|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
sobre las pestiferas plebiscitarias del 27 s.
|
|
|
per ke hasko |
07 ago 2015
|
|
La mistificacion de la propia mentira, de que es revolucion presentarse al parlament, y su triste "queremos votar", y lo grotesco de" querer votar es normal" no puede ocultar que las relaciones entre comunistas partidarios de estado y de anarquistas de no serlo, son siempre malas, la decision de apoyar a ciu y el 9 de nov., de presentarse como colaboracionistas con el pujolismo, nos muestra los tres objetivos prioritarios de la eleccion de votar , el primero minimizar la potencia de los anarquistas, y asi potenciar la fuerza comunista, segundo señalar los errores cometidos por los anarquistas por exceso revolucionario, para asi justificar la represion, tercero consolidar con la ayuda de los massmierda, el aparato represor y la aportacion economica por participar en el tinglado electoral, una burocracia reaccionaria capaz de servir como apagafuegos de cualquier revuelta incendiaria. |
| | |
El nacionalismo halaga los instintos tribales, las pasiones y prejuicios y el nostalgico deseo de verse liberado de la responsabilidad individual, que procura reemplazarlo por la responsabilidad colectiva o de grupo.
Como puede ser? Que en catalunya el movimiento libertario haya caido victima del movimiento catalanista-estatista, surgido este ultimo de la politica mas reaccionaria y servil que se impone en la realidad cotidiana, para desgracia del pueblo obrero, que lo somete a las teorias politicas de “la ilusion y la esperanza”, en que se basa eso que desde el pujolismo se le ha dado a llamar la voluntad del pueblo. La burguesia ultra-catolica (Pujolismo), que lidera el estatismo-catalanista, expresa al mismo tiempo su fervoroso nacionalismo y el orgullo de su dinero. Su maxima espresion,-de su dinero, de su orgullo y de su nacionalismo- es la catedral neogotica de “la sagrada familia”, que con sus decorados de frisos y molduras de piedra reproducen, la fauna y la flora, los gasteropodos y lepidoperos de catalunya, copiados a escala mecanica de la naturaleza, para lograr una exactitud absoluta, ni siquiera en la arquitectura nazi-germanica puede encontrarse nada tan vulgar y pretencioso. Azuzando los sentimientos nacionalistas el capital internacional en catalunya se forra, y la burguesia catalana mezcla el clericalismo de las clases acomodadas de las ciudades, con la tradicion de sumision a la iglesia de las zonas rurales, y de ese modo el estatismo-catalanista, logra imponer la via electoral al movimiento obrero, en las elecciones del 27 s, esas que desde el comunismo chauvinista declaran plebiscitarias.
Desde el fraude-pegote del 9 nov y a lo largo del tiempo transcurrido, barcelona se convierte en escenario de maniobras sumamente complicadas, y nada escuprulosas, culminando en la foto del jefe del pujolismo, rodeado y ensalzado por republicanos, comunistas y radicales independentistas, se constituye un frente unido(solidaridad catalana, ahora rebautizada ahora, como frente soberanista), es la preparacion de una victoria abrumadora en las elecciones prebiscitarias, que al parecer se avecina, con el estandarte de la ilusion de un estado propio, y de una esperanza que por la fuerza de la “ personalidad” catalana, se aniquilara a los corruptos y la esterilidad parlamentaria, resolviendo la cuestion de la precariedad y se dara vida a una realidad politica de un nivel elevado y moral en la nacion-estado catalana.
La paradoja de un “honorable” como artur mas, rodeado de los puros idealistas y desinteresados, que han salido a escena en los ultimos tiempos, ( el abrazos fernandez, el gafitas traidor de icv, el gueño jonkeras, la ada de la pah, y lo ultimo en elecciones el experto en asociaciones de vecinos...) pertenecientes a la izquierda y extrema izquierda, nos muestra el extraordinario interes que suscita el comprender, que una figura como la del “honorable” situada a la extrema derecha, es el jefe del mas rancio y reaccionario pujolismo, su egotismo y su creencia que su partido es las raices profundas de la conciencia catalana y de sus tradiciones, hace que ni tan siquiera necesita justificar su politica de recortes, y con su lema “la voluntad del pueblo”, le lleva a liderar el movimiento soberanista, basandose en el “nos movemos como patriotas al servicio de catalunya”. Mientras los hijos de los pobres son malnutridos, los enfermos pobres condenados a morir, los ancianos obreros son desposeidos de sus ahorros, los inmigrantes son tratados ocmo ilegales sin ningun derecho, las clases obreras castigadas a la pobreza, los desempleados a la miseria, los marginales y disidentes a la represion criminal de los mossos, y la gente presa a ser explotada, marginada y torturada .
La hostilidad conque el anarkismo internacional acoge el colaboracionismo de anarquistas y anarcosindicalistas con el frente soberanista, pues este colaboracionismo discurre por una pendiente natural muy peligrosa, pues cuando la realidad contradice los principios, es que estos son falsos, y en ese caso hay que abandonarlos apresuradamente. Tenemos como anarkistas que ser leales con el movimiento libertario internacional, y denunciar publicamente su falsedad y tambien como anarkistas tener valor de poner nuestra voluntad en combatirlos, con tanto ardor y actividad como podamos, y buscar principiois mas solidos y mas justos. Todo acuerdo, aun temporal, admitido por libertarios con partidos politicos, que teorica y practicamente son antianarkistas, es un engaño que siempre redunda en perjuicio de la gente pobre, marginal, inmigrante , precaria y los presos, las concesiones y alianzas que cristalizaron con la continuidad del pujolismo, han debilitado a quienes las hicieron y han fortalecido a quienes las recibieron. Lo que se esta viviendo en catalunya es la constatacion de que la hipocresia de la politica, consustancial al profesional de la misma tiende a reprimir alos anarquistas, y pone en evidente situacion de inferioridad a la gente obrera, marginal, inmigrante, desempleada y precaria condenandola a la represion y a la miseria.
Parece ser, que ha llegado la hora,se impone la lucha que habiamos olvidado: “abstencion, abstencion", barcelona una vez mas ha de marcar la pauta, radicalizar la lucha abstencionista en catalunya, y de esa forma dar el paso al movimiento libertario internacional, como influencia energetica y sanadora en el movimiento obrero. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: sobre las pestiferas plebiscitarias del 27 s.
|
|
per olè! |
07 ago 2015
|
Quines bestieses. Si el problema de l'anarquisme és la participació en el moviment social independentista català, perquè no va fenomenal a la resta de països de l'Estat on la participació en les eleccions generals des de l'any 1977 superen el 70% i a vegades en alguns llocs el 80%?
Els problemes són uns altres aquí i arreu.
Ans al contrari les estratègies de participació en les lluites d'alliberament nacional són les que estan tinguem cert èxit en la lluita llibertària. Això passa al Kurdistan, Chiapas, Xile ... |
|
Re: sobre las pestiferas plebiscitarias del 27 s.
|
|
per olè, olà! |
08 ago 2015
|
Apa! em sembla que estàs fent una anàlisi completament a l'inrevés.
Les lluites que encara es mantenen i en què hi ha fundades "esperances" d'èxit, no són les d'alliberament nacional, sinó les que des de l'esgotada via de l'alliberament nacional, s'han posicionat en una línia molt més llibertària, i en molts casos, com la zapatista, proposant un procés d'autonomia en què deixen molt clar la no participació i col·laboració amb les institucions de l'Estat i els seus processos electorals, cosa que des dels moviments d'alliberament d'aquí, Catalunya, Galiza, Euskal Herria, Andalusia , Castella ..., encara no s'ha entès.
No és l'alliberament nacional el camí, sinó l'autonomia, i això només pot aconseguir-se a través de la ruptura amb qualsevol Estat, les seves institucions i el capital que les sustenta. I en aquesta línia, l'única proposta que ha demostrat tenir perspectives d'èxit, ha estat la llibertària.
I sí, és cert que això ha sorgit de llocs en els quals les lluites d'alliberament nacional encara no havien estat exterminades, però és el plantejament llibertari el que ha obert aquesta possibilitat d'èxit.
En el cas del Kurdistan és bastant més recent, però en el cas de les maputxes de Xile o les zapatistes de Mèxic, porten molts anys amb les seves lluites i processos d'autonomia, i malgrat aquestes realitats, aquí encara se segueix plantejant un alliberament nacional des de les institucions de l'Estat i no des de la ruptura i la construcció d'autonomies. Perquè cal dir-ho també, la ruptura per si sola no és el camí si no es té un projecte, i en això els que van partir del moviment d'alliberament, ho tenien molt més clar, i és el que ens falta a qui formem part de la diversitat de propostes de l'entorn llibertari.
No hem tingut la capacitat necessària com per complementar-nos amb els nostres plantejaments, i els hem convertit en un altre camp més de conflicte. Des del especisme al insurreccionalisme. Des del feminisme (anarcofeminisme) a l'anarcosindicalisme o el anticarcelari.
Seguim enfrontades els uns a les altres, sense adonar-nos que el que tenim davant, són parts d'un projecte que hauríem de saber conjugar.
És a dir, la via no és l'entrada a les institucions, sinó la ruptura amb elles. La via no és el moviment d'alliberament nacional, sinó el llibertari i per tant no som les llibertàries les que hem de caminar cap a l'alliberament nacional, sinó aquesta és la que s'ha de plantejar el camí de la ruptura i l'autonomia, sense confondre-ho amb la independència o amb qualsevol altra proposta sobiranista. |
|
Re: sobre las pestiferas plebiscitarias del 27 s.
|
|
per blablabla |
08 ago 2015
|
FUEGO A LAS URNAS!
FUEGO A TODOS LOS ESTADOS Y AL CAPITAL!
POR UN MUNDO LIBRE DE AUTORIDAD Y DOMINACIÓN!
ABAJO LAS JAULAS Y FRONTERAS! |
|
Re: sobre las pestiferas plebiscitarias del 27 s.
|
|
per sobre Kurdistan i Chiapas |
09 ago 2015
|
"olé, olá,"
el problema d'alguns/es es sou víctimes de l'idealisme extrem i us acabeu creient la pròpia propaganda com a certa. Al Kurdistan és molt maco el que passa i tal, com a relat propagandístic és prou positiu per vendre... però hi ha temes que s'oculten deliberadament, i que farien espatllar el relat.
1) sense que a EEUU s'hagués cansat d'EI i li hagués interessat bombardejar les seves posicions en les setmanes més crítiques, Kobane hagués caigut. Resistir casa a casa és molt heroic i tal quan a l'enemic li interessa no causar danys a la ciutat a prendre, però quan no li importa arrassar-ho tot i cometre si cal un genocidi, no hi ha res a fer. Així doncs, és la correlació de forces MILITAR (com va passar a la guerra civil d'aquí) i la geopolítica de la zona el que fa que els kurds aguantin (igual que és també la geopolítica la que fa que Turquia dóni "cobertura" a l'EI).
2)Contradiccions internes. Com que a Rojava hi ha una revolució en marxa, entenem que tot el poble kurd s'ha convertit de sobte en seguidor del confederalisme democràtic. Es veu que no existeix la pròpia oligarquia ni res... un consell: no busqueu per exemple qui és Barzani. Deixa prou enrere a la nostra burgesia autòctona com a oligarca... i els peshmergues són també força responsables d'haver aturat l'avanç de l'EI (tornem al tema de la força, que és el que pesa). A les aliances doncs amb exponents màxims de l'imperialisme (EEUU), cal sumar-hi la "unitat nacional enfront l'invasor" que porta als revolucionaris kurds i les forces armades de determinats oligarques del petroli kurds, com el mateix Barzani, a anar junts, seguint de facto l'esquema de front patriòtic.
3- Chiapas els deixen fer perquè més enllà de l'escassíssim % de territori mexicà que controlen, no suposen més amenaça. No qüestionen la viabilitat i existència mateixa de l'estat mexicà en sí, només "s'autogovernen" en les seves zones ancestrals... les democràcia liberal-burgeses pot tolerar certes concessions d'aquest tipus (com si no els hi donguessin prou més feina els càrtels). El mateix (narco)estat colombià tolera que les FARC controlin un 3% del territori "nacional"... i no prediquen precisament "l'autonomia", que diguem.
4- Amb tot el respecte i admiració, però jo no me'n refiaria molt del patriota Öcalan: ha passat d'un stalinisme que deixaria de refors a la majoria de dirigents de les Repúbliques socialistes, a un confederalisme democràtic... "just" quan l'estat turc el va empresonar (casualitats de la vida). Al 1999 la situació era clara: Turquia a la OTAN, a Iraq Sadam, etc. i el Kurdistan mai seria independent, després de 80 anys de lluita, revoltes i genocidi(s) contra el seu poble. Un territori "autònom" i confederat, amb institucions diferents (és a dir, donant marge per a les oficials dels estats) semblava un escenari idoni per, com en els casos anteriorment esmentats, els estats poguessin recapacitar i concedir aquest cert grau "d'autonomia", i fins i tot tolerar les seves institucions amb les etiquetes que vulguessin tenir. Tinguem present que l'aspiració al 99 de Turquia era entrar a la UE, i gestos com un "procés de pau" amb concessions davant demandes sensates (autonomia, que cada part l'entendria i vendria com quelcom diferent) no eren tant descabellades.
En ple 2015, amb Síria i Iraq essent un polvorí i amb un control militar creixent kurd, i el retorn del PKK (HPG ara) a les andades, jo no m'apostaria res que mantindran la mateixa aposta estratègica 10-15 anys més.
En resum: si t'han massacrat literalment, renunciar a la independència i camuflar una demanda d'autonomia, mira... però sí les condicions objectives et permetessin crear un estat kurd a 2 dels 4 territoris històrics i per geopolítica pots arribar a aconseguir l'empar de grans potències tipus EEUU o Israel, ja veurem que passa. |
|
Re: sobre las pestiferas plebiscitarias del 27 s.
|
|
per soviets |
10 ago 2015
|
|
el leninisme és garantia d'autonomia, atès que persegueix l'eliminació de l'estat. En aquest sentit el moviment d'alliberament, al ser comunista és també autònom |
|
Re: sobre las pestiferas plebiscitarias del 27 s.
|
|
per comentario rápido que estoy en el bar |
12 ago 2015
|
|
Fuego a todo y que viva la anarquí(A)! |
|
|
