Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: pobles i cultures vs poder i estats
[Reconstruir el Comunal] Els veïnats vitorians, història de comunitat popular: Ressenyes (II)
31 mai 2016
Ressenya de Juan Manuel Iranzo, doctor en Sociologia i professor de la Universidad Pública de Navarra, sobre Las Vecinidades vitorianas. Una experiencia histórica de comunidad popular preñada de futuro, estudi del col·lectiu Egin Ayllu (NED Ediciones, 2014), publicada a Crónica Popular. El llibre, publicat sota llicència Creative Commons, està disponible des d’abril de l’any passat a la nostra Biblioteca.
vecinidades vitorianas.jpg
Si, en el sentit més general possible, la democràcia es pot definir amb les paraules d’Abraham Lincoln en el Discurs de Gettysburg com «el govern del poble, pel poble i per al poble», el llibre Las vecindades victorianas. Una experiencia histórica de comunidad popular preñada de futuro podria posar-se com a exemple del que podria ser, incipientment, una ciència social democràtica. Perquè no l’han escrit professors universitaris ni altres experts sinó un grup d’activistes que mobilitza des de fa anys la vida comunitària del barri vell (alde zaharra) de Vitòria/Gasteiz.

De sempre havien sentit contar que en l’antigor la ciutat havia estat organitzada en «veïnatges» on la fraternitat i la solidaritat eren notes dominants. I van decidir estudiar per si mateixos aquesta antiga forma d’autoorganització popular. El resultat literari de la seva tasca, aquest llibre, a més a més, no s’adreça als especialistes ni és una obra de «divulgació científica», sinó un text senzill i clar, franc i sincer, on expliquen llurs troballes, llurs reflexions i llurs projectes a persones com ells, de fet, a qualsevol que s’interessi per la salut de la vida veïnal i comunitària. Per això, per convicció personal antilucrativa i, també, perquè el diner no sigui un obstacle per a qui el desitgi llegir, el llibre apareix sota llicència Creative Commons i està disponible gratis. Així, doncs, com que aquest és un llibre sobre el poble, escrit per gent del poble i per a aquest mateix poble, és un exemple del que podria aconseguir una «ciència democràtica» que s’organitzés amb fórmules de cooperació fecunda, amb plena autonomia mútua, entre «experts» i «aficionats interessats».

Amb totes les limitacions i defectes —patriarcals, amarades de catolicisme i un pèl xenòfobes, l’usual en aquells temps— els propis veïnatges vitorians són un interessant exemple d’organització democràtica popular. Des de la fundació medieval de Vitòria/Gasteiz els seus pobladors van crear agrupacions veïnals de dimensions aproximadament similars al de llurs localitats rurals d’origen i van adaptar a l’entorn urbà les formes de cooperació social que hi eren tradicionals: el batzarre (consell obert), l’auzolan (treball comunitari), la lliure elecció anual dels seus «majorals» (que aplegaven funcions de jutges de pau, custodis dels béns comunals, organitzadors de les tasques i festivitats comunals, guardians de la pau, la seguretat i la moralitat públiques i coordinadors i portaveus polítics del veïnatge, etc.) i l’autogovern basat en la «llei» dels seus estatuts i capitulacions tradicionals, escrits o no, que podien modificar en assemblees obertes periòdiques —que es convocaven obligatòriament per Setmana Santa, Pentecosta i Nadal per a mantenir i sacralitzar la continuïtat d’aquella vida democràtica.

En les seves apassionades pàgines, aquesta obra aplega un munt de documents i testimonis històrics sobre l’origen, l’ordenació espacial, l’organització formal interna, la dinàmica de funcionament, la vida diària, les ocasions rituals (amb especial atenció a les nombrosíssimes festes) i l’evolució històrica dels diferents veïnatges al llarg de més de cinc segles. La més succinta relació del seu contingut desbordaria l’extensió d’aquesta ressenya, però cal esmentar si més no un botó de mostra que bé pot ser aquest: el 1615 un veïnatge apel·la a la Reial Cancelleria de Valladolid una sentència de l’Ajuntament que anul·lava, a petició d’un veí, la sanció que l’hi havia imposat el seu veïnatge per incomplir els seus deures comunitaris, i… l’alt tribunal els donava la raó: el veïnatge és sobirà en els seus afers propis i no una entitat semipública subordinada al consell municipal (tancat des de ja feia temps i dominat per unes poques famílies de cacics del patriciat urbà).

En conjunt, aquest llibre presenta, potser d’una manera poc sistemàtica, però fascinant, la seqüència històrica del gradual i prolongat «xoc tectònic» entre la comunitat tradicional —aquí, els veïnatges— i l’Estat —aquí, la monarquia patrimonial dels reies catòlics i els Habsburg. després l’il·lustrat Borbó i el modern liberal-burgès—, complicat per l’evolució de l’estructura social des dels estaments medievals (grans nobles, infançons, alt i baix clergat, poble comú) a les classes modernes (magnats, petita burgesia comercial i artesana, poble «baix», «proletariat», etc.).

Però aquest llibre no es queda en la mera narració antiquària i localista. Tota la segona part, més d’un terç del llibre, està dedicada a mostrar la virtual universalitat del govern comunitari. Amb un ampli ventall de referències bibliogràfiques, que inclou des de fonts antigues, com Al-Farabí, i exposicions històriques de comunitats veïnals a Castella, Lleó, Navarra, el País Basc, en algun cas fins ben entrat el segle XIX, passant per nombroses descripcions etnogràfiques tant del Vell com del Nou món, i la recuperació de les reflexions polítiques de Piotr Kropotkin sobre l’evidència antropològica de les poblacions russes i no russes en el que llavors era l’imperí tsarista, fins a la realitat contemporània de les comunitats tant rurals o semiurbanes tradicionals com d’ocupants de terres o de veïns de barris en diversos llocs del món, però especialment a les Amèriques —d’ací, en homenatge a les comunitats andines, el nom del col·lectiu autor: Egin (fer, en èuscar) Ayllú (comunitat, en quítxua).

Tot aquest esforç, tot aquest material reunit serveix finalment per, en el darrer capítol, reflexionar sobre el passat, el present i el futur d’aquest col·lectiu cívic. Sense idealitzar ni copiar els veïnatges d’antany, el seu estudi ha servit com a font d’inspiració per proposar-se diverses accions: per exemple, crear mitjans de comunicació propis, tornar a celebrar festes purament veïnals, aconseguir una casa comuna (centre social), idear amb diverses associacions civils existents un projecte social per al barri per fer via auzolan, crear una xarxa de solidaritat mitjançant un grup de premajorals que detectin necessitats socials no ateses o ressuscitar un dia l’assemblea veïnal oberta.

Originalment, en una societat sense gairebé professions, organitzacions i institucions, la població només es podia procurar béns i serveis comuns amb l’autoorganització col·lectiva solidària. No van ser disposicions polítiques/administratives de l’Estat les que, després de segles de vida tenaç, van acabar amb els veïnatges, sinó llur propi creixement i desenvolupament, així com del mercat, la temptadora competència del qual en l’oferta d’aquestes necessitats va acabar essent individualment més convenient per als veïns. Però avui, en aquests dies de quasi crisi fiscal dels Estats més poderosos, confusió en els mercats globalitzats i emergència ecològica, l’antiga comunitat renovada, actualitzada i navegant amb els nous mitjans d’infocomunicació i les antigues arts de l’autogovern col·lectiu pot tenir una segona oportunitat i, potser, descobrir un nou continent —o, millor, un nombrós, exuberant i divers arxipèlag— d’autoorganització social. S’hi adreça Egin Aylú i en aquest llibre narren les seves primeres singladures i exploracions.

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

Relacionat:

«Volem que sigui el mateix veïnat qui decideixi i posi en marxa el barri» (19/04/15)
Els veïnats vitorians, història de comunitat popular: Ressenyes (I) (27/04/16)
Auzolan i Batzarre, bases per a la democràcia del segle XXI a Euskal Herria? (25/05/15)
Mira també:
http://reconstruirelcomunal.net/veinats-vitorians-ressenyes-ii/

This work is in the public domain
Sindicat