|
|
|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí |
|
I després de votar, QUÈ?
|
|
per Heura Negra Assemblea Llibertària de Vallcarca
Correu-e: heuranegra ARROBA riseup.net (verificat) |
23 des 2015
|
|
Text d'Heura Negra Assemblea Llibertària de Vallcarca per la revista La Metxa. |
|
I després de votar, QUÈ?*
Carlos Taibo ho etziba a cada una de les seves xerrades: «Votis a qui votis, votis o no, això no m’importa. M’interessa més saber què fas els 364 dies restants de l’any». I és que el debat sobre el vot, l’abstenció i els partits dura d’ençà que existeix el que avui en dia coneixem com a esquerra anticapitalista.
La crítica a les votacions ha estat sempre la mateixa: serveix de res votar? Hem tirat la nostra papereta dins l’urna i ara hem d’esperar que els representats polítics facin el que prometen. Fixem-nos que facin el que facin, compleixin o no les seves promeses, hem perdut quatre anys esperant! Fixem-nos que vivim a través de les seves decisions. Si hem d’entendre que el poble és sobirà, tenim alguna cosa més a dir i a fer que esperar-nos, oi?
Les postures abstencionistes també semblen haver-se encallat en el mateix argument: no votis, ja que així legitimes que segueixin prenent decisions per part teva. Estem d’acord però, no ho seguiran fent, haguem votat o no? Algunes inclús dirien que, donat que governants en seguirem tenint fins que no canviïn molt les coses, preferim tenir els més sincers i pròxims al carrer.
Com la frase que hem citat al principi del text, nosaltres volem aportar el següent matis dins aquest debat irresolt fins ara: ens és ben igual si votes o no, però fes alguna cosa durant la resta de l’any. Si volem tenir la capacitat de decidir com seran les nostres vides, hem de començar a decidir sobre elles des del minut 0 del partit.
Veient la creixent fornada de formacions de Nova Política que han sortit a partir que el 15M es desinflés, volem tornar a posar en dubte que entrar al Parlament o als Ajuntaments pugui ser algun tipus de conquesta, però que per canviar el terreny no en tenim prou en queixar-nos.
Per això fem una crida a la participació en els espais que intenten canviar les coses des de la base a través d’implicar-nos-hi dia a dia. Hi ha mil propostes des d’on començar: els ateneus i centres socials, les assemblees hereves del 15M, les cooperatives, els mitjans d’informació lliures, les PAH’s, els sindicats de base… El fet de participar activament en aquests espais implica dues coses:
1. Aprenem a decidir. Això vol dir saber entendre els arguments de les nostres companyes, saber abstenir-se i treure consensos, saber qüestionar als altres i a tenir autocrítica.
2. A partir d’aquest aprenentatge traiem noves maneres de relacionar-nos amb altres col·lectius i espais, incloses les institucions i obtenim la força per poder cridar a una contra les injustícies o ser capaços d’aturar desnonaments o fer ús de la desobediència de manera efectiva. En definitiva, ens empoderem.
Cada decisió que prenem en aquests espais quedarà traduïda al futur com la nostra empremta, la nostra col·laboració cap a aquesta societat més justa i igualitària que tantes anhelem. No creiem que faci falta explicar de què som capaces quan estem organitzades!
*Text i infografia apareguts a La Metxa número 7, publicació de col·lectius de Vallcarca, La Salut i la Vila de Gràcia. |
Mira també:
http://heuranegra.net/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per memòria histèrica |
23 des 2015
|
Vaja! En la gràfica que s'adjunta, ja hem vist qui “s’empodera”.
Hem de tenir compte amb el que diem i transmetem, doncs creient que som crítiques i autocrítiques, acabem sent les transmissores dels discursos del poder o del "em-poder-amen”.
Se suposa que volem acabar amb les lògiques neoliberals i patriarcals i les seves desigualtats, i això no s'aconsegueix amb els discursos de les institucions del control del saber i dels coneixements. Seguir els seus passos, ens porten al mateix lloc de sempre.
Sorprenent que es parli de "empoderar" i no de solidaritat i suport mutu, de trobada i retrobament d'experiències que es relacionen d'altres maneres, d'organització, de construcció, de consciència, de afectes ...
Participar en ateneus, cooperatives, sindicats de base, centres socials, mitjans lliures, etc, no és canviar res si no es relacionen entre ells i si es confonen els mitjans amb els fins. Per tant, es requereix alguna cosa més que participar en “projectes de transformació”. Es requereix de transformació de veritat, es a dir, de cures, de ser conseqüents en les formes i els continguts i d'entendre que la revolució és un camí que mai es deixa de caminar, i no una destinació.
I tot això ho sabem, només recordo el que tan fàcilment oblidem.
Taibo no descobreix res, simplement es fa ressò del que ja van dir altres anteriorment. Ho van dir i el van portar a terme i avui segueixen resistint i construint els seus somnis i els mons nous que bateguen en cadascun dels seus cors.
I mentre no reconeguem que les nostres vides han de canviar les relacions entre nosaltres i amb la terra, i comencem a fer-ho, només parlarem i esperarem com qui espera que els polítics facin alguna cosa després de votar.
Ni som millors, ni especials ... |
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per ada pero no la colau |
23 des 2015
|
|
despres de votar, a votar otra vez, que esto nose acabado, los de chiripas, votaron, y votaron, referendum y todo, hasta que ahora estan bien colacaos, y si no que se lo pregunten a los de axarquia. |
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per Ulutí |
23 des 2015
|
|
per a memòria històrica: xapó. |
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per U |
24 des 2015
|
|
Ni Taibo diu res que no s'hagi dit abans, ni tu tampoc, sigui dit de pas... |
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per memòria histèrica |
24 des 2015
|
per "U"
"Sigui dit de pas...", aixó mateix és el que he dit i reconegut - I tot això ho sabem, només recordo el que tan fàcilment oblidem -.
Perquè vegis la fragilitat de la memòria. Ho acabes de llegir i ja ho havies oblidat.
Encara que el que he dit és obvi, la manca de cura amb el que diem, és una constant. A més, ni sóc Taibo, ni cal citar ningú per no aportar res que no sigui el discurs institucional.
Quan vulguis, començem a preguntar-nos sobre el significat dels "consensos" i qui els necessiten. |
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per U |
24 des 2015
|
El consens entre iguals per tal d'arribar a un objectiu comú: una vida més lliure, més plena i més justa per tots i cadascun dels individus (i aniria més enllà, per tots els animals, incloent-hi els no humans)...
També hi estàs en contra?
Puc entendre't en cas que siguis un individualista extrem, però espero que després no et vagis fent palles amb el que passa al Kurdistan (com molta gent hipercrítica que corre per aquí).
Plenar-se la boca de paraules i discursos coherents, mentre seguim vivint enmig de la pura merda, és molt maco però hi ha algunes que ja no tenim ni la paciència ni el privilegi de seguir vivint sotmeses: volem un canvi i el volem veure i viure amb els nostres ulls! |
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per ? |
26 des 2015
|
Veient el cartell...
Un "veritable canvi i conquesta" considereu que es "l´efecte canvies"??? doncs molt bé. Dels altres exemples, fa mes de 60 anys, ja no son vàlids. |
|
Re: I després de votar, QUÈ?
|
|
per memòria histèrica |
26 des 2015
|
Si us plau, no comencis a posar en les meves paraules el que no he dit. Qüestionar no és “estar en contra de”, això només és concebible per a qui polaritza el món entre "bé" i "mal", i una forta càrrega moral sense cap autocrítica.
Com sabràs, per arribar a aquest "bé comú" que "prediques", no hi ha un únic camí i em pregunto per què hem de renunciar a fer-ho com cadascuna el senti. I quan ho dic així, no ho expresso des de la "individualitat extrema", sinó des de la realitat de la diferència entre sentiments col·lectius.
Tampoc entenc per què consideres el "viure enmig de la pura merda" com un "privilegi". El que em temo és que hi ha discursos que, en comptes de veure els canvis amb "els nostres propis ulls", acabaran traient-nos “els ulls” per a què no puguem veure la realitat i així fer-nos creure que s'ha produït el canvi. I certament serà així, hi haurà "canvi", ja que com deia un lúcid poeta, arribaran temps pitjors i ens faran més cecs ...
Qüestionar des del sentiment crític nostres pensaments i els nostres passos, és un saludable exercici revolucionari que ens prepara per aquest camí. No és pas una negació del camí.
Pel que fa al consens, si del que es tracta és d'un "objectiu" realment "comú", per què hem de consensuar una cosa que ja va implícita?
Vaig a dir una altre obvietat, però sento la necessitat de dir-la pel teu comentari. La revolució, aquest "canvi" del que suposo que parles, no pot ser mai un "objectiu", sinó un camí. I si aquest camí no el construim cadascuna des del seu caminar col·lectiu, mai serà revolucionari.
A vegades coincidirem i ho caminarem juntes, però fer-ho juntes no és imprescindible. El que és indispensable, és no menystenir i desqualificar o jutjar a qui, buscant el canvi, ho fa per altres senders.
A més, insisteixo que en utilitzar els "conceptes" que ens ofereix "la pura merda enmig de la qual vivim", i que entenc que és aquest sistema i les seves núltiples formes d'opressió, no fem el nostre camí, sinó el que volen ells.
Com deia, la gràfica és eloqüent i mostra clarament qui "s'empodera" sense dir que s'empodera, i qui no ho fa per molt que ho repeteixi. Per tant, entenc i interpreto que el "empoderament" no és més que altra de les seves estratègies, i que els que van fer revoltes permanents i revolucions, mai van tenir la necessitat de "predicar" que "s'empoderaban", ja que ni tan sols sabien què era això. Però no per "ignorància", sinó perquè tenien molt clar que no necessitaven d'un "eslògan", ni cap "mantra", sinó de la ràbia de les oprimides, que no pas de les victimes.
Coherència i dignitat, per més que ens pugui "pesar", estan molt relacionades i per a mi és important veure a què renunciem i a què ens aferrem.
Salut! |
|
|
