|
|
|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
La mesura del temps i la història de la dominació.
|
|
per negreverd
Correu-e: negreverd ARROBA blogspot.com (no verificat!) |
31 mai 2015
|
|
La civilització i la dominació han avançant basant-se entre d’altres coses en la estandardització mediatitzada de la mesura de les coses, ja sigui dividint l’any mitjançant els calendaris (http://www.negreverd.blogspot.com.es/2015/02/esclaus-del-calendari.html ) o dels pesos i les longituds (http://www.negreverd.blogspot.com.es/2014/10/insurrectes-contra-la-llei- ), en tots els casos la estandardització i la mediatització estava en mans dels dominadors, en mans del xaman, en mans del rei (de qui es prenien els patrons de longitud), en mans dels governs estatals i de les acadèmies científiques... podríem dir que la màxima dels civilitzadors seria “tot el que es pot mesurar es pot dominar, el que no es pot mesurar no es pot dominar”. |
|
En la evolució progressiva de la dominació el punt àlgid fins el moment, ha estat la mesura del temps. La mesura del temps no tenia cap utilitat mentre no tingués un valor, primer va tenir un valor bàsicament religiós i més endavant un valor econòmic (civil), encara que puntualment entressin en conflicte, actualment la mesura del temps ha esdevingut imprescindible per mantenir el sistema en funcionament, no es pot concebre la “societat digital” sense una precisió de milisegons (com a mínim) en tots els artefactes i maquinam que formen la carcassa del mon digital.
ELS PRIMERS RELLOTGES.
La mesura del temps, i segurament d’alguna manera el rellotge, neix amb l’aparició de les primeres monarquies centralitzades, segurament a Sumer o més endarrere, primer els rellotges de sol i desprès (o simultàniament) els d’aigua (les clepsidres).
Tots els sistemes horaris tenien com relació el dia solar, però el dia solar no era igual durant tot l’any, així que les hores de l’estiu eren llargues i les de l’hivern curtes (sistema horari temporari), la seva funció era per tant cerimonial i religiosa, i no fonamentalment productivista, no servien per mesurar el “valor” de les coses, la unitat mercantil de temps era el jornal, lligat amb el sòl i depenent de factors més ecològics (pendent, pedregositat, profunditat... del sòl a treballar)...
Cada organització estatal tenia la seva mesura del temps, cada imperi el seu sistema horari, l’antic Japó, la Xina, l’Índia... però finalment seguint l’impuls del colonialisme i del capitalisme es va acabar imposant el sistema occidental, bastit per l’Església Romana sobre la base de l’Imperi Romà.
L’inici de la conta del temps podia ser en sortir el sol (HoraeabOrtu ) l’anomenat sistema horari babilònic o al amagar-se (Horae ab Occasu ) que seria el sistema horari itàlic.
Cada període, diurn o nocturn, es sol dividir, en moltes cultures en 12 subperiodes, encara que n’hi ha que no, per exemple el sistema tradicional japonés, oficial fins 1873, es dividia en 6 hores per cada període (total 12 hores), es començava per el 9, es contava al revés (decreixent) i no s’utilitzaven el 1 ni el 2 per motius religiosos.
Les hores del període de dia es dividien, a Europa medieval, en 4 sub-divisiones (prima, tertia, sexta i nona), les hores del dia eren les més “civils” i més emprades, els quatre períodes de la nit interessaven sobretot als monjos per resar i als militars i mariners per les guàrdies. Durant la nit el temps es mesurava mitjançant els rellotges d’aigua, el de sorra (més tardans, ja que es necessitava vidre totalment transparent), rellotges de foc (basats en la combustió, per exemple d’espelmes...)... el temps mesurat durant la nit era més “artificial”.
La mesura nocturna era més complexa, ja que no tenia la referència solar per poder corregir els descuits humans, així que va ser en la mesura nocturna on es varen començar a desenvolupar sistemes mecànics que no depenguessin d’un manipulador i també que activessin una alarma. Per exemple a la biblioteca del Monestir de Ripoll hi ha un esquema d’una clepsidra amb una alarma mecànica, aquest despertador monacal sembla que data del segle X.
En la transició entre la economia pròpiament feudal i la economia burgesa protoindustrial comencen a aparèixer els rellotges mecanitzats, encara molt lligats als interessos religiosos, els primer rellotges mecànics es van instal•lar a les torres de les esglésies. L’església continuava controlant el temps i afegia, a més dels tocs horaris tota una sèrie de tocs litúrgics molt variables que embolicaven la mesura del temps i no coincidien amb el desig burgés de mesura homogènia i “racional”.
Així el primer rellotge mecànic del que es tenen notícies estava a un monestir, a l’Abadia de Dunstable, a l’Anglaterra, el 1283. El primer de Catalunya va ser el de la catedral de Barcelona, el 1393, que tenia el significatiu nom de “Seny de les Hores”. Aquests rellotges eren molt imprecisos i podien acumular errors de més de 30 minuts en un dia, les primeres busques eren només horàries... així que la seva utilitat com eina de control social més enllà de la religió estava molt limitada.
Poc a poc els interessos dels burgesos s’allunyen dels de la litúrgia cristiana, als jornalers agrícoles se’ls pagava de “sol a sol”. Als jornalers no agrícoles, dependents de l’artesanat, se’ls pot fer treballar més hores o menys, i aquestes hores han de ser mesurades d’una manera regular i estàndard, no depenent de la litúrgia. A més l’hora anava adquirint importància dins del mon del comerç.
Aquí comença el conflicte entre església i poder civil.pel control del temps. El declinar del control eclesiàstic del temps arranca de la cèdula de Felip VI de França donant preeminència al rellotge de l’ajuntament d’Amiens sobre els de la església l’any 1355, aquesta preeminència va estar en disputa, a molts llocs fins el segle XIX. Al regne d’Espanya, el poder religiós va mantenir la preeminència fins l’aparició de les primeres Reials Acadèmies i observatoris científics, quan la organització del temps es fa científica i racional com era ja a la major part d’Europa i el mon des de feia temps.
EL TEMPS EN LA INDUSTRIALITZACIÓ.
Amb l’aparició de les primeres màquines manuals i mecàniques el temps va adquirir un nou valor i la seva mesura una major importància.
Les jornades laborals s’han de mesurar amb precisió des de el moment en que el jornal va depenent cada cop més del temps treballat i no tant del producte d’aquest treball.
El més important de la precisió en la mesura de la jornada, a part del seu aspecte monetari, és l’aspecte disciplinari, els treballadors fabrils han de ser disciplinats per esdevenir peces de la màquina social que va ser la fàbrica, l’hora d’entrar i de plegar passen a ser importantíssimes, i els minuts de retard, al anar aparellat a multes econòmiques, passen a ser contats en diners.
Per altre cantó tenia una gran importància en la mecànica, al anar-se fent les màquines més complexes, els períodes de funcionament de eixos i engranatges i la coordinació entre les seves peces, la mesura del temps passa a tenir una importància fonamental a l’hora de dissenyar-les, de mantenir-les i d’ajustar-les... és la causa del naixement dels primers cronòmetre.
El desenvolupament dels cronòmetres era una necessitat estratègica per les potències navals de l’època i es va establir una cursa per veure qui aconseguia un cronòmetre que permetés una mesura prou precisa embarcat en un vaixell de vela. Aquesta precisió era necessària per poder establir amb exactitud la longitud i escurçar els viatges fent més precís i segur el recorregut. El problema de la longitud era de capital importància militar però també comercial.
Els capdavanters de la cursa eren Holanda i el Regne Unit, més lluny França i Portugal i desprès Espanya... L’èxit va acompanyar, després de molts esforços, al Regne Unit, on John Harrison rellotger, fill d’un fuster, va desenvolupar el primer cronòmetre nàutic de precisió, el H4, que sols va tenir un retard de 5 segons en un viatge de 80 dies de navegació fins a Jamaica.
Hi ha nombroses històries sobre la manipulació dels rellotges per part de patrons i encarregats per tal de furtar uns minuts als treballadors, a l’Anglaterra de la Industrialització, a França... i també a Catalunya, a la fàbrica d’en Puigmartí a Gràcia, el 1840 els treballadors denunciaven que el fabricant en lloc de regir-se per un rellotge públic ho feia amb un rellotge particular de butxaca i que “apoyándose en dichoreloj de faltriquera se rebaja a los trabajadores en general algunosminutos”, es tracta d’una expropiació del temps, el que mana és el rellotge de “l’amo”, en molts establiments estava virtualment prohibit portar rellotges particulars i podia ser causa d’acomiadament, sovint eren retinguts per encarregats i capatassos per impedir la seva consulta. Es poden trobar reivindicacions obreres demanant la instal•lació de rellotges amb campanes en llocs públics (neutrals) per poder discutir la mesura del temps als posseïdors dels rellotges.
Quan l’ús del rellotge es va generalitzar el control del temps ja estava totalment en mans dels dominadors empresarials, els treballadors estaven, al menys aparentment, disciplinats i acceptaven el rellotge com mesurador fantasmagòric d’una vida fantasmagòrica... a partir d’aquest moment els treballadors lluiten a la defensiva, per una, o unes, hores menys... el capital anava cedint paral•lelament a l’augment de la productivitat.
El control del temps es trasllada des de la durada de la jornada laboral (aconseguides, al menys en teoria, les 8 hores), al cronometratge dels processos, per tal d’escurçar-los i optimitzar-los: és l’aparició del taylorisme i del fordisme (la introducció de la divisió del treball, del treball en cadena i de l’eliminació del control dels obrers sobre el temps del seu treball). L’Henry Ford, repugnant personatge, abans de ser el promotor de mètodes sofisticats de dominació i de destrucció de la terra, va ser rellotger i inventor d’un rellotge especial amb dos esferes que donava l’hora local i l’hora de les companyies de ferrocarril.
EL RELLOTGE DE FITXAR.
Els porters, encarregats i celadors són humans i no eren prou precisos per controlar les entrades i sortides dels treballadors, calia automatitzar el procés i, al mateix temps, completar la tasca de disciplinar als treballadors fent-los partícips del control de la seva jornada.
Cap a 1888 WillardBundy va inventar el rellotge de gravar en una cinta de paper les hores d’entrada i sortida dels treballadors i el 1889 va constituir la BundyManufacturing Company especialitzada en rellotges de fitxar. Aquesta companyia es va fusionar amb d’altres i amb successives fusions va constituir finalment, el 1911, la Computing Tabulating-Recording Company la CTR, que el 1924 va canviar de nom i es va passar a anomenar IBM.
Els “rellotges de fitxar” es van anar sofisticant, permetien sumar els períodes treballats i fer diversos càlculs, van deixar de ser mecànics i clàssiques targetes de fitxar de cartró van desaparèixer, incorporant targetes magnètiques... ara ja tenim control sense contacte, amb dispositius RFID, NFC.... la precisió ja no depèn de les habilitats humanes, com tot el que és digital estem parlant de milisegons.
DE L’HORA LOCAL A L’HORA OFICIAL.
Els avenços en les comunicacions (bàsicament els ferrocarrils) i del comerç van començar a posar en qüestió l’hora local. Si om es regia per l’hora (calibrada amb el sol) de la seva ciutat (o de la ciutat important més propera) no parlava “la mateixa llengua que una altra ciutat situada 1.000 Km a l’Oest), la estadarització va prosseguir el seu camí i de “l’hora local” es va passar a “l’hora oficial”, generalment el sistema horari de la capital de l’estat.
La comunicació entre diferents estats mitjançant el ferrocarril va permetre que comences l’ús dels fusos horaris, bàsicament per poder elaborar horais ferroviaris coherents, enre 1840 i 1847 a l’Anglaterra i a Escòcia (railwaytime), seguits per França i Holanda i el 1883 per els EUA. L’any 1884 a la Conferència Internacional de Washington s’acorda prendre com referència el meridià de Greenwich i establir un dia universal basat en el dia solar mitjà de Greenwich, iniciant-se a mitjanit i contant les hores de 0 a 24.
Finalment la terra es va dividir en 24 fusos horaris, cada un d’ells amb una hora de diferència amb l’altre, homogeneïtzant així les “hores oficials” de països diferents, moltes vegades enemics...
Espanya va adoptar, no sense resistència, aquestes normes mitjançant un reial decret de la regent Maria Cristina, el 26 de juliol de l’any 1900, al seu preambul diu “A la necesidad de sustituir Ias horas locales por otras correspondientes al meridiano deI punto más importante de la región, atendieron preferentemente las empresas ferroviarias, haciendo desaparecer la diversidad de horas correspondientes a los diversos puntos de cada .itinerario . y en muchas naciones, y por iniciativas que marcan progreso en la vida de los pueblos, llego a sustituir la hora local y regional por otra que, al afectar a., todo el territorio de cada país, se llamó propiamente hora nacional”queda clara la funció utilitària i unificadora de la norma.
Al municipi de Vic van voler ser obedients i submisos a la Sra. Regent i van adoptar el text del decret al peu de la lletra. El ple de l’ajuntament va escollir una “Comissió del Nou Rellotge” i aquesta va triar a Josep Besses, rellotger barceloní i membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i de les Arts.
El Sr. Besses va fabricar un rellotge amb l’esfera a la “moderna” amb 24 hores i amb campanes que tocaven a les hores i els quarts d’hora..... el resultat va ser desastrós i quasi provoca una revolta, entre les 23 i les 24 el rellotge tocava 59 campanades!!. A més la gent no distingia be les hores, per la mida dels números i, perquè on abans eren les 3, ara eren les 6... no s’entenia. Diuen que la frase “arribar a quarts de quinze” ve d’aquí.
En l’afer de Vic apareix per primera vegada a Catalunya la institució científica com a governadora de l’hora, l’Acadèmia tindrà més intervencions, bàsicament a través del seu il•lustre membre Eduard Fontserè (meteoròleg, astrònom i.... rellotger) que va ser director del Servei Horari de l’Ajuntament de Barcelona, encarregat de l’hora oficial a la ciutat.
QUAN EL TEMPS ES VA INDEPENDITZAR TOTALMENT DE LA NATURALESA I DE LA VIDA.
Noves necessitats... noves maneres de governar el temps, quan el control va més enllà de les operacions humanes, quan va més enllà del control de màquines mecàniques apareix una “altre temps” totalment desvinculat del sol, la lluna i els astres... de la rotació de la terra.
Apareixen els rellotges atòmics i canvia la definició de segon, estem davant del “temps atòmic”. Un segon ja no és una petita fracció del curs d’un dia ideal, d’un gir de la terra, sinó “el temps que necessita l’àtom de cesi 133 per efectuar exactament 9.192.631.770 transicions”, una definició que ens mostra la llunyania de la mesura del teps de la realitat humana. Derivant del temps atòmic, tenim el temps universal coordinat (UTC) que pren com referència els rellotges atòmics
Tota les noves tecnologies, les comunicacions, els GPS, la microelectrònica necessita una precisió en la mesura del temps que ja no pot ser aconseguida ni tan sols per els rellotges de quars. La xarxa d’internet, especialment amb el desplegament de l’Internet de les Coses necessita mesures de temps precises i unificades... existeix el NTP el “NetworckTime Protocol” per sincronitzar els rellotges de tots els sistemes informàtics.
El NTP treballa sense problemes sincronitzant amb diferències màximes de 10 milisegons en internet i pot arribar als microsegons en xarxes locals. A nivell teòric la resolució teòrica del NTP és de 0,232 nanosegons.
RESISTENTS FRONT EL RELLOTGE.
No hi ha masses dades històriques sobre la resistència activa al rellotge i a la mesura del temps, a nivell general els treballadors fabrils han resistit el procés de d’imposició de la disciplina de la fàbrica (http://www.negreverd.blogspot.com.es/2014/01/resistencia-obrera-al-treba ).
A un nivell més específic, durant la primera nit de la revolta de juliol de 1830 durant la “revolució de les barricades”, a Paris, els rellotges de palaus, esglésies i edificis oficials van ser atacats a cops de roc i trets en una acció directa contra l’incipient control social a través del control del temps.
Durant la revolució de 1936 l’acció es va dirigir contra les campanes, símbols, a més a més de la mesura del temps, del control religiós, polític (dels ajuntaments) i capitalista (les de les fàbriques).
Els qui hem viscut el control a través del rellotge de fitxar mecànic amb targetes sabem la de vegades que eren sabotejats, amb cops de mall esmorteïts mitjançant un “taco” de fusta o, més sofisticat, amb imants.
El treball cada cop depèn més dels ordinadors, de la xarxa i de dispositius mòbils, som humans governats per un temps inhumà de nanosegons de precisió, no son rellotges que es puguin destruir a cops de roc o de mall, només es poden destruir actuant sobre la xarxa.
ÉS LA XARXA EL QUE ENS HA PESCAT, I EN ELLA ESTEM EMBOLCALLATS, EL PRIMER PAS, INEVITABLE, ES TALLAR LES CORDES QUE ENS LLIGUEN!!. |
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La mesura del temps i la història de la dominació.
|
|
per pero |
31 mai 2015
|
|
pero com? |
|
Técnica y Civilización
|
|
per Lewis Munford |
31 mai 2015
|
-- El monasterio y el reloj --
¿Dónde tomó forma por primera vez la máquina en la civilización moderna? Hubo claramente más de un punto de origen. Nuestra civilización representa la convergencia de numerosos hábitos, ideas y modos de vida, así como instrumentos técnicos; y algunos de éstos fueron, al principio, opuestos directamente a la civilización que ayudó a crear. Pero la primera manifestación del orden nuevo tuvo lugar en el cuadro general del mundo: durante los siete primeros siglos de la existencia de la máquina
las categorías de tiempo y espacio experimentaron un cambio extraordinario, y ningún aspecto de la
vida quedó sin ser tocado por esta transformación. La aplicación de métodos cuantitativos de pensamiento al estudio de la naturaleza tuvo su primera manifestación en la medida regular del tiempo; y el nuevo concepto mecánico del tiempo surgió en parte de la rutina del monasterio. Alfred Whithead ha recalcado la importancia de la creencia escolástica en un universo ordenado por Dios como uno de los fundamentos de la física moderna: pero detrás de esta creencia estaba la presencia del orden en las instituciones de la Iglesia misma. [p. 29]
Las técnicas del mundo antiguo pasaron de Constantinopla y Bagdad a Sicilia y Córdoba: de ahí la dirección tomada por Salerno en los adelantos científicos y médicos de la Edad Media. Fue, sin embargo, en los monasterios de Occidente en donde el deseo de orden y poder, distintos de los expresados por la dominación militar de los hombres más débiles, se manifestó por primera vez después de la larga incertidumbre y sangrienta confusión que acompañó al derrumbamiento del Imperio Romano. Dentro de los muros del monasterio estaba lo sagrado: bajo la regla de la orden quedaban fuera la sorpresa y la duda, el capricho y la irregularidad. Opuesta a las fluctuaciones erráticas y a los latidos de la vida mundana se hallaba la férrea disciplina de la regla. Benito añadió un séptimo período a las devociones del día, y en el siglo VII, por una bula del papa Sabiniano, se decretó
que las campanas del monasterio se tocaran siete veces en las veinticuatro horas. Estas divisiones del día se conocieron con el nombre de horas canónicas, haciéndose necesario encontrar un medio para contabilizarlas y asegurar su repetición regular.
Según una leyenda hoy desacreditada, el primer reloj mecánico moderno, que funcionaba con
pesas, fue inventado por el monje Gerberto que fue después el papa Silvestre II, casi al final del siglo X.
Este reloj debió ser probablemente un reloj de agua, uno de esos legados del mundo antiguo conservado directamente desde tiempos de los romanos, como la rueda hidráulica misma, o llegado nuevamente a Occidente a través de los árabes. Pero la leyenda, como ocurre tan a menudo, es correcta en sus implicaciones y no en sus hechos. El monasterio fue base de una vida regular, y un instrumento para dar las horas a intervalos o para recordar al campanero que era hora de tocar las campanas es un producto casi inevitable de esta vida. Si el reloj mecánico no apareció hasta que las ciudades del siglo
XIII exigieron una rutina metódica, el hábito del orden mismo y de la regulación formal de la sucesión del tiempo, se había convertido en una segunda naturaleza en el monasterio. Coulton está de acuerdo con Sombart en considerar a los Benedictinos, la gran orden trabajadora, como quizá los fundadores originales del capitalismo moderno: su regla indudablemente le arrancó la maldición al trabajo y sus enérgicas empresas de ingeniería quizá le hayan robado incluso a la guerra algo de su hechizo. Así pues
no estamos exagerando los hechos cuando sugerimos que los monasterios —en un momento
determinado hubo 40.000 hombres bajo la regla benedictina— ayudaron a dar a la empresa humana el latido y el ritmo regulares colectivos de la máquina; pues el reloj no es simplemente un [p. 30] medio para mantener las huellas de las horas, sino también para la sincronización de las acciones de los hombres.
¿Se debió al deseo colectivo cristiano de proveer a la felicidad de las almas en la eternidad
mediante plegarias y devociones regulares el que se apoderase de las mentes de los hombres el medir el tiempo y las costumbres de la orden temporal; costumbres de las que la civilización capitalista poco después daría buena cuenta? Quizá debamos aceptar la ironía de esta paradoja. En todo caso, hacia el siglo XIII existen claros registros de relojes mecánicos, y hacia 1370 Heinrich von Wyck había construido en París un reloj “moderno” bien proyectado. Entretanto habían aparecido los relojes de las
torres, y estos relojes nuevos, si bien no tenían hasta el siglo XIV una esfera y una manecilla que
transformaran un movimiento del tiempo en un movimiento en el espacio, de todas maneras sonaban las horas. Las nubes que podían paralizar el reloj de sol, el hielo que podía detener el reloj de agua de una noche de invierno, no eran ya obstáculos para medir el tiempo: verano o invierno, de día o de noche, se daba uno cuenta del rítmico sonar del reloj. El instrumento pronto se extendió fuera del monasterio; y
el sonido regular de las campanas trajo una nueva regularidad a la vida del trabajador y del comerciante. Las campanas del reloj de la torre casi determinaban la existencia urbana.
La medición del tiempo pasó al servicio del tiempo, al recuento del tiempo y al racionamiento del tiempo. Al ocurrir esto, la eternidad dejó poco a poco de servir como medida y foco de las acciones humanas.
El reloj, no la máquina de vapor, es la máquina clave de la moderna edad industrial. En cada fase
de su desarrollo el reloj es a la vez el hecho sobresaliente y el símbolo típico de la máquina: incluso hoy ninguna máquina es tan omnipresente. Aquí, en el origen mismo de la técnica moderna, apareció proféticamente la máquina automática precisa que, sólo después de siglos de ulteriores esfuerzos, iba también a probar la perfección de esta técnica en todos los sectores de la actividad industrial. Hubo
máquinas, movidas por la energía no humana, como el molino hidráulico, antes del reloj; y hubo también diversos tipos de autómatas, que asombraron al pueblo en el templo, o para agradar a la ociosa fantasía de algún califa musulmán: encontramos las ilustradas en Herón y en AlJazari. Pero ahora teníamos una nueva especie de máquina, en la que la fuente de energía y la transmisión eran de tal naturaleza que aseguraban el flujo regular de la energía en los trabajos y hacían posible la producción regular y productos estandarizados. En su relación con cantidades determinables de energía, con [p. 31]
la estandarización, con la acción automática, y finalmente con su propio producto especial, el tiempo exacto, el reloj ha sido la máquina principal en la técnica moderna: y en cada período ha seguido a la cabeza: marca una perfección hacia la cual aspiran otras máquinas. Además, el reloj, sirvió de modelos para otras muchas especies de mecanismo, y el análisis del movimiento necesario para su perfeccionamiento así como los distintos tipos de engranaje y de transmisión que se crearon,contribuyeron al éxito de muy diferentes clases de máquinas.
Los forjadores podrían haber repujado miles de armaduras o de cañones de hierro, los carreteros podrían haber fabricado miles de ruedas
hidráulicas o de burdos engranajes, sin haber inventado ninguno de los tipos especiales de movimiento perfeccionados en el reloj, y sin nada de la precisión de medida y finura de articulación que produjeron finalmente el exacto cronómetro del siglo XVIII.
El reloj, además es una máquina productora de energía cuyo “producto” es segundos y minutos:
por su naturaleza esencial disocia el tiempo de los acontecimientos humanos y ayuda a crear la creencia en un mundo independiente de secuencias matemáticamente mensurables: el mundo especial de la ciencia. Existe relativamente poco fundamento para esta creencia en la común experiencia humana: a lo largo del año, los días son de duración desigual, y la relación entre el día y la noche no solamente cambia continuamente, sino que un pequeño viaje del Este al Oeste cambia el tiempo astronómico en un cierto número de minutos. En términos del organismo humano mismo, el tiempo mecánico es aún más extraño: en tanto la vida humana tiene sus propias regularidades, el latir del pulso, el respirar de los pulmones, éstas cambian de hora en hora según el estado de espíritu y la acción, y en el más largo lapso de los días, el tiempo no se mide por el calendario sino por los acontecimientos que los llenan. El
pastor mide según el tiempo que la oveja pare un cordero; el agricultor mide a partir del día de la siembra o pensando en el de la cosecha: si el crecimiento tiene su propia duración y regularidades, detrás de éstas no hay simplemente materia y movimiento, sino los hechos del desarrollo: en breve, historia. Y mientras el tiempo mecánico está formado por una sucesión de instantes matemáticamente aislados, el tiempo orgánico —lo que Bergson llama duración— es acumulativo en sus efectos. Aunque
el tiempo mecánico puede, en cierto sentido, acelerar o ir hacia atrás, como las manecillas de un reloj o las imágenes de una película, el tiempo orgánico se mueve sólo en una dirección —a través del ciclo del nacimiento, el crecimiento, el desarrollo, decadencia y muerte—, y [p. 32] el pasado que ya ha muerto sigue presente en el futuro que aún ha de nacer.
Alrededor de 1345, según Thorndike, la división de las horas en sesenta minutos y de los minutos
en sesenta segundos se hizo corriente. Fue este marco abstracto del tiempo dividido el que se hizo cada vez más el punto de referencia tanto para la acción como para el pensamiento, y un esfuerzo para llegar a la precisión en este aspecto, la exploración astronómica del cielo concentró más aún la atención sobre los movimientos regulares e implacables de los astros a través del espacio. A principios del siglo XVI,
se cree que un joven mecánico de Nuremberg, Peter Henlein, inventó “relojes con muchas ruedas con
pequeños pedazos de hierro” y a finales del siglo el relojito doméstico había sido introducido en Inglaterra y en Holanda. Como ocurrió con el automóvil y con el avión, las clases más ricas fueron las que adoptaron primero el nuevo mecanismo y lo popularizaron: en parte porque sólo ellas podían permitírselo, en parte porque la nueva burguesía fue la primera en descubrir que, como Franklin dijo más tarde, “el tiempo es oro”.
Ser tan regular “como un reloj” fue el ideal burgués, y el poseer un reloj fue durante mucho tiempo un inequívoco signo de éxito. El ritmo creciente de la civilización llevó a la
exigencia de mayor poder: y a su vez el poder aceleró el ritmo.
Ahora bien, la ordenada vida puntual que primeramente tomó forma en los monasterios no es
connatural a la humanidad, aunque hoy los pueblos occidentales están tan completamente reglamentados por el reloj que constituye una “segunda naturaleza”, considerando su observancia como un hecho natural. Muchas civilizaciones orientales han florecido teniendo poca cuenta del tiempo: los indios han sido en realidad tan indiferentes al tiempo que les falta incluso una auténtica cronología de los años. Todavía ayer, en el centro de las industrializaciones de la Rusia soviética, apareció una sociedad para fomentar el uso de relojes y hacer la propaganda de los beneficios de la puntualidad.
La popularización del registro del tiempo, que siguió a la producción sistemática del reloj barato,primeramente en Ginebra, después en Estados Unidos, hacia mitad del siglo XIX, fue esencial para un sistema bien articulado de transporte y de producción.
La medición del tiempo fue primeramente atributo peculiar de la música: dio valor industrial a la
canción del taller o al abatir rítmico o a la saloma de los marinos halando una cuerda. Pero el efecto del reloj mecánico es más penetrante y estricto: preside todo el día desde el amanecer hasta la hora del descanso. Cuando se considera [p. 33] el día como un lapso abstracto de tiempo, no se va uno a la cama con las gallinas en una noche de invierno: uno inventa pábilos, chimeneas, lámparas, luces de gas,
lámparas eléctricas, de manera aprovechar todas las horas que pertenecen al día. Cuando se considera el tiempo, no como una sucesión de experiencias, sino como una colección de horas, minutos y segundos, aparecen los hábitos de acrecentar y ahorrar el tiempo. El tiempo cobra el carácter de un espacio cerrado: puede dividirse, puede llenarse, puede incluso dilatarse mediante el invento de instrumentos
que ahorran el tiempo.
El tiempo abstracto se convirtió en el nuevo ámbito de la existencia. Las mismas funciones orgánicas se regularon por él: se comió, no al sentir hambre, sino impulsado por el reloj. Se durmió, no al sentirse cansado, sino cuando el reloj nos exigió. Una conciencia generalizada del tiempo acompañó el empleo más extenso de los relojes. Al disociar el tiempo de las secuencias orgánicas, se hizo más fácil para los hombres del renacimiento satisfacer la fantasía de revivir el pasado clásico o los
esplendores de la antigua civilización de Roma. El culto de la historia, apareciendo primero en el ritual diario, se abstrajo finalmente como una disciplina especial. En el siglo XVII hicieron su aparición el periodismo y la literatura periódica; incluso en el vestir, siguiendo la guía de Venecia como centro de la moda, la gente cambió la moda cada año en vez de cada generación.
No puede sobrestimarse el provecho en eficiencia mecánica gracias a la coordinación y la estrecha articulación de los acontecimientos del día. Si bien este incremento no puede medirse
sencillamente en caballos de fuerza, sólo tiene uno que imaginar su ausencia hoy para prever la rápida desorganización y el eventual colapso de toda nuestra sociedad.
El moderno sistema industrial podría prescindir del carbón, del hierro y del vapor más fácilmente que del reloj. |
|
Re: La mesura del temps i la història de la dominació.
|
|
per negreverd |
02 jun 2015
|
|
molt bo...!! |
|
Re: La mesura del temps i la història de la dominació.
|
|
per Heràclit. |
04 jun 2015
|
Gràcies per tots dos escrits. Interessants.
No obstant mantinc un desacord essencial, negreverd, quan dius:
"podríem dir que la màxima dels civilitzadors seria “tot el que es pot mesurar es pot dominar, el que no es pot mesurar no es pot dominar”. "
Penso que et deixes contagiar per la mirada materialista.
Amb l'arribada del tret civilitzador, l'ideologia i la religió no contribuïren instaurar mirades formalitzades del món en pos de la sacralització de les incipients estructures jeràrquiques humanes? no es compartimentà i estructurà l'imaginari segons lògiques formalitzades que condicionaven la percepció del món al servei d'uns certs interessos? allà va nàixer el segrest de l'immediat i, en suma, el vassallatge i l'esclavitut.
Això que descriviu són, al meu entendre, formes concretes i més modernes d'allò que va començar com l'ambició de controlar l'imaginari.
Salut. |
|
|
