Acabar amb la vida d’un mateix s’ha convertit en la primera causa de mort entre les adolescents catalanes. Els familiars es troben en un mar d’incògnites quan un membre jove de la seva família intenta treure’s la vida
soma
En una habitació, una parella discuteix. Sembla que la noia vol posar fi a la relació. Ell, un noi sa i estudiós de disset anys, dirigeix
la mirada cap a la finestra i pren una decisió que canviarà per sempre la vida de tota la gent que l’envolta i posarà fi a la seva pròpia. Aquest noi és en Jordi, i des de la seva mort han pass
at quinze anys. Quatre anys després de la seva defunció, un estudi sobre salut mental presentat pel Departament de Salut de la Generalitat anunciava que el suïcidi s’havia convertit en la segona causa de mort entre els joves catalans d’entre 15 i 24 anys, tan sols superada pels accidents de trànsit. L’any 2007 el suïcidi ja era la primera causa de mort, també per la baixada del nombre d’accidents a la carretera, segons va constatar la Conselleria de Salut a partir del Registre de Mortalitat de Catalunya.
500 persones moren cada any per suïcidi a Catalunya segons dades publicades l’any 2013 per la Generalitat
Dades del 2013 publicades per la Generalitat confirmen que 500 persones moren cada any per suïcidi a Catalunya. En el cas de les adolescents (menors de 19 anys) es poden arribar a produir fins a 400 temptatives. “Més del 86% d’aquestes persones presenten diagnòstics psiquiàtrics, i la depressió constitueix el principal factor de risc de suïcidi”, afirma el document Implantació del Codi Risc Suïcidi a Catalunya. “Estadísticament el motiu principal és la depressió, però moltes vegades això es dóna més en adults que en adolescents”, detalla la psicòloga Maria Teresa Miró. La professional explica que existeixen una gran varietat de motius, però hi ha d’haver una predisposició: “Normalment són personalitats amb dificultats per tolerar les contrarietats, poc madures per tolerar l’angoixa que genera una situació determinada”. Però no tots els suïcides volen escapar del dolor que els turmenta, “moltes vegades el suïcidi també va adreçat a culpabilitzar l’altre i l’empren com a represàlia”.
Impuls
La realització d’un acte suïcida sol ser un acte impulsiu, “no hi ha una pauta”, estima una voluntària de la Asociación de Voluntarios de Enfermos Sanables (AVES), Carme Montore. “Per arribar a la temptativa hi ha d’haver un còctel de moltes situacions que fan de base, i un sotrac”, continua la Carme. En el cas del Jordi, aquest sotrac va ser la discussió amb la seva parella. En ell, però, seria complicat definir què va servir de base. “No ens va deixar cap carta. Res. Va ser un impuls semblant a estar conduint i xocar”, explica la Teresa, mare del Jordi. Tot i que moltes guies marquen diferents tipus de conductes per identificar un suïcida, la realitat és que cada cas és diferent i que la persona no sempre expressa el seu desig de morir. A això s’afegeix que, tal com expressa la Carme: “Hi ha molts suïcidis i moltes temptatives que no es registren com a tals”. En això coincideix la psicòloga Maria Teresa Miró, i és que l’anorèxia, l’alcoholisme o el consum de drogues, en què el malalt no expressa el seu desig de morir però permet que el seu cos es vagi degradant fins a arribar a la mort, també es podrien considerar suïcidis.
“La tendència de la família és a disminuir la importància i a oblidar. Però això no soluciona res”, afirma la doctora Miró
Una altra gran dificultat a la qual s’enfronten les associacions que lluiten per conscienciar sobre el tema és el tabú que representa en la nostra societat. “Com a psicòloga i terapeuta, no he rebut cap persona que hagi confessat una temptativa de suïcidi. Me n’he hagut d’assabentar després. És un tema que s’amaga. És com que fa vergonya, que és un fracàs”, explica la Carme. I és que el suïcidi encara és vist com una mort fosca, i els que l’han viscut de prop queden marcats. Si la temptativa l’ha comès un adolescent, el tabú guanya més força. Aquest fins i tot es dóna dins de les famílies en què hi ha hagut una temptativa. “La tendència de la família és a disminuir la importància i a oblidar. Però això no soluciona res”, afirma la doctora Miró. El tabú al voltant del suïcidi fa que moltes famílies vulguin oblidar el que ha passat i amagar-ho a l’entorn. Associacions com Després del Suïcidi (DSAS), lluiten per trencar aquest silenci informant a través de la seva web i dels mitjans de comunicació.
Primers afectats
“Si calculem que hi ha 4.000 persones que se suïciden hem de calcular una xarxa de persones properes, d’unes 6 persones. Si es fa la multiplicació, es veurà que l’afectació en temes de salut és gravíssima”, alerta el portaveu de DSAS, Carles Alastuey. Després del suïcidi, els primers grans afectats són els familiars, que no només han de passar pel dolor de perdre un ésser estimat, sinó que s’han d’enfrontar al fet que la persona “ha escollit morir en comptes de quedar-se amb tu”, continua Alastuey. El dol de la família també ha de passar per unes etapes que Montore resumeix en tres grans fases: la primera de shock, una segona etapa de pena i tristor i una tercera de negociació amb la vida. Autors com Anji Carmelo en el seu llibre ¿Por qué se ha ido?, sostenen que el dol pel suïcidi d’un ésser estimat s’ha de portar d’una manera diferent. La Teresa Vizán, mare del Jordi i voluntària d’AVES, en canvi, afirma que a ella el que més la va ajudar va ser saber que el seu dol no era diferent del d’una mare que havia perdut el seu fill o filla per una altra causa.
Si s’abandona la teràpia, és molt possible que la conducta suïcida de l’adolescent es reactivi
D’altra banda, és possible que la família es trobi que l’adolescent no hagi pogut realitzar amb èxit el suïcidi. En cas de temptativa, l’actuació de la família és clau. La tendència és oblidar i abandonar el tractament psicològic. Si s’abandona la teràpia, és molt possible que la conducta suïcida de l’adolescent es reactivi. En cas de famílies desestructurades, la tornada a la rutina pot suposar retornar a l’origen que va portar al jove a la temptativa de suïcidi. Segons la psicòloga Maria Teresa Miró, el que ha de fer la família és “començar un tractament psicològic, tant per superar-ho com per saber com actuar i quines coses poden ajudar al seu fill a sortir de la situació”. Segons la doctora, els retrets al suïcida són contraproduents, i cal seguir el tractament fins al final. Per molt que l’adolescent digui que no ho farà més, si no es modifica el seu comportament, en la pròxima situació traumàtica que visqui tornarà a intentar-ho.
No obstant això, segons la doctora, un cop s’ha arribat a la temptativa, res no torna a ser igual. Per a ella, la prevenció comença des de la infantesa. “El diàleg, la confiança amb els fills és fonamental” i continua “no s’han de posar maquinetes constantment, cal que hi hagi estones per parlar, d’estar amb ells, de compartir”. En aquest sentit, coincideix amb la psicòloga clínica i voluntària d’AVES, Carme Montore: “Cal destacar la importància d’estar present. La importància de l’escolta, del contacte i de generar confiança”. Les dues, també coincideixen en el fet que la prevenció no s’ha de limitar a la família. “Hi ha molts tipus de prevenció: informació als professionals que intervenen, els metges, pediatres, els professionals de l’institut i de l’escola… perquè coneguin bé les guies quan detectin alguna situació d’alarma (absentisme, l’adolescent està més callat de l’habitual…) i que la puguin comunicar”, afirma la doctora Miró. Montore sosté que “cal cultivar una cultura de gestió de les emocions, de temes de salut global i integral que impedeixi arribar a aquests nivells”. Montore, a més, fa una crida i demana “una voluntat política i una consciència social al respecte. Fins ara ha estat un tema tabú”.
La importància de l’escola
En aquest sentit, els instituts no semblen tenir els suficients mitjans per a detectar casos d’aquest tipus. Tot i comptar amb els Equips d’Assessorament i orientació Psicopedagògica (EAP) i psicòlegs que visiten els centres periòdicament, detectar conductes suïcides als instituts és realment complicat. Tal és el cas d’en Josep Sales, professor de filosofia de l’Institut d’Educació Secundària Torre del Palau. Fa uns mesos se li va comunicar que una de les seves alumnes s’havia suïcidat pocs mesos després de venir d’un altre centre. Aquesta jove patia anorèxia i havia estat ingressada. Encara que els professors coneixien el seu trastorn gràcies als pares, per a en Josep aquella adolescent era una noia tímida i callada, com qualsevol altre alumne que arriba nou a classe.
Josep Sales és professor de filosofia de l’IES Torre del Palau
Els casos d’assetjament, que són els responsables de molts dels suïcidis entre els adolescents, en canvi, són tractats amb contundència un cop es detecten i s’atura el problema com més aviat millor. “Nosaltres el que podem fer és establir uns protocols (que de fet ja ens vénen donats) i a la més mínima que ho detectem, ho posem en coneixement de la família, del personal sanitari, autoritats de les forces d’ordre públic… Però és molt difícil prevenir tots els casos que es donen cada dia. Al meu institut som més de 700 alumnes en un espai molt reduït en què hi ha 30 alumnes per classe”, explica el docent.
Amb l’augment de ràtio que han comportat les últimes retallades els professors tenen més complicat poder oferir una atenció adequada a l’alumnat
Amb l’augment d’alumnes per classe que han comportat les últimes retallades del govern, els professors tenen més complicat poder vigilar l’alumnat i oferir-li una atenció adequada. És necessària, per tant, la implicació de l’Administració per tal de fer més fàcil la feina dels professors a l’hora de prevenir. Tot i això, el professor Sales afirma que als adolescents actuals “els agrada molt expressar-se i exterioritzen més les coses. Abans eren més reservats, ara en canvi t’ho expliquen tot. Només cal veure el mòbil d’un adolescent i les xarxes socials”. Aquest fet, però, també comporta un problema: “és possible que les coses que expliquen siguin falses. No saps si el que fan és allò que en diuen ‘postureo’ o és realment un neguit o una preocupació”.
Codi Risc Suïcidi
D’acord amb les recomanacions de l’OMS que instaven a dur a terme un Pla d’acció a la regió europea per millorar el sistema de prevenció del suïcidi, la Generalitat de Catalunya comunicava en una nota de premsa l’any 2013 la implantació –en el període 2014-2015– del Codi Risc Suïcidi (CRS). “Amb el nou codi es pretenen disminuir les temptatives de suïcidi i la repetició mitjançant la gestió protocol·litzada i homogènia de les persones de risc identificades pels centres de la xarxa pública del sistema sanitari”, cita textualment la nota del portal web de la institució catalana.
La Generalitat va aplicar el Codi Risc Suïcidi amb la pretensió de disminuir “les temptatives de suïcidi mitjançant la gestió protocol·litzada i homogènia de les persones de risc”
El CRS es basa en dues experiències pilot, ambdues reconegudes per la Comissió Europea, una a Barcelona iniciada el 2005 amb la col·laboració entre l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el Centre de Salut Mental de la Dreta de l’Eixample; l’altra desenvolupada el 2007 a Sabadell per la Corporació Sanitària del Parc Taulí i amb la col·laboració de l’Ajuntament del municipi. L’organització DSAS, de fet, ha participat en el desenvolupament d’aquest codi amb la Conselleria de Salut de Catalunya. “El que es vol és que no es perdi el cas, ja que és molt freqüent que després d’un episodi de suïcidi el tractament s’abandoni”, explica la doctora Miró. El procediment que segueix el CRS es basa, per tant, en un conjunt sistematitzat d’actuacions assistencials i, sobretot, insta a fer un seguiment preventiu proactiu del pacient: “vol dir que ens comprometem nosaltres i el pacient. Si a una visita no ha vingut, surt a l’ordinador”. En aquest cas, la psicòloga truca o posa els mitjans necessaris per evitar que hi hagi un abandó del tractament.
Un avenç en la prevenció?
Respecte al CRS, encara és aviat per realitzar una valoració completa del projecte. S’ha implantat recentment i encara molts centres no han disposat del temps suficient per aplicar-lo i fer-ne un balanç posterior. Tanmateix, ja hi ha primeres impressions. La psicòloga critica positivament que les dades d’un pacient que ha activat el CRS quedin enregistrades. Però afegeix que podria millorar. “Té l’inconvenient que és com una etiqueta, el metge de capçalera i el pediatre ja saben que aquell adolescent ha fet una temptativa de suïcidi. Però penso que té més avantatges”, puntualitza. DSAS, al seu torn, malgrat considerar que si el CRS s’implantés a tot l’Estat espanyol, es reduirien els intents de suïcidi, també inclou un aspecte negatiu: el CRS aborda només la gent que se suïcida o que ha comès temptatives clares. “No es comptabilitzen quantes persones es volen suïcidar i quantes vegades. Si sabéssim totes les tipologies de persones que han fet intents ens ajudaria a fer intervencions més precises de prevenció”, afegeix el centre.
Malgrat la implantació del Codi Risc Suïcidi i la voluntat de millora en el procés post-temptativa del pacient, no tot és possible a causa de la manca de recursos
S’observa un procés preventiu, per tant, que encara ha de millorar i que, per molts experts com Montore, està fonamentat en excés en la mediació. “No crec que les mesures siguin suficients, perquè normalment el que es fa és aplicar la farmacologia; ajuda a combatre els símptomes d’ansietat o d’estrès però no atén el problema. No ajuda al desenvolupament del dol com ho fa la teràpia”, explica el centre Asistencia Psicológica y Salud (APSYSA). Maria Teresa Miró, al seu torn, apunta que no hi ha una homogeneïtat en els centres d’atenció públics pel que fa aquesta qüestió. El que considera la psicòloga és que a partir del diagnòstic normalment es recepta un tractament mèdic que tracti els símptomes més externs, “però, a més a més, s’ha de fer una teràpia psicològica per modificar el comportament mental basat en el diàleg, en el coneixement de si mateix”. Amb tot, malgrat la recent implantació del Codi Risc Suïcidi i la voluntat de millora en el procés post-temptativa del pacient, no tot és possible a causa de la manca de recursos. Si ja s’ha observat una dificultat afegida a les escoles per la massificació d’alumnes a cada classe, que impossibilita una eficiència en la detecció de problemàtiques en adolescents per part del professorat, el sector sanitari també s’ha vist afectat en els darrers anys per les mesures pressupostàries aplicades. Una prevenció més efectiva seria aquella proporcionada a totes les famílies amb infants, explica Miró.
“No sé si els polítics estan disposats a invertir en prevenció. Diuen que ja s’estan fent coses, però se’n podrien fer moltes més. I poder atendre els casos més ràpidament”. El centre de la psicòloga està recaptant fons per diferents vies per poder realitzar psicoteràpies. “No podem fer-ne, no tenim recursos”, admet la professional; denunciant així una situació més que il·lustra com les subvencions públiques no arriben al sector sanitari. |
