|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
La tendra i càlida abraçada de la sobirania
|
|
per Argelaga
Correu-e: argelaga ARROBA riseup.net (verificat) |
12 gen 2016
|
|
https://argelaga.wordpress.com |
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!
Joan Brossa
L’abraçada passional i sincera al Centre de Recollida de Dades entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i l’habitual portaveu de la Candidatura d’Unitat Popular, David Fernández, va culminar emotivament la jornada del 9N, per ara, l’última de les mobilitzacions-espectacle a favor de la existència d’un Estat català independent. Més enllà de l’afecte mutu entre tots dos, de sobra palès, fou tot un gest institucional amb el qual es van identificar milers de catalanistes de dreta, satisfets de la complicitat de tota la CUP amb el procés dirigit des del primer moment per Convergència, el partit de la corrupció i el saqueig, i també el de les porres i les bales de goma. No feia gaire encara la CUP, “un projecte de ruptura democràtica”, deia que les oligarquies espanyola i catalana “són el mateix” i que tant s’hi valia Mas que Rajoy, Boi Ruiz que De Guindos, Homs que Cospedal. Ara les circumstàncies han canviat, i és evident que els abertzales autòctons han substituït aquesta hostilitat extraparlamentària per un amor com el de l’Abelard i l’Heloïsa, o més de peus a terra, com el d’en Tirant i la princesa Carmesina. L’artífex d’aquest capgirell no ha estat altre que en David.
El que CiU i la CUP compartien era de molt més pes que del que els separava, i el mateix podem dir del conservadorisme català i l’esquerra independentista. Qualsevol que sigui la seva diferència de parers respecte la corrupció i la crisi, per uns i per altres la sortida rau en la independència, la causa comú de la burgesia i “la veu de les classes populars” (l’àlies de la CUP). No la independència de debò, sinó un seguit de simulacres que no van més lluny del vot, la desfilada festiva i el màrqueting sobiranista: la independència-espectacle. Bé, no és clar que Mas vulgui la independència pura i dura, i ja fa temps que la política moderna es pur entreteniment de masses obedients: els filisteus com el David Fernández prou que ho saben. La seva funció és vendre gat per llebre, maquillant el divertiment més pacífic com a l’acte més heroic. L’independentisme de David Fernández, fals antagonista de la política convergent, es limita a parlar de “un acte de desobediència massiva al Tribunal Constitucional”, d’un “tsumani democràtic” o fins i tot, de “una insurrecció civil”, el que no ha estat més que l’escenificació d’un enfrontament força magnificat entre la partitocràcia espanyola i la catalana, i alhora, un event d’adhesió incondicional, massiu però no pas majoritari, a la política sinuosa del president.
Sembla que per a molta gent la privatització de la sanitat, l’augment de preus del transport i la brutalitat policial, així com l’atur, les desigualtats socials, les retallades i els desnonaments, siguin culpa de Madrid, i no pas de l’administració autonòmica i del règim capitalista que Convergència vol garantir a qualsevol preu. Per a la classe dirigent i per la major part de la partitocràcia tot plegat té una solució: la constitució d’un Estat propi, dins o fora, amb totes les competències, especialment les fiscals. La virtut de Mas ha estat traspassar aquest objectiu a les classes mitjanes, a la petita burgesia i al jovent de comarques, transformant l’ideal patriòtic de l’oligarquia en força popular. L’operació ha tingut el vist i plau de la CUP, bé fent de gerro de flors o de paraigües del partit de Felip Puig i Pujol, bé reclutant voluntaris per al circ nacionalista. L’abraçada del home de negre i l’home de la motxilla n’és la prova de l’agraïment.
La franquesa convergent no provoca necessàriament la franquesa de la CUP, ja que “la veu dels sense veu, dels subalterns i les precàries” no sona com la veu de Repsol o La Caixa, ni el turisme de masses, els casinos o la MAT s’assemblen al “nou model social, econòmic i cultural” dels independentistes d’esquerra. Per això, la sortida de l’armari, políticament parlant, de la CUP, no ha agradat a tots els seus seguidors. Però encara que ho neguin, l’abraçada de Bergara entre David Maroto i Artur Espartero ha estat quelcom més que un gest personal sense rellevància política. No simplement cosa d’un Fernández que és així de sentimental i que, “amb els ulls enrogits” per intenses emocions patriòtiques, només cercava una recompensa hormonal, vaja, la dosis d’oxitocina que els acaronaments fan produir al cervell per gaudir d’allò més. Fins i tot, al seu entorn molts ha dit que “ja no és el mateix des que surt a la tele”, i que s’ha deixat arrossegar per la vanitat i el narcisisme en voler ésser “el Pablo Iglesias de Catalunya”.
Es sabut que la gloriola mediàtica té efectes corruptors. Cada cop en David és més teatral i més histriònic; cal veure’l amb l’expressió ponderada, el posat responsable i la propensió a la frase inflada del estil de “un gran dia per a la democràcia” o “un pas a la plena llibertat”, símptomes evidents d’un cretinisme parlamentari galopant. Sense cap dubte, es creu el seu personatge i vol que tothom se’l cregui; és més, sota la imatge seriosa i pedant s’amaga un arribista que segueix el seu propi full de ruta, indiferent a les “formes radicalment democràtiques i ètiques de fer política” que predicava abans d’ahir, quan encara volia portar “un tros de carrer al Parlament”. No oblidem si més no, que Convergència ha sabut accelerar el temps polític: la conjunció del projecte sobiranista i del populisme “indepe” n’és la millor prova d’una unitat feta als passadissos que ha sortit al carrer. Els discursos del pospujolisme i del fernandisme han aconseguit plegats disfressar una vulgar alternativa capitalista de base local en una opció democràtica i social a l’escocesa. Però que no ens enganyin, això no te res de personal. És la materialització més acurada del projecte nacionalista de la CUP, que en prioritzar la qüestió nacional sobre la qüestió social, esdevé perfectament compatible amb la sobirania dels mercats i els cops d’estat financers.
No menystindrem els esforços contra la corrupció convergent dels regidors de la CUP, però ara sembla que hagin perdut importància. Ja des de les eleccions municipals de 2011 la CUP mantenia pactes amb regidors de CiU a diversos ajuntaments, essent l’exemple més oportunista el d’Arenys de Munt. Un pas endavant fou la seva entrada en el Parlament fent costat a Mas en les seves baralles amb el govern central. La identificació cupaire amb determinats aspectes de la política del president com el “dret a decidir” anava cap endavant; pel juny de 2013 en Fernández va dir en una entrevista que no descartava fer part del seu govern. Al Concert de la Llibertat el diputat dels pobres estava assegut a la Llotja del Camp Nou (a la zona VIP), amb els capgrossos de la partitocràcia catalana, demostrant una especial sintonia amb l’Oriol Pujol. Finalment, el pacte amb CiU va signar-se en donar la CUP suport incondicional a la consulta del 9N, acte qualificat pels seus diputats com “de normalitat democràtica”. Lluny d’afeblir-se, la aliança del quadripartit sobiranista es va reforçar quan el Tribunal Constitucional va prohibir la consulta i Mas va proposar un succedani sense cap validesa legal. El llenguatge de la CUP es feia cada vegada més buit, traient-se de la motxilla tots els tòpics parlamentaris. En creuar unes quantes vegades el pati dels Tarongers, l’Arrufat i el Fernández empraven els llocs comuns de la democràcia burgesa com si tota la vida haguessin fet part de “la casta” tradicionalista.
Amb una abraçada balsàmica la CUP tanca el cicle de la indignació aigualida, trobant-se a l’avantguarda de l’oligarquia catalana, on treballa de franc per una Catalunya reduïda a paisatge suburbanitzat de la metròpolis de Barcelona i per un Estat català que malda per tornar-se el paradís de les multinacionals. És bastant probable que aquesta no fos la seva intenció inicial, però la dèria identitària porta cap aquesta poc honorable feina. El poble català, avui, és una invenció que obeeix a interessos locals oligàrquics, poc inclinats a deixar-se portar per motivacions alliberadores. El redemptorisme pertoca als companys de ruta com la CUP. Un partit no fa un poble, ni tampoc una bandera. No n’hi ha de poble català. Sota el capitalisme, l’únic poble real és el dels explotats, parlin la llengua que parlin. El capital ha uniformitzat tota la societat, transformant tots els seus elements en mercaderia, sigui en l’àmbit del treball i l’urbanisme, sigui en el de la cultura i la vida privada. Només hi haurà poble català en la revolta, fora del capitalisme i de l’Estat que el protegeix. Només una societat sense Estat podrà recrear les condicions òptimes per a l’existència d’un poble amb més seny i rauxa que els que es poden deduir d’un folklore subvencionat i unes tradicions decoratives.
Per parlar clar i en català, caldrà que els oprimits facin pinya al marge de la política i de l’economia, abolint les relacions fonamentades en els calés i l’autoritat. És un procés que ha de desenvolupar-se gràcies a les lluites socials, no a les combinacions partidistes; mitjançant doncs les mobilitzacions de combatents, no amb demostracions entretingudes organitzades per divertir inofensius electors.
Revista Argelaga, 18 de novembre de 2014. |
Mira també:
https://argelaga.wordpress.com/category/independentismo/
|
This work is in the public domain |
