Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: guerra
Reflexions sobre la guerra (Simone Weil)
02 set 2015
Escrit el 1933. Traduït al català.
La situació actual i la preocupació que suscita col·loquen de nou a l'ordre del dia el problema de la guerra. Vivim en la permanent espera d'una guerra; el perill potser sigui imaginari, però el sentiment d'aquest perill és real i representa un factor a tenir en compte. Però davant d'aquesta situació no observem una altra reacció que no sigui la de pànic, no un pànic pel coratge que exigeix l'amenaça de la massacre, sinó més aviat pànic dels esperits davant dels problemes que planteja. No existeix un altre espai més sensible a la confusió que el moviment obrer. Ens exposem, si no realitzem un enorme esforç d'anàlisi, a que qualsevol dia més o menys llunyà la guerra ens sorprengui impotents, no només per actuar sinó també per jutjar. Sobretot hem de fer balanç de les tradicions en les que hem viscut fins ara de manera més o menys conscient.

Fins el període que va seguir l'última guerra, el moviment revolucionari, sota diferents formes, no tenia res en comú amb el pacifisme. Les idees revolucionàries sobre la guerra i la pau es van inspirar sempre en els records dels anys 1792-93-94 que van constituir el bressol de tots els moviments revolucionaris del segle XIX. La guerra de 1792 apareixia, contradient absolutament la veritat històrica, com un impuls victoriós que, aixecant el poble francès contra els tirans estrangers, hauria trencat al mateix temps el domini de la Cort i de la gran burgesia per concedir tot el poder a les masses treballadores. D'aquest acord llegendari, perpetuat a la Marseillaise, va néixer el concepte de la guerra revolucionària, defensiva i ofensiva, no només com a forma legítima, sinó més aviat com una de les formes més glorioses de la lluita de les masses treballadores aixecades contra els opressors. Aquesta ha estat una concepció comuna a tots els marxistes i a quasi tots els revolucionaris fins els últims quinze anys. Al contrari, respecte la valoració de les altres guerres, la tradició socialista ens ofereix no una concepció sinó vàries, contradictòries i que mai han estat oposades les unes a les altres.

Durant la primera meitat del s.XIX, la guerra sembla haver tingut per si mateixa un cert prestigi als ulls dels revolucionaris que, per exemple a França, retreien enèrgicament a Lluís Felip la seva política de pau; Proudhon va escriure un eloqüent elogi de la guerra; i se somiava amb guerres alliberadores per als pobles oprimits, així com en insurreccions. La guerra de 1870 va forçar per primera vegada les organitzacions proletàries, o sigui, la Internacional, a prendre partit d'una manera concreta sobre la qüestió de la guerra; i la Internacional, mitjançant la ploma de Marx, va animar els obrers dels dos països en lluita a oposar-se a qualsevol temptativa de conquesta, però també a participar en la defensa del seu país contra l'atac de l'adversari.

Va ser en nom d'una altra concepció que Engels, el 1892, evocant eloqüentment els records de la guerra que havia esclatat cent anys abans, animava els socialdemòcrates alemanys a participar amb totes les seves forces, arribat el cas, en una guerra que França aliada amb Rússia hagués llançat contra Alemanya. No es tractava de defensa o atac, sinó de preservar, mitjançant l'atac o la defensa, el país en el que el moviment obrer es trobés en la situació més forta, i d'aixafar el país més reaccionari. Per dir-ho d'una altra manera, segons aquest plantejament, que va ser el de Plekhanov, de Meliring i d'altres, per jutjar un conflicte és necessari buscar quina solució és més favorable al proletariat internacional i actuar en conseqüència.

A aquesta concepció s'oposa directament una altra que va ser la dels bolxevics i d'Espàrtac, segons la qual a qualsevol guerra, excepte les nacionals o les revolucionàries segons Lenin o només en les revolucionàries segons Rosa Luxemburg, el proletariat ha de desitjar que el seu propi país sigui vençut i, per tant, ha de sabotejar la lluita. Aquesta concepció basada en la noció del caràcter imperialista pel que tota guerra, menys les excepcions citades anteriorment, pot comparar-se amb una lluita entre malfactors disputant-se un botí, no pot justificar-se sense grans dificultats; sembla trencat la unitat d'acció del proletariat internacional comprometent els obrers de cada país a ocupar-se de la derrota del seu, afavorint així la victòria de l'imperialisme enemic, victòria que, d'altra banda, ha de ser impedida pel proletariat d'aquest imperialisme. La cèlebre frase de Liebknecht: “El nostre enemic principal es troba al nostre propi país” subratlla aquesta dificultat assignant a les diferents fraccions nacionals del proletariat un enemic diferent, oposant-les, almenys aparentment, unes a altres.

Constatem que, en allò referent a la guerra, la tradició marxista no presenta ni unitat ni claredat. Existeix un punt en comú a totes les teories que és el rebuig categòric a condemnar la guerra com a tal. Els marxistes, principalment Kautsky i Lenin, parafrasejaven sense embuts la fórmula de Clausewitz segons la qual la guerra no és altra cosa que la continuació del que és la política en temps de pau, d'això es concloïa que no s'havia de jutjar una guerra per la violència i els procediments utilitzats sinó més aviat pels objectius proposats a través d'aquests procediments.

La postguerra no va introduir cap altra concepció en el moviment obrer ja que no podríem acusar les organitzacions obreres o així anomenades de la nostra època de tenir un criteri sobre una determinada cosa sinó més aviat de tenir una diferent atmosfera moral. El 1918 el Partit Bolxevic, que desitjava impacientment la guerra revolucionària, es va haver de resignar amb la pau, no a causa dels seus motius doctrinals sinó més aviat per la pressió directa dels soldats russos als que l'exemple de 1793 no estimulava en absolut tant si l'evocaven els bolxevics som si ho feia Kerensky. El pateix succeïa a altres països, en el pla de la simple propaganda, les masses sacrificades per la guerra exigien als partits que es reclamaven del proletariat que adoptessin un llenguatge completament pacifista, llenguatge que d'altra banda no impedia que alguns felicitessin l'exèrcit roig, i que altres votessin crèdits per la guerra en el seu propi país. Aquest nou llenguatge no es va justificar evidentment a través d'anàlisis teòriques, mai va aparèixer com un nou llenguatge. Però la realitat va ser que enlloc de desemmascarar la guerra en tant que imperialista, es van dedicar a desemmascarar l'imperialisme com a causant de les guerres. L'anomenat “Moviment d'Amsterdam” dirigit teòricament contra la guerra imperialista s'hauria d'haver presentat, per ser tingut en compte, dirigint-se contra la guerra en general. Les disposicions pacífiques de l'URSS es van ressaltar més, a la propaganda, que el seu caràcter proletari. Pel que fa a les fórmules dels grans teòrics del socialisme sobre la impossibilitat de condemnar la guerra com a tal, cal dir que van ser absolutament oblidades.

El triomf de Hitler a Alemanya va fer, per dir-ho d'alguna manera, emergir a la superfície totes les antigues concepcions barrejades de manera inexplicable. La pau apareixia com a menys desitjable des del moment en què podia comportar horrors inexplicables sota els que gemegaven milers de treballadors als camps de concentració d'Alemanya. Reapareix el concepte desenvolupat per Engels en el seu article de 1892. ¿No és el feixisme alemany el principal enemic del proletariat internacional com ho va ser en la seva època el tsarisme rus? Aquest feixisme que s'expandeix com una taca d'oli, no pot ser derrotat d'altra manera que per la força; i, ja que el proletariat alemany es troba desarmat, només les nacions que continuen sent democràtiques poden dur a terme aquesta tasca.

A partir d'aquí poc importa que es tracti d'una guerra de defensa o d'una “guerra preventiva”: seria millor una guerra preventiva; ¿no van intentar Marx i Engels en cert moment incidir perquè Anglaterra ataqués Rússia? Es pot pensar una guerra d'aquest tipus no com una lluita entre dos imperialismes enfrontats, sinó més aviat entre dos règims polítics. Tal i com feia el vell Engels el 1892 recordant el que havia passat cent anys abans quan es pensava que una guerra forçaria l'Estat a fer concessions al proletariat, i més quan a la guerra que amenaçava sorgiria un conflicte entre l'Estat i la classe capitalista, i possiblement les mesures de socialització anirien bastant lluny. ¿Qui ens pot assegurar que la guerra no portarà de manera quasi automàtica als representants del proletariat al poder? Tots aquests comentaris creen des d'aquest moment, entre els mitjans polítics que es reclamen del proletariat, una corrent d'opinió més o menys explícita a favor d'una participació activa del proletariat en una guerra contra Alemanya; una corrent dèbil encara, però que pot estendre's. Altres s'ocupen amb la distinció entre agressió i defensa personal; altres amb la concepció de Lenin; altres, finalment, continuen sent pacifistes, encara que la majoria per força de la costum. No es podia imaginar una pitjor confusió.

Tal incertesa i obscurantisme poden sorprendre i avergonyir si es té en compte que es tracta d'un fenomen que, amb la seva parafernàlia de preparatius, de reparacions, de nous preparatius, sembla, tingudes en compte totes les conseqüències morals i materials que comporta, dominar la nostra època i representar el seu fet característic. El sorprenent hagués estat aconseguit alguna cosa millor tenint en compte que es partia d'una tradició completament llegendària i il·lusòria, la de 1793, utilitzant el mètode pitjor existent, el que valora cada guerra en funció dels fins i no dels mitjans utilitzats. No es tracta de condemnar de manera general l'ús de violència com fan els pacifistes purs; en cada època, la guerra constitueix una classe ben determinada de violència, així que abans d'emetre un judici hem d'estudiar bé el mecanisme. El mètode materialista consisteix en analitzar abans de res qualsevol fet humà donant menys importància als fins perseguits que a les conseqüències que necessàriament comporta el joc mateix dels mitjans utilitzats. No es pot solucionar ni plantejar un problema respecte la guerra sense haver desmuntat anteriorment el mecanisme de la lluita militar, o sigui, analitzant les relacions socials que implica en unes condicions tècniques, econòmiques i socials determinades.

Només es pot parlar de manera abstracta de la guerra en general; la guerra moderna no té res a veure amb el que significava aquest terme sota règims anteriors. D'una banda, la guerra no és més que la prolongació d'aquesta altra anomenada competència, i que converteix la producció mateixa en una variant de la lluita per la dominació; d'altra banda, la vida econòmica, actualment, està orientada cap a una futura guerra. En aquesta barreja inextricable d'allò militar i allò econòmic, en la que les armes estan al servei de la competència i la producció al servei de la guerra, la guerra fa altra cosa que reproduir les relacions socials que constitueixen la mateixa estructura del règim, però a un nivell més aguditzat. Marx va demostrar de manera contundent que el mode de producció modern es defineix mitjançant la subordinació dels treballadors a les eines de treball, eines que estan en possessió dels que no treballen; i en el què la competència, desconeixent qualsevol arma que no sigui l'explotació dels obrers, es converteix en una lluita de cada patró contra els seus propis obrers. De la mateixa manera, avui en dia es defineix la guerra com la subordinació dels combatents als instruments dedicats al seu servei, dirigit per altres que no combaten. Com aquest aparell de direcció no disposa d'altre mètode per derrocar l'enemic que no sigui el d'enviar forçats els seus propis soldats a la mort, la guerra d'un Estat contra un altre es converteix ràpidament en una guerra de l'aparell estatal i militar contra el seu propi exèrcit; i la guerra es converteix finalment en una lluita duta a terme per l'aparell estatal i els estats majors contra el conjunt dels homes en condicions d'empunyar les armes. Només que, mentre les màquines usurpen als treballadors la seva força de treball, mentre els patrons no tenen altre mètode d'atemorir que l'acomiadament –mitjà relativitzat per la possibilitat que té el treballador de poder escollir entre altres patrons–, cada soldat és portat al sacrifici de la seva pròpia vida segons les exigències de l'aparell militar i se'l porta a això sota l'amenaça d'execució sense judici que l'aparell de l'Estat penja constantment sobre el seu cap.

A partir d'aquí no té cap importància que la guerra sigui ofensiva o defensiva, imperialista o nacional; qualsevol Estat en guerra utilitza aquest mètode en la mesura que l'utilitza l'enemic. L'enorme equivocació de gairebé tots els estudis sobre la guerra, error en què han caigut principalment els socialistes, consisteix en considerar la guerra com un episodi de la política exterior, quan en realitat representa, abans que res, un fet de política interior, el més atroç de tots. No es tracta de consideracions sentimentals o d'un supersticiós respecte cap a la vida humana; es tracta d'una consideració molt senzilla, a saber, que la massacre és la forma més radical de l'opressió; i els soldats no és que s'exposin a la mort, és que se'ls envia a la massacre. De la mateixa manera que un aparell opressiu, una vegada organitzat, es manté fins que es desmunta, qualsevol guerra que fa caure el pes d'un aparell encarregat de dirigir les maniobres estratègiques sobre les masses que obliga a servir com a masses de maniobra, ha de considerar-se, encara que estigui dirigida per revolucionaris, com un factor reaccionari. Respecte la repercussió externa d'aquesta guerra, ve determinada en funció de les relacions polítiques establertes en l'interior; les armes dirigides per un aparell d'Estat sobirà són incapaces de portar la llibertat a ningú.

És el que va intuir Robespierre i que va confirmar de manera clara la mateixa guerra de 1792, que va originar el concepte de guerra revolucionària. La tècnica militar es trobava lluny encara en aquesta època del grau de centralització que ha assolit en la nostra, després de Frederic II, la subordinació dels soldats encarregats d'executar les operacions a l'alt comandament encarregat de coordinar era molt estricta. En el moment de la Revolució, una guerra, com ho defineix Barère, va convertir França en un immens camp i, a continuació, va conferir a l'aparell de l'Estat aquest poder sense fissura que caracteritza l'autoritat militar. Aquest va ser el càlcul que, el 1792, van efectuar les corts dels Girondins; ja que aquesta guerra, que una llegenda acceptada de manera massa fàcil pels socialistes va fer aparèixer com un impuls espontani del poble dirigit a la vegada contra els seus propis opressors i contra els tirans estrangers que l'amenaçaven, va representar, de fet, una provocació per part de la Cort i de la pròpia burgesia conspirant conjuntament contra la llibertat del poble. Aparentment s'equivoquen ja que la guerra, en comptes de portar la unió sagrada que esperaven, va revifar tots els conflictes, abans que res va portar el rei i després els girondins al patíbul i va posar en mans de la Muntanya un poder dictatorial. Però això no va impedir que el 20 d'abril de 1792, dia de la declaració de guerra, desaparegués la més mínima esperança de democràcia sense possibilitat de marxa enrere; i el 2 de juny va ser seguit de massa aprop pel 9 de termidor, les conseqüències del qual van conduir ràpidament al 18 bromari. Perquè els va servir a Robespierre i els seus camis el poder que van exercir abans del 9 de termidor? L'objectiu de la seva existència residia no en fer-se amb el poder sinó més aviat establir una democràcia efectiva, que fos alhora democràtica i social; va ser degut a una sagnant ironia de la història que la guerra els va conduir a deixar en el paper la Constitució de 1793, a forjar un poder centralitzat, a exercir un terror sanguinari que no van poder ni dirigir contra els rics, a anular qualsevol llibertat i convertir-se en els gestors del despotisme militar, burgès i burocràtic de Napoleó. Almenys es van conservar lúcids. La vigília de la seva mort, Saint Just va escriure aquesta profunda reflexió: “Només els que estan enmig de les batalles són els que les guanyen, i només els que són poderosos se n'aprofiten”. Pel que respecta a Robespierre, quan es va plantejar el problema va veure que una guerra que no alliberi cap poble estranger (“no es confereix la llibertat a cop de fusell”) abocaria el poble francès a les cadenes del poder de l'Estat, poder que ja no es podria debilitar en el moment que fes falta lluitar contra un enemic exterior. “La guerra és bona per als militars, per als ambiciosos, per als agitadors, per al poder executiu... Aquesta elecció disculpa de qualsevol altra consideració, ja no s'està en deute amb el poble quan se li ofereix una guerra”. Preveia des d'aleshores el despotisme militar, i no va parar de pronosticar-lo malgrat els aparents èxits de la Revolució; el va predir la vigília de la seva mort, en el seu últim discurs, i va deixar aquesta predicció com un testament del que desgraciadament no van tenir en compte els que posteriorment es van proclamar els seus seguidors.

La història de la Revolució russa ens ofereix les mateixes lliçons i amb un paral·lelisme espectacular. La Constitució soviètica va córrer la mateixa sort que la Constitució de 1793; Lenin va abandonar les seves doctrines democràtiques per instaurar el despotisme d'un aparell d'Estat centralitzat, igual que Robespierre i, de fet, va ser precursor d'Stalin com ho va ser Robespierre de Bonaparte: la diferència resideix en què Lenin, que s'havia preparat des de feia temps aquest domini de l'aparell de l'Estat organitzant un partit fortament centralitzat, va modificar després les seves pròpies doctrines adaptant-les a les necessitats del moment; no se'l va guillotinar i inclús se l'utilitza com a ídol de la nova religió d'Estat. La història de la Revolució russa és tan sorprenent que la guerra representa, de manera constant, el seu problema central. La revolució es va fer contra la guerra, per soldats que veien com es desmuntava l'aparell governamental i militar sota els seus peus, es van fartar de suportar un jou intolerable. Kerensky, invocant, amb una sinceritat involuntària deguda a la seva ignorància, els records de 1792, va cridar a la guerra exactament per les mateixes raons que ho van fer en un altre temps els girondins. Trotsky va demostrar de manera admirable com la burgesia, concebent la guerra com una manera d'aplaçar els problemes de política interior i de situar de nou el poble sota el jou del poder de l'Estat, volia convertir “la guerra fins l'esgotament de l'enemic en una guerra fins l'esgotament de la Revolució”. Els bolxevics cridaven a la lluita contra l'imperialisme; però era la mateixa guerra i no l'imperialisme el que s'havia de qüestionar, així ho van entendre bé quan, una vegada arribats al poder, es van veure obligats a firmar la pau de Brest-Litovsk. L'antic exèrcit estava destrossat i Lenin havia repetit després de Marx que la dictadura del proletariat no podia comportar ni exèrcit, ni policia, ni burocràcia permanents. Però els exèrcits blancs i el temor davant possibles intervencions estrangeres no van tardar en situar Rússia sencera en Estat de d'Excepció. Es va refundar l'exèrcit, es va suprimir l'elecció dels oficials, es van reintegrar trenta mil oficials de l'antic règim, es va restablir la pena de mort, la disciplina antiga i el centralisme; de manera paral·lela es van reorganitzar la burocràcia i la policia. Ja sabem el que aquest aparell militar, burocràtic i policial va fer a continuació amb el poble rus.

La guerra revolucionària és la tomba de la revolució i ho serà mentre no s'hagi donat als soldats, o millor, als ciutadans armats, els mitjans per fer la guerra sense l'aparell dirigent, sense pressió policial, sense jurisdicció d'excepció, sense condemnes per als desertors. Hi va haver una vegada, a la història moderna, que la guerra es va fer d'aquesta manera, durant la Comuna, i ningú ignora com va acabar. Sembla que una revolució que comporti una guerra no tingui altra elecció que sucumbir sota els cops mortífers de la contrarevolució o bé convertir-se ella mateixa en contrarevolució duta per la mecànica pròpia de la lluita militar. Davant d'això les perspectives de la revolució semblen més aviat poques; una revolució, ¿pot evitar la guerra? És en aquesta fràgil disjuntiva on cal depositar o abandonar tota esperança. Tenim un exemple il·lustratiu: un país desenvolupat no trobaria, en cas d'una revolució, les dificultats que a la Rússia endarrerida van servir de base de la barbaritat del règim d'Stalin, però una guerra de certa envergadura el portaria a altres com a mínim equivalents.

Amb més raó una guerra provocada per un Estat burgès no fa altra cosa que convertir el poder en despotisme, i el sotmetiment en assassinat. Si a vegades la guerra pot aparèixer com un factor revolucionari, ho serà només en el sentit que constitueixi una prova incomparable del funcionament de l'aparell de l'Estat. Posat en contacte amb aquesta, un aparell mal organitzat es descompon; però si la guerra no s'acaba de seguida sense que hi hagi manera de fer marxa enrere o bé si la descomposició no va prou lluny, aquestes revolucions tenen com a conseqüència el que segons la fórmula de Marx seria un perfeccionament de l'aparell de l'Estat en comptes de la seva destrucció. És el que ha succeït fins ara. En els nostres dies la dificultat que la guerra comporta de manera aguda és la resultant d'una oposició cada vegada major entre l'aparell de l'Estat i el sistema capitalista: l'assumpte Briey durant l'última guerra és un exemple claríssim d'això. L'última guerra va aportar als diferents aparells de l'Estat certa autoritat sobre l'economia, fet que va donar lloc al terme completament erroni de “socialisme de guerra”; però el sistema capitalista va tornar a funcionar de manera més o menys normal, encara que existissin les barreres duaneres, dels contingents o de les monedes nacionals. En una futura guerra les coses anirien segurament més lluny i sabem que la quantitat és susceptible de canviar-se en qualitat. En aquest sentit la guerra pot convertir-se a la nostra època en un factor revolucionari, però només si es vol entendre el terme revolució en el sentit que l'utilitzen els nacional-socialistes; igual que la crisi, la guerra provocaria una enorme hostilitat cap als capitalistes, i aquesta hostilitat, que afavoriria la sagrada unió, es tornaria a favor de l'aparell de l'Estat i no dels treballadors. Pel que fa a la resta, per reconèixer els profunds vincles que uneixen el fenomen de la guerra amb el del feixisme, n'hi ha prou amb referir-se als textos feixistes que evoquen “l'esperit guerrer” i “el socialisme del front”. En els dos casos, es tracta d'una total anulació de l'individu davant la burocràcia de l'Estat en favor d'un fanatisme crispat. Si el sistema capitalista es troba més o menys perjudicat en l'assumpte, només ho estarà a expenses i no en profit dels valors humans del proletariat, per més lluny que semblin anar certes demagògies.

L'absurd d'una lluita antifeixista que escollís la guerra com a mitjà d'acció apareix així clarament. No només significaria combatre una opressió salvatge aixafant els pobles sota el pes d'una massacre encara més salvatge, sinó també estendre sota una fórmula diferent el règim que es pretenia suprimir. És ingenu pensar que un aparell d'Estat que s'ha tornat poderós per mitjà d'una guerra victoriosa endolçaria l'opressió que exerceix sobre el seu propi poble l'aparell d'Estat enemic; encara seria més ingenu pensar que deixaria que sorgís una revolució proletària entre el poble, aprofitant la derrota sense ofegar-la en sang al moment. Pel que fa a la democràcia burgesa anul·lada pel feixisme, una guerra en absolut suprimiria sinó més aviat reforçaria i estendria les causes que la fan en l'actualitat inviable. Sembla, de manera general, que la història obliga cada vegada més a tota acció política escollir entre l'augment de l'opressió intolerable que exerceixen els aparells d'Estat i una lluita sense quarter dirigida contra ells per esquerdar-los. Les dificultats potser insalvables que apareixen en els nostres dies poden justificar l'abandonament pur i senzill de la lluita. Però si no es vol renunciar a actuar, cal tenir clar que només es pot lluitar contra un aparell d'Estat des del seu interior. I principalment en cas de guerra cal escollir entre dificultar el funcionament de la màquina militar de la qual un mateix és un engranatge, o bé col·laborar amb aquesta màquina segant cegament vides humanes. La cèlebre frase de Liebknecht, “El principal enemic es troba en el nostre propi país”, adquireix el seu ple significat i es revela aplicable a qualsevol guerra en la que els soldats són reduïts a un estat de matèria passiva posada a disposició d'un aparell militar i burocràtic: o sigui, a totes les guerres mentre persisteixi la tècnica actual, parlant de manera absoluta. I en els nostres dies no podem preveure un canvi de tècnica. Tant en la producció com en la guerra, la manera cada vegada més col·lectiva com s'organitza l'ús dels recursos no modifica en absolut el caràcter essencialment individual de les funcions de decisió i de direcció; no ha fet altra cosa que posar cada vegada més els braços o les vides de les masses a plena disposició dels aparells de comandament.

Mentre no veiem la manera d'evitar, en el mateix acte de producció o de combat, aquest domini dels aparells sobre les masses, qualsevol temptativa revolucionària tindrà quelcom de desesperat; ja que, si sabem quin sistema de producció o de combat volem destruir amb tota la nostra ànima, desconeixem quin sistema que fos acceptable podria substituir-lo. I, d'altra banda, qualsevol temptativa de reforma apareix com ingènua si se la confronta amb les necessitats cegues que implica aquest monstruós engranatge. La societat actual sembla una enorme màquina que engoleix constantment els homes i de la qual ningú coneix els comandaments; i els que es sacrifiquen pel progrés social semblen gent que s'aferren a les rodes i corretges de transmissió per intentar parar la màquina però que igualment seran empassats per ella. Però la impotència en la que en un moment donat un es pot trobar, que mai ha de considerar-se com a definitiva, no ens disculpa de ser fidels a nosaltres mateixos, ni justifica una capitulació davant l'enemic encara que es trobi emmascarat. I sota tots els noms en els que es resguarda, feixisme, democràcia o dictadura del proletariat, l'únic enemic principal és l'aparell administratiu, policial i militar: no el de davant, que no és enemic nostre sinó en tal que ho és dels nostres germans, sinó aquell que es proclama el nostre defensor i fa de nosaltres els seus esclaus. En qualsevol circumstància, la pitjor traïció consisteix sempre en acceptar sotmetre's a aquest aparell i llençar-se als seus peus per servir-li, tant per un mateix com per altres, tots els valors humans.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Reflexions sobre la guerra (Simone Weil)
02 set 2015
Gracias por esta aportación, me parece un artículo muy vivo e interesante, pero tengo dificultades a la hora de leer en catalán textos largos. ¿Sabes si se puede encontrar en castellano? He mirado en la web y no doy con nada.
Sindicat