|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Hi ha por, les coses no van be
|
|
|
per Una del Vallès |
01 abr 2015
|
|
Alguns dies la rutina es trenca, i t'en adones que una rutina trencada no te perque ser una millora. |
Cada dia, a casa meva, els meus pares són els primers en llevar-se. El meu pare recull el rentavaixelles, duu al meu germà a escola i s'en va a treballar. La meva mare prepara el dinar i s'en va a treballar. Jo em llevo una hora mes tard, endreço la cuina i m'en vaig a classe, no veig als meus pares. Tornem a casa a la hora de sopar, despres de tot el dia fent feina. i prou.
És una rutina, és horrible, es repeteix cada dia, setmana a setmana. Desitges que es trenqui. Desitges unes hores per a tu mateixa mentre és de dia, pero no les tens, desconectes una estona renunciant a hores de son davant de l'ordinador, l'endemà et llevaras cansat, com sempre.
Desitges que es trenqui.
Però alguns dies es trenca, i t'en adones que una rutina trencada no te perque ser una millora.
Hi ha dies que s'em trenca la rutina, s'ens trenca a totes a casa.
La meva mare entra a la meva habitació, d'hora, quan es lleva. Sempre em fa la mateixa pregunta:
-Te has enterado de los anarquistas que han detenido?
Es clar que me n'he enterat, no els dic res mai d'aquestes coses, no els vull preocupar. No els vull dir que estic cagat, que penso en quin fitxer de la policia dec estar, que coneixo a alguns dels detinguts, que soc amiga de companyes amb la casa escorcollada, que tinc amigues fent pitjor cara cada dia que s'acosta el judici.
-Algo he oido, pero bueno, no creo que hayan hecho nada. Esto siempre es igual, meten miedo, alguna prision preventiva por poco tiempo, luego saldran a la calle y no habra pasado nada.
Sempre li dic alguna cosa per l'estil, mig adormilada. Però la meva mare no es llepa el dit, sap que no es tan senzill com li pinto. Sap que rere cada detinguda hi ha una historia, d'amics que es preocupen, de pares que ploren, d'etiquetes de radicals terroristes.
Ella sap que jo milito, que perdo hores de son, d'oci i repeteixo assignatures perque dono moltes hores a lluitar, a millorar la merda que ens ha tocat viure. i jo no considero que visqui malament, pero que he de fer sino es lluitar?, si cada dia que agafo l'autobus veig als mateixos dos avis buscant menjar a la brossa, si veig joves del barri, d'aquells que només coneixes de vista, recollint ferralla amb un carro de la compra mentre feia uns anys els veia passant les tardes als bancs del parc, al mateix parc on anava jo amb les meves amigues... no em plantejo cap altre cami.
Els meus pares no tenen gaire clar on estic organitzat, no m'agrada preocupar-los.
La meva mare em pregunta si la meva organització es anarquista, si crec que estic fitxat... tota la pesca. Es preocupa molt, suposo que cap mare vol veure la seva filla, detinguda, o tancada, o estovada a comissaria. La conversa és molt tensa, és aquell punt on la preocupació i l'estar enfadat estan molt junts. Ella sap que jo no m'enfado amb ella perque em pregunti, perque es preocupi, la veritat es que ho agraeixo. Jo se que ella no esta enfadada amb mi per les coses que faig i les idees que tinc, tot al contrari. Pero no vol que prengui mal, i a mi no m'importa tant la repressió com que fins i tot quan aquesta no ha tingut lloc, ella ja esta patint, ja li esta fent mal.
Em pregunta quines coses tinc a l'ordinador, em pregunta si crec que hauria de portar els llibres sobre politica a casa d'algun familiar, que faig a les manifestacions...
Es pensa que vindra algu de matinada a regirar-nos la casa perque soc un perillos dissident ideologic? Li dic això mateix, amb un to com de broma. En plan: Ei, pero com vols que la policia actui tant a saco xd?
Em pregunta: Y si pasa?
Ella sap que pot passar.
La conversa que trenca la rutina sempre segueix el mateix esquema, amb petites variacions. Arriba un punt on jo vull dirli que no passa res, perque si jo que se com va tot això li mostro la meva preocupació, ella estara pitjor encara. Ella em vol fer veure que hi ha molt perill, em diu que estigui una mica a segona linea, que no vagi a manifestacions de les que acaben amb detingudes (com si alguna s'en salvés), que estudii i que m'ho passi be, perque total: sois muy buenos chicos, pero no arreglareis nada y os haran daño.
Acabem plorant moltes vegades. i ens abraçem.
El meu pare no diu res, ni tansols esta present quan parlem aquestes coses. Jo se que ell esta a la seva habitació, i sap de que parlem. O hi ha dies que marxa mes aviat, per no sentir-nos, per no preocuparse. Si ell esta preocupat, la meva mare encara es posa pitjor. És un d'aquells homes fets a l'antiga, que porta les coses per dins. Cadascú porta els probemes com millor sap, i no el culpo.
També els preocupa veure com el meu germà pensa cada vegada mes com jo. Ja tenen prou amb preocuparse per una filla, no volen dos potencials represaliats. Em diuen que no parli de politica quan sopem. Ja no posen la SER, ni Onda Cero a la radio, a l'hora de sopar posen qualsevol emissora on només soni musica.
La conversa que trenca la rutina fa arribar tard a la meva mare a treballar, amb cara d'haver plorat; fa que el meu pare i jo ens distanciem mes; fa que el meu germa deixi de ser un nen.
La conversa que trenca la rutina em fa perdre la primera hora de classe i la concentracio per estudiar durant tot el dia. i per això, ara escric, per compartir el que em preocupa. Perque se que casa meva no és l'unic lloc on s'ha trencat la rutina després d'una vaga, amb Pandora, amb Pinyata...
Això ho he escrit perque ja son masses dies en que me mare acaba plorant i la fan dormir malament. Perque penso en l'Elena, en el Bruno... en els seus pares i en com ho deuen estar passant. Perque penso en totes les que tenen por, les que estan tancades, el dolor de les seves families i amigues i se que no te ni punt de comparació amb que de tant en tant es trenqui la rutina a casa meva.
Cada cop hi ha mes perill, cada cop hi ha més motius.
Ara més que mai, seguim. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Hi ha por, les coses no van be
|
|
per Sempre endavant! |
01 abr 2015
|
Ànims companya! Quan em van dentindre a mí fa 7 anys, el meu pare va plorar com un nen. La veritat és que el patiment que passen les famílies per culpa de l'estat és molt preocupant. I això, si li sumes tota la gent que està a la presó, aïllada, apallissada, torturada...
Perquè jo sé lo que es veure a ma mare plorar per no tenir per menjar, que passin gana després de passar-se tot el dia currant per donar de menjar a mi i a mon germà.
ni oblit ni perdó |
|
Re: Hi ha por, les coses no van be
|
|
per david cooper |
03 abr 2015
|
|
kizas y si te viene de gusto, podrias entender lo del miedo leyendo el libro la muerte de la familia, y es que lo que verdaderamente da miedo es pertenecer a la familia. |
|
|
