ser combatuda per l’estat i l’església prohibint el joc al carrer i recloent-lo a locals especialitzats (ban de 1391 del Consell General de la Ciutat de València), amb la excusa de que durant el joc es blasfemava molt. Amb la reclusió en locals especialitzats, arriba el control social de qui te recursos econòmics... Un punt crucial en el control social de l’activitat física serà el “renaixement” de l’olimpisme creació del noble francès Pierre de Coubertin, seguidor del “cristianisme muscular”: la recerca de la perfecció espiritual a través de l’esport i la higiene. El seu model esportiu és elitista en la concepció de l’amateurisme, patriòtic i finalment (molts anys desprès però basat en el model original) purament espectacular i especulatiu. Qui pugui, recordarà que, anys enrere, esports com el tennis, l’esqui, el golf i d’altres eren esport de rics... ara tots els esports estan a l’abast de mindundis que tenen uns mínims econòmics per practicar-los dins del gueto “mindundi”, o que poden freqüentar alguna de les instal·lacions públiques quan estan a l’abast. En aquesta pràctica massiva s’obre una nova mina de beneficis, que en molts cassos supera a l’espectacle estricte, hi ha un mercat multimilionari de productes “esportius”: roba amb materials tecnològics avançats, catxarros electrònics diversos per connectar el cos al núvol d’internet, equipaments cada cop més sofisticats i costosos (des de raquetes de tennis a taules de surf), aliments, complements nutricionals...i tota la farmacopea, que ara fan servir fins i tot els amateurs... EL “FENOMEN” HOOLIGAN. Alguns especialistes anglesos diuen que el hooliganisme formava part de la cultura futbolera anglesa tradicional, que amb la irrupció de la classe mitjana i alta als estadis es va radicalitzar com senyal d’identitat fron els intrusos. A Sud Amèrica i a Itàlia els hooligans (i les barres braves) apareixen passada la postguerra (de la II guerra mundial) amb l’aparició del “futbol industrial”, amb els seus contractes milionaris i la mediatització comercial. El hooliganisme és un monstre vigorós, que per motius banals, pot provocar molts mals i sofriments (amb la inestimable ajuda de les forces d’ordre de l’estat), des de la “Tragedia del Estadio Nacional” al Perú, el 1964, amb 318 morts, fins els 75 morts a Port Said, a Egipte el 2012, passant per els 66 morts de l’Estadi Lenin de Moscou o els 96 morts a Hillsborough al Regne Unit... Els grups de hooligans, a tot el mon, son bàsicament grups masculins, amb un sentiment extrem de pertinença a un club, que els fa menysprear a qualsevol de fora (podríem dir que es tracta de “estupidesa “futbolística” actitud radicalment diferent a l’afició al futbol). S’ha generalitzat una suposada ideologia (coartada ideològica) de suport, d’esquerres o de dretes, encara que cada cop és més d’extrema dreta. El nazisme o fachisme dels hooligans, és, majoritàriament, ideològicament molt feble (encara que hi ha minories molt organitzades decididament nazis i de supremacistes blancs) i es composa bàsicament per masclisme groller i xenofòbia amanida amb substàncies estupefaents, des de les tradicionals com l’alcohol (hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual....) fins a química de síntesi. En els incidents de França d’aquests dies i en d’altres sobretot als països de l’antic bloc de la URSS, veiem masses nombrosíssimes de joves que més que enfrontar-se als seguidors rivals, es dediquen a la destrucció de mobiliari urbà, cotxes, bars... i a enfrontar-se violentament amb la policia. Son principalment joves treballadors de baixa qualificació o aturats... els desposseïts de la societat globalitzada. És una mostra de la impotència dels moviments anarquistes o antagonistes o com els vulguem dir, que el malestar, el ressentiment social, l’odi de classe tingui com principals manifestacions, a Europa, el hooliganisme (sempre inclinat de la banda dels dominadors) i el yihadisme. Als suburbis d’Europa, de Sudamèrica, del l’Àfrica nia una revolta, una revolta en marxa. Cap on anirà aquesta revolta no es pot saber, però si que es pot predir... i témer . EL CULTE AL COS COM ACTIU FINANCER. El cos sempre ha estat camp de maniobres d’estats, patrons i capellans (de maniobres i generalment de victòries). Des de el cos com receptacle pecaminós del cristianisme (s’ha de cansar per esgotar la energia sexual), fins el cos com client de mercaderies cada cop més tecnologitzades, passant per el cos com a força de treball (treball físic o no). El mercat del cos marca fites inassolibles per a la major part de la humanitat, ens posa com exemples la Laia Diez o en Kilian Jornet, o al CR7 o la Selene tennista... l’afany de “emular” dona bons rendiments a l’entramat econòmic esportiu, però al mateix temps deixa una reguitzell d’insatisfaccions, lesions, malaltia de tota mena i dolor. Hi ha dues maneres bàsiques d’afrontar personalment la “necessitat esportiva”, una la instrumental, com a esperança de “sortir de pobres” el que en llenguatge més modern seria ascendir socialment, igual que els joves obrers anglesos que boxejaven per prosperar econòmicament. De la mateixa manera que en l’actualitat molts volen ser youtubers o protagonistes de “realitys”, d’altres tenen la trista esperança (frustrada) de ser astres esportius. Si agafem els professionals de futbol (de totes les categories) quedarà clar que hi ha una minoria de ricatxos, molts de suposada “classe mitjana” (cobren, no massa, gairebé amb regularitat) i moltíssims proletaris amb dificultats d’arribar a final de mes. La segona y segurament més productiva (en terme d’euros) és la que l’associa com a autoconstrucció física, un acte meritori de “voluntat”. Es fa activitat física perquè “m’ajuda a sentir-me be” “em permet concentrar-me millor”... i realment ser “mes productiu”. L’activitat física mediatitzada per el capital forma part de la ideologia del “innovador”, del “emprenedor”, del treballador productiu i modern. CONTRA LA FRAGMENTACIÓ DEL COS. Ja no és necessari ser explotat “físicament” per un encarregat de la patronal, el mateix explotat s’autoadjudica el paper de controlador. Estar en forma física forma part del paradigma actual de ser productiu, innovador, competitiu, de formar-se, de “reinventar-se”... de ser una “bona peça” submisa de la megamàquina de la dissort. I també serveix per superar els inconvenients del treball “sedentari” que sembla que ha d’esdevenir majoritari, de treballadors asseguts davant d’una pantalla... ALERTA!!!, sedentari no vol dir ni més lleuger, ni més gratificador, ni, naturalment, més ben pagat... al contrari, vol dir més embrutidor, més monòton, més alienador, més mal pagat... i més insalubre, la malaltia de la immobilitat front la pantalla l’ha de superar el treballador pagant, durant el seu “oci”, una activitat fisico-terapèutica. El capitalisme ens esquartera el cos: un quart per el treball físic, un quart per produir (el que sigui, objectes, processos administratiu, de control...), un quart per l’oci (oci que en realitat és consum i reproducció de força de treball, com és el cas de l’activitat física), i un quart per dormir o mirar la TV(un altra negoci). Si volem ser realment lliures ens cal reunificar el cos esquarterat, que no es diferenciï treball, esport, oci, negoci, esforç... un únic cos, on joc, activitat física, gaudi de tota mena de plaers i suportar el dolor que correspongui, sigui un fet assolit personalment i recolzat col·lectivament... cal superar la divisió entre el que és l’activitat física i el que no és. No es tracta de posar-se a jugar a futbol si no t’agrada, ni de esgotar-te físicament si no és suportable. Es tracta d’assumir la “corporalitat” com una part de l’autodeterminació individual, com un instrument d’autogestió de l’autodefensa individual... com una manera de ser més sans, lliures... i més capaços d’enderrocar el sistema, més capaços de destruir la megamàquina de la dissort. Altra info www.negreverd.blogspot.com
Mira també: http://www.negreverd.blogspot.com
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more