|
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
[CNT-AIT] Ni urnes ni parlaments: amb els dos peus al carrer!
|
|
per CNT-AIT Barcelona
Correu-e: premsa ARROBA barcelona.cnt.es (no verificat!) |
16 jun 2016
|
|
|
Desmuntant alguns mites:
“Si no votes, després no et queixis”.
Un clàssic argument d’aquelles demòcrates amb un pensament totalitari que no creuen que existeixi vida política fora del sistema actual. Serveix tant per atacar el gandul desinteressat dels assumptes col·lectius com per a aquells que, apel·lant al sentit de la responsabilitat social, creuen que aquests assumptes són indelegables i que ningú millor que els propis individus que conformen la realitat social per administrar aquests interessos que els són propis. Si votes, si delegues la teva responsabilitat a aquells que, per la seva condició, són aliens a la realitat social, llavors després no et queixis.
“Si no votes, beneficies als partits conservadors”.
A la pràctica, aquesta afirmació és una fal·làcia, ja que l’únic que podria suposar cert benefici a els partits majoritaris, és el vot en blanc que compte per al còmput de vots necessaris per arribar a aquest 3% que la Llei electoral posa com a sòl necessari per obtenir representació parlamentària en una circumscripció. D’altra banda, també s’enalteix aquest argument per aquell anàlisi que apunta que l’abstenció està, per norma general, més arrelada dins de l’esquerra.
És un plantejament lògic, i segurament precís, ja que els burgesos tenen una forta consciència de classe, amb uns interessos molt clars que els animen a votar en les eleccions per perpetuar el seu domini. D’altra banda, les treballadores tendim al desencant del sistema electoral, per una llarga història de mentides i traïcions, veient com la lluita en les institucions al llarg de més d’un segle no només no ens ha fet avançar cap a sistemes socials més igualitaris, sinó que no ha estat capaç de frenar l’ofensiva capitalista, perpetuant l’explotació i instaurant un sistema fonamentat sobre la injustícia social. Aquest argument no aconsegueix escapar de la lògica parlamentària, i com a tal, l’argument del “vot útil” neix viciat des del discurs demagògic que avui ha fet que moltes companyes votin a la CUP, igual que fa temps van votar al PSOE per guanyar-li a la dreta i demà els podria portar a votar a la dreta liberal per frenar l’auge de l’extrema dreta.
Però la veritat és que no hi ha llibertat política quan les treballadores estem obligades a triar coaccionades pel xantatge de l’atur i la pobresa. El treballador pot menjar i sobreviure únicament si l’empresari troba algun interès en explotar el seu treball. Han lligat el interès del nostre enemic a les nostres necessitats més bàsiques, i ens volen fer creure que per poder cobrir-les no hi ha altra manera de consolidar la situació de predominança de l’empresari. Aquesta és la nostra llosa, i la nostra voluntat sempre es veurà condicionada per aquesta realitat protegida i perpetuada pel sistema polític. Juguen amb les nostres necessitats més bàsiques per perpetuar-se, i mai podrem decidir lliurement les polítiques socials si no aconseguim emancipar-nos econòmicament.
“És un context excepcional: es poden canviar les coses. Aprofitem la conjuntura electoral per reforçar l’esquerra parlamentària que podrà ajudar-nos en la lluita de base”.
Hi ha algunes companyes que, cegues a l’experiència històrica, poden fer enrevessats anàlisi per concloure que, amb una ingenuïtat desmesurada, les condicions actuals són noves, i que ara sí és possible, potser no una profunda transformació social, sí almenys un canvi que iniciï aquest camí, un canvi que pugui produir-se si totes les forces de l’esquerra votem a aquell candidat dels “menys dolents” amb opcions de conquerir, no el poder (que va per altres camins), però sí el govern.
Quan la corrupció inherent a qualsevol poder constituït en govern comença a ser reconegut per amplis sectors de la població, quan el sistema polític entra en descrèdit arribant al qüestionament mateix de la delegació (recordem: “NINGÚ ENS REPRESENTA “), quan les institucions són grapejades pel descrèdit (recordem: Aturem el parlament), hi ha companyes que comencen, inexplicablement, a qüestionar la tàctica de la abstenció en el nostre moviment. Volent accelerar el canvi o fomentar la inestabilitat, no fan més que donar més crèdit al sistema i oxigenar per consolidar els seus fonaments. Aquells que li diuen a això una nova transició, que recordin les crítiques abocades amb la calma de la distància a aquella primera transició que va buscar rentar la cara a un règim ja desacreditat perquè els interessos de la classe dominant quedessin intactes.
A la il·lusió de les oprimides per augmentar els seus drets i preservar els seus interessos de forma pacífica s’oposa la realitat i la naturalesa del sistema parlamentari que, lluny de ser un instrument d’emancipació i progrés, resulta ser el mitjà més eficaç per a consolidar i conservar l’opressió.
Les actuals condicions de vida són mantingudes i perpetuades per la força bruta, blindades per la unidireccionalitat de la violència patida diàriament pels pobres, treballadors i oprimits.
Els drets ho són en tant que estan subjectes a una legalitat canviant, que s’adapta als interessos generals i col·lectius, que en la societat capitalista no són altres que els interessos dels propietaris, empresaris i especuladors. Així, aquests drets no són més que simples quimeres que poden ser esborrats de cop quan la balança de beneficis ho requereixi: les reestructuracions del capital. És fàcil atorgar drets quan el context els fa insubstancials i, ara, després de l foment de la delegació durant desenes d’anys, també és fàcil treure’ls quan aquests han de desplegar els seus efectes. És fàcil fomentar la contractació indefinida i posar a 45 dies per any treballat l’acomiadament en temps de bonança econòmica i després instaurar l’acomiadament lliure i gratuït en temps de crisi i reestructuració econòmica.
Aquests drets conquerits no són més que un engany: no han fet més que reforçar la confiança en l’Estat a través de la delegació d’uns interessos que ens són propis. Els avantatges socials, el progrés i els drets són obtinguts per conquesta, d’acord amb la força real (o fins i tot potencial) de les organitzacions de classe. Els parlaments poden establir lleis que, lluny de blindar aquests èxits, els assimilen com a mal necessari, integrant la voluntat popular a la seva mecanismes de pesos i contrapesos, fent així que el poble (confiat amb la presumpta objectivitat i formes legals) es desentengui de la defensa de seus propis interessos ja delegats, victòries que seran rebutges pel mateix Parlament que el va reconèixer en que la llavor de la delegació hagi donat els fruits de la desmobilització i desorganització de les treballadores. Són temps d’eleccions, i veiem com xarlatans de tots els colors pretenen crear la seva pel·lícula a costa de la misèria i les llàgrimes alienes. Els partits d’esquerra ens demanen el vot per amb suficient força parlamentària que permeti adoptar o condicionar decisions legislatives. Però són els vots representatius de la força real d’aquesta formació? O són una mera il·lusió del circ electoral? Ja hem vist que l’única força capaç d’imposar un canvi social és la de la gent al carrer en constant mobilització (i així ho reconeixen els partits d’esquerra com PODEM o la CUP). Si no n’hi ha, la representació parlamentària és inútil. I en cas que hi hagi una mobilització acompanyada per un procés representatiu institucional, sobra aquesta força parlamentària, que no serà més que una nosa, un llast i un focus de tensions amb interessos paral·lels i aliens als de la realitat social.
Amb els dos peus al carrer, les anarquistes no busquem la presa del poder (ni per tàctica ni per principis) i, si som incapaces com a treballadores de desembarassar-nos del seu domini,intentarem sempre que aquest neixi i es desenvolupi el més feble possible. Per això, no ho legitimem amb el nostre vot, ni encoratgem (ni tan sols per omissió) a que altres ho facin. Lluitem tot l’any, i en temps d’eleccions nostra aposta és clara: abstenció activa.
L’única solució per a les treballadores és no esperar res d’aquells que volen representar-nos. |
Mira també:
http://cntbarcelona.org
|
This work is in the public domain |
|
Re: [CNT-AIT] Ni urnes ni parlaments: amb els dos peus al carrer!
|
|
per . |
17 jun 2016
|
|
Clar...s´han aconseguit tantes coses desde el carrer!! |
|
Re: [CNT-AIT] Ni urnes ni parlaments: amb els dos peus al carrer!
|
|
per Flecha |
17 jun 2016
|
|
Las elecciones = ring ring caja para todos los partidos politicos y sindicatos del estadoOpresor |
|
Re: [CNT-AIT] Ni urnes ni parlaments: amb els dos peus al carrer!
|
|
per Luscious |
18 jun 2016
|
Está claro que que los trabajadores y trabajadoras no debemos votar y en cambio debemos organizarnos para cambiar nuestra realidad.
Pero la mediocridad de discurso que proyecta la CNT al respecto, a estas alturas de la película, es bastante triste (viendo este texto...) |
