|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
Els aeroport com metàfora social... De l’avió de Germanwings estavellat a l’operació Pandora/Piñata.
|
|
per negreverd
Correu-e: negreverd@gmail.com (no verificat!) |
08 abr 2015
|
Quan entres (o surts) d’un aeroport has d’estar disposat a deixar aquella falsa dignitat de ciutadans constitucionals que, enganyant-nos, diuen que tenim... L’aeroport és un camp de proves, el que esdevé en ells esdevindrà demà al carrer, al barri, a la feina, al llit de l’hospital.
No heu notat que les estacions de tren i d’autobusos s’assemblen cada cop més als espais “aeroportuaris”?, que l’accés a edificis institucionals i corporatius estan cada cop més propers als “checkpoints”?...
Cada 11 de setembre, cada accident tipus Germanwings és aprofitat per donar una volta més al cargol del control. |
|
ESPAIS D’ACCÉS CONTROLAT.
I no és ja el control fronterer habitual, cada cop va més enllà de l’asfixiant sistema VIS (Visa Identificacion System) europeu o el EU-VISITOR els EUA, el control dels accessos es complica, es perfecciona i s’estén.
Estem passant d’un sistema que exigeix que “l’usuari” demostri és qui diu ser, a un sistema que ens reconeix... i per aquest reconeixement cal farcir la base de dades.
El negoci de l’identitat és centra en els sistemes d’identificació mòbils (especialment telèfons amb NFC) i en la biometria.
EL MIRATGE DE LA IDENTITAT DIGITAL.
La “identitat digital” tal i com la defineixen “ells” es confon amb la identitat real de l’individu, en realitat serveix per diluir la individualitat al reduir-la a una sèrie d’algoritmes en mans de corporacions i d’estats (estats al servei de les corporacions), la nostra “identitat” seria un seguit d’algoritmes i de claus d’encriptament per fer segures (segures per ells) operacions legals, econòmiques i socials
UN NEGOCI RODÓ.
Com ha passat sempre cada pas nou en el control suposa un moviment important de recursos econòmics des de el que és “públic” (o estatal) i el que és privat (o corporatiu).
Així el negoci biomètric d’identificació va ser de 1.480 milions de dòlars el 2012 i s’estima que serà de 6.150 milions el 2019...
Però aquesta xifra correspon sols a la part d’identificació biomètrica, a això cal afegir sistemes de vídeo vigilància intel•ligent, escaners corporals, sensors diversos, equipaments de raig X, laboratoris i kits de detecció de substàncies i/o materials prohibits, guardes de seguretat privada que fan tasques de control i identificació (més econòmics que els picoletos) i tot l’entramat de contractes, subcontractes i concessions que constitueixen el moll de l’os d’un aeroport.
UNA ESCOLA DE SUBMISSIÓ.
Irònicament alguns dels principals opositors actius, negant-se al control aeroportuari (coneguts, és clar, de fet tots els immigrants clandestins que entren per el aeroport son resistents i opositors) han estat l’eurodiputat convergent (fins que es va passar al zapaterismo) Ignasi Guardans i el senador liberal/radical dels EUA Rand Paul (el seu fill i actual candidat “llibertari” a la presidència va ser detingut a un aeroport ara fa uns anys per negar-se a les vexacions dels controls d’accés).
Al intentar creuar un punt de control s’ha d’estar disposat a patir unes normes no escrites, els segurates, civils i polis del punt de control tenen una màniga molt ample per demanar-te que et treguis preses de roba, cinturons, sabates... desmuntar ordinadors, passar a habitacions de registre on ser regirat del dret i del revés.
El més sorprenent és que no hi ha una directiva publicada dels criteris i protocols d’actuació, i encara pitjor, segons una resposta a Ignasi Guardans, existeix aquesta “normativa”... però no és pública (!!).
De fet cada cop que entres o surts de la zona d’embarcaments et poses en mans d’una operació Pandora/Piñata on els criteris subjectius, els prejudicis o els interessos del “controlador” es converteixen en “llei”, cosa que de fet ha estat així la major part de la història. Així la mateixa autoritat fronterera dels EUA accepta que la majoria de les detencions de la patrulla de fronteres es basen en la percepció subjectiva dels agents i no en les sofisticades eines biomètriques... el que no detallen és el nombre d’errors, perquè la percepció dels instruments del sistema, que són els controladors de fronteres, s’accepten com realitats inqüestionables, igual que el testimoni d’un mosso en un judici per aldarulls
Els resultats d’aquesta escola son excel•lents, un 89% dels viatgers regulars de 6 països desenvolupats estan en disposició de cedir les seves dades biomètriques (a l’estat, als gestors dels aeroports, a les companyies aèries...) per poder passar les fronteres.
Als EUA, milers de viatgers es sotmeten a una revisió d’antecedents i a una cessió de dades biomètriques per tenir un “checking” més ràpid en 118 aeroports i en la majoria de línies aèries, com a bons ciutadans segurs s’estalvien cues, treure’s el cinturó o les sabates, i fins i tot no treure els líquids de l’equipatge de ma. Queden dispensats de la normativa “no publica” de seguretat aèria.
ELS MURS DE LA GÀBIA S’APROXIMEN, LA GÀBIA ES FA PETITA.
Sols ha estat necessari que el pilot de l’estavellament dels Alps fos, segons els metges, un deprimit, perquè s’hagin alçat veus en contra de la confidencialitat de l’historial mèdic. Empresaris, experts d’institucions públiques i fins i tot algun sindicat defensen ara la necessitat de que en determinats treballs es comuniquin els diagnòstics a la patronal o a algun organisme afí, no sols pilots, sinó també la resta del personal de vol, els conductors d’autobusos i camions, els operadors de maquinària pesant d’obres públiques...
El poca vergonya d’en Boi Ruiz és sens dubte un avançat en aquesta tendència, ell posa a la venda l’historial de tots els pacients... tots?... no, sols els de la sanitat pública.
En mans del metge que et diagnostica, o de qui és receptor del diagnòstic. En mans del policia que afirma haver-te vist tirant una botella. En mans del segurata o el poli que controla l’accés a un edifici, a una estació de tren o a un aeroport. En mans d’alguna institució pública o privada que t’ha classificat d’alguna manera. En mans d’un funcionari d’aeroport, d’un professor, d’un metge, d’un jutge que et pot classificar, avaluar, diagnosticar, jutjar pel risc del que podries fer.
Ara que el diagnòstic pot venir de la possessió d’un llibre, de la conducta nerviosa, de la sudoració, de les webs que visites o del color de la pell, de la indumentària, del teu proveïdor de correu electrònic, pots ser víctima d’una operació Pandora en el moment menys pensat.
Els aeroports han estat un banc de proves, ara estan fent algunes assajos pilot, en el futur s’aplicarà generalitzadament... prepareu-vos a viure en un aeroport, a la zona VIP, a la zona de trànsit o a la zona d’expulsió.
Enllaços sobre el tema a www.negreverd.blogspot.com |
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
|
Re: Els aeroport com metàfora social... De l’avió de Germanwings estavellat a l’operació Pandora/Piñata.
|
|
per obrer |
09 abr 2015
|
|
Fins ara Nazi Primitivista... ara negreverd neoliberal anarcocapitalista |
