|
|
|
|
|
Notícies :: guerra |
|
L'ascens i caiguda de l'Home Default (I)
|
|
|
per Grayson Perry |
22 des 2015
|
|
Traducció al català de la primera part d'un interessantíssim article sobre "L'Home Default" i la imposició universal dels seus valors, patrons de comportament i percepció del món. |
 L'ascens i la caiguda de l'Home Default (I) |  L'ascens i la caiguda de l'Home Default (I) |
Com l'home heterosexual, blanc, de classe mitjana, 'default', va prendre control de la nostra societat? I com podria ser destronat?
Remeu amb la vostra canoa riu Tàmesi amunt, arribareu a la corba i veureu un bosc d'enormes tòtems que s'aixequen cap al cel. Grans monòlits brillants, en diverses formes fàl·liques: són els meravellosos artefactes culturals d'una tribu remarcable. Tots coneixem algú d'aquesta tribu poderosa però, molt rarament, si és que passa mai, atribuïm el seu poder al fet de pertànyer a una identitat tribal particular.
Trobo que aquesta tribu, una petita minoria dins la nostra població nativa, necessita una anàlisi més detinguda. Al Regne Unit, els seus membres constitueixen entorn del 10% de la població (veure l'infogràfic); a tot el planeta, probablement, siguin menys de l'1%. En una frase, emprada més comunament en associació a l'Operació Yewtree*1, podriem dir que "estan entre nosaltres i s'amaguen a simple vista".
Dominen les altes esferes de la nostra societat, imposant, inconscientment o no, els seus valors i preferències sobre la resta de la població. Amb els seus fal·lus tèxtils i colorits penjant del coll, conformen una majoria aclaparadora dins el govern, als consells executius i també als mitjans de comunicació.
Ells són, per descomptat, homes heterosexuals, blancs, de classe mitjana, normalment de mitjana edat. I tots els components d'aquesta descripció han jugat un paper històric a l'hora de convertir aquesta tribu en un grup que colpeja molt lluny, molt per sobre del seu pes real. He tingut problemes per trobar un nom per aquesta identitat que tingués ganxo, o que no saturés la pàgina amb acrònims impronunciables tel tipus "HHBCMME". "The White Blob"*2 ha sigut un fort contendent, però al final he optat per anomenar-lo "L'Home Default". M'agrada la paraula "default", perquè no només significa "el resultat de no prendre una decisió activa", sinó que dos dels seus sinònims són "fallida de pagaments" i "evasió", fet que sembla increïblement apropiat, considerant el grup del qual vull parlar-vos.
Avui dia, a l'Anglaterra políticament correcta del segle XXI, es podria pensar que les coses haurien d'haver canviat però, d'alguna manera, el Gran Mascle Blanc*3 ha prosperat i segueix colonitzant els rols d'alt estànding, d'ingressos elevats i de posicions de gran poder (el 93% dels directors executius al Regne Unit són homes blancs; el 77% del parlament és masculí). La combinació del Gran Mascle Blanc de bona educació, bones maneres, encant, confiança i atractiu sexual (o "diners" com m'agrada a mi anomenar-ho) significa que té un fort control sobre les claus del poder. És clar, la raó principal que tingui aquestes qualitats és, en primer lloc, QUI és i no QUÈ ha aconseguit. John Scalzi, al seu blog "Whatever", va escriure que ser un home heterosexual blanc és com jugar a un videojoc anomenat "Vida" amb el nivell de dificultat "Fàcil". Si ets un Home Default, el teu aspecte és el del poder.
He de confessar que jo encaixo en moltes qualitats com per ser un Home Default, però sento que, venint d'una família de classe treballadora, sent artista i un transvestit, tinc suficient distància cultural respecte a les torres del poder. Almenys tinc espai com per donar-me la volta i obtenir una visió bastant bona de l'edifici.
Al transcurs de l'elaboració de les meves sèries documentals sobre la identitat, "Who Are You?", per Channel 4, la identitat que vaig trobar més difícil d'explicar, la més elusiva, va ser la de l'Home Default. D'alguna manera la seva visió del món, el seu apropament a la societat, se superposa amb la narrativa dominant d'una manera que és com tenir una Estrella de la Mort amagant-se darrere la lluna. No podem separar els seus pensaments i sentiments de les actituds "correctes i adequades" de la nostra societat. És com al passat, quan la gent que parlava amb tonalitats de veu RP*4, de la BBC*5, insistia que ells no tenien cap accent: només la gent del nord i les persones pobres en tenien. Vivim i respirem al món de l'Home Default: no és estrany que tingui èxit, ja que la major part de la nostra societat funciona sota els seus paràmetres.
Chris Huhne (60 anys, de Westminster, Filosofia, Política i Economia a la Universitat d'Oxford, autodestructivament heterosexual), l'Home Default que vam escollir entrevistar per les nostres sèries, es burlava davant de qualsevol pregunta que suggerís que s'havia beneficiat de la seva pertinença a aquest grup o que ell n'era un representant. L'Home Default Solitari mai admetrà o serà plenament conscient dels avantatges tribals de la seva identitat. Ells són, de forma natural, els plens subscriptors d'aquest gloriós projecte capitalista: ells són individus!
Aquesta adhesió a ser individus és el quid de la qüestió. Ser "individuals" significa que si aconsegueixen quelcom positiu, serà gràcies als seus propis esforços. Ells obtenen la feina perquè són brillants, no perquè siguin Homes Default, i també són presumits com a més competents per altres Homes Default. Si fan quelcom malament, és també degut a la seva individualitat i no té res a veure amb el seu gènere, raça o classe social. Si un Home Default comet un crim, no és perquè el frau o l'assetjament sexual, per dir alguna cosa, siguin endèmics a la seva tribu (ehem!), és perquè és "un de dolent". D'igual manera, si un Home Default es posa emotiu, és perquè és un individu "passional", mentre que si fos una dona, sovint s'atribuiria al seu sexe.
Quan parlem d'identitat, sovint pensem en grups com ara "lesbianes negres musulmanes en cadires de rodes". Això és degut al fet que la identitat només sembla un problema quan es troba desafiada o sota amenaça. El nostre Home Default clàssic es troba rarament sota amenaça existencial; en conseqüència, la seva identitat pot romandre sense ser examinada. Ell es passeja tranquil·lament, sense mai haver d'alçar-se pels seus drets o defensar la seva pàtria.
Quan es parla de grups identitaris, la paraula "comunitat" sorgeix sovint. La classe treballadora, les persones gais, les persones negres o els musulmans són sempre representats per un "líder de la comunitat". Infreqüentment, gairebé mai, sentim a parlar de la comunitat blanca de classe mitjana. Les "comunitats" són definides als ulls de l'Home Default. La paraula "comunitat" sembla ser un eufemisme per les classes baixes i vulnerables. La "comunitat" són "els altres". Les comunitats sovint semblen estar assetjades, separades de la societat. La "societat" és on pertany l'Home Default.
A les notícies com al presumpte complot del "Cavall de Troia"*6 a les escoles de Birmimgham o al recent escàndol d'abús sexual de menors a Rotherham, l'involucrament central d'una "comunitat" ètnica o religiosa esbiaixa l'actitud de la policia, els serveis socials i els mitjans de comunicació. L'herència musulmana o pakistanesa dels acusats es converteix en el focus. No estic dient que els grups religiosos o ètnics no tinguin els seus problemes particulars, però la recepta per aquesta mena d'incidents està composta de molt més que d'un sol ingredient picant i foraster. Jo diria que involucra més d'uns quants grapats de problemes derivats de l'educació comuna, una pobra salut mental i, per descomptat, l'ingredient essencial en pràcticament tots els problemes desagradables o violents: els homes. Sí, els homes: una mica com els Homes Default, però sense anar mudats.
Al seu assaig "Visual Pleasure and Narrative Cinema", publicat el 1975, Laura Mulvey va encunyar el terme "la mirada masculina". Ella va escriure com la mirada de la càmera reflectia el punt de vista masculí heterosexual dels directors de cinema (un punt de vista que encara està amb nosaltres, considerant que només el 9% de les 250 pel·lícules principals de Hollywood de l'any 2012 van ser dirigides per dones, i només un 2% de les cinematògrafes són femenines).
La mirada de l'Home Default no només domina el cinema, observa a tota la societat com feia l'ull de Sauron des de la seva torre al Senyor dels Anells. Qualsevol altre grup identitari és considerat com "els altres". És la mirada del costosament anodí líder corporatiu, observant els consumidors que s'adornen amb els productes de la seva empresa per obtenir la seva atenció.
L'Home Default sent que és el punt de referència des d'on tots els altres valors i cultures són jutjats. L'Home Default és la longitud zero de les identitats.
Ha forjat una societat molt semblant a la seva imatge, fins al punt que ara molt d'allò que altres grups pensen i senten és exactament el mateix. Assumeixen les actituds de l'Home Default perquè són les actituds dels nostres avis, de la nostra educació, del nostre govern, dels nostres mitjans de comunicació. Si l'Home Default aprova qualsevol cosa, vol dir que aquesta serà bona i, si la desaprova, que serà dolenta: així acaba la gent odiant-se a si mateixa, perquè el seu Home Default internalitzat els està esbroncant per ser dones, gais, negres, estúpids o salvatges.
Sovint sento a dones descrivint-se de forma positiva a si mateixes o d'altres dones com a "combatives"*7. Aquest terme, em penso, té implicacions sexistes, com si alçar-se i defensar-te per tu mateix fos quelcom excepcional en una dona. Em sona com una paraula que un Lothario*8 dissolut empraria per referir-se a una conquesta sexual complicada.
Una vegada vaig donar una xerrada sobre "kinky sex" i durant la ronda de preguntes posterior una dona gai va fer una pregunta interessant: "És la legalització del matrimoni gai un intent de neutralitzar l'alteritat dels homosexuals?", va preguntar. Estava sent neutralitzada l'alternativa subversiva al permetre als gais casar-se i mimetitzar un estil de vida hetero? Moltes persones gais podrien haver gaudit del seu perillós estatus d'outsiders. l'Home Default els hi havia implementat un desig de ser com ell?
Que pensem que ens agrada l'Home Default és el motiu pel qual no hi ha hagut mai un "Doctor Who"*9 encarnat per una dona negra? Podria semblar-nos "equivocat" o "cutre"? En la meva experiència, quan vaig al metge és molt més probable veure una dona no-blanca que no pas un Home Default.
És difícil destriar l'efecte de l'Home Default a la nostra cultura, de tan arrelat que està després de segles vivint sota les seves normes. Una vegada, un amic estava en un vol des d'Egipte. Mentre aterrava a l'aeroport de Heathrow, va mirar a les files de cases de fals estil Tudor, del cinturó dels corredors de borsa de l'Oest de Londres. Assenyalant-les, va dir-li a l'home egipci assegut al seu costat: "Oh, bé, de tornada a l'avorrida i vella Anglaterra". L'egipci va respondre, "Ah, però per mi tot això és molt exòtic". I tenia raó. Per la majoria del món, l'Home Anglès Default és una divertida icona estrangera popular, amb el seu barret "bowler", el seu vestit Savile Row i l'accent de Hugh Grant*10, vivint com Reggie Perrin*11 en un d'aquests elegants suburbis residencials. D'igual manera, el seu uniforme tribal i costums han vestit i format les elits globals del poder més que cap altra cultura. Els líders porten les seves robes, parlen el seu idioma i subscriuen alguna versió del seu model de com la societat "hauria de ser".
Quan estava a l'escola d'art a finals dels setanta / principis dels vuitanta, un dels eslògans de les feministes era: "L'objectivitat és la subjectivitat masculina". Aquesta frase resumeix brillantment com el poder masculí nia al nostre propi llenguatge, exercint la seva influència al nivell més fonamental. Els homes, especialment els Homes Default, han presentat els seus esbiaixats i altament emocionals punts de vista com quelcom "racional", més considerat, més "- tranquil·litzat, carinyo". Les dones i les minories "exòtiques" són titllades de "passionals" o "emocionals" com si ells, els Homes Default, tinguessin una mena d'habilitat única per mirar des del cantó de la lent interior a través de la qual mirem el món i que sempre es troba distorsionada per les nostres emocions. Com si l'Home Default, d'alguna manera, tingués una visió empírica, serena i objectiva del món per dret de naixement, mentre que tota la resta estigués a mercè de sentiments turbulents i incontrol·lables. Això, és clar, explicaria perquè els "altres" sovint mantindrien posicions que estan tant en conflicte amb la seva visió presumptament freda i analítica del món.
Recentment, imatges del portaveu de Nacions Unides Chris Gunnes trencant a plorar, mentre parlava dels horrors que estaven passant a Gaza, es van fer virals. Va tenir valor mediàtic perquè els relators i portaveus se suposa que han de ser serens i imparcials. Mostrar aquesta mena de sentiments significa ser "poc professional". I heus aquí! Els problemes mentals heretats de l'Home Default són presentats com una necessitat pel treball seriós.
Crec que l'Home Default hauria de ser alertat dels costos i creixent obsolescència d'aquesta característica, celebrada amb el nom de "llavi superior rígid"*12. Aquest hàbit de negar, refusar o suprimir les emocions pot donar-li un vernís de "professionalitat" però, com el filòsof David Hume va dir: "La raó és esclava de les passions". Ser inconscient dels propis sentiments o estar en contra d'examinar-los significa que aquests sentiments tenen regna lliure per influenciar el comportament de manera involuntària. Amagats, poden motivar l'Home Default encobertament, sense coneixement de causa, sovint causant el desastre. Fins i tot si tenen l'arrel en esdeveniments del passat llunyà, dins el subconscient profund, aquestes emocions encara supuren, bategant en la foscor al fons del pou. Qui sap quants "viatges personals", inconscients i fotuts, s'estan desenvolupant a costa de la nació per culpa d'Homes Default emocionalment analfabets?
Ser home i de classe mitjana i ser d'una generació que encara valora el "llavi superior rígid" significa que el nostre Home Default és un candidat ideal per tenir una escassa consciència emocional. S'asseu sobre una "bomba de rellotgeria emocional sense explotar" conformada pel seu gènere / classe social / nexe d'edat.
Aquesta mena de gent ha estat a càrrec del nostre món durant un munt de temps.
Les coses podrien estar canviant.
--
*1: Investigació policial oberta el 2012 sobre l'abús sexual a menors al Regne Unit.
*2: La paraula "blob" en anglès significa "gota" o bé "quelcom que no té una forma definida".
*3: "Great White Male" a l'original, joc de paraules amb el nom anglès del tauró blanc "Great White Shark".
*4: "Received Pronunciation" es considera avui dia l'accent de l'Anglès "estàndard" al Regne Unit.
*5: "British Broadcasting Corporation" ràdio televisió pública britànica.
*6: L'"Operació Cavall de Troia" es refereix a un presumpte complot descobert l'any 2014 que pretenia introduïr les idees salafistes i islamistes dins diverses escoles a la ciutat de Birmimgham.
*7: "Feisty" a l'original.
*8: Lothario, personatge de ficció que apareix al Quixot, caracteritzat per ser un seductor de dones sense escrúpols.
*9: Popular sèrie britànica produïda des de l'any 1963 fins avui dia.
*10: Famós actor britànic.
*11: Personatge de ficció televisiva britànica representant de la classe mitjana oficinista.
*12: "Stiff Upper Lip" a l'original
..
Enllaç al text original: http://www.newstatesman.com/culture/2014/10/grayson-perry-rise-and-fall- |
Mira també:
http://www.newstatesman.com/culture/2014/10/grayson-perry-rise-and-fall-default-man
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L'ascens i caiguda de l'Home Default (I)
|
|
per Apache |
24 des 2015
|
|
La basura més posmoderna que he llegit en temps. |
|
|
