|
|
|
Notícies :: sense clasificar |
|
[Primer de Maig] Davant la ofensiva contra les nostres condicions de vida: la millor defensa és un bon atac.
|
|
per Elissa · Grup Llibertari del Palomar
Correu-e: grupelissa ARROBA riseup.net (verificat) |
29 abr 2015
|
|
|
|
El mes d’abril de 1886 irrompen i s’estenen en diversos punts de tot el territori nord-americà vagues i manifestacions obreres. La reivindicació comuna a totes aquestes mobilitzacions és clara i concreta: la reducció de la jornada diària laboral a 8 hores, en una època en la qual podia estendre’s fins a 12 o 16.
Malgrat l’embranzida i la combativitat del moviment, no es pot dir que aquest tingués un contingut explícitament revolucionari: no aspirava a enderrocar cap govern, ni a expropiar a les elits els mitjans de producció, ni a transformar significativament les bases de la societat del moment. L’objectiu era implantar una mesura que malgrat no aplicar-se, ja estava reconeguda legalment. La brutal resposta de l’Estat i la Patronal davant aquesta mínima demanda és de sobres coneguda, i el sagnant desenllaç del conflicte va quedar gravat en el Primer de Maig com a dia de record i homenatge als seus protagonistes: 5 condemnats a morir penjats, 2 a cadena perpètua i 1 a llargs anys de treballs forçats. Vuit treballadors anarquistes que van pagar cara la feresa i la gosadia dels milers d’obrers i obreres que es van atrevir a defensar les seves vides enfront del lucre d’els qui els estaven oprimint, aconseguint finalment el compliment de les seves exigències.
100 anys més tard, és difícil identificar el Primer de Maig amb els fets que van motivar el seu naixement. Buidat de contingut històric, reduït a una festivitat a la qual la majoria de persones treballadores no saben amb quin sant relacionar, pervertit per l’auto-celebració de les mateixes burocràcies sindicals que dia a dia venen a aquelles qui diuen representar, el Primer de Maig s’ha deslligat del sentit de lluita que li donava significat.
D’altra banda, les relacions de desigualtat, explotació i alienació que caracteritzen el sistema contra el qual es van rebel·lar aquells treballadors nord-americans es mantenen i fins i tot en alguns aspectes s’agreugen. Salvant les distàncies, la resposta de l’Estat a les lluites que pretenen enfrontar-se a aquestes relacions i la misèria que generen (sovint també desde reivindicacions molt bàsiques), tampoc és molt diferent: antidisturbis als carrers reprimint les protestes, enduriment del codi penal per perseguir qualsevol tipus de mobilització, noves lleis antiterroristes, vaguistes a la presó, macro-batudes contres les minories revolucionàries més actives, a les quals es tracta com a Enemic Interior… En el context de la “sortida de la crisi” i la “recuperació”, se’ns amenaça perquè acceptem disciplinadament les noves condicions d’explotació, s’espera que celebrem les xifres de creixement que llancen els diaris, encara que la misèria campi impunement pels barris i la majoria de la població es debati entre un treball precari i l’angoixa de l’atur.
Però la lliçó històrica apresa amb el Primer de Maig és clara. Sense lluita no hi ha esperança. Sense conflicte, sense plantar cara, no hi ha possibilitat d’avançar. Ni la Patronal ni el Govern, per democràtics que es diguin, cediran el més mínim dels seus privilegis si no els hi arrenquem nosaltres amb el nostre esforç, desobediència i combat. La degradació generalitzada de les nostres condicions de treball i de vida no són solament efecte de la crisi, són també la conseqüència de no haver batallat pels nostres interessos durant l’època de “bonança”, quan el consum disparat pel crèdit i l’alça de la bombolla financera-immobiliària camuflaven la precarització progressiva del treball. En el terreny laboral, avui ens veiem empeses a una situació de vulnerabilitat en la qual aixecar la veu davant l’enèsim abús és gairebé un luxe, un risc difícil d’assumir per qui ha de portar a casa el salari que ella i les seves necessiten per sobreviure.
I malgrat tot, l’única opció realista de donar-li la volta a la situació és abandonar la passivitat i l’espera. Tant sols trobant la forma de recolzar-nos mútuament i atacar juntes podrem defensar-nos d’unes agressions que no s’aturaran per si soles. Només exercint pressió al carrer, als centres de treball, i d’estudi, podem aixecar una força col·lectiva que imposi les nostres necessitats humanes sobre la voracitat sense límits de la seva riquesa.
Una força que ens permeti no solament conquerir millores i defensar-nos enfront de reformes laborals, acomiadaments, abusos puntuals, etc., sinó també i sobretot obrir la possibilitat a la superació del problema des de la seva arrel: el capitalisme i la seva lògica de dominació, creixement il·limitat i vampirització de tots els aspectes de la vida per la mercantilització i el valor.
Enfront d’aquells que volen que ens conformem amb el conte de la recuperació, o amb la promesa caritativa d’un repartiment una mica més equitatiu de la riquesa en forma de polítiques estatals, seguirem insistint en la necessitat d’emprendre un procés de revolució social. Un procés de lluita i transformació que aturi aquesta bogeria i sent les bases d’una societat en la qual el centre estigui ocupat per la vida, i no pels diners; en la qual el temps, el treball, i l’energia s’organitzin per cobrir les necessitats de totes, i no els beneficis d’uns pocs.
DAVANT LES AGRESSIONS CONSTANTS DE LA PATRONAL I L’ESTAT, LA LLUITA ÉS L’ÚNIC CAMÍ.
PRIMER DE MAIG, DIA DE MEMÒRIA I DE LLUITA.
VISCA LA REVOLUCIÓ SOCIAL, VISCA L’ANARQUIA |
Mira també:
https://grupelissa.wordpress.com/2015/04/06/la-millor-defensa-es-un-bon-atac/
|
This work is in the public domain |
