“Fa uns anys quan venia gent a casa a convidar la nostra família a participar a les comunes, jo els tirava pedres per mantenir-los allunyats,” explica Bushra rient, una jove dona de Tirbespiye, Rojava. La mare de dos infants pertany a una secta religiosa ultra-conservadora. Abans, no se li permetia mai sortir de casa i solia cobrir tot el seu cos exceptuant els ulls.
“Ara activament dono forma a la meva pròpia comunitat”, explica amb un somriure radiant i orgullós. “La gent ve a buscar-me per demanar ajuda a resoldre temes socials. Però en aquell moment, si m’haguessis preguntat, no sabria ni explicar que vol dir ‘consell’ o que és el que fa la gent a les assemblees.”
Avui dia, arreu del món, les persones recorren a formes alternatives d’organització autònoma per donar un sentit a la seva existència de nou, per reflectir el desig de la creativitat humana per expressar-se en llibertat. Aquests col·lectius, comunes, cooperatives i moviments de base poden ser caracteritzats com els mecanismes d’autodefensa de les persones contra la usurpació duta a terme pel capitalisme, el patriarcat i l’estat.
Al mateix temps, molts pobles indígenes, cultures i comunitats que han viscut l’exclusió i la marginació han protegit les seves formes de vida comunals fins avui. És sorprenent que comunitats que han protegit la seva existència contra l’ordre mundial en marxa que els rodeja, sovint són descrites en termes negatius, com si “els manqués” alguna cosa –notablement, un estat. Les tendències positivistes i deterministes que dominen la historiografia actual descriuen aquestes comunitats com inusuals, incivilitzades, atraçades. L’Estat és assumit com la inevitable conseqüència de la civilització i la modernitat; un pas natural en el progrés lineal de la història.
Sens dubte hi ha algunes diferències genealògiques i ontològiques entre, per manca d’una paraula millor, les comunes revolucionàries “modernes”, i les comunitats naturals i orgàniques. Les primeres s’estan desenvolupant majorment entre cercles radicals en societats capitalistes com a insurrecció contra el sistema dominant, en canvi les darreres suposen una amenaça als poders hegemònics per la naturalesa de la seva pròpia supervivència. Tot i això no podem dir que aquestes comunes orgàniques siguin no-polítiques, com a oposició a les comunes de les metròpolis amb les seves polítiques intencionals i dirigides a objectius.
Segles, potser mil·lennis de resistència contra l’ordre mundial capitalista són, de fet, actes de desafiament molt radicals. Per a aquestes comunitats, relativament no tocades pels corrents globals degut a les seves característiques particulars, geografia natural o a la resistència activa, les polítiques comunals són simplement una part natural del món. És per això que molta gent a Rojava, per exemple, on una radical transformació social s’està duent a terme, es refereixen a la seva revolució com “un retorn a la nostra pròpia naturalesa” o “la recuperació de la nostra ètica social.”
Al llarg de la història, els kurds han sofert tot tipus de negació, opressió, destrucció, genocidi i assimilació. Van ser exclosos de l’ordre estatal en dos fronts: no sols se’ls va negar el seu propi estat, també van ser simultàniament exclosos dels mecanismes de les estructures estatals al seu voltant. Tot i això la experiència de no tenir un estat també va ajudar a protegir molts valors i ètiques socials, així com un sentit de comunitat –especialment en les àrees i viles rurals i muntanyoses allunyades de les ciutats.
Fins a dia d’avui, les viles kurdes alevís en particular s’han caracteritzat per processos de resolució de conflictes en comú i rituals de reconciliació per a les disputes socials, basats en la ètica i el perdó en benefici de la comunitat. Però tot i que aquesta forma de vida és força prevalent a Kurdistan, també hi ha un nou esforç conscient d’establir un sistema polític centrat al voltant dels valors comunals: el sistema del Confederalisme Democràtic, construït a través de la autonomia democràtica amb la comuna al seu cor.
Confederalisme Democràtic a Rojava
El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), igual que molts altres moviments d’alliberament nacional, inicialment pensava que la creació d’un estat independent seria la solució a la violència i la opressió. No obstant, amb el món canviant després del col·lapse de la Unió Soviètica, el moviment va començar a desenvolupar una autocrítica fonamental així com una crítica de les polítiques socialistes dominants d’aquell temps, que encara estaven molt enfocades en capturar el poder estatal. A finals de la dècada dels 90’ el PKK, sota el lideratge d’Abdullah Öcalan, va començar a articular una alternativa a l’Estat Nació i al socialisme estatal.
A través de l’estudi de la història de Kurdistan i de l’Orient Mitjà, així com de la naturalesa del poder, del sistema econòmic actual i les qüestions ecològiques, Öcalan va arribar a la conclusió que la raó del “problema de llibertat” de la humanitat no era no tenir un estat sinó l’emergència de l’Estat. En un intent de subvertir la dominació del sistema que s’ha institucionalitzat a sí mateix a tot arreu del món durant un lapse de 5.000 anys com una síntesi de patriarcat, capitalisme i estat-nació, aquest paradigma alternatiu està basat en tot l’oposat: alliberament de la dona, ecologia i democràcia de base.
El Confederalisme Democràtic és un model social, polític i econòmic d’auto-administració de diferents pobles, impulsat per les dones i el jovent. Intenta expressar de forma pràctica la voluntat de les persones a través de veure la democràcia com un mètode en comptes d’un objectiu. És una democràcia sense un estat.
Mentre proposa noves estructures normatives per establir un sistema polític conscient, el Confederalisme Democràtic també recupera formes d’organització social mil·lenàries que encara existeixen a les comunitats al Kurdistan i més enllà. Aquest model pot semblar utòpic per a la nostra imaginació contemporània, però realment ressona bé en el fort desig d’emancipació entre els diferents pobles de la regió. Tot i que el sistema ha estat implementat a Bakur (Kurdistan Nord) durant anys, dins dels límits de la repressió estatal turca, ha estat a Rojava (Kurdistan Oest) on una oportunitat històrica a aparegut per posar en pràctica el Confederalisme Democràtic.
El sistema posa “l’autonomia democràtica” al seu cor: la gent s’organitza per sí mateixa directament en la forma de comunes i creen consells. A Rojava, aquest procés és facilitat pel Tev-Dem, el Moviment per una Societat Democràtica. La comuna es crea en un veïnat conscient i auto-organitzat i constitueix el més essencial i radical aspecte de la pràctica democràtica. Té comitès treballant en diferents qüestions com pau i justícia, economia, seguretat, educació, dona, joventut i serveis socials.
Les comunes envien delegats escollits per als consells. Els consells de vila envien delegats al poble, els consells de poble envien delegats a les ciutats… Cada una de les comunes és autònoma, però estan vinculades les unes a les altres a través d’una estructura confederal amb l’objectiu de la coordinació i la salvaguarda dels principis comuns. Només quan les qüestions no poden ser resoltes a la base, o quan una qüestió transcendeix els assumptes dels consells “d’inferior” nivell, són delegades al següent nivell. Els consells “superiors” són fiscalitzats i responen davant dels nivells “inferiors”, informant de les seves accions i decisions.
Mentre les comunes són les àrees per a la solució de problemes i per a l’organització de la vida diària, els consells creen plans d’acció i polítiques per a la cohesió i coordinació. A l’inici de la revolució i en les àrees recentment alliberades, les assemblees han hagut de crear primer els consells populars i després començar a desenvolupar les estructures organitzatives de base més descentralitzades en la forma de comunes.
Les comunes treballen en direcció d’una societat “moral-política” creada de individus conscients que entenen com resoldre les qüestions socials i que entenen l’auto-govern diari com una responsabilitat comuna, en comptes de sotmetre’s a elits burocràtiques. Tot això es basa en la participació lliure i voluntària de la gent, en oposició a la coerció i al govern de la llei.
Per suposat és difícil aixecar la consciència social en un curt període de temps, especialment en condicions de guerra, embargament, mentalitats internalitzades i antigues estructures despòtiques que han estat profundament institucionalitzades i poden portar a abusos de poder i actituds apolítiques. Un sistema educatiu alternatiu, organitzat a través d’acadèmies, busca promoure una mentalitat social sana, mentre l’autoorganització reprodueix una societat conscient de forma pràctica, mobilitzant-la en totes les esferes de la vida.
Les dones i la joventut s’organitza de forma autònoma i encarnen les dinàmiques socials que s’inclinen de forma natural cap a una major democràcia un una menor jerarquia. Es posicionen a sí mateixes “a l’esquerra” del model d’autonomia democràtica i formulen noves formes de producció i reproducció de coneixement.
Avui, el moviment d’alliberament kurd reparteix els càrrecs entre una dona i un home, des de Qandil fins a Qamishlo o París. La idea darrere el principi de “colideratge” és tant simbòlic com pràctic: descentralitza el poder i promou la cerca de consens mentre simbolitza l’harmonia entre dones i homes. Sols les dones tenen dret a escollir la dona colíder, mentre que l’home colíder és escollit per tothom. Les dones organitzen les seves pròpies estructures més fortes i més ideològicament conscients a través d’una confederació de dones, començant per les comunes autònomes de dones.
Rojava-flags-II-breaker
El Principi de la Nació Democràtica
Un altre important principi articulat per Öcalan és el de “nació democràtica”. Al contrari de la doctrina monista de l’estat-nació, que es justifica a sí mateix a través d’un mite xovinista, aquest concepte proposa una societat basada en un contracte social comú i principis ètics fonamentals com la igualtat de gènere. Així, tots els individus i grups ètnics, religiosos, lingüístics, de gènere, identitats intel·lectuals i tendències poden expressar-se lliurement i aporten diversitat a aquesta expansiva nació basada en la ètica, amb l’objectiu d’assegurar la seva democratització. Com més diversa és una nació, més forta és la seva democràcia. Els diferents grups i seccions també són responsables de democratitzar-se a sí mateixos a partir d’aquesta.
A Rojava kurds, àrabs, cristians siríacs, armenis, turcmans i txetxens intenten crear una nova vida plegats. La mateixa lògica hi ha al darrere del projecte del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), a l’altre banda de la frontera, a Turquia. El HDP uneix totes les comunitats de Mesopotàmia i Anatòlia sota el paraigües de la “unitat lliure” en una nació democràtica.
Entre els seus diputats hi ha kurds, turcs, armenis, àrabs, assiris, musulmans, alevís, cristians i yezidis; una diversitat més gran que qualsevol altre partit al parlament turc. Contrastat amb el monopolisme de la ideologia de l’estat-nació, el concepte de la nació democràtica serveix com un mecanisme d’autodefensa ideològica per als diferents pobles.
Tot i que moltes comunitats diferents activament participen a la revolució de Rojava, encara perviuen ressentiments antics. Senceres confederacions tribals d’àrabs unilateralment han expressat el seu suport per l’administració [revolucionària], però en algunes parts els àrabs es mantenen suspicaços. Documents dels serveis secrets revelen que a l’inici dels anys 60, el partit Baaz de Síria va crear plans altament sofisticats per enfrontar diferents comunitats les unes contra les altres, especialment a Cizire. Utilitzant tensions preexistents, forces externes augmenten i instrumentalitzen el conflicte entre diferents comunitats per acomplir els seus propis objectius. L’establiment de la unitat entre els diferents grups religiosos i ètnics de Síria, i de l’Orient Mitjà en general, faria molt més difícil de dividir i controlar la regió.
Un membre àrab de l’administració de Rojava explica perquè aquest model democràtic compta amb tant poc suport dels grups polítics establerts i de nova creació, tant a la regió com més enllà:
“El sistema d’autonomia democràtic als nostres tres cantons sacseja i preocupa tot el món, ja que el sistema capitalista no vol que hi hagi llibertat i democràcia a l’Orient Mitjà, tot i les seves pretensions. Per això tothom ataca Rojava. Les diferents formes d’estat exemplificades per la República àrab de Síria sota Assad i l’Estat Islàmic són dos cares de la mateixa moneda, ja que neguen i destrueixen el mosaic de diversitat de la nostra regió. Però més i més àrabs de la resta de Síria venen a Rojava a aprendre sobre autonomia democràtica perquè veuen una perspectiva de democràcia aquí”
Un Model Polític i Econòmic Alternatiu
L’efectiu sistema d’autoorganització, combinat fins a cert punt amb l’embargament, que ha fet necessària l’autosuficiència i ha alimentat la creativitat; ha protegit Rojava de la corrupció econòmica derivada de mentalitats capitalistes internalitzades o de l’explotació externa. Tot i això, per tal de defensar els valors revolucionaris més enllà de la guerra, una visió econòmica calibrada és necessària per a una economia socialment justa, ecològica i feminista que pugui mantenir una població empobrida, traumatitzada i brutalitzada.
Com bregues amb gent rica, que no vol formar part de cooperatives, sense ser autoritari? Com incloure principis emancipadors i alliberadors en la urgència de la guerra i de l’economia de supervivència? Com descentralitzes l’economia mentre assegures la justícia i la cohesió revolucionària? Per al poble de Rojava, la resposta està en l’educació.
“Que vol dir ecologia per a tu?” pregunta una dona a l’acadèmia de dones Ishtar a Rimelan a les seves companyes en una habitació decorada amb fotos de dones com Sakine Cansiz i Rosa Luxemburg. Una dona gran amb tatuatges tradicionals a les seves mans i cara respon: “Per a mi, ser una mare vol dir ser ecològic. Viure en harmonia amb la comunitat i la naturalesa. Les mares saben millor com mantenir i organitzar aquesta harmonia”. Potser és la qüestió ecològica la que millor il·lustra el dilema de Rojava de tenir grans principis i intencions i la voluntat de sacrifici, mentre sovint manquen les condicions per implementar aquests ideals. Per raons evidents, la supervivència sovint té prioritat sobre el medi ambient.
Pel moment, al menys, és possible parlar d’un sistema dual de transició en el que l’autoadministració democràtica de Rojava estableix principis revolucionaris i ecològics i amb compte els introdueix i maniobra en la guerra i la política real, mentre el moviment de base organitza la població des de baix. A nivell cantonal, especialment en relació a les qüestions de política exterior, pràctiques centralistes o al menys no-revolucionàries són fins a cert punt inevitables, especialment perquè Rojava està política i econòmicament entre l’espasa i la paret. És al sistema d’autonomia democràtica que creix des de les bases al qual la gent generalment es refereix a quan parla de la “revolució de Rojava”.
Les dinàmiques descentralitzadores de les organitzacions de base, sobretot les comunes, fins i tot serveixen com a oposició interna als cantons i faciliten la democratització d’aquests, que, degut a la complicada geopolítica –i també a causa dels partits i grups no-revolucionaris dins de Rojava– podrien tendir a la concentració de poder (tot i que els cantons, tal i com són avui dia, són encara molt més descentralitzats i democràtics que qualsevol estat ordinari).
Molt més important que els mecanismes exactes a través dels quals la voluntat popular és expressada, és el significat i l’impacte de l’autonomia democràtica sobre la gent mateixa. Si hagués de descriure “democracia radical”, pensaria especialment en la gent de classe treballadora, en les dones (moltes vegades analfabetes) dels barris que van decidir organitzar-se per si mateixes en comunes i que ara porten a la pràctica la seva política. El riure de la canalla i els jocs, el cloqueig de les gallines, les grinyolants cadires de plàstic composen la melodia de l’escenari on decisions sobre temes com les hores d’electricitat i les disputes veïnals són preses. També s’hauria de precisar que les estructures funcionen millor en les àrees rurals i petits veïnats que en les grans i complexes ciutats, on es necessiten més esforços per implicar a la gent. Aquí, el poder pertany a la gent que mai va tenir res i que ara escriu la seva pròpia història.
“Vols veure les nostres verdures?” pregunta Qadifa, una vella dona Yezidi al centre de la Yekîtiya Star, el moviment de dones. No sembla tenir molt interès en explicar el nou sistema, però en comptes està encantada de mostrar-nos els fruits. Continuem la conversació sobre les transformacions de la vida diària a Rojava mentre menjem al jardí els deliciosos tomàquets d’una cooperativa de dones.
L’autodeterminació a Rojava s’estàvivint aquí i ara, en la pràctica diària. Milers de dones com Qadifa, dones que prèviament eren completament marginalitzades, invisibles i sense veu, ara assumeixen posicions de lideratge i modelen la societat. Avui, als matins, poden per primer cop collir els seus propis tomàquets de la terra que va ser colonitzada per l’estat durant dècades, mentre actuen com a jutges dels jurats populars per la tarda.
Moltes famílies ara es dediquen totalment a la revolució; especialment aquelles que han perdut persones estimades. Moltes cases familiars poc a poc comencen a funcionar com cases del poble (“mala gel”) que coordinen les necessitats de la població: la gent entra a les cases dels altres amb els seus nens per criticar, discutir o suggerir idees sobre com millorar la nova vida. Els temes de conversa també han canviat. Les qüestions socials literalment s’han convertit en socials, tornant-se en responsabilitat de tothom. Tots els membres de la comunitat són líders.
La lenta transició de la presa de decisions social des dels espais assignats fins les àrees de la vida diària és fruit dels esforços de construir una nova societat política i moral. Per a la gent de països capitalistes avançats aquesta manera d’estar al càrrec de la teva pròpia vida pot espantar a vegades, especialment quan les coses importants com la justícia, la educació i la seguretat ara estan en mans de la gent mateixa, en comptes d’estar envoltats d’aparells estatals anònims.
El Llegat de Resistència de la Comuna
Una nit estava asseguda a prop de Tell Mozan, en altre temps Urkesh, la capital de 6000 anys dels Hurrites. A prop està la frontera entre Síria i Turquia, amb menys d’un segle d’antiguitat. Mentre bevem té amb Meryem, una comandant de Kobane, veiem les llums de la ciutat de Mardin al Kurdistan Nord, a l’altre banda de la frontera.
“Lluitem per la comunitat, pels oprimits, per totes les dones, per les pàgines no escrites de la història”, diu. Meryem és una de les moltes dones que va conèixer Abdullah Öcalan en la seva joventut, quan ell va arribar a Rojava durant els 80. Igual que milers de dones, en una cerca per la justícia més enllà de la seva pròpia vida, un dia va decidir convertir-se en una lluitadora per la llibertat en aquesta regió que acull al mateix temps milers d’assassinats d’honor i milers de deesses, reverenciades en totes les formes i mides.
El que ha atret els moviments antisitema arreu del món a la històrica resistència a Kobane va ser potser les moltes maneres en que la defensa de la ciutat reflectia un corrent mil·lenari de lluita humana; les maneres en que si donaven característiques universals que ressonaven amb els imaginaris col·lectius d’un món diferent. Moltes comparacions van ser fetes amb la Comuna de París, la Batalla de Stalingrad, la Guerra Civil d’Espanya, i altres i gairebé mítics episodis de resistència popular.
Als ziggurats de Sumèria, massius complexes de temples a l’antiga Mesopotàmia, molts mecanismes jeràrquics van començar a ser institucionalitzats per primer cop: patriarcat, estat, esclavatge, exèrcit permanent, propietat privada –l’inici de la societat de classes formal. Aquella era va portar una ruptura social sense precedents, caracteritzada per la pèrdua d’estatus social de les dones i l’ascens del mascle dominant, especialment el sacerdot, que s’apoderava del monopoli del coneixement. Però també és el moment on “amargui”, la primera paraula per al concepte de llibertat, literalment “el retorn a la mare”, apareix al voltant del 2300 A.C.
Öcalan proposa la idea de dos civilitzacions: argumenta que cap al final de l’època neolítica, amb l’ascens de les estructures jeràrquiques a l’antiga Sumèria, una civilització es va desenvolupar, basada en la jerarquia, la violència, la subjugació i el monopolisme –La “principal” o “civilització dominant”. En contrast, el que anomena “civilització democràtica” representa les lluites històriques dels marginats, els oprimits, els pobres i els exclosos, especialment les dones. El Confederalisme Democràtic és per tant un producte polític i una manifestació d’aquesta antiga civilització democràtica.
El model de l’autonomia democràtica que ha generat, al seu torn, no és tan sols una perspectiva prometedora per a una solució justa i pacífica per als traumàtics conflictes de la regió; en molts sentits, l’ascens de la revolució de Rojava il·lustra com l’autonomia democràtica pot ser en realitat la única manera de sobreviure. En aquest sentit, la comuna revolucionària és un llegat històric, una font de memòria col·lectiva per les forces de la democràcia arreu del món, i un mecanisme conscient d’autodefensa contra el sistema estatal. Carrega un llegat mil·lenari i es manifesta a sí mateix de formes innovadores avui dia.
El que uneix els moviments històrics de la resistència humana i el desig d’un altre món, des dels primers lluitadors per la llibertat, passant per la Comuna de París o la insurrecció dels Zapatistes fins a les places lliures de Rojava, és l’irrompible poder d’atrevir-se a imaginar. És el coratge de creure que la opressió no és un destí. És l’expressió del desig humà per l’alliberament.
Bijî komunên me! Vive la commune! |
