|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Pandora Convergent. L’Estat sobiranista i els seus enemics autèntics
|
|
|
per Argelaga |
13 nov 2015
|
|
La detenció el passat 28 d’octubre de nou joves anarquistes a Barcelona i Manresa, així com l’escorcoll de diversos locals socials i domicilis, es va presentar com a la segon fase de l’anomenada “Operación Pandora”, muntatge juridic-policial iniciat en desembre de 2014. |
La detenció el passat 28 d’octubre de nou joves anarquistes a Barcelona i Manresa, així com l’escorcoll de diversos locals socials i domicilis, es va presentar com a la segon fase de l’anomenada “Operación Pandora”, muntatge juridic-policial iniciat en desembre de 2014. Els galifardeus esgrimien la mateixa acusació de “pertenència a organització criminal amb finalitat terrorista”, basada amb uns “indicis” igual de evanescents i amb el mateix resultat: la llibertat de tots menys un, retingut per causa de “l’aparició del seu àlies en un acta trobada en un ordinador confiscat durant els escorcolls.” La prova, escollida per concedir un bri de credibilitat al que sens dubte ha estat un veritable nyap, no pot ésser més ridícula. Cal preguntar-se el perquè de la mateixa. Sembla com si els dirigents de tota mena sentissin prop l’enssorrament del seu món i es disposaren a defensar-lo amb la primera cosa a l’abast. Llàstima que hi siguin els únics de sentir-ho! És ben cert que l’Estat encara que sigui sota l’imperi autocràtic del capital es cregui vulnerable fins i tot enfront de protestes dèbils, i que per tal de cobrir els seus punts febles dels atacs del sector irreductible de la població necessita assegurar-se l’obediència més completa dels súbdits, la qual cosa el porta a la fabricació d’un enemic interior davant el qual la seva inoperància, arbitrarietat i corrupció siguin preferibles. El Poder establert construeix terroristes imaginaris que somien amb atentar contra esglésies i caixers automàtics a fi de “desestabilitzar l’Estat i alterar greument la pau pública” sense por de que ningú li contradigui, ja que la seva paraula ocupa tot l’espai mediàtic. El discurs de l’ordre no autoritza pas rèpliques; per alguna cosa els medis són els medis del sistema. La incoherència del muntatge no és el que preocupa a la dominació. La lògica neix del diàleg social, de la informació verídica i del debat lliure, coses que en les condicions actuals de comunicació unilateral no poder existir. Les lleis d’excepció com ara la llei Mordassa reblarien el clau de la desinformació si això fos necessari. En consequència, la Raó d’Estat pot presentar-se sense gaire problemes com a “lluita contra el terrorisme” i “defensa de la democracia.”
La invenció d’una organització terrorista amb l’objectiu de criminalitzar qualsevol moviment contestatari és una pràctica manifestament banal típica de tots els Estats que van de moderns, i la seva patètica incongruència no ens revelaria sinó la ineptitud dels estrategues del poder, especialment els espanyols, en l’elaboració d’embolics amb una mínima credibilitat aparent per tal de servir com a propaganda a favor de l’ordre establert. En canvi, la novetat no rau en la mancança de consistència, sinó en l’autoria. En efecte, el Govern de la Generalitat, lluny de limitar-se a obeir els manaments de l’Audiència Nacional, en realitat ha estat el veritable responsable del muntatge pandoril. El disseny i l’empenta de l’Operació Pandora no va sortir de les clavegueres de l’Estat central, sinó de la Comissaria General d’Informació dels Mossos d’Esquadra i de la Conselleria d’Interior del Govern a càrrec del convergent Jordi Janè. La insostenible figura del terrorista “insurreccionista” és innegablement obra del partit Convergència Democràtica de Catalunya, sembla que immers de cap a peus en el “procés de desconnexió democràtica amb l’Estat espanyol. El jutge de l’Audiència Nacional no va ordenar cap registre ni detenció, sinó que simplement va autoritzar a la policia catalana a fer-los. Els Mossos van ser qui portaren les llistes i dades de persones i llocs, i encara qui volgueren perllongar la presó preventiva dels detinguts per tal de tenir temps de confeccionar proves que els relacionaren amb l’explosió d’artefactes casolans. L’ordre de l’Audiència no feia més que donar pas a un operatiu preparat a l’edifici Egara de Sabadell, el quarter general de la policia autonòmica. Mentre el partit de la inocència, la CUP, retreia al president Mas la seva submissió als imperatius de la justícia estatal, la Conselleria d’Interior, autèntica promotora de l’operació, realitzava els seus plans com havia calculat. El que una CUP embrutida pel sentimentalisme nacional no podrà mai comprendre és que “la repressió dels moviments populars” no és més que el primer acte de la constitució de la república catalana, ja que el procés constituent roman sota la direcció d’un partit que representa interessos financers, empresarials i botiguers. Per garantir “un marc econòmic nou” calen actes repressius a dojo. Un Estat que s’enceta ha de fer veure en matèria de control una actuació igual o fins i tot més enèrgica que la dels Estats consolidats.
Els enemics de la Generalitat no són doncs els partits “espanyolistes” i encara menys “Madrid”. Els enemics de debò són aquells que enterboleixen l’imatge idílica d’un poble català demanant pacíficament i democraticament la seva independència: els refractaris al teatre electoral que denuncien l’afferrisament punitiu contra les dues sindicalistes acusades d’encendre una caixa de cartró davant les portes de la Borsa de Barcelona; els convençuts de la relació entre la dita “desconnexió” i la pròrroga de presó per Francisco i Mónica; els contestataris que lluiten contra la precaritat, les retallades, les línies MAT i les centrals eòliques, o bé contra els centres d’internament d’estrangers, els desnonaments, la brutalitat policial i el masclisme; els qui no se senten representats pels parlamentaris per més nacionalistes que fossin i lluiten per l’abolició de l’Estat, a Catalunya i a qualsevol lloc. Són els responsables directes del ridícul institucional del Parlament “assetjat” i del fracàs de l’ordre a Can Vies, quelcom sense perdó per l’oligarquia política local. El muntatge Pandora no és més que l’assaig de criminalització del vertader enemic amb la complicitat d’un enemic suposat, l’Estat espanyol. En una mateixa jugada, la Generalitat vol demostrar la seva vocació repressora d’antiautoritaris i la seva voluntat negociadora ams els seguidors del Tribunal d’Ordre Públic franquista. Cal recordar-se’n que ella mateixa fou filla d’un pacte amb els hereus de la Dictadura, i per tant, del TOP? “L’empoderament de la ciutadania” catalana esmentat amb el pacte inaugural de CDC, ERC i CUP ha de commençar per força amb una pacificació total de l’escenari social català, tant en l’aspecte laboral com el territorial. La cacera de l’anarquista n’és el primer capítol. Si realment es vol mantenir l’espectacle de l’enfrontament polític entre “Catalunya” i l’Estat central que tant plau als filisteus acomodats amb la dominació, si es vol amagar la questió social revolucionària amb un circ nacionalista integrador, s’ha de tornar invisibles tots els antagonismes socials. Els anarquistes -i altres males herves- s’hi oposen i aquest és el gran delicte que els situa sota el punt de mira de les autoritats totes.
Llibertat de tots els detinguts!
Visca Catalunya sense govern!
Revista Argelaga, 13 de novembre de 2015
[https://argelaga.wordpress.com] |
This work is in the public domain |
|
Re: Pandora Convergent. L’Estat sobiranista i els seus enemics autèntics
|
|
per nin |
15 nov 2015
|
|
pla, plas, pla, plas......Els pactes interclassistes tenem um preu , cupaires.... |
